Alcoi i opinió

AVALUACIÓ DEL GOVERN MUNICIPAL

2012-02-10T09:56:00.001-08:00

Fa uns mesos li vaig donar de nota al govern municipal d’ Alcoi un notable baix (7), actualment li he baixat la nota a un bé (6). Pense que a aquest govern li falta planificació, que cada regidoria tinga un pla d’ actuació i no tapar pedassos i actuar diàriament, que també, però m’ agradaria saber els plans de cada regidor per, al menys, enguany. Considere que esta feina és responsabilitat de l’ alcalde però no està fent-la. I parlant de fets concrets considere una errada el tractament que està rebent la persona de Mariajo Pallarés i soc de l’ opinió que no deuria de formar part de l’ organigrama de l’ Ajuntament; esta senyoreta – amb tots els respectes i sempre parlant des del punt de vista polític mai personal- em recorda el “papelón” que tenia Carmina Nácher en l’ Ajuntament del PP anterior. L’ aspecte positiu és la decisió de la regidora de Turisme de tancar la fundació “Puente de Culturas” – totes les cultures menys la valenciana- i reorganitzar el departament. D’ ací dos mesos nova avaluació.

AIXÒ HO PAGUE JO

2012-01-23T09:34:00.001-08:00

Fa setmanes vaig assistir al teatre Calderón a l ‘actuació del Xavi Castillo en l’ obra “Això ho pague jo”. Independentment del fe,t dec dir que vaig ser testimoni d’ un fet històric: la plasmació d’ un acte de llibertat d’ expressió. Per fi, el Xavi Castillo podia actuar lliurement al seu poble; un Xavi Castillo que havia rebut el veto de molts alcalde populars i la condemna de l’ església catòlica. És evident que si el PP haguera guanyat les darrers eleccions aquest acte no seria possible. El PP muntaria una missa i posterior processo a la que haurien assistit, sense cap dubte, els regidors del BLOC.
El Xavi Castillo en la seua obra “Això ho pague jo”, reflexa d’ una manera extraordinària l’ ànima d´ esta ciutat. La fanfarroneria alcoiana té una sèrie de tòpics i frases i aquesta d’ “Això ho pague jo” és una de les més representatives, i s’ aplica, sobretot, als nous rics que no es conformen en ser-ho sinó que volen que tothom ho sàpiga, i una de les mesures a prendre és fer de capità moro o cristià i, amés, convidar a tota una colla de gent que actuen com a clac i són competents pilotes. Esta colla d’ individus normalment es queden balons de nou al poc temps, ja que aquesta és una condició sine qua non de la seua trista condició. De seguida passen a l’ anonimat més dur i es desinfla totalment aquella tropa de seguidors i amics ocasionals que l’ havien seguit.
Alcoi és una ciutat que té molt poc sentit de l’ humor. Hi ha com a temes dels que no pots fer broma, d’ entre ells les Festes de Moros i Cristians, la figura de sant Jordi, el Jesuset del Miracle, Joan l’ Aixà i, fins i tot, el Barranc del Sint, d’ entre altres. Hi ha com una colla de defensors de la puresa alcoiana que no ho consentixen, defensors de les més representatives essències pàtries, gent a la que un servidor anomena el Colpet Party, que res tindrien que ensenyar-li al senyor Torquemada. Bonicos són! El Xavi Castillo se’n refot de tots ells i de la mare que els va parir.
De tota manera dec posar-li alguna pega a l’ espectacle del Xavi i és que passa massa per damunt de la fauna alcoiana anomenada del puntet. I pense que dona per a molt. I en certa manera estan lligats a l’ altra fauna de l’ “Això ho pague jo”, A Alcoi fer-se en diners suposa un canvi d’ actituds i actuacions, i una d’’ elles el deixar de parlar valencià encara que no se sàpiga altra llengua. Si tingueren un poc, sols un poc de vergonya se n’ adonarien del ridícul que fan.
Espere que aquest nou aire de llibertat del que patim a Alcoi siga permanent i no es tornem a trobar actuacions contra la llibertat d’ expressió que estan donant-se en altres punts de la geografia del País Valencià i tots de la ma del Partit Popular i, o de l’ església catòlica. I com que ja he dit en alguna altra ocasió, era una anormalitat històrica que un partit de dretes, de la dreta més reaccionària, visceral, clerical i antivalenciana tinguera –i per dos voltes- la majoria absoluta en esta la nostra ciutat.
I no voldria acabar remarcant una volta més que aquest acte del Xavi Castillo, esta reafirmació de la llibertat d’ expressió ha estat possible al govern d’ esquerres que tenim a Alcoi, allò que popularment anomenem El Tripartit. I com que és de justícia, de moltíssima justícia, dir-ho, així ho faig, a l’ igual que és de justícia, de moltíssima justícia, expressar la culpa que tenen en altres actuacions no tan encertades, sempre des del meu punt de vista.

FRAGA

2012-01-16T09:34:00.001-08:00

Fraga ha estat ministre de Franco, el règim del qual era feixista, il·legal, terrorista i torturador. Repetisc, Fraga ens va tancar el Club d' Amics de la UNESCO d' Alcoi dos voltes. Ara, idiota no era i sabia que mort Franco el franquisme era inviable, i per això es va apuntar a la Democràcia i va tractar d' aconseguir una Constitució molt reaccionària, no ho va aconseguir però no va tindre més remeï que "apechugar" amb el que hi havia si volia continuar en política i defensar els interessos dels més reaccionaris. Espantaria a Europa les lloances a un home del passat de Fraga. I cal recordar Montejurra i Vitòria, entre d' altres trapisondes fetes ja mort Franco. Considere, finalment, que Fraga era un feixista, un personatge impresentable en qualsevol societat mínimament democràtica.

La corrupció al PAÍS

2012-01-15T03:21:00.001-08:00

Molt interessant i aclaridor l’ Extra hui diumenge 15 de gener del diari EL PAÍS, dedicat a les trapisondes de Fabra i de Javier Guerrero, ex responsable de Treball de la Junta d’ Andalusia. No puc deixar d’ anotar la introducció de dit article: La Comunidad Valenciana se ha hundido. Con la mayor deuda de España, sin bancos ni cajas propios, con gravísimos casos de corrupción y un presidente dimitido y en el banquillo, la tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y mala gestión. Esta es la historia de su caída”. No aplegue a comprendre – o sí- com el PP valencià admet a Fabra (Carlos)i el PSOE andalús a Javier Guerrero. Com el PSOE s’ encandalitza del Gürtel i no dels ERES d’ Anadalusia; no comprenc com el PP s’ escandalitza dels ERES d’ Andalusia i no del Gürtel del País Valencià.
No tinc cap dubte que la immensa majoria dels polítics del PP i del PSOE són honrats. Aleshores, per què els costa tant arrancar el càncer?

22, 23 i 24, SEMPRE

2012-01-12T09:13:00.000-08:00

Cual Ave Fénix, cada pocos meses o semanas resurge el tema de las fechas de las Fiestas de Moros y Cristianos. Recientemente, UdyP, que es un partido nacionalista – y que, por cierto, están en su derecho de resucitar las teorías españolistas de José Antonio Primo de Rivera –, ha vuelto a sacar a colación el tema. Dicen que si pasamos Nostra Festa a finales de semana la hostelería y el turismo se beneficiarían de ello; y debo de reconocer que de economía esta gente sabe más que un servidor: en su programa electoral defendían la industria armamentística como creadora de riqueza y puestos de trabajo. La respuesta del alcalde ha sido bastante ambigua como cabía esperar de él; o se está de acuerdo o no, pero hablar sin decir nada debo reconocer que no es una virtud que servidor posea.
Para UdyP y otras gentes, la alcoyania o no existe o está subordinado a intereses económicos de unos cuantos que se marcan como objetivo el lucrarse sirviéndose de las Fiestas de Moros y Cristianos. Para ellos, Nostra Festa es un espectáculo y, o un negocio no es un sentimiento. Y servidor por ahí no pasa. No estoy dispuesto a servir de comparsa para que unos cuantos hagan su agosto en abril. Servidor no es fester al servicio de nadie, sino de la alcoyania expresada en sus Fiestas de Moros y Cristianos. Me siento muy alcoyano y valenciano, y mi pueblo y cultura se expresa, entre otros acontecimientos, a través de Nostra Festa, con sus innumerables defectos, contradicciones y errores. No soy yo persona que se esconda y calle ante ellos. Pero ser fester –insisto- para que otros saquen provecho económico, eso jamás. Nostra Festa es una expresión de la antropología de mi ciudad, de mi pueblo y cultura valenciana. De mi sentimiento alcoyano.
Mercantilizar los sentimientos nos llevará a acabar con estos mismos sentimientos. Y a mí me tendrán siempre en contra. Recuerden que hace unos años el alcalde Sanus quiso cambiar la fecha de las Fiestas de Moros y Cristianos, la respuesta del pueblo fue la que todos conocemos, se retiró la propuesta, cayó un presidente de la Asociación de san Jorge y el mismo alcalde ya no levantó cabeza. Recuerdo que fui la única persona que ocupaba un cargo de confianza política que no se sumó a un manifiesto apoyando el cambio, todavía no ha nacido quien me diga lo que tengo que hacer o decir, me puedo equivocar pero soy independiente en mis decisiones y autónomo en mis actitudes. También es verdad – y siempre que tengo ocasión lo manifiesto- que en ningún momento se me pidió que dimitiera o se me censuró por mi actitud. Nunca, aunque tampoco lo hubiera consentido.
Debo reconocer que desconfío de las autoridades políticas de Alcoy, eso que llaman el tripartito, y que aunque de ideología nacionalista y de izquierdas me opondré con todas mi fuerzas al cambio de fechas, y no se me caerán los anillos si debo posicionarme al lado del Partido Popular, sólo un descerebrado puede llamarme conservador o derechista. Y debo reconocer, como he señalado anteriormente, que la respuesta del alcalde no me ha tranquilizado, ya que sigue la pauta de quedar bien con todos y sabemos que quienes adoptan esta actitud, a su vez, quedan mal con todos. Me ha parecido una respuesta mediocre, de un mediocre a un problema mediocre.
Servidor, nieto de festers, hijo de fester, hermano de fester, sobrino de fester, fester y padre de festers considera intocable tres aspectos de Nostra Festa: el patronazgo de san Jorge, las fechas del 22,23 y 24 de abril con los consabidos cambios por motivos de Semana Santa y mi no más rotundo a las escuadras mixtas. Todo lo demás podemos negociarlo.
Y aunque no está muy relacionado con el tema pero como sé que dentro de nada volverá a surgir el tema de la discriminación de la mujer en la Festa y que, al menos, el BLOC y Esquerra Unida volverán a la carga sobre ello, debo decirles que en la fiesta de Cap d’ Any sobre la plataforma en la que se colocaron los aparatos para la música ensordecedora y desde la que hablaron los organizadores, se colocó una chica con poca ropa realizando una serie de contorsiones físicas, o sea, siendo tratada como un objeto erótico - me parece que se llaman gogos, o algo así -, mientras que en la otra punta de dicho escenario un chico joven también realizaba movimiento rítmicos pero iba totalmente vestido. El tripartido no ha condenado este hecho, nadie lo ha hecho, pero que luego no me digan que el papel de la mujer en la Festa es simplemente decorativo. Teniendo razón, carecen de autoridad moral para dar lecciones de igualdad sexual, después de visto lo visto el Cap d’ Any.

CANDIDATS CUNEROS

2011-11-28T09:43:00.000-08:00

Un dels hàbits antidemocràtics més utilitzat durant l’ etapa històrica coneguda per La Restauració (1876-1931) és el cunerisme. Entenem com a tal l’ elecció per una circumscripció d’ un diputat que no té cap relació amb aquest districte. Es tractava de col•locar a amics i coneguts i pagar favors polítics. Amb l’ actual situació política nascuda arran la mort del dictador Franco l’ elecció de cuneros va ser utilitzada per tot l’ àmbit polític, des de l’ esquerra –tant el PSOE com Esquerra Unida- a la dreta –majoritàriament el PP. Hi ha cert hàbits polítics, dolents hàbits polítics, que sembla no desapareixeran mai. Les eleccions de novembre no són cap excepció i els dos principals partits encapçalen les respectives llistes electorals amb il•lustres cuneros.
El Partit Popular presenta com a cap de llista a un murcià – concretament de Cartagena -que en el seu temps no tenia cabuda en la llista de Múrcia i el van endossar a la d’ Alacant. Federico Trillo no té cap relació amb la província i les seues visites i atenció als seus problemes són mera anècdota. Això sí, és fill adoptiu de a ciutat d’ Alcoi, i fa uns anys els partits que ara estan a l’ oposició van presentar una moció municipal per a que fóra exclòs de dita consideració. El PP, lògicament, s’ hi va oposar i ara que tenim un Ajuntament d’ esquerres i progressista i tenen el poder polític Aquells que van presentar aquella moció, servidor espera que al senyor Trillo se ,i lleve el títol de fill adoptiu d’ Alcoi. I, de pas, que miren com està l’ assumpte de fill adoptiu, o cosa així, del dictador Franco.
El PSOE, cada volta menys S i O, presenta a una tal Leire Pajín que, a més, és ministra de Sanitat. Esta senyoreta fa uns anys es va aveïnar a la ciutat de Benidorm des de la seua Castella d’ origen, passant per Euskadi, i mai, mai ha tingut el més mínim interés per qualsevol assumpte relacionat pel districte –la província d’ Alacant- per la qual es presenta. Els seus interessos, ulls i mirada han estat sempre dirigits a Madrid, on se la considera un valor polític en alça, sense que mai no haja pogut saber les raons de dita consideració.
Sembla que no hi ha cap indígena de la província d’ Alacant i relacionat amb ella que puga encapçalar la llista de les seues respectives formacions polítiques, i és que les decisions que afecten al País Valencià es prenen des de Madrid. Els exemples serien innumerables.
Però, en ser greu, no és aquesta l’ única circumstància negativa que els afecta als dos partits. No, que va. Si els dos candidats, Trillo i Pajín, tenen alguna cosa en comú – que en són moltes- la més destacable i negativa és que cap dels dos sap parlar valencià i poc que els importa. Vostés s’ imaginen a un candidat per Màlaga, la primera província que m’ ha vingut al cap, que no sàpiga castellà; lògicament seria impensable i els malaguenys – amb tota la raó- no ho acceptarien. Doncs, ací al País Valencià sí, els accepten i a més, els votem.

EL PITXER DE LA TIA LEONOR

2011-11-28T09:42:00.000-08:00

D´entre els bens més preuats que tinc destaca un pitxer que va pertànyer a una tia-rebesàvia meua, de nom Leonor, i que era natural d’ Onil. A la seua mort va parar a mans de la meua àvia i després al de mon pare i ara a la meua propietat. És un objecte de vidre tallat a ma i de color verd. A banda del seu valor material –no excessiu- està el sentimental que fa que, com he dit al principi, el tinga en molta estima.
La tia Leonor, propietària del pitxer, i el seu marit, del que desconec el seu nom, eren republicans acèrrims, i segons em deia la meua àvia, cap al final de la Guerra Civil van vendre unes terres d’ oliveres. Els amics li ho van desaconsellar perquè la guerra estava decidida i no precisament pel costat dels republicans. Els meus parents els contestaven que “com anava a perdre la guerra la República, que això era impensable” . Què va passar? Ja ho sabeu: va perdre la República, i la tia Leonor i el seu home es van quedar sense terres, sense diners i sense República. Sempre vull decidir-me a escriure una mena de novel•la històrica sobre la tia Leonor i el seu pitxer però sóc capaç de muntar un argument però no de desenvolupar-lo. Tinc poca imaginació escrita, la meua “verborrea” és més a través de la paraula que de la lletra. Se me dona millor parlar en la ràdio que no escriure.
I ara que estic llençat, vaig a gosar narrar una altre succés que li va passar a un altre familiar meu el nom del qual vaig a ometre perquè encara viuen els seus hereus. Allò que vaig a dir - millor dit escriure- també ho sé gràcies a mon pare al que li agradava fer-me estes contarelles. Resulta que milicians alcoians – i dic milicians per entendre’s, ja que a principi del 1938 ja existia l’ Exèrcit Popular de la República i el meu parent ja era un soldat- van participar en la conquista de Teruel, única capital de província que els republicans van conquistar encara que per molt poc temps. Els nostres paisans van ocupar el Banc d’ Espanya i van tindre al seu abast una gran quantitat de bitlles del bàndol nacional. I sabeu que va fer el meu parent i la majoria d’ alcoians que amb ell hi eren? Doncs, cremar el bitlles per calfar-se ja que feia molt de fred i, alguns els van fer servir per torcar-se el cul; però d’ altres, més espavilats, se’ls van alçar i mesos després, amb la derrota de la República, els van fer servir. I mon pare, escenificat la narració, li va dir al meu parent i oncle seu: “Tio, i vosté per quina raó no els va guardar el bitllets? Home, pensaven –responia el meu parent- que no tindrien valor ja que la República no podia perdre la guerra, la derrota republicana anava contra la raó i el sentit comú”, i al final una parrafada sobre la classe obrera i tot allò.
Si m’ han seguit fins ací se n`hauran adonat la meua família no ha destacat molt per la seua perspicàcia però sí pel seu republicanisme; un republicanisme senzill, sense massa complicacions ideològiques i intel•lectuals –la tia Leonor era analfabeta i el parent de Teruel soles coneixia la lletra i l’ escriptura, en la vida va llegar un llibre i va morir relativament jove trencant-se el llom tots els dies per poder viure. També voran que la meua família estava condemnada a ser sempre pobra: l’ idealisme és un dolent conseller per fer fortuna. Això sí, honrats i conseqüents, dos virtuts que es troben a faltar tant hui en dia en la vida política.

LA QUE ENS ESPERA

2011-11-28T09:41:00.001-08:00

El pròxim dilluns dia 20 pujarà al poder el Partit Popular defensor de les més ràncies essències conservadores i clericals d’ Espanya. Un partit que no ha condemnant el franquisme –que tot el món sap va ser un règim feixista, il•legal, torturador i terrorista-, que un dels seus presidents –en té tres- va ser ministre d’ eixe règim franquista. Un partit amarat del nacionalcatolicisme i amb infiltracions tolerades i buscades de l’ OPU i Kikos. Un partit que a les autonomies on governa practica la manipulació informativa dels seus mitjans de comunicació. Un partit que rebutja l’ avortament però no l’ elimina totalment. Un partit que rebutja el divorci sense contemplacions però que té a les seues files una gran quantitat de divorciats. Un partit que vol imposar la seua moral sexual rebutjant el matrimoni homosexual. Un partit que vol retornar els crucifixos a les aules. Un partit que vol carregar-se l’ escola pública. Un partit que fa setze anys que mana al País Valencià i aquest té una taxa d’ atur de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i té unes taxes de corrupció de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i que té les xifres de “despilfarro” de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i ha atemptat contra la llibertat d’ expressió en no permetre vore TV3. Un partit que fa setze anys que mana al País Valencià i que encara menysprea la llengua i cultura valenciana. Però un partit que ha tret i traurà majoria absoluta. És evident que els valencians s’ ho hauríem de mirar.
Abandona el poder al govern de Madrid un partit –el PSOE- que en llenguatge col•loquial se’l pot considerar d’ esquerre davant la dreta extrema del PP però en llenguatge estricte no se´l pot considerar d’ esquerres. Un partit, el PSOE, que respecta els interessos de l’ església catòlica. Un partit, el PSOE, que ha estat incapaç de canviar l’ estructura econòmica d’ Espanya de tal manera que la crisi mundial ens ha afectat com cap altre, amb taxa d’ atur insuportable. Un partit, el PSOE, que és incapaç de fer d’ Espanya un país totalment laic. Un partit, el PSOE, que no acaba de protegir i defensar l’ ensenyament públic. Un partit, el PSOE, que no suprimix l’ ensenyament de la religió als centres escolars públics, castigant als alumnes i professors amb invents genials com Atencions Educatives, Alternatives i Ciutadanies. Un partit polític, el PSOE, que accepta la monarquia. Un partit polític, el PSOE, que ens ha dut a dos guerres. Un partit polític, el PSOE, que practica una política liberal i presumix de socialdemòcrata. Un partit polític, el PSOE, que no es creu l’ ecologia. Un partit polític, el PSOE, farcit de vividors de la política, de gent que fa molts anys que no baixen d’ un cotxe oficial. Un partit polític, el PSOE, dòcil amb la banca. Un partit polític, el PSOE, que introduix cuneros a les seues llistes electorals. Un partit polític, el PSOE,, el PSOE, que al País Valencià Introduix a les seues llistes electorals personatges que nos saben parlar valencià i poc que els importa. Un partit polític, el PSOE, que al País Valencià perd elecció rere elecció cada volta amb més diferència del PP. En definitiva, un partit polític , el PSOE, que va a conèixer una gran “debacle” electoral el diumenge dia 20. De record Guinnes.
Com hem d’ encarar el futur? Amb depressió.

NOTÍCIES DE FA ALGUNS ANYS PERÒ ACTUALS

2011-11-28T09:37:00.000-08:00

Dec dir que repassar l’ hemeroteca és un exercici de salut democràtica, i havent-ho fet en una revista de finals del 2008 – quan li van llançar al Bush una sabata, millor dit dos, a la cara però que malauradament cap d’ elles va encertar els eu objectiu- he trobat una sèrie de titulars que hui en dia són, coma mínim, esperpèntics. Sí, i vull començar amb la notícia que arreplega l’ esmentada revista afirmant que l’ inefable Carlos Fabra ja deia per aquells anys cosetes com aquestes: “Si me toca la Lotería, me sacaré la pirula y me mearé en la sede de IU”. Efectivament, li va tocar la Loteria però no va complir la seua promesa.
Crida també l’ atenció titulars com “Santander, BBVA, 3 aseguradoras y 9 fondos de pensiones, víctimas de la estafa de Madoff”, cal dir que encara que aquets bancs no han indemnitzats els clients que, assessorats per ells, van invertir en eixa estafa. Una altra sabata li llançarien els estalviadors del Banc de Santander amb eixos fons Madoff al senyor Botín. I ja que parlem d’ economia ja en el 2008 es deia que els comptes de la casa reial no serien auditades. I continuant parlant del mateix assumpte cal dir que eixe any era ministre d’ Economia una tal Pedro Solbes, algú se´n recorda d’ ell? Sí, juntament amb Zapatero dos bons culpables de que la crisi econòmica afecte més a Espanya que a d’ altres països, col•locant-los a l’ altura de Grècia, Portugal i Irlanda. Però és que hi ha més, el mateix Solbes afirmava per eixes mateixes dates que “la situación económica podría no mejorar hasta el año 2010”. Collons, ni en el 2010, ni el 2011, ni en el 2012 ni dau de la darrera. Amb aquets il•luminats é lògic i comprensible el muntant de la bestial crisi econòmica d’ Espanya. I insistint en el tema econòmic mireu que deia Zapatero sobre la tan recurrent crisi econòmica: “Nadie quedarà a su suerte ante el drama del desempleo. Que no haya una sola familia que esté en una situación de angustia o preocupación grave por la pérdida del empleo”. De jutjat de guàrdia; aquest individu passarà a la història per ser el pitjor president de la restaurada democràcia fins el seu temps.
De la monarquia també podríem estar parlant llarga estona ja que en 2008 ens assabentem que van ser absolts “los autores de la viñeta del rey cazando a un oso borracho”, i també lligat a la Casa Reial ens assabentem per eixes dates de finals del 2008 que “la Audiencia Nacional absuelve a los dos humoristas gráficos y al filósofo acusados de injurias graves al rey.
I per a que no decaiga (perdó per la incorrecció lingüística) la revista EL JUEVES denuncia que està censurada – per Internet- als Emirats Àrabs Units. I continua en 2011.

He deixat per al final una de Fraga. En l’ any 2008 afirmava que “Habría que ponderar el peso de los nacionalistas colgándolos de algún sitio”. Servidor, que és nacionalista, està esperant que el senyor Fraga calcule el meu pes penjant-me d’ on vulga. Un nacionalista penja a un nacionalista. O és que el senyor Fraga no ho és? clar, ell és una nacionalista espanyolista que és l´únic que està permés ,i ben vist i tolerat.

LLISTA D' ALCALDES POSTFORALS

2011-06-12T09:26:00.000-07:00

AUTORITATS ALCOIANES POST-FORALS.

CORREGIDORS

1.- SEMPERE, Ignacio: 1708-II-6 a 1709.
2.- MERITA CAPDEVILA, Juán: 1709-XI-18 al 1715-VIII-5.
3.- COSTA Y QUIROGA, Luís: 1715-VIII-5 al 1743-IV-13.
4.- DOBLAS LEON Y CISNEROS,Gerónimo DE LAS: 1747-X-12 al 1754.
5.- VERDUN DE ESPINOSA DE LOS MONTEROS, Francisco: 1754-61.
6.- ANAYA y ARAGONES, Joaquín: 1761-IV-23.
7.- LOZANO AVELLAN, Agustín. 1768.
8.- ALGEL DURAN, Andrés: 1769-71.
9.- BERDUN ESPINOSA DE LOS MONTEROS, Francisco: 1772-75
10.- ARANDA, Gaspar: 1775-78.
11.- ANQUIOZAR Y VELASCO, Antonio: 1778-85.
12.- XIMENEZ, Juan Romualdo: 1785-1795.
13.- ROCA HUERTAS, Antonio: 1795-1801.
14.- CEBASCO Y ROSETE, Bernardo: al 1808.
15.- BERMEJO, Juán: 1808-12.
16.- GISBERT DOMENECH, José: 1812.
17.- BERMEJO, Juán: 1812.
18.- GISBERT GISBERT, Joaquín: 1812-VIII-21 al 1812-IX-23.
19.- GISBERT DOMENECH, José: 1812-IX-23 al 1812-X-2O.
20.- ALTES MIRALLES, José: 1812-X-21 al 1812-X-30.

ALCALDES

21.- PUIGMOLTO ORTIZ DE ALMODOVAR,Pasqual:1812-XI-1 al 1813- XII-15.
22.- PASQUAL, Luís: 1813-XII-15 al 1814-V-21.
23.- SAMPER PUIGMOLTO, Francisco: 1814-V-21 al 1814-VI-28.

CORREGIDORS

24.- CAÑAVERO, José: 1814-VI-28 al 1819-XI-19.

ALCALDES

25.- PASQUAL, Luis: 1820-III-13 al 1820-XII-31.
26.- IRLES, Pedro: 1821-I-1 al 1821-III-24.
27.- MERITA, Pasqual: 1821-IV-12 al 1821-XII-31.
28.- PEREZ, Vicente Juán: 1822-I-1 al 1823-IV.
29.- SAMPER PUIGMOLTO, Francisco: 1823-Iv al 1823-X-7.

CORREGIDORS

30.- CORDON, Antonio ToriBio: 1823-X-7 al 1824-VIII-12.
31.- FERRANDIZ DURAN, Manuel: 1824-VIII-12 al 1827-VI-25.
32.- BARRAYCOA, Gregorio: 1827-VI-25 al 1834-XII-1.
33.- SOUCASES, Jaime: 1834-XII-1 al 1835-XII-18.
ALCALDES

34.- ABAD BARCELO, Francisco: 1835-XII-18 al 1836-XI-23.
35.- PUIGMOLTO, Ignacio: 1836-X-23 al 1838-II-5.
36.- BARCELO, Vicente: 1838-II-5 al 1838-III-20.
37.- ABAD BARCELO, Francisco: 1838-III-20 al 1838-XII-31.
38.- PEREZ TORREGROSSA, Antonio: 1839-I-1 al 1839-XII-31.
39.- RIDAURA, Antonio: 1840-I-1 al 1840-XII-31.
40.- ENGUIDANOS, Salvador: 1841-I-1 al 1841-XII-31.
41.- SANTONJA, Nicolás: 1842-I-1 al 1842-XII-31.
42.- VICENS, Antonio: 1843-I-1 al 1843-VII-18.
43.- ESPINOS CANDELA, José: 1843-VII-18 al 1843-VII-24.
44.- MOLTO GOSALBEZ, Lorenzo: 1844-VII-24 al 1845-XII-31.
45.- CORBI, Carlos: 1846-I-1 al 1847-31-XII.
46.- RICO Y AMAT, Juan: 1848-I-1 al 1851-VI-27.
47.- GOSALBES ESTAÑA, Manuel: 1851-VI-28 al 1853-V-6.
48.- GISBERT NUÑEZ, Joaquín: 1853-V-28 al 1854-VII-16.
49.- MIRAS PERALTA, Juán: 1854-VII-17 al 1854-XII-31.
50.- JORDA FRANCES, José: 1855-I-1 al 1856-I-25.
51.- VICENS VARELA, Antonio:1856-i-26 al 1856-VIII-3.
52.- CORT CLAUS, Pedro: 1856-VIII-3 AL 1856-XI-26.
53.- VITORIA MOLTO, Juan: 1856-XI-26 al 1857-III-11.
54.- VALOR DOMENECH, Ignacio: 1857-III-12 al 1857-IX-15.
55.- CARDO, Joaquín Manuel: 1857-IX-16 al 1858-V-17.
56.- YEHAZO, Luis: 1858-IV-18 al 1858-V-8.
57.- CARDO, Joaquín Manuel: 8-V-1858 al 1858-XII-25.
58.- GISBERT GOSALBES, Vicente: 1858-26-XII al 1864-XII-31.
59.- PASCUAL MATAIX, José: 1865-I-1 al 1866-XII-31.
60.- PEREZ GINER, Luis: 1867-I-1 al 1868-X-20.
61.- ALBORS BLANES, Agustín: 1868-X-2O al 1869-III-1.
62.- PASCUAL PASCUAL, Antonio: 1869-III-1 al 1869-X-17.
63.- PEREZ LLACER, Antonio: 1869-X-17 al 1872-II-1.
64.- RIDAURA ABAD, 1872-II-1 al 1872-XII-7.
65.- VALOR PASCUAL, Juan: 1872-XII-7 al 1873-II-9.
66.- ALBORS BLANES,Agustín:1873-II-12 al 1873-VII-10.
67.- ALBARRACIN BROSETA, Severino: 1873-VII-10 al 1873-VII-13.
68.- MAESTRE FERRIZ, Tomás: 1873-VII-13 al 1874-X-23.
69.- ALBORS MONLLOR, Rigoberto: 1974-X-24 al 1874-X-31.
70.- MOLTO VALOR, Francisco: 1874-31-X al 1877-II-28.
71.- VILLALONGA FRANCO, José: 1877-III-1 al 1979-16-II.
72.- SOLER QUILIS: 1879-II-17 al 1879-VI-30.
73.- BARCELO MONLLOR, Saturnino: 1879-VII1 al 1883-VI-21.
74.- ALBORS MONLLOR, Emeterio: 1883-VI-22 al 1885-VI-26
75.- MOLTO VALOR, Francisco: 1885-VII-1 al 1887-VI-25.
76.- PEREZ JORDA, Rafael Julio: 1887-VI-25 al 1889-XII-31.
77.- ATIENZA EGIDO, José. 1890-I-1 al 1891-22-VI.
78.- PASCUAL BORONAT, Fabián: 189VI-23 al 1893-XII-31.
79.- PASCUAL SARAÑANA, Severo: 1894-I-1 al 1895-VI-24.
80.- MOLTO VALOR, Francisco: 1895-VI-25 al 1895-VIII-1.
81.- TEROL GOMEZ, Antonio: 1895-XII-12 al 1897-VI-28.
82.- BORONAT MOLTO, Miguel: 1897-VI-29 al 1897-X-17.
83.- PASCUAL SARAÑANA, Severo: 1897-X-18 al 1901-XII-31.
84.- REIG AGUILAR-TABLADA, Santiago: 1902-I-1 al 1909-VI-22.
85.- PASCUAL PASTOR, Vicente: 1909-VI-22 al 1913-XI-10.
86.- GISBERT BORONAT, Camilo: 1913-XI-11 al 1913-XII-31.
87.- MOLTO PASCUAL, Francisco: 1914-I-1 al 1915-XII-31.
88.- PAYA PEREZ, Miguel: 1916-I-1 al 1917-VI-26.
89.- MOLTO PASCUAL, Francisco: 1917-VI-26 al 1917-XII-4.
90.- TEROL PASTOR, Camilo: 1917-XII-19 al 1918-XII-31.
91.- PEREZ BARCELO, Enrique: 1918-I-1 al 1919-V-2.
92.- MARTI PEREZ, Benito: 1919-V-2 al 1919-XII-24.
93.- PAYA MIRALLES, Francisco: 1920-I-16 al 1920-V-1.
94.- CATALA FLUIXA, Andrés: 1920-V-1 al 1920-V-11.
95.- ESPINOS VILAPLANA, Domingo: 1920-V-27 al 1920_VIII-26.
96.- MOLTO ABAD, Enrique: 1920-IX-8 al 1921-VII-29.
97.- PLA BOTI, Fernando: 1921-VII-29 al 1922-IV-1.
98.- PEREZ MARTINEZ, Rafael: 1922-IV-1 al 1923-X-1.
99.- ALBORS RADUAN, Enrique: 1923-X-1.
100.- PAYA PEREZ, Miguel: 1925-VII-22 al 1927-III-30.
101.- JUAN SOLER,Enrique: 1927-III-30 al 16-XI-1927.
102.- SOLBES GARCIA, Cayetano: 1927-XI-18 al 1929-VII-21.
103.- PASCUAL MOLTO, Francisco: 1929-VII-21 al 1930.
104.- ABAD CARBONELL, Miguel: 1930-II-26. Un dia.
105.- IVORRA CARBONELL, Pascual: 1930-II-27 al 1930-III-12.
106.- PEREZ BATLLE, Ramón: 1930-III-12 al 1931-IV-14.
107.- FRANCES SANCHIS, Antonio: 1931-IV-17 al 1931-VII-1.
108.- GARCIA MATAIX, Enrique: 1931-VII-3 al 1932-XI-30.
109.- FRANCES SANCHIS, Antonio: 1932-XI-30 al 1933-III-2.
110.- BOTELLA ASENSI, Evaristo: 1933-VI-9 al 1934-X-10.
111.- FERRANDIZ BORONAT, Rafael: 1934-X-12 al 1935-III-27.
112.- SANZ HERRERO, José: 1935-III-25 al 1936-II-5.
113.- BOTELLA ASENSI, Evaristo: 1936-II-5 al 1936-II-14.
114.- SANZ HERRERO, José: 1936-II-14 al 1936-II-20.
115.- BOTELLA ASENSI, Evaristo: 1936-II-20 al 1936-X-12.
116.- MIRO PEREZ, Jorge: 1936-X-12
117.- MORALES COTS, Cándido: 1937-III-22 al 1938-VI-1.
118.- FERRER JORDA, Angel: 1938-VI-6 al 1939-II-1.
119.- QUILES AZNAR, Jorge: 1939-II-13 al 1939-II-29.
120.- CARBONELL MUNTO, Javier: 1939-II-29 al 1942.
121.- ARACIL CASASEMPERE, Romualdo: 1942-43.
122.- VALLS CANTO, RAFAEL: 1943-VII-19 al 1944.
123.- MATARREDONA TEROL, Miguel: 1944-VII-19 al 1947.
124.- BORONAT PICO, Francisco: 1947-X-8 al 1952.
125.- ALBORS VICENS, Enrique: 1952 al 1953-VII-15.
126.- OLTRA MOLTO, Enrique: 1954-II-9 al 1962-XII-29.
127.- VITORIA LAPORTA, Francisco: 1963-1972.
128.- SILVESTRE ANDRES, Jorge: 1972-1975.
129.- TEROL AZNAR, Rafael: 1975-77.
130.- GARCIA RODRIGUEZ, Alberto Emilio: 1977-79.
131.- SANUS TORMO, José: 1979- 2000.
132.- PERALTA VIÑES, Miguel: 2000 - 2003.
133.- SEDANO DELGADO, Jorge: 2003 - 2011.
134.- FRANCÉS, ANTONIO: 2011-

VICTÒRIA DE L' ESQUERRA A ALCOI

2011-06-12T09:25:00.000-07:00

Pense que he estat massa agosarat en les crítiques que he fet al tripartit -sobretot al PSOE- ahir. Demane disculpes, i crec que dec deixar com a mínim un termini de 100 dies per tal de començar a opinar sobre ells. Vaig a donar-me aquest temps i no opinaré sobre ells fins el 11 de setembre, excepte motiu molt gros. De tota manera, pense que el nom que han donar a les noves regiduries són un poc "inefables", com a mínim. Vaig a dedicar-me a la investigació històrica, que és el meu camp i que la tinc un poc abandonada. De tota manera, vull dir-vos una petita anècdota - vivència, millor dit- de l' any 1979, quan les primeres eleccions democràtiques: vaig votar al Partit Comuni fóra de lloc ista, no perquè ho fóra sinò per reconeixement a la seua tasca antifranquista; estudiava a València i eixe mateix dia vaig haver de marxar-hi, a l' endemà tenia un exàmen. Em vaig assabentar per la ràdio dels resultats d' Alcoi, i en conèixer la victòria del PSOE i de l'e squerra a Alcoi, no vaig poder reprimir unes llàgrimes,en definitiva, que em vaig posar a plorar. Alcoi tornava a ser una ciutat d' esquerres. Sanus, alcalde democràtic d' Alcoi des de l' any 1936; després vaig col·laborar en certa manera i molt modestament amb ell i continue pensant que ha estat el millor alcalde d' Alcoi, malgrat algunes actuacions seues totalment equivocades. Doncs ara ha passat el mateix, no he plorat però estic molt, molt content de la victòria del tripartit i no és hora que comence a fer el "burro". Tingau present que la nit de les eleccions va ser una nit per plorar, però per diferents motius que en 1978, sols la derrota de Sedano em va donar a la meua dona, la meua filla i a mi un cert consol. Torne a demanar disculpes, sobretot a Majo Pallarés per les meues inoportunes declaracions.

POLÍTICS VALENCIANS DEL PP

2011-06-07T11:17:00.001-07:00

És mol fàcil dir que davant l’ altura moral i ètica dels polítics del PP al País Valencià, el fet que aquests hagen guanyat de carrer les eleccions deu fer reflexionar seriosament al PSOE; però no sols els socialistes s’ ho han de mirar sinó la resta de la societat valenciana també. Pense, al mateix temps, que som l’ únic poble del món on no es posem d’ acord en la denominació del nostre territori, que si Regne de València, que si Regió Valenciana, que si Comunitat Valenciana, que si País Valencià. Tan facil que seria anomenar-lo SICÍLIA.

TENIM UNA DEMOCRÀCIA MOLT JUSTETETA

2011-05-20T05:06:00.000-07:00

Sí, tenim una democràcia molt justeteta, i així vaig titular un article fa uns mesos; dec dir, però, que esta frase li la vaig escoltar al periodista Antoni Bassas quan el Partit Socialista de Catalunya el va fer fora de TV3. Quina petja més funesta la del Tripartit a Catalunya! I la frase del Bassas, adoptada per mi, explicaria el moviment espontani que està omplint els carrers d' Espanya protagonitzat majoritàriament pels joves. I pense que la protesta afecta més als partits d' esquerres que no els de dreta. Aquesta, l' esquerra, està renunciant a molts dels seus postulats i està desmuntant l' estat del benestar que ella mateixa va crear a partir, sobretot, de la Segona Guerra Mundial. La corrupció, el professionalisme dels polítics, el servilisme davant l' església catòlica, les intervencions militars arreu del món, la permissivitat de la banca, el despilfarro en els pressupostos, el retall en educació i cultura, són els punts més visibles de la democràcia justeteta que tenim.

Una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar les manipulacions que des de les televisions autonòmiques es realitzen – i el cas més clar és Canal 9 -; una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar que un govern no deixe vore una determinada cadena televisiva, i estic referint-me a TV3; una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar els atacs a la llibertat d' expressió per part del poder, i estic referint-me als governs de Camps i Sedano.

Pense que hem de reflexionar, sobretot des de l'esquerra, sobre el fet que els partits que així es consideren – d' esquerres- rebaixen cada volta més els seus postulats progressistes la qual cosa és, com a mínim, intolerable; mentre la dreta es manté ferm en la seua ideologia l' esquerra va de rebaixes. L' idealisme i l' utopia han estat canviats per un pragmatisme conformista que ens evita evolucionar cap a metes més ambicioses, com deu fer l' esquerra. Esta esquerra ha estat la que ha permés, per exemple, lleis que estan proletaritzant l' educació pública. No hi ha recanvi entre els partits governants: van a fer el mateix mane qui mane. Jo no veig esperança si no mana el PP, aleshores em dona igual mane qui mane i, més, el nostre sistema electoral no permet acabar amb eixe bipartidisme que castra les nostres il·lusions. Els poders fàctics no van a veure reduït ni un centímetre el seu poder, no hi hauran canvis estructurals. Aleshores, per què hem de votar?

Al mateix temps el professionalisme de la classe política és un element més de desprestigi. Amando Vilaplana fa 29 anys que viu de la política, Camps igual, Rubalcaba encara més, Cháves porta una pila d' anys viatjant en cotxe oficial i així una llarga llista, tant de polítics anomenats de dreta com d' esquerres.

Per no parlar del fet del transfuguisme, els partits polítics són molt crítics amb aquest quan els perjudica però molt comprensibles quan els afavorix; alguns d' ells -el cas de Benidorm en el PSOE, per exemple- tornen a repetir com a candidats en la mateixa llista que abans del seu abandó.

La democràcia no és gens dolenta, això mai; són alguns demòcrates que la fan així i cal una regeneracionisme polític, i això és el que volen les persones que s' agrupen aquests dies sota el nom de M-15. Són una bufada d' aire fresc en un món polític pestilent.

SEDANO SE HACE LA FOTO

2011-04-18T10:14:00.001-07:00

Sí, Sedano está últimamente más retratado que una estrella de la Tele Basura. Se acercan elecciones y es tiempo de estar presentable a todas horas y presente en todo lugar, y para ello nada mejor que las inauguraciones aunque sea la de una mesa de billar o de edificios que todavía no están acabados, o que hace años que ya funcionan, cualquier escusa es válida, y se nota que Sedano está en su ambiente, en su salsa; vamos, que es lo suyo. Abraza a todos y todas, besa a todos y todas, y nos presta la mejor de sus sonrisas. Pero, claro, esto también tiene sus inconvenientes; por ejemplo, si la foto se realiza al lado de una antena de telefonía que es ilegal, y esto sucedió hace semanas cuando visitó, y se fotografió, las obras de colocación de la base de dicha antena a la partida de Barxell. Resulta que no se había pedido permiso para su instalación. Menuda metedura de pata del señor Sedano y, también, del señor Signes factotum de la política ambiental del Ayuntamiento, que le ponen una antena ilegal y el tío no se entera. Menuda eficiencia. Y, claro, Sedano con un ridículo espantoso. Sí, ese es el alcalde de Alcoy cuya obra más importante es la inauguración del Mc Donalds. Ese es todo su bagaje como alcalde.

Sí, este señor es alcalde de una ciudad que no puede tener en funcionamiento sus surtidores. Y n pasa nada. Estoy hablando del señor Sedano que juntamente con el señor Peralta- el excalde, no el otro- son responsables del río de euros que se han malgastado y se malgastan en el asunto de la Rosaleda.

Sí, me estoy refiriendo a ese mismo señor Sedano – alcalde elegido democráticamente- que demostró su habilidad negociadora en el asunto de La Estambrera.. Y si todavía no saben de quien estoy hablando, me dirijo al alcalde de Alcoy que no sabe defender el patrimonio cultural de su ciudad (Castellar, castillo de Barxell, Molinar…) y ha sacado pecho en la foto de la Llum de les Imatges y, o la Ruta del Modernismo.

Y si todavía no saben de quien estoy hablando les voy a refrescar la memoria diciéndoles que es el alcalde en cuyo mandato se prohibió a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acto en la Casa de Cultura, el que prohíbe exposiciones de pintura en este mismo lugar y el que acepta el cierre de la TV3. Todo un modelo de defensor de la libertad de expresión.

Y termino preguntándome en qué fotos más nos regalará el señor alcalde? Yo apuntaría unas cuantas sugerencias. Ahí van. Por ejemplo, inaugurando en la rotonda de Batoy las fotos de la duquesa de Alba y demás latifundistas propietarios de la campiña cordobesa. Otra posible sería inaugurando el Barranc del Sint, o el castillo de Fiestas, o inaugurando Alcoy, o inaugurando también el despacho de Carmina Nácher. Lo que sea, pero hágase la foto señor Sedano; no sea tímido. Inaugure algo. Total, los gastos de las inauguraciones no las paga usted.

SIGAM REALISTES

2011-03-08T08:49:00.000-08:00

El PP va ha aprovar una sèrie de mesures que encara van a restringir més l’ ús del valencià. I què voleu que vos diga? Doncs, que em semblen correctes, adequades, convenients i escaients. Per què allarga més l’ agonia, quan més prompte acabem amb el valencià millor, si ja està condemnat i sentenciat. Fins i tot Alarte no fa ús mai del valencià en les seues intervencions. Prou de bovades i ximpleries i voler negar l’ evidència: el valencià no té futur i ja és passat. Sí, ens fot d’ admetre però siguem realistes. Enhorabona per esta volta al PP i soterrem ja a un mort. Tinguem valentia. El valencià està més que mort.

VIVÈNCIES PERSONALS DEL 23 F.

2011-02-22T14:08:00.000-08:00

Conscient del moment històric que representava el colp d' Estat de Tejero, Milans del Bosch i d' altres, tres dies després del fet esdevingut el 23 de febrer del 1981, o siga el 26 de febrer, vaig escriure tot allò que m' havia passat eixe dia, sent conscient de que algun dia ho publicaria. Doncs bé, eixe dia ha aplegat hui, trenta anys després, i açò és el que vaig escriure el vint-i-sis de febrer del 1981.

“Eixa vesprada (23 de febrer) el meu amic Adolf Gisbert i jo vam estar a la partida de Polop, al mas de Pardines, on els meus avis Francisco Sempere Miró i Maria Santonja Nadal hi havien estat “maseros” a finals del segle XIX i principis del XX. Un lloc encisador, encara que la masia siga lletja i en dolent estat. En tornar a Alcoi i passar pel Molí Payà no vam notar cap cosa rara. Es fem un café al “Levante” on trobem a Diana Cramer, l' americana jueva dona de Miquel Abad, que ens bonega perquè el diumenge passat no vam baixar a la Vall d' Alcalà. Li prometem que el proper diumenge hi baixarem i els farem la visita. Després torne a casa i puge dalt al despatx i em pose a revisar documents mentre escolte en la ràdio el procés d' investidura de Leopoldo Calvo Sotelo.

De sobte, cap a les 18,20 hores se sent un soroll estrany, pense que algun diputat haurà fet un comentari o quelcom així però quan escolte dir al locutor que havia entrat la Guàrdia Civil me n' adone que això era un colp d' estat. Em vaig espantar molt. Me'n baixe al taller del meu pare, on tots estaven escoltant la ràdio, i dic “açò és un colp d' estat” i mon pare em dona la raó i encara m' espante més. La ràdio posa música militar i la tensió augmenta. Truque per telèfon a Pep Torró, no està a sa casa i la seua filla em diu que està al cine. L' assabente de la situació i la ràdio torna a repetir que el Congrés ha estat assaltat per la Guàrdia Civil:la tensió continua augmentant. Truque a Adolf Gisbert però no està en casa, està en Salesians en classe. Em pose en comunicació de seguida amb la UNESCO, d' on era jo president, i ordene que l' abandonen. Torne a trucar a Pep Torró, i està volta sí està i em diu que l' apossentador del cine Circ l' havia assabentat i decidix anar-se'n a casa però abans passa per la UNESCO on agafa la documentació i arxius per si ho fa la policia. Ràdio Alcoi diu que Milans del Bosch dirigirà en breus moments un comunicat. Mon pare m' informa que els concejals estan reunits a l' Ajuntament i per a comprovar-ho truque a Lluis Torró i em diu, efectivament, que son pare està a l' Ajuntament. Civil que ells van viure. El meu nerviosisme ja és irreprimible, però ma mare ens fa til·la per a tots. Me'n torne a baixar a la fusteria de mon pare i un dels seus treballadors, Toni Pedraza, diu que en Comissions Obreres estan acollonats i que estan arreplegant-ho tot, han trucat a Madrid i els han dit que es tracta d' un colp d' estat.

Ràdio Alcoi llig el bàndol de Milans del Bosch decretant l' estat d' excepció i el toc de queda a partir de les 21 hores. El meu germà encara no ha aparegut per casa. La cadena SER informa en les notícies de les 20 hores que RTVE està ocupada per les tropes i que el tinent coronel Tejero de la Guàrdia Civil era el mateix Tejero de l' operació Galàxia. Em truca el meu amic Servando des de la UNESCO, no s' havia assabentat que havia ordenat el tancament i li torne a repetir l' ordre. A les 21,45 me' n puge al despatx i a les 21 hores ve el meu germà. El Bonegue i em diu que a Alcoi hi ha un trànsit molt gran de gent tornant a casa. M' assome al balcó i veig poca gent pel carrer però molts cotxes. Ràdio Alcoi torna a llegir de nou el comunicat de Milans del Bosch i després toca l' Himne de Festes. Ma mare en torna a fer una altra tassa de til·la, esta volta amb tranquil·litzant i tot. La tele no diu res però a les 21,30 informa que el rei es dirigirà a la nació per ella, em sembla bona notícia però mentre passen una pel·lícula de Bob Hope. Per fi parla el rei i em tranquil·litza, me' n vaig a dormir, cosa que aconseguisc gràcies a les til·les i al tranquil·litzant. A l' endemà les coses ja estaven més clares. El colp havia fracassat, o no?”

ÉS PECAT VORE TV3?

2011-02-22T09:10:00.001-08:00

ÉS PECAT VORE TV3?

Sí, això. És pecat vore TV3? Servidor que ja té una certa edat va pensant en allò que pot passar després de la mort. Qualsevol dia m’ agafa una cosa – o dos, amb Zapatero no se sap mai- i ja l’ hem fotuda. Veig TV3 – ni Camps ni els dictadors de república bananera podran impedir Internet - i després em confesse, però em cal saber si és pecat o no vore-la. I, en cas afirmatiu, si és pecat venial o mortal. I qui millor per a dir-m’ho que dos representants qualificats de Déu en la terra, destacats membres del nacionalcatolicisme i afiliats a una organització tan democràtica, tolerant i progressista com és l’ Opus Dei. Qui són aquests personatges? És clar, el senyor Camps –per cert, afectat d’ una més que evident al•lopècia – i el senyor Trillo, cunero de pro i levantino insigne. Sí, a ells em dirigisc: és pecat vore TV3? No voldria que la meua ànima es condemnara per fer-ho. Ara, sí és pecat vore TV3 si que em semblaria correcte el prohibir la seua emissió al País Valencià, perdó, Comunitat Valenciana. És missió de l’ Opus Dei salvar la més gran quantitat d’ ànimes de l’ infern i dur-les al cel. Per això la meua angoixa i el meu sense viure. I m’ agradaria en contestaren, però si estan tan ocupats, el senyor Camps en els judicis que li venen i el senyor Trillo en apartar d’ ell tot record del Yak43, també agrairia a qualsevol altra persona especialista i professional en salvacions d’ ànimes, que em traguera de dubtes, encara que eixa persona no fora de l’ Opus i sí dels Kikos i, o Legionarios de Cristo o de Millán Astray. Estic en un sense viure, ja dic. I torne, insistisc, és pecat vore TV3? Jo mentre no se me conteste esta pregunta per gent especialista en el tema de la salvació, continuaré confessant-me després de vore-la, no siga cosa.

Per altra banda, i sense deixar l’ assumpte que tant em preocupa, he vist amb preocupació com el govern valencià arremet contra Acció Cultural del País Valencià per permetre vore la TV3 al territori nostre i de la banca. La pobra Acció Cultural no fa més que rebre atacs des de la seua fundació. Ja el franquisme els fregia a multes. El governador civil de València, l’ alcoià Enrique Oltra Moltó, els fotia a multa setmanal, fins al punt que basant-se en els cognoms de tan il•lustre paisà nostre l’ al•ludíem amb l’ apel•latiu d’ Enrique Altra Multa. De quan en quan els fatxes – o siga la policia- els colpejava amb bombes i destrosses al local de la llibreria Tres i Quatre, d’ Acció Cultural del País Valencià. Amb la democràcia els atacs físics a dita llibreria no han cessat i l’ Enrique Oltra Moltó ara és el governs de Camps. Les multes a Acció Cultural i TV3 es multipliquen en períodes electorals, com ara, ja que el Partit Popular vol fidelitzar el seu vot electoral entre els blaveros i demés personatges de llarga tradició democràtica i tolerant. I tot açò ve des d’ un partit que moltes lliçons d’ ètica no pot donar. I és lamentable el silenci del PSOE sobre el tancament de TV3.

I, per acabar, vaig a donar-li la raó a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, quan, en referir-se a la prohibició del Palament de Catalunya de prohibir les corregudes de bous, va dir allò de “que manía de prohibir”. Totalment d’ acord, cal vore quina mania de prohibir que tenen les nostres autoritats: prohibixen els matrimonis homosexuals, prohibixen l’ avortament, prohibixen l’ adopció entre homosexuals, prohibixen fins i tot esmentar els Països Catalans i ara prohibixen vore TV3. Quina raó té l’ Espe, tú. Y qué manía de prohibir, oiga.

Feixisme a La Fàbrica

2011-02-07T10:01:00.000-08:00

Aquets dies ha estat notícia, malaurada notícia, el fet que a una persona no se l' ha atés al 112 i la Fàbrica per parlar en valencià. Que aquestes coses passen encara indica a les clares que tenim una democràcia molt, molt justeteta.I , damunt, hi ha partits com UDyP (Unión, Democracia y Progreso) de la Rosa Díez que munta uns embolics de l' hòstia perquè a una xiquet no se'l pot matricular en línia castellana. És el nacionalisme espanyolista més dur, i el representant a Alcoi, Rafael Adrián, ha militat al partit comunista Unificació Comunista i a hore sd' ara el seu partit actual UDyP competix amb el Partit Popular per un mateix electorat. Aquest partit és brossa política, sí brossa política. Encara ens voldran fer vore que el castellà està perseguit i discriminat. És olt lamentable i trist que no ens pugam expressar amb la nostra llengua. El feixisme campa pels seus respectes a Alcoi, concretament a l' ambulatori de La Fàbrica. Què fan les nostres autoritats? Res de res. Què fa l' oposició política municipal? Res de res. Dolents dies per als valencians parlants, que ens haurem d edir valencianscallants.

GIBRALTAR ESPAÑOL

2011-01-11T10:41:00.000-08:00

Con lo que pasó el lunes día 10 de enero del 2011 con el Balón de Oro es la segunda vez que nace en mí un sentimiento españolista que me tiene verdaderamente preocupado. La primera vez sucedió cuando España ganó el mundial este verano pasado; la fiebre españolista me afectó tanto que me arropé con una bandera y una bufanda con los colores de España – los de la República, claro- y llegué a tararear el himno de España – el de la República, claro-, y en el instante en que España ganó el mundial, la fiebre nacionalista se me subió tanto hasta las meninges que, como un poseso, me puse a gritar a grito pelado: “Gibraltar español". Lo que provoca el futbol!

Pero, no, sucede que el lunes susodicho tuve otro ataque de españolitis, y cuando observé que a ningún jugador y entrenador español le dieron nada volví a asomarme al balcón y, de nuevo, como un orate empecé a gritar aquello de “Gibraltar español”, que es lema que más nos une a los habitantes de este país llamado España y que es propiedad de los bancos. Pero no se detuvo aquí mi afán españolista, no; estuve tentado de hacer una llamada para que invadiéramos militarmente a esa Europa que tanto nos odia y al mismo tiempo nos envidia, y les diéramos una lección de hombría, y para ello hubiera sugerido enviar a la Legión, con la cabra delante, eso sí.

SÓC UN PRIVILEGIAT

2010-12-13T14:39:00.000-08:00

Sí, sóc un privilegiat, almenys, així ho pense. I per què ho sóc? No és, precisament, per tindre una alçada d’ uns 1,85; no per ser atractiu; no per ser culé; no per ser el que es diu un roig; en definitiva, no per ser un metrosexual, que també, sinó per la senzilla raó que he sentit a Alarte parlar en valencià. Ho ha fet una volta, i jo he sigut testimoni d’ aquest fet històric. Aleshores, sóc o no sóc un privilegiat? Doncs, clar que sí. Açò no passa tots els dies, no.

Jorge, no confondre amb Jordi, Alarte és un polític autoanomenat socialista que aspira a derrotar a Camps i els seus trages a les pròximes eleccions autonòmiques. No ho va a aconseguir. Cap votant del PP canviarà l’ orientació del seu vot. I per l’ esquerra tampoc va a guanyar-ne, i un dels motius és el seu desprisi per la llengua i cultura valenciana. Mai, com ja he dit, en fa ús. Facen la prova i escoltent-lo als mitjans de comunicació: mai, repetisc, no utilitza el valencià, a l’ igual que la resta de polítics del PSOE, i no digam del Partit Popular. Això sí, ja he dit que ho va fer una sola volta i vaig tindre la sort i el privilegi d’ escoltar-lo. Vaig assistir a un esdeveniment històric que no es tornarà a repetir. Això faltava, home, parlar en dialecte.

La veritat siga dita és que, per altra banda, tampoc obtindrà molts vots per part dels ecologistes. El senyor Alarte, a l’ igual que fan al món del “famoseo petardo”, va buscar la foto fàcil assistint a una correguda de bous en plena discussió sobre la conveniència o no d’ eixes mateixes corregudes – les de bous- motivada per la supressió d’ aquestes per part del Parlament català. El senyor Alarte és partidari, per tant, de la tortura i del maltractament dels bous, cap vot, per tant, de persona ecologista obtindrà, i els partidaris de les corregudes –les de bous- ja voten al PP, home. I, a més a més, pense que deixa al PSOE d’ Alcoi en una posició incomoda ; aquest partit, com tothom sap, a Alcoi està en conra de l’ hotel de la Font Roja i del parc tecnològic de La Canal i del complex urbanístic que es vol construir al voltant d’ un camp de golf a Xirillent (no pense dir que significa aquest topònim no passe igual com al de la Font Roja –transformat en Fuente Roja, o Horta Major, a la seua volta transformat en Huerta Mayor), i una de les raons esgrimides és de caire ecològic, en defensa de la fauna i de la vegetació i, clar, el missatge del PSOE local cau pel seu propi pes. No es pot ser partidari de les corregudes –les de bous- i, per tant, del maltractament als animals, i, al mateix temps, argüir en defensa de la fauna en la lluita contra el projecte hotelístic de la Font Roja, polígon industrial de La Canal i camp de golf de Xirillent.

De tota manera ja està tot el peix venut. El País Valencià va a tindre quatre anys més a Camps, Ripoll, Fabra i la seua estàtua, Blasco, i companyia. Quatre anys més de nacionalcatolicisme, de falleres i fallers, de Canal 9, de tòpics i, sobretot, d’ agonia per a la llengua i cultura valenciana, per a l’ escola pública, per al medi ambient i per a la meua santa llibertat de vore o no TV3. I l’ esquerra? Això, i l’ esquerra?

NO A LA GUERRA

2010-11-21T05:47:00.001-08:00

El Partit Popular tenia tota la raó del món quan acusava a la plataforma que és va mobilitzar contra la guerra de l’ Iraq de parcial. De tota manera, exquisita va ser l’ actuació de dita plataforma quan Aznar ens va ficar en la guerra. Jo mateix vaig participar en algun dels seus actes. Però, és que la guerra no s’ ha acabat i eixa plataforma no dona senyals de vida. Serà per què al poder està un partit suposadament d’ esquerres?

Espanya està en guerra. Soldats espanyols estan destinats a l’ Afganistan i han patit baixes. Què collons fem en aquest país? Està clar, defensant els interessos dels americans. Ningú es creu que hem anat a lluitar per la democràcia i la llibertat. Cada dia llegim a la premsa les atrocitats que les tropes occidentals hi cometen. On està, insistisc, la presència de tots aquells que es van oposar a la guerra de l’ Iraq? Probablement instal•lats còmodament en les esferes del poder, en allò que es diu “el pessebre”.

Saben vostés què ens costa cada dia la presència espanyola a l’ Afganistan? Milions d’ euros que es podien invertir en àrees més profitoses com l’ educació, la cultura i la sanitat. Si no estiguerem en Afganistan no hi hauria cap problema en pagar les pensions, no haurien rebaixat el sou als funcionaris i no hagueren disminuït les inversions públiques: el dèficit del pressupost espanyol no seria tan escandalós. I tot açò vist des del punt de vista material però des del punt de vista ètic sembla del tot incorrecte i incoherent que un parit que es diu d’ esquerres, que es diu hereu de Pablo Iglesias, que històricament ha presumit de pacifista i que ha estat sempre en contra de l’ existència de l’ exèrcit puga sostindre una guerra. I, a més a més, celebra amb goig tota mena de desfilada militar, on un grup de gent mostren públicament una sèrie d’ instruments- les armes- que no tenen altra utilitat que provocar la mort i el sofriment de la gent. Per a què servis un tanc? Per a què servix una metralladora? Per a què servix una bomba? Doncs, per això! per provocar el sofriment aliè. Quan costa el manteniment i l’ adquisició de l’armament? Molt més que les universitats. I el PSOE en aquest país, fins que s’ esdevinguera en una colla de liberals jugant a socialdemòcrates, fins que el propi PSOE traira els principis del socialisme i del mateix fundador seu, l’ esmentat Pablo Iglesias, sempre, sempre, ha estat pacifista i molt crítica amb l’ existència d’ un exèrcit.

La guerra de l’ Afganistan és un vesper on s’ han ficat els americans i tots els països satèl•lits seus. Ni va a guanyar-se la guerra, ni va a instal•lar-se la democràcia, ni el poble afgà ens vol, ni res de res. Tan Estat Major, tan general, tanta estrella, tanta creu de mèrits i sofriments no van a servir per res, sols sang, més sang i un riu de diners que únicament van a ser útils per a fer més riques a les companyies multinacionals de l’ armament. I si açò és tan clar, on està el moviment ciutadà contra la guerra que tan bé va funcionar contra Aznar, el PP i Bush . Quina diferència hi ha amb Obama i Zapatero? Què l’ ONU ha aprovat esta acció militar i la d’ Iraq no? Collons, quin consol per a les persones que hi està perdent la vida. La gent, doncs, continua morint, i de quina manera! Espanya està en guerra, i un partit autoanomenat d’ esquerres i que es titulat Socialista i Obrer la fomenta. Vergonyós, patètic i intolerable.

Finalment sols en resta dir que Obama està cometent el mateix error que Hitler quan va voler envair la Gran Bretanya. El capsot i malparit de l’ alemanyá va utilitzar la Wehrmacht i la Luftwaffe, fracassant, afortunadament, estrepitosament. Si haguera enviat a la Gran Bretanya als responsable d’ Auxilio Social, Plato Único, bisbots feixistes i caps falangistes “por el Imperio hacia Dios”, els britànics no hagueren durat ni mig any. De xavo eren aquets muntat la corrupció i el desgovern. Doncs, la mateixa errada està cometent Obama i en lloc d’ enviar als Marines, els Bersaglieris, la Legión i la infanteria anglesa que res estan aconseguint, deuria portar a l’ Afganistan al Roldán, al Bigotes, a tota la tropa del Gurtel, al Fabra, al Camps, a l’ Ortiz, i al Riki Costa. Victòria aconseguida, escolte, victòria total. Bonicos són tots aquets.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2010-11-09T10:21:00.001-08:00

NI QUICOS NI PAPES. VOLEM TRAMUSSOS.

Bé, ja ha passat la vinguda del Papa. I la rebuda ha estat del tot excepte multitudinària. Espanya ja no és, afortunadament, el país de missa i olla: se'ls està acabant el xollo. Tanmateix, estem lluny de ser un país laic i l' església catòlica encara té molts privilegis, sobretot financers i educatius. I per si faltava alguna cosa Joseph Ratzinger ha comparat Espanya amb la de la República. Efectivament, durant la República es van cremar esglésies i convents, però la gent no crema esglésies i convents sense cap motiu, pel gust de fer-ho. Mai no han cremat una taverna, un hospital ni una plaça de bous. Si a la República el poble va elegir cremar esglésies per alguna cosa seria. I és les condicions de la classe obrera a Espanya eren espantoses i l' església catòlica mai no les va denunciar i, a més a més, es va aliar amb els responsables de tanta explotació i misèria. I açò sense oblidar, és l' obligació dels historiadors, que el cristianisme va destruir les restes de civilitzacions anteriors i, o contemporànies com el paganisme, judaisme o islamisme. Quantes obres d' art van ser destruïdes pel clericalisme catòlic.

I a Alcoi? De puta pena. Sedano inaugurant i, o assistint a tots els actes on creu que pot traure profit fent-se la foto corresponent. L' esquerra dividida: PSOE, EU, BLOC i Esquerra Republicana del País Valencià. El PP seguix amb els projectes de Xirillent, Serelles i Hotel de la Font Roja. Ni una biblioteca més. L? “Alcoyano” cada volta més és menys que un club, no ha plogut el suficient per a collir esclatasangs i continuen sense voler dedicar-me un carrer, plaça, avinguda o pont. Així va Alcoi.

De tota manera algun aspecte positiu hi trobem, l' altre dia uns 50 alumnes del Cotes Baixes van fer una concentració a la Bandeja contra la visita de Ratzinger, millor dit, contra les despeses ocasionades per la seua vinguda. Ell és cap visible d' una monarquia absolutista d' origen diví, misògina i homofaba. Ah, ja estan ficant als carrers la lluminària de Nadal.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2010-10-31T12:04:00.000-07:00

PROPÒSIT

Ja, per fi. Pense que tinc solucionat l' assumpte de l' Internet. M' ha dut de cap moltes setmanes però, com ja he dit, sembla apanyat. I, que vull dir amb açò? Que quasi diàriament publicaré les meues impressions sobre la realitat local alcoiana ,podria ser-ne una altra? I. Clar, un ha complit el ritual de baixar a la Fira de Tots Sants; gojar amb el Barça del 5-0 al Madrid; cabrejar-me per la victòria del Madrid davant l' Hèrcules; escoltar, una volta més, al president de l' Associació de sant Jordi destrossar la llengua i la retòrica; sentir al Rajoy despotricant contra els homosexuals i quan sabran que l' homosexualitat no és cap malaltia però que el feixisme sí; continue vivint a una ciutat on no podem tindre els sortidors en funcionament; estic fart e viure a un País Valencià on els nombre de corruptes puja sense parar alhora que baixa la quantitat d' arbres, no debades li van fer fa uns dies un homenatge al Fabra, de Sicília va vindre un barco carregat de gent per a acudir a dit homenatge, d' entre les personalitats que hi viatjaven cal esmentar a don Vito Corleone, don Genaro Trementina i don Pasquale Genovese, Berlusconi va fer tard, pobret. Bé, això és el que ens ha tocar viure: el problema és que l' esquerra al País Valencià encara continue sense trobar-la, això sí a les processons, misses i demés saraos catòlics no falten mai. Mare tapem!

ON ESTÀ L' ESQUERRA?

2010-09-30T07:28:00.000-07:00

Sí, on està l’ esquerra a Alcoi? Jo, personalment, no la trobe, no la veig, no la sent. Sols puc vore els seus membres a les processons, tots ells seriosos, dignes, tesos, professionals, amb el ciri i,o la vara ben agafada. Als actes digam reivindicatius o celebracions progressistes, cada volta menys, van en nom personal però a les processos, misses i demés esdeveniments religiosos acudixen d’ una manera oficial. Ja va dir Victor Hugo que a Espanya quan un ix al carrer es troba o amb un processó o amb els aldarulls provocats per un colp d’ estat. I és que cal reconèixer que a Espanya tants les processos com els colps d’ estats ens ixen molt bé. Miren vostés i comproven com gran part del santoral són sants espanyols però a la llista de Nobels científics sols tenim un espanyol, Santiago Ramon y Cajal; per cert, maçó (Severo Ochoa tenia la nacionalitat americana quan li van atorgar el Nobel). I no veig signes de canvi.

I , continuant amb les processons, també cal destacar o denunciar l’ assistència a ella d’ allò que s’ anomenen “autoritats” que, pel que sembla, és el comandant de la Guàrdia Civil, el bisbe i, o el cap militar de màxima graduació. Clar, amb tant poder militar i religiós al llarg de la nostra història és obi que, fins i tot l’ esquerra, considere que clergat, militarisme i autoritat és el mateix. Pense que també és autoritat un director d’ institut, col•legi, Biblioteca, Casa de Cultura i demés ens. On està allò que es deia de poder civil per damunt del militar? I de l’ estat laic?

Clar, i és que tenim a Alcoi, i a la resta del País Valencià i Estat Espanyol, una esquerra miop, amb complex d’ inferioritat, conservadora, covarda, mediocre, sense ideals i són incapaços de fer front al tripartit que mana a Alcoi: CAM, Salesians i Associació de sant Jordi. L’ alternança política a la nostra ciutat és Salesians o La Salle, i no eixim de pa i minxo. Ni eixirem amb esta tropa.

Cal dir que, a més, tenim una esquerra dividida: PSOE, Compromís, BLOC i ERPV (aquest darrer ja quasi un “partido tocapelotas”). Servidor no compren com aquets tres darrers partits no estan units, crec que és poc els separa a no ser que siga pels personalismes. I que conste que done l’ apel•latiu d’ esquerra al PSOE no per mèrits propis sinó per demèrits aliens. La política ultradretana del PP fa que considerem al PSOE d’ esquerres quan no ho és; són un grup de liberals jugant a ser socialdemòcrates, mentre que els del PP són una colla de reaccionaris jugant a ser liberals.

Però a pesar de tot açò confie i desitge que el PP no torne a guanyar les pròximes eleccions municipals, i encara espere que l’ esquerra tinga un xic de trellat i, si no una política veritablement d’ esquerres, al menys que la deriva d’ Alcoi no s’ accentue més. Per tot açò vaig a gosar donar una sèrie de directrius que des del meu modest punt de vista van a ser imprescindibles per a tractar de salvar el més possible del naufragi del que som testimonis.

Primerament que no prometen res al poble. L’ estat de les finances locals no permet cap alegria i deuen ser molt rigorosos en la despesa pública. El primer que cal fer és donar a conèixer al poble d’ Alcoi en que han invertit els del PP i regirar les prioritats. Explicar i donar a conèixer sempre qualsevol despesa i que s’ acabe l’ obscurantisme que els del PP envolten moltes de les seues accions. Açò l’ esquerra no ho ha de fer mai. Transparència total. Actuacions com la mascarada del Japó deuen de deixar ser pagades per l’ Ajuntament i les alegries en invitacions per a les Festes de Moros i Cristians també.

Respecte als sous dels nostres regidors és on s’ ha de demostrar més clarament la transparència. Ser regidor no deu suposar guanyar més diners que abans de ser-ho, ni menys. Cada regidor, fins i tot l’ alcalde, deu cobrar el mateix sou que tenia abans d’ ocupar el càrrec. I que cada partit pague als seus secretaris de grup i que acaben els assessors i que l’ alcalde no tinga, en proporció, un staff més ample que el d’ Obama. S’ ha d’ acabar el pagar favors polítics a càrrec del pressupost municipal. Al mateix temps considere que dos legislatives – vuit anys- són suficients per exercir la política. L’ esquerra sempre ha criticat el polític professional. Casos com el d’ Amando Vilaplana i Carles Esteve a nivell local no deuen repetir-se. Hi ha gent a nivell nacional i, o autonòmic que fa massa temps que va en cotxe oficial.

És imprescindible aplicar la Llei d’ Ús del Valencià i aplicar la discriminació positiva respecte a la nostra llengua i cultura. Protegir el nostre Patrimoni Cultural i Artístic, molt malmès pel PP en els darrers anys, casos com el castell de Barxell i la destrucció del jaciment del Castellar per part de la fàbrica d’ olives El Serpis no s’ han de repetir, i si açò passa anar als jutjats. Cada barri deu tenir la seua Biblioteca, un Arxiu Municipal independent i propi i el Museu d’ Art. Protecció i ajuda a les associacions culturals locals. La cultura i educació deuen ser els eixos principals de l’ actuació municipal, ells mai no deuen patir cap retall pressupostari. Recordem que Espanya és el país europeu que millor paga els jugadors de futbol i pitjor paga els seus científics.

Per altra banda, devem aplicar una política que ens duga a una societat totalment laica i que comporte la total separació de l’ Estat i l’ Església, siga aquesta la que siga. Les úniques ajudes religioses deuen ser aquelles que vagen a la protecció del patrimoni cultural o tinguen un caire social. Casos com pagar amb diners públics estàtues religioses no deuen de repetir-se. L’ ajuda a l’ educació deu ser sols a l’ ensenyament públic. Açò comportaria, però, total llibertat d’ acció a les distintes religions que hi ha a Alcoi però que paguen els seus fidels les seues actuacions.

Fins ara, la política ecològica de l’ esquerra ha estat desastrosa. Els anys de governs progressistes no s’ han caracteritzat precisament per prendre’s seriosament l’ ecologia. Cal rescatar i revitalitzar el gabinet de Medi Ambient i per a açò és imprescindible que l’ actual encarregat del departament perga tot poder executiu. Esta persona és totalment nefasta per al medi ambient. Per suposat no a l’ hotel de la Font Roja i Camps de Golf. Necessària una política seriosa de repoblament forestal i actuar com acusació particular davant qualsevol desgavell ecològic deu ser norma de l’ Ajuntament.

Les comissions de govern municipal deuen estar presidides per l’ oposició per una millor vigilància administrativa i la sobirania política mai no deu ser abandonada a empreses com La Generala, La Rajola o la que siga. A més, tolerància zero amb la corrupció.

Tenim un País Valencià afectat tot ell pels tòpics, corrupció i autoodi cultural. Ens estem quedant sense arbres i sense llengua valenciana. I respecte a la denominació de les terres valencianes ja s’ acabaran els conflictes, ni País Valencià, ni Regne de València, ni Comunitat Valenciana; senzillament, anomenem-la Sicília. I no veig a una esquerra que ho puga impedir. Entre altres raons perquè no sé on està eixa esquerra.

2010-05-29T03:28:00.000-07:00

Sí, a partir de ahora ya podremos exclamar el YA BAJAN el 22 de abril haciendo referencia que la Entrada está cerca de donde nos encontramos. Es la exclamación que rompe con nuestra ansia por asistir un año más a esa magia de colores que son nuestras Fiestas de Moros y Cristianos.

Unas fiestas que empezaron en acabar la Semana Santa, después de la Procesión de los Silbiditos. La Gloria destapa el tarro de las esencias que son ese milagro que llamamos Fiestas de Moros y Cristianos. Ya antes hemos pagado la Cruzada y realizado innumerables fines de semana con los amigos jugando a las cartas y tomándonos un golpecito. Las noches de entraditas servirán para nuestro entrenamiento festero. Que ganas tenemos que llegue el fabuloso 22 de abril.

Sin embargo, ya el día anterior, el dedicado a los músicos y a la suculenta cena de la olla con nuestros camaradas de la hilada, ya es un día de fiesta aunque todavía no lucimos nuestras vestimentas festivas, ya sea de moro o de cristiano. Antes habremos cantado nuestro Himno de Fiesta, y que gozo, emoción y simbolismo el entonar los versos de este mismo Himno: “Nuestra Fiesta ya, llamándonos está” y terminar con el “Loor, Loor, para darte esplendor ríe en la Esfera la Primavera” “ que a todos nos pone la carne de gallina. Después cenamos, oímos las últimas recomendaciones de nuestro Primer Trueno y nos vamos unos a formar y otros a dormir ya que mañana han de madrugar. Las calles en ebullición de gente, la Plaza de Dentro con mogollón de gente y todos con ansía de que llegue pronto el día 22 de abril.

Por fin llega el ansiado día. A las 6 de la mañana y después de la lectura del Ave María, la Diana que, al igual que en la Entrada lucirá su máximo esplendor por san Nicolasito para acabar en la Esquina del Piñón. Y, ya después, la Entrada, la de Cristianos, junto con la Mora el plato fuerte de la Fiesta. Partidor hacia abajo, y después de recorrer casi un kilómetro y medio, para acabar en la avenida del Glorioso Reino de Valencia y del PP. Por la tarde lo mismo, siempre que la lluvia no lo fastidie. Y que buena organización la de nuestras Entradas, cuando se llega a la Esquina del Piñón nunca se encuentran dos musicas de dos hiladas diferentes. Los miembros del Casalicio de san Jorge son muy competentes. Y siempre cumpliendo el horario y antes de anochecer ya se ha terminado la entrada de moros. Luego cada hilada monta su propia fiesta privada en sus locales o el Ayuntamiento, en la Plaza de Dentro, organiza una fiesta para todos.

Y el 23 de abril, día de san Jorge, con su Diana, procesión del Pequeñito, Misa Mayor, por la tarde otra procesión también en honor de nuestro santo patrón, y por la noche la Retreta, donde reina la más estricta organización y el respeto de los festeros hacia el público es envidiable. Y eso sin hablar de un acto nuevo, el Desfile de los Caballitos a cargo de las hiladas de Bequeteros y Realistas.

Y, finalmente llegamos a la última etapa de la Trilogía Festera: el Día de los Truenos. Después de varias escaramuzas o guerrillas por la ciudad, llegamos a las Embajadas, por la mañana la del Cristiano y por la tarde la del Moro, seguidamente una batalla de arcabucería llena las calles céntricas de Alcoy, desde san Nicolasito hasta la misma fachada de la iglesia de san Jorge.

Ya por la noche, tiene lugar la Aparición de san Jorge sobre las almenas del castillo de madera que representa al Alcoy medieval. El santo, representado por un niño, lanaza innumerables flechas de plástico sobre la supuesta población mora que está a sus pies. Los acordes, otra vez, de nuestro Himno de Fiesta atruenan en la Plaza de España: “Nuestra Fiesta ya llamándonos está….”. Seguidamente tiene lugar el último acto festero: Las Cenitas, que se prolongan hasta bien entrada la madrugada del día 25 de abril, Día del Descanso, que por la tarde algunas hiladas lo dedican a cruzar para el año que viene.

Dins d’ alguns anys, aquest text que ara ens fa somriure serà el que es publicarà. L’ estat de la nostra llengua i cultura valenciana a Alcoi és preagònic. El puntet ha guanyat.

EL PARTIDO POPULAR Y CUBA

2010-03-16T02:35:00.001-07:00

Tenemos actualmente al Partido Popular y a sus corifeos alborotados con motivo de la muerte de un miembro de la oposición al régimen cubano después de una huelga de hambre y de purgar muchos años en la cárcel.

Pero, ¿qué pasa en Cuba? Lo desconozco, está muy lejos de España; sin embargo sí que sé que no hace mucho en este país –España- había una dictadura, y toda esta tropa del Partido Popular durante ese tiempo estuvo muy calladita. Bueno, muy calladita parte de ella, porque la otra colaboraba con el régimen franquista; ese régimen fascista que torturaba a los miembros de la oposición; ese régimen fascista que lanzaba de vez en cuando a los miembros de la oposición por las ventanas de las comisarías, como los casos de Enrique Ruano y de Julián Grimau; ese régimen fascista que perseguía la libertad de expresión; ese régimen fascista que nos impedía a los valencianos aprender nuestra propia lengua y cultura; ese régimen fascista que negaba la libertad sindical; ese régimen fascista que controlaba los teléfonos y el correo; sí, ese régimen fascista que tanto, tanto atentaba contra la libertad de la personas. Que oportunidad perdieron los que ahora critican Cuba de denunciar esa misma falta de libertad. Fraga, ya se sabe: un demócrata de toda la vida, ministro de Franco –nunca me cansaré de repetir que el franquismo fue un estado fascista, ilegal, torturador y terrorista-; Aznar, cara al sol y marchando sobre los luceros hacia Dios y el Imperio; y Rajoy, sí ¿y Rajoy?, ni estaba, ni se le esperaba. Y ahora queriendo darnos lecciones de libertad. Como decimos los valencianos: “quina barra, mare meua, quina barra”. Si tan defensores y partidarios son la libertad ¿por qué no lucharon por ella cuando no había?

Y lo mismo pasaba con esa prensa que ahora lanza furibundos ataques contra el régimen cubano por no respetar los Derechos Humanos (así, en mayúscula), y en su tiempo no solo callaba con la violación que de esos mismos Derechos Humanos (así, en mayúscula) se hacía en España, sino que colaboraba con ese régimen fascista, ilegal, torturador y terrorista.

Pero, de verdad, ¿qué pasa en Cuba? Sencillamente que el pueblo cubano está saciado de educación y de sanidad (ojala pudiéramos decir aquí lo mismo), pero tiene hambre de libertad y de poder comprar bienes materiales que les permitan mejorar su nivel de vida. En esto último tiene mucha culpa el bloqueo que Estados Unidos y sus países satélites hace años impusieron al régimen cubano. Pero de lo primero – la carencia de libertad- lo tiene el estalinismo en que cae el comunismo. En Cuba no se respetan los Derechos Humanos (así, en mayúscula), y hay que hacérselo saber a los Castro: su política está desprestigiando el socialismo y, al mismo tiempo, imponiéndole una dictadura política a su propio pueblo. Y caen –los Castro- en el error en el que tropiezan muchos dictadores: se creen eternos. Sin embargo, un día morirán y los regimenes basados en el culto a la personalidad y en la anulación de la libertad, no sobreviven mucho a sus fundadores. La Historia así nos lo enseña. Y deseo para Cuba que disfruten de la democracia dentro de nada. Es Cuba un país que nunca ha conocido esta Democracia, primero sojuzgados por los españoles, los cuales exterminaron totalmente a la primitiva población indígena, de tal manera que los cubanos actuales o bien son descendientes de europeos o de africanos; después por los estadounidenses, que convirtieron el país en un burdel y en un casino en manos de la Mafia y obligaron a los cubanos a entregarles Guantánamo, y de esto último no dicen nada los del Partido Popular, tan dados a la murga con el tema de Gibraltar pero olvidando que Ceuta y Melilla también son colonias. Sepan que también Guantánamo es una colonia impuesta por sus admirados Yankees; y cuando parecía que Fidel Castro liberaría Cuba va e implanta una dictadura comunista.

Los miembros –perdón por la expresión- del Partido Popular y sus medios de comunicación afines no tienen autoridad moral para dar lecciones de democracia basándose en la situación política de Cuba. Que calladitas –repito- tenían esas lecciones de Democracia en tiempos de Franco.

Y una prueba de lo que estoy diciendo –el que el PP no tiene autoridad moral pára dar lecciones de Democracia- las tenemos en la negativa a que Acció Cultural del País pudiera realizar un acto en la Casa de Cultura de Alcoy, en la manipulación constante de Canal 9, el no poder ver TV3 y en la censura a unas fotografías realizada por la Diputación de València. Esta es la Democracia del Partido Popular.

LA DEMOCRÀCIA DEL PP

2010-03-11T02:10:00.000-08:00

Sí, dec pensar que el Partit Popular és un partit demòcrata; i probablement siga així. Però em consta molt donar-li aquest qualificatiu – el de demòcrata- a un partit que no em deixa sintonitzar la TV3; servidor no admet que ningú, absolutament ningú, em diga que dec vore o que no dec vore. Si encara estem en els temps d’ arreplegar signatures per a poder exercir un dret, vol dir que tenim una democràcia molt, molt curteta i, a més, gestionada per una tropa que res va fer per que esta democràcia aplegara algun dia.

Em costa considerar demòcrata a un partit que té com a president – en té tres- que va ser ministre del règim de Franco, que tothom sap va ser feixista, il·legal, torturador i terrorista. Un president que ens va tancar el Club d’ Amics de la UNESCO. Això sí, ara és demòcrata de tota la vida, i estic parlant del senyor Fraga.

Em costa considerar demòcrata a un partit que manipula de la manera més descarada els mitjans de comunicació de les autonomies que domina, com és el cas sagnant de Canal 9 que, a més, ens costa un vertader riu de diners als valencians: és escandalós l’ estat financer de Canal 9 i de Ràdio 9. No calia haver suprimit el NODO

Em costa considerar demòcrata a un partit que no complix les sentències judicials, se’n refot del medi ambient i del patrimoni cultural; més interessat en muntar camps de golf que no biblioteques o centres geriàtrics, hotels en parcs naturals que els alcoians protegim des de 1332; en carregar-se la costa; en no evitar el deteriorament del castell de Barxell; en donar-li igual que la fàbrica d’ olives El Serpis haja arrasat un jaciment musulmà al Castellar; que desaparega l’ edifici del cine Goya i haver assolat l’ edifici més antic d’ Alcoi al carrer sant Miquel. I açò per donar alguns exemples.

Em costa considerar demòcrata a un partit que amaga documentació a l’ oposició política, com en el cas, per din-ne algun, d’ Alcoi. Quantes voltes ha demanat esta mateixa oposició una sèrie d’ informació sobre projectes pagats pels impostos de tots i que se li ha negat o amagat. L´ últim cas el projecte de construcció d’ un hotel a la Font Roja. Repetisc que estem vivint en una democràcia molt justeteta.

Em costa considerar demòcrata a un partit que vol reimplantar el nacionalcatolicisme, però sols en allò que l’ interessa. Vol tornar a imposar l’ assignatura de religió obligatòria, vol que tornen a les aules els símbols catòlics, vol il·legalitzar els matrimonis homosexuals i vol suprimir –però menys- l’ avortament. Això sí, vol que continue la llei del divorci perquè ells, tan catòlics i tan de missa i olla, han fet molt ús d’ aquest dret. Miren, miren vostés la gran quantitat de dirigents del PP que s’ han divorciat. Clar, no és mà, si apleguen al poder, de tornar amb l’ antiga parella. Per ací podríem passar, home! I això per no parlar de la hipocresia de l’ església catòlica, nega el divorci però té muntada una paraeta anomenada La Rota que, a canvi de certa quantitat de diners –mai pocs- et divorcia. Però, no havíem quedat que el matrimoni era indissoluble? Miren, miren vostés la gran quantitat de famosos, famosets, petardos i petardes que han aconseguit trencar el seu matrimoni religiós. Quina serietat és aquesta? Quina mena de coherència és açò?

Eixe és el mal de la dreta espanyola, que no trenca amb el passat, que no el condemna, que no acaba de separar-se de les faldes de l’ església catòlica i que defensa un ranci espanyolisme de folklore, corregudes de bous, don Pelayo i el Cid Campeador.

ZAPATERO ME HA DEFRAUDADO

2010-03-11T02:08:00.000-08:00

Sí, debo reconocer que el actual Jefe del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, me ha defraudado, y mucho. Soy todavía lo bastante ingenuo para confiar en algún que otro político. Y me ha defraudado a pesar de haber tomado cuatro decisiones que yo pienso muy positivas. La primera de ella es negociar con ETA (como lo habían hecho anteriormente Felipe González y José María Aznar); se fracasó, sí, pero la culpa hay que achacarla a la banda terrorista, no al Gobierno. La segunda es haber legalizado los matrimonios homosexuales; con el avance social imparable el matrimonio ya no se define por unión de hombre y mujer, sino de dos personas. La tercera es retirar las tropas españolas de Irak, empañado este logro por el empecinamiento de mantenerlas en Afganistán. Y la cuarta decisión es haber publicado la Ley de Memoria Histórica, un pelín descafeinada pero positiva en general. Hasta ahora había habido “caballeros mutilados” los del bando franquista y “jodidos cojos” los del bando republicano. Las barbaridades y bestialidades fueron comunes en los dos bandos, pero hasta ahora solo se habían tenido en cuenta las del perdedor.

Y, ¿cómo agradeciendo y defendiendo estas decisiones me ha defraudado el señor Zapatero? Lo primero es su querencia de querer quedar bien con todos, y lo único que consigues es quedar mal con todos. Es un presidente indeciso, acomplejado, débil y parsimonioso. A veces lo comparo con otro Jefe de Gobierno del reinado de Isabel II, Martínez de la Rosa, quien en su deseo de no defraudar a nadie establecía unas leyes para contentar a todos y conseguía contrario; es lo que en política llamamos “pastel”, una obra con muchos elementos para que agrade a la totalidad de la gente, por ello el tal Martínez de la Rosa se le conocía popularmente como “Rosita la Pastelera”.

Zapatero es presidente del país de Europa donde mejor se paga a sus jugadores de fútbol y es presidente del país de Europa donde peor se paga a sus investigadores y científicos. De lo primero Zapatero tiene poca culpa, de lo segundo la tiene toda. No pierde ocasión en hacerse fotos con deportistas que cobran cantidades astronómicas y algunos de ellos, muy españoles, tienen su domicilio fiscal fuera de España. Nunca recibe a los investigadores mileuristas y que deberían ser el espejo de la sociedad, no los deportistas. La cantidad dedicada a investigación es de risa, el recorte presupuestario ha llegado a los organismos científicos, cuando deberían tener ese presupuesto mucho más elevado, muchísimo más elevado. Con los dineros que nos gastamos semanalmente en Afganistán, cuantas escuelas, institutos, mejoras universitarias, centros de investigación, hospitales y bibliotecas construiríamos. Me parece muy trágico que a una persona que se dice de izquierda se le haya de recordar que la educación, cultura y sanidad son elementos claves de una sociedad. Nada queda de aquello que tanto defendió el PSOE y su fundador Pablo Iglesias de escuela única, laica y científica. Pero claro, también el PSOE defendía la República y el laicismo. ¿Será que Pablo Iglesias y el PSOE anterior a Felipe González estaban equivocados? Por no hablar del pacifismo que tanto ha caracterizado a la izquierda española a lo largo de su historia, sabedora como se las gasta el ejército español.

Zapatero no va a tomar ninguna medida estructural para evitar otra crisis económica de la magnitud de la actual. Como tampoco va a meterle mano – yo quisiera que fuera de la manera más impúdica posible- a la banca, ni acabar con la cantidad de asesores, pelotas, técnicos y demás gente que vive del rollo de la política. Los Bono –ya no se cuantas veces se ha retirado-, los Chávez, los García Miralles y otros ya no se cuantos años hace que no se bajan de un coche oficial.

Al PSOE podemos considerarlo, a sí y todo, como un partido de izquierda, pero ello por la sencilla razón del extremismo derechista del PP, que lejos de ser un partido conservador europeo y moderno, todavía no ha roto sus lazos con el franquismo, ni con la iglesia más reaccionaria, ni con el españolismo más rancio. Si ello ocurre, y espero que Gallardón algún día lo consiga, nadie podrá decir que el PSOE es un partido de izquierda. Nadie. Y esto hace que haya un voto cautivo que vota al PSOE no por él, sino por miedo al extremismo derechista del PP.

Pienso que Zapatero cuando alcanzó el secretariado general del PSOE debería de haber pedido perdón a la sociedad española por los desajustes (que moderado estoy, utilizando este término) del gobierno de Felipe González y que yo resumo en tres: corrupción, manipulación de los medios de comunicación y terrorismo de Estado con los GAL. El gobierno de Felipe González demostró que la izquierda podía hacer las mismas trapisondas que la derecha; así cayó el aura de honradez que significaba ser de izquierda. Debería Zapatero haberse comprometido a limpiar el partido de golfos, vividores, cantamañanas y profesionales de la política –vuelvo a insistir en esto último- y evitar que pudieran ingresar en él otros de igual calaña. Debería de tener en cuenta la canallada política cometida por el PP en el Ayuntamiento de Benidorm cuando Zaplana ocupó su alcaldía gracias al voto de una tránsfuga. Ahora han sido los socialistas quienes han hecho lo mismo: un triste espectáculo; sí, han sido expulsados los concejales del PSOE del partido pero no. Que Leire Pajín, una verdadera Maripili de la política, mangonee a su antojo en la política benidormí y valenciana dice muy poco de la seriedad y de la coherencia del PSOE. Y encima tenemos dinastías políticas con ella y su madre. El PSOE, además, contribuyendo el cunerismo, ¿qué más veremos? Que duro se es con la corrupción y transfuguismo del otro y que consentidores somos con el propio. Y deseo que algún día alguien del PSOE me diga la causa de la no extradición a Bélgica en tiempos de Felipe González del criminal de guerra Leon Degrelle, el cual murió en España de vejez y plácidamente. Y luego acusando a Francia de acoger etarras.

De esperpento eso de ir a USA a rezar para que mejore la economía, como lo fue en su momento el otorgarle la medalla de Andalucía a la duquesa de Alba. Tristeza me da oír como quieren subir la edad de jubilación a los 67 años, que las pensiones se paguen a parrita de 25 años de cotización Ya hace tiempo que el PSOE debería de haber abandonado la S y la O de las siglas de su partido.

Pienso que la talla política se demuestra cuando vienen duras. Con la crisi económica – de la que a decir verdad el PSOE no tiene, ni muchísimo menos, toda la culpa- su gestión ha demostrado claramente su mediocridad, primero negando la crisis, después quitándole importancia y actualmente con contradicciones, marchas atrás y desacuerdos entre los ministros. ¡Que espectáculo! Pienso que este gobierno con su presidente está totalmente agotado y debe convocar ya elecciones generales.

Estoy muy preocupado con su gestión gubernamental, muy frustrado y muy desilusionado, pero me aterroriza la idea de que Rajoy sea su alternativa; como me aterroriza que Alarte sea la de Camps y Antonio Francés la de Jordi Sedano.

Tanto Felipe González como Zapatero han convertido un partido rojo en otro gris.

LA CAVALCADA MÉS ANTIGA

2009-12-31T02:08:00.000-08:00

El xovinisme local està de dol: s’ ha corregut la veu que ja no tenim la cavalcada de Reis Mags més antiga d’ Espanya i, per tant, del món. I, a més, eixe títol el té ara una població catalana; sí, catalana. Quina desgràcia més gran! I damunt eixa ciutat és Barcelona. Sí, un barri de la ciutat va organitzar una cavalcada abans de la nostra. Si no haguera estat catalana sinó castellana, murciana i, o andalusa la qüestió canvia, però catalana. Quina desgràcia, mare meua. Sí, així està el xovinisme alcoià, en hores baixes.

Però, va home, no hi ha per tant. Continuem sent la més antiga; si s’ organitza una en qualsevol lloc, i on siga, i després no hi ha una continuïtat, aleshores, fum de canyot. Allò que val és la tenacitat en el fet i l’ essència, però d’ açò darrer en parlarem més avant.

De tota manera, sí hi ha una cavalcada que podria disputar-li veritablement la supremacia a Alcoi i, el que és pitjor, la supremacia mundial. Es tracta de la “Cavalcata dei Magi” que es celebra a la ciutat italiana de Florència. Efectivament, els Medici van iniciar esta costum per l’ any 1417 organitzant un solemne seguit amb un fastuós aparell escènic que tractava de recordar l’ arribada del tres Reis Mags a la petita vila de Belem, a la recerca del Rei Messies. Eixe mateix any 1417 els Medici creen la “Compagnia dei Magi”que s’ encarregaria de la seua celebració. Normalment, els tres reis eren representats per membres de la família Medici però a voltes d’ altres personatges com els humanistes Cristoforo Landino i Donato Acciaiuoli, el poeta Luigi Pulci i el literat Angelo Poliziano. La dita representació es concretava a la simple adoració d’ un pessebre que es col•locava davant de la catedral de santa Maria dei Fiore. I tot açò els dies 6 de gener de cada any. Els tres reis acompanyats per un seguici duent ofrenes les lliuraven a la Sagrada Família, a la volta que li presentaven els seus respectes. I prou; allò de lliurar regals als infants i, o majors sí és una creació típicament alcoiana.

Esta celebració epifànica era un esdeveniment important dins la rica i culta societat florentina. Si visitem els Palau Medici d’ esta ciutat – costum que no hem de deixar de fer sempre que anem a Florència, i a esta ciutat cal anar sempre que es puga - vorem que una de les sales està dedicada a la festa dels Reis Mags, i les seus parets adornades amb pintures fent vore com serien. Estes pintures plenament renaixentistes en les que podem vore la riquesa de la cort dels Medici són obra d’ un pintor poc conegut de nom Benozzo Gozzoli i van ser pintades en l’ any 1459.

Esta celebració florentina va deixar de realitzar-se a partir de 1494: la caiguda dels Medici i la dictadura puritana de Savonarola van acabar amb esta tradició que ni el mateix retorn al poder dels Medici a principis del segle XVI va restaurar.

A partir de l’ any 1997, coincidint amb el VII Centenari de la inauguració de la catedral, el seu cabildo va reprendre esta antiga tradició florentina de la “festa dei Magi” i hui en dia és una de festes més populars de ciutat italiana, però sols és un espectacle, no hi ha cap simbolisme filantròpic que sí tenia en el seu origen la cavalcada alcoiana i que hui en dia s’ ha escampat tota la societat, especialment entre els nens.

Sí, Florència va comença primer però es va interrompre, es va reiniciar molt després i sols consten 89 cavalcades i no té, repetisc i insistisc, la idiosincràsia que té l’ alcoiana, que és única i que com molt bé diu Adrián Espí, va directa al cor dels xiquets i xiquetes. I que com tothom sap anem per la 125 edició, encara que no cavalcades, ja que no en van haver ni en 1937, 1938 i 1939 per motius de la Guerra Civil. Algun any va haver que per qüestions meteorològiques no va poder celebrar-se la cavalcada però sí estava convocada i els xiquets i xiquetes alcoians van rebre els seus regals. 125 edicions i 122 cavalcades.

Som els primers en celebrar una cavalcada, doncs, com s’ entén ara i com es deu entendre. Teatre de carrer la de Florència, això sí , amb tots els respectes, però no és el mateix. I respecte a Barcelona el que importa és la continuïtat perquè accions esporàdiques d’ eixe tipus segur que en trobem més. No va ser a Alcoi un barri, va ser tota la ciutat. Un grup d’ alcoians preocupats per la misèria de la classe obrera local van tenir la bona idea de celebrar una cavalcada que repartira entre els nens pobres d’ Alcoi una sèrie de regals i presents; humils i senzills, sí, però amb molt bona voluntat.

Així és que senyors del xovinisme local no preocupar-se, Alcoi té la cavalcada més antiga i, sobretot, més autèntica d’ Espanya, d’ Europa i del món. Això sí, convindria, fa molts anys que vaig dient-ho, i seria força interessant que la nit del cinc de gener l’ alcalde la ciutat alemanya, on segons la tradició estan soterrats els tres Reis Mags, i el de Florència comprovaren de primera mà com és la primera i més important cavalcada de Reis Mags. Segur que faria aparèixer la nostra ciutat en moltes rutes turístiques. Endavant, i ull amb la gent que ix de negre, alguns d’ ells són uns impresentables i caldria obrir l’ ull en aquest assumpte, no siga cosa que per uns quants es fota tot.

ADÉU, SEDANO, ADÉU

2009-10-19T11:46:00.000-07:00

Sí Sedano, pense que és hora que plegues i abandones el teu càrrec d’ alcalde. La causa? Sobretot la teua total incompetència, mediocritat, falta de respecte per la cultura i la llengua valenciana, pel menyspreu al medi ambient, per la destrucció del patrimoni cultural, pel desgovern i per la falta total de rigor en l’ administració dels nostres diners. Sí, ja se que és alcalde gràcies al populisme i demagògia que gastes, i també a un pessic d’ incompetència per part dels partits de l’ oposició. Sí, ja sé que té una immillorable opinió de vosté mateix i que com tota persona amb poder, una colla de pilotes i aduladors es mou al seu voltant i, com comprovarà en anar-se’n de l’ alcaldia, desapareixeran i es transformaran en fum. Sí, ja se que com tota persona engolada en el seu poder no accepta les crítiques. I per això vull, ara i ací,recordar-li, senyor alcalde, algunes de les seues actuacions que m’ obliguen a pensar en tot el dit fins ara.

Primerament, als pocs dies de guanyar democràticament les eleccions es va pujar un 10% el jornal, el triple de qualsevol espanyol, mesura que jo considere un insult de cara als alcoians i alcoianes que paguen impostos no per a que cobre molt més que un catedràtic d’ universitat sinó per a que ens garanteisca una sèrie de serveis.

En segon lloc ja sabem que a Alcoi les obres públiques mai no acaben en el termini senyalat. És un càstig diví que arrosseguem els alcoians des de 1256. Moltes voltes he dit, ho torne a fer, que les úniques obres públiques que es van acabar en el termini fixat van ser les dels refugis antiaeris per fer front els atacs de l’ aviació feixista italiana, aliada dels no menys feixistes franquistes i amb la benedicció de l’ església catòlica. Però, senyor alcalde, des de que vostè ocupa dit càrrec, és un una presa de pèl la fixació de dates de finalització de les dites obres. No se n’ acompleix cap. Pensem, senyor alcalde, en l’ aparcament de la Uixola, el bulevard, la construcció dels col•legis i instituts i tants i tants exemples que podíem esmentar. I les que comencen i després s’ abandonen i es reprenen després de mesos i mesos?

I sí parlem, senyor alcalde, del sainet de La Rosaleda. Si tinguera vergonya política vostè i el senyor Peralta fa temps que deurien d’ haver dimitit, demanar perdó als alcoians, passar per caixa i pagar tots els desgavells comesos i que estem pagant tots els alcoians, sent aquesta una de les causes de la ruïna de l’ hisenda local: l’ Ajuntament d’ Alcoi està molt endeutat, tant que estarem molts, molts anys pagant les seues incompetències. I encara acusa el seu partit a Zapatero de l’ endeutament. Endeutament el de la Generalitat valenciana i el d’ Alcoi. I de l’ Estambrera, senyor alcalde? Encara pot vostè anar per Alcoi amb la cara ben alta?

Vostè, senyor alcalde no pot ocupar el càrrec un minut més davant l’ entreguisme cap a les empreses urbanístiques d’ Alcoi. Aquestes fan el que els dona la gana senyor alcalde. I què passa amb el projecte de construcció d’ un centre de la tercera edat en l’ antic col•legi de les Paules al carrer sant Mateu? L’ empresa no ha menejat ni un rajol i fa temps que s’ ha acabat, per tant, la concessió. Què passa amb el Palau de Justícia de la plaça de Mare de Déu dels Desemparats? Amb els diners que ha costat. I les facilitats donades a Mac Donalds? Amb aquest historial de fracassos i incompetències deu anar-se’n senyor alcalde. Hui millor que ahir.

Sap senyor alcalde que hi ha una llei que encara és complix menys que la del Tabac? Sí, home, la Llei d’ Ús del Valencià. Vostè, el seu Ajuntament i el seu partit se’n refoten de la llengua i cultura valenciana. Això faltava, senyor alcalde, damunt finançar el dialecte, oi? Clar, per això els Borja Mauro i Lirios Vanesa d’ Alcoi voten al PP. Té vostè un graner de vots entre la fauna del puntet de la nostra ciutat. Al carrer ja, home, al carrer. És que ja són moltes coses que fallen, senyor alcalde. Moltes i massa.

I si parlem de la cultura? Mare tapem! Quina barra, senyor alcalde. La Casa de Cultura silenciosa, abandonada, obscura i inactiva. Les obres del Teatre Calderon, doncs això, un misteri! Algun dia les coneixerem. El seu govern, senyor alcalde va tombar la casa més antiga de la ciutat (encara que seria millor dit sent Peralta alcalde) que estava al carrer sant Miquel; les obres de restauració del castell de Barxell són una burla cap a la història local i la intel•ligència: el faig directament culpable dels desperfectes que ha patit el castell, que patix i que patirà. Com ha consentit que l’ empresa d’ olives El Serpis s’ haja carregat un jaciment musulmà al Castellar? Com gosa traure pit presentant una possible ruta de jaciments prehistòrics de la nostra ciutat si consentix el del castell de Barxell i el jaciment del Castellar? Quina barra té senyor alcalde! Quina barra! Què vol aparèixer davant l’ opinió pública com a defensor del patrimoni cultural alcoià? Ni de conya ho és vostè. No enganya a ningú. Faça un favor a la cultura alcoiana i plegue, home, plegue.

I damunt donant-se-les de demòcrata. Vostè milita en un partit que no ha trencat amb el franquisme; un dels seus presidents va ser ministre de Franco –ens va tanca el Club d’ Amics de la UNESCO- i, per suposat, estic referint-me a Fraga, i els altres dos presidents del seu partit, Aznar i Rajoy ni estaven ni se’ls esperava en la lluita per la democràcia en aquest país; que manipula Canal 9, que no deixa vore TV3 –quin exemple de respecte de la llibertat d’ opinió-; que va censurar un acte d’ una entitat legal com Acció Cultural del País Valencià a la Casa de Cultura d’ Alcoi; un partit que vol implantar de nou el nacional-catolicismo; un partit que vol imposar la seua moral sexual condemnant els homosexuals; un partit ple d’ hipòcrites que voten en contra del divorci i marxen corrents a divorciar-se. Quin historial democràtic tenen els seus membres? Ho he dit moltes voltes: en llegir les necrologies de polítics de dreta morts en alguns països europeus –França, sobretot- hi consta la seua participació en la lluita contra els ocupants nazis i contra Petain. Açò no passa en la dreta espanyola. No van lluitar contra el feixisme i gosen ara donar lliçons de democràcia.

Vostè senyor alcalde és un mediocre, i no és que això siga malament: servidor també és un mediocre. El problema senyor alcalde, a diferència de mi, és que vostè no sap que ho és. Home, és patètic intentant traure profit polític de les Festes de Moros i Cristians. Sí, ja sé que tots els alcaldes anteriors a vostè ho han fet, i els que vindran també ho faran, però és que se li nota molt senyor alcalde. Collons, és que no pixa un pardalet a Alcoi i ja està vostè fent-se un foto. Veu com deu anar-se’n senyor Sedano.

I si parle, senyor alcalde, de la política ecològica del seu Ajuntament? Doncs no podem parlar-ne perquè aquesta no existix. El tinglao eixe que presidix el senyor Signes és la cosa més inútil i ineficaç que puga parir mare. Fum de canyot! El desgavell de l’ hotel a la Font Roja ja expressa molt bé la seua opinió sobre l’ ecologia. La història no va a ser favorable amb vostè. I deixem parlar en aquest apartat de la legionel•la. Darrerament he pagat una multa per mal aparcament. Una multa justa i ben posada: he incomplint la llei i mereisc un càstig. Aleshores, vull el mateix tracte amb l’ empresa d’ asfaltats que ha incomplit el protocol de la legionel•la. Pense que tots som iguals, senyor alcalde. Favoritismes cap.

Tots sabem, senyor alcalde, l’ estat del nostre ferrocarril Alcoi-Xàtiva. El seu partit, el PP, és un 50% culpable de la situació. No l’ he sentit mai reivindicar-lo davant dels factòtums del seu partit. Mai. Així es defensen els interessos del poble. I de l’ estació d’ autobusos? Encara és il•legal. És vostè alcalde d’ una ciutat que ni té estació de tren mitjanament decent, ni estació d’ autobusos que se li puga dir així.

I si parlem dels seus fabulosos projectes de reactivació econòmica d’ Alcoi. Clar, el primer deuria ser acabar amb les despeses inútils del seu Ajuntament, començant pel seu propi jornal. I vostè que en vuit anys no ha creat ni un pam de terreny industrial ara li ve la neura del polígon de La Canal, en contra de tots els informes haguts i per haver, i del més mínim sentit comú. I del camp de golf a Xirillent? Un altre desgavell. Ara, espere que amb diners públics no es pague la pujada d’ aigua a dit camp des del riu Serpis. Seria ja el més intolerable. A què sí, senyor alcalde? A que vostè no és partidari de que tots els alcoians i alcoians paguem les jogueres d’ uns quants, o si? I és que se m’ amuntonen els exemples de les seues genialitats. I de la urbanització de Serelles? Un pla que anava a revoluciona la ciutat i que seria exemple de propis i estranys. I de veritat que ho ha sigut, senyor alcalde, però no del que vostè esperava. Un exemple més de la seua incompetència i de l’ habilitat, heretada del senyor Peralta, per espolsar-se responsabilitats.

Són massa fronts oberts, senyor alcalde, i no pot continuar un dia més al front de l’ alcaldia. Deu anar-se i, per una volta, done una lliçó de democràcia i alcoiania. Ah, i no es fie dels que després de publicat i llegit açò vagen a retre-li homenatge i fidelitat i en posen a parir. No, no es fie. Molts d’ ells estan menejant-li la cadira. I quan deixe de ser alcalde –espere que ben prompte- l’ abandonaran i aniran a buscar-se un lloc al sol amb algun altre. El PP local és la bufa la gamba i les punyalades traperes van que volen. I Alcoi sense eixir de la mediocritat i decadència a la que vostè l’ ha condemnat.

ALCOI TÉ CASA DE CULTURA, QUE SÍ!

2009-09-08T05:13:00.000-07:00

A vore, el mateix dia que feia 70 anys del començament de la Segona Guerra Mundial, i estant un servidor a Gandia, prop del Carrefour, establiment que no es caracteritza precisament pel respecte a la llengua i cultura valenciana, l’ amic Ximo Llorens em telefona sol·licitant-me unes ratlles sobre els vora trenta anys de la fundació de l’ actual Casa de Cultura, edifici que molts alcoians – i molts polítics- no saben que existix.

Per alguns és sabut que la Casa de Cultura d’ Alcoi ocupa l’ antic edifici del Banc d’ Espanya dels anys vint del segle passat, i que abans era l’ Hostal Nou, assolat en 1921 sense que hi haguera víctimes, exceptuant un ruc que va morir a l’ estable. Quan als anys setanta del segle XX el Banc d’ Espanya va centralitzar tots els seus serveis suprimint les sucursals que no foren capitals de províncies, va oferir l’ edifici a l’ Ajuntament i aquest, sent alcalde Alberto Emilio Garcia, va decidir dedicar-lo a Biblioteca i Arxiu la seua part baixa i a Casa de Cultura les zones altes. Era l’ època de la Transició i l’ alcalde volent fer un acte democràtic, va convocar a totes les associacions culturals alcoianes per tal de consensuar un projecte cultural. Jo anava en representació del Club d’ Amics de la UNESCO, obert mesos abans després de sofrir la darrera tancada per obra i gràcia del ministre de la Governació –hui Interior- i que era Manuel Fraga, abans de ser el demòcrata de tota la vida que és ara; per cert, teníem el telèfon intervingut per la policia. El PP deuria de preguntar-li al seu president fundador, el propi Manuel Fraga, com es feien les escoltes telefòniques en el seu temps, ara que està açò tan de moda. I de pas dels assassinats d’ Enrique Ruano i de Julián Grimau, casualment els dos van “caure” per les finestres de la comissaria.

Les reunions eren kafkianes, d’ entre altres qüestions que discutíem si devíem de ficar Alcoi o Alcoy. Allò era tot inútil, i així ho va comprendre el primer alcalde democràtic des de 1936, Pep Sanus, i ens va enviar a tots a pastar fang. La remodelació de l’ edifici va estar a càrrec de Manolo Vidal. Sanus va nomenar director a Paco Bernàcer i un Consell Assessor integrat per gent dels partits polítics representats a l’ Ajuntament. Un servidor ho era, juntament amb altres, per nomenament del PSOE i vaig ser elegit secretari d’ eixe comitè. Federico Rubio va quedar encarregar de l’ Arxiu i Biblioteca Municipal. Paco, amb el seu nervi, va començar a donar-li caràcter i personalitat pròpia a la Casa de Cultura. L’activitat va assolir una gran altura a l’ igual que les picabaralles al Consell Assessor entre Paco Bernàcer i Paco Bernabeu, del PP.

Quan Bernàcer va dimitir va ser nomenat director Jordi Botella que encara va potenciar més l’ activitat de la Casa de Cultura, aquesta no parava d’ oferir això, cultura. Jordi va suprimir el Consell Assessor i va decidir que algunes activitats socials no podien estar dins la Casa de Cultura. Molta de l’ activitat artística que es va desenvolupar va tindre l’ inestimable ajuda del pintor Antoni Miró i el recolzament del millor regidor de Cultura que mai no ha tingut Alcoi: Pepito Sou Mentrestant Federico Rubio va dimitir de director de la Biblioteca i Arxiu i un servidor va ser nomenat com a successor seu al càrrec de la direcció. Dec dir amb tota justícia que sóc el pitjor director que mai no ha tingut la Biblioteca i Arxiu municipal, i vaig ser substituït per l’ actual Josep Lluís Santonja, tot un encert la decisió, ja que està fent-ho de puta mare.

Jordi Botella va ser substituït en guanyar el PP les eleccions per Miquel Santamaria, el qual ha degut fer front al menyspreu del PP per la cultura, a la falta de fons – que a hores d’ ara és asfixiant- i a la putada de posar-li un comissari polític “con mando en plaza” com és Carmina Nacher (quan se la troba a faltar a les processons de la comarca). I així està la Casa de Cultura: tot un edifici fantasmal. Una Casa de Cultura que degut al PP no és tot el democràtic que deuria ser, i ho era en temps de Sanus i del PSOE. Vull ara i ací recordar que per ordre de la regidora de Cultura Trini Miró es va negar a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acte de presentació. Es va censurar a una societat totalment legal, eixe és el talant de la dreta alcoiana, una dreta rància, conservadora, blavera, inculta i pagada d’ ella mateix.

El cas de la infrautilització de la Casa de Cultura és un dels motius pels quals Sedano i tota la seua troupe deu abandonar el poder local a Alcoi i esperar que l’ esquerra es comporte com això, com a esquerre i valore la cultura en tot allò que val, i açò passa, entre d’ altres, en revitalitzar la Casa de Cultura. Així ho espere.

INCENDIS ESTIUENCS

2009-08-11T09:08:00.001-07:00

Perdoneu la frivolitat: passaven els dies de juliol i jo preguntant-me com és que encara enguany no s' havia donat un incendi a la Vall de Gallinera-Alcalà. I vets ací que ja s' ha produit: és tot un clàssic de l' estiu un incendi forestal en esta zona. Cap any en falta. Ahir vaig passar per la Vall de Gallinera cap a Dénia i, efectivament, era ben visible a la part dreta de la carretera, en la zona alta, els estralls del incendi forstal de l' altre dia, i a la banda esquerra, la Serra de l' Almirall, veritable paisatge lunar producte dels incendis d' altres anys. Què passa a la Vall de Gallinera i Alcalà que tots els estius es crema? Es castiguen als seus causants? Si és així, amb quina pena?

També m' he assabentat que a L' Orxa, amb motiu de les seues festes, i en els dies de mes calor del passat juliol, en plena alerta roja, van fer esclatar una traca. Ja fa anys hi va haver un incendi forestal a L' Orxa on moriren dos brigadistes i resultant culpable per negligència el mateix alcalde de L' Orxa. Amb aquets antecedents, com no es prenen les mesures escaients i tiren una traca?

Per no parlar els incendis al voltant de les obres de l' autovia per Alcoi. Què collons està passant? Volem que la NASA utilitze la nostra comarca per tal d' adiestrar els seus astronautes que van a la Lluna i,o a Mart? Ja que no prendre's seriosament aquest assumpte, d' ací uns quants anys el nostre paisatge res haurà d' envejar al llunar o al marcià?

2009-08-03T03:42:00.000-07:00

UN VIATGE TURÍSTIC I CULTURAL

A vore, van a deixar-me que els propose el que jo crec un fascinant, divertit, original i útil viatge per part de França, de Catalunya i del País Valencià. Aquest itinerari es pot realitzar particularment o en grup. En aquest darrer cas, el més aconsellable és el bus, però cal fugir del bus convencional i dur-lo a terme en un especial; no oblidem que volem tots un viatge còmode. Aleshores, caldrà viatjar en un bus de poques places - d' eixos de trenta seients i taules- amb tots els serveis disponibles. Un bus modern i amb totes les prestacions modernes de seguretat. Insistisc en realitzar un viatge agradable. També anem a fugir de realitzar excursions a toc de pito, feixugues i avorrides. No, el viatger deu estar a gust per tal de traure-li - al viatge- la màxima utilitat possible. Per tant, serà un desplaçament car però que no estiga fora de la majoria, no oblidem que pernoctarem en bons hotels i menjarem en bons restaurants. I una altre qüestió indispensable és que el viatger deu tenir un nivell cultural superior al normal. Així no perdrem temps en explicar una sèrie de circumstàncies -la major part històriques- i traurem més profit. I encara que es pot realitzar en qualsevol època de l' any, jo aconsellaria setembre o abril.

Bé, feta esta petita introducció anem a començar el viatge que ens traslladarà directament - amb les parades reglamentàries- d' Alcoi a la darrera ciutat dels Països Catalans: Salses, hui en dia formant part de l' estat francés. Arribats i ja còmodament allotjats, cal fer un tomb per la ciutat i prendre un bon sopar. A l' endemà visitarem la seua fortalesa, alçada a finals del segle XV pel rei Ferran el Catòlic. No cal oblidar que la frontera entre França i Espanya estava precisament ací. A mitjans del segle XVII, i dins la Guerra dels Trenta Anys, el francesos van ocupar la fortalesa i la resta del Roselló, i amb el Tractat dels Pirineus, estes terres tan històricament catalanes, van passar a mans de França.

Tornem a dormir a Salses i a l' endemà marxem cap a Avinyó, on aplegarem a migdia. La resta de la jornada la dedicarem a passejar pels carres de la ciutat i amarar-nos de la seua vitalitat. El dia següent visitarem el Palau dels Papes, on durant molts anys residiren els caps de l' església catòlica en ser expulsats de Roma, a l' època del Cisma d' Occident. No oblidem tampoc fer una ullada a la seua catedral i travessar el riu Roïne pel pont de sant Benesset, conegut mundialment per la cançó "Sur le pont d' Avignon". Eixe mateix dia encara dormirem a esta ciutat i demà marxarem cap a un altre punt turístic i cultural.

Efectivament, ens acomiadem d' Avignon i prenem la ruta cap la població de Cluny. I com és norma, la resta del dia el dedicarem a tafanejar per la petita vila; això sí, després d' haver-nos allotjat en un bon hotel i haver triat ja un(s) bon(s) restaurant(s). A l' endemà es dedicarem a visitar la seua abadia tan important per a la història religiosa de l' Edat Mitjana com creadora de l' art romànic. De tota manera, durant la Revolució Francesa gran part del seu edifici va ser assolat, restant dempeus sols una petita part del que estem contemplant. L' orde cluniacenca va ser la principal dinamitzadora del Camí de sant Jaume, encara que poc a poc va anar entrant en decadència degut a la relaxació de costums que s' hi va operar. Esta orde va desaparèixer definitivament en el segle XVIII. Els esplèndids paisatges que ens envolten eren ideals per a aïllar-se del món i per a poder subsistir d' una manera autàrquica seguint les normes de sant Benet. Una volta havent-nos extasiat de tanta petja històrica tornarem a la ciutat on farem nit una volta més.

Demà matí ens encaminarem cap a Paris on romandrem uns tres dies. El primer d' ells el dedicarem exclusivament a visitar el Louvre. El segon imprescindible visitar Notre Dame i la Sainte Chapelle, que està just enfront i el tercer a visitar d' altres monuments de la Ville Lumiere a voluntat. De la capital de França no cal extendre's molt en la seua descripció ja que és un lloc turístic de primer ordre.

Una volta esgotats els tres dies parisencs ens traslladarem cap a Caen, la capital de Normanida, on aplegarem a migdia i, com sempre, dedicarem la resta de la jornada a rodar per ella sense cap itinerari previst. Una volta passada la nit, a l' endemà visitarem la seua catedral i el Museu dedicat a la Segona Guerra Mundial. La capital normanda va ser derruïda pels bombardejos aliats arran el desembarcament a la seua costa a principis de juny del 1944, per tant el seu desenvolupament urbà és posterior a esta data. Dels monuments medievals que encara restes dempeus hi trobem la petja de Guillem el Conqueridor, senyor de Normandia i futur rei d' Anglaterra a mitjans del segle XI. Tornarem a passar la nit en esta ciutat i a l' endemà cobrirem una altra etapa de nostre viatge.

Marxem cap a Bayeux, molt prop de Caen, ciutat que miraculosament no va sofrir cap tipus de destrucció després del desembarcament de Normandia a juny del 1944. En esta vila trobem el famós Tapís que porta el seu nom, i que és una peça de tela d' uns 70 metres de llargària per un d' ample, i on es narra amb imatges el desembarcament al sud d' Anglaterra de Guillem de Normandia, de la batalla d' Hasting i de la mort del darrer rei saxó Harald a mans del mateix Guillem. Podem visitar-lo al Centre Guillaume le Conquérant. La resta del dia podem dedicar-lo a passejar per la vila o acostar-nos a una de les platges on es va realitzar el desembarcament de 1944. La nit, això sí, a Bayeux. I no podem anar-nos a dormir sense haver tastat un Calvados, beguda típica de la zona.

A l' endemà ens dirigim al Mont saint Michel, una illa rocosa ja quasi a la frontera amb Bretanya. Al seu cim es troba una antiga abadia dedicada al sant que li ha donat nom: sant Miquel. Les espectaculars marees que l' afecten possibiliten que de vegades ens envolte un mar de sorra i no d' aigua. El primer que hem de fer és instal·lar-nos en alguns dels hotels que hi ha dins de la població, tots ells de petites dimensions i poques habitacions, per la qual cosa haurem tingut la prevenció de llogar-lo per avanç. Si és possible, ens allotjarem en el que porta el nom de La Mère Poulard. El millor moment per desplaçar-nos pel Mont saint Michel és a poqueta nit, quan les riuades de turistes ja han abandonat el lloc, que és el que farem el primer dia. Deixarem la visita a l' abadia a l' endemà pel matí, quan també passarem la nit al mateix indret.

A l' endemà marxarem cap a Blois, al centre de França, on s' instal·larem per tal de visitar una sèrie de chateaux al llarg del riu Loira i els seus afluents. Cal adverir que més que castells propiament dits es tracta de palaus-fortaleses, quasi tots ells d' estil renaixentista. és imprescindible visitar al menys els de Chambord, Chenonceau i Saumur. A esta etapa li dedicarem uns tres dies, en la que a més d' admirar l' estil de vida de la noblesa francesa dels segles XVI i XVII, podem admirar una sèrie d' encisadors paisatges, propis de la campinya francesa.

Una volta visitada la zona marxarem cap a Carcassonne, al sud del pais. Com que aplegarem ja passat el migdia, si tenim temps després del nostre allotjament tafanejarem per la ciutat, com haurem fet ja algunes voltes al llarg del viatge. A l' endemà visitarem allò que ha fet famós a esta ciutat occitana:la part fortificada o Cité, que és troba en un excel·lent estat de conservació. La vila va ser centre de l' heretgia catara que va arrelar a l' Occitania als segles XII i XIII. Farem nit a la ciutat i a l´endemà continuarem el nostre pelegrinatge cultural.

La següent ciutat que visitarem serà Girona, ja a Catalunya, on passarem tot un dia, pernoctació inclosa. No podem deixar de vore-hi la seua catedral i el seu barri jueu o call, un dels millors conservats, sense oblidar-nos de la perspectiva que des de la ciutat podem albirar des del riu Onyar.

A l' endemà marxarem cap a Peniscola, on aplegarem al migdia i on passarem la nit. Peníscola és una petita franja de terra unida a la costa per un tòmbol artificial i modern la qual cosa la convertix en una península en detriment de l' illa d' antuvi. Va ser una fortalesa dels templaris i on el Papa Luna (Benedicte XIII) va passar els darrers anys de la seua vida i on mantenia una petita cort pontifícia, darrers estertors del Cisma d' Occident. Esta fortalesa la visitarem a l' endemà i, com és habitual, la vesprada de la nostra arribada la dedicarem a passajar-nos per l' indret, un dels punts trístics més imporants de la zona.

Havent dinat a Peníscola ens encaminem cap a Morella, on aplegarem en una hora. Ens allotjarem i a tafaenjar per la població, que visitarem més detingudament a l' endemà: la seua església -un dels exemples més importants del gòtic valencià-, el seu castell i les seues muralles restaurades. Morella al segle XIX va ser un centre carlí que va obligar a enfrontaments sagnants amb les tropes liberals del general Espartero: es va convertir en un nucli ocupat pelsliberals enmig d' un hinterland totalment carlí. Al segle XX va desenvolupar una important i afamada indústria tèxtil basada en la confecció de mantes, no debades estem a més de mil metres d' altura i el fred està molt present. Una volta passat tot el dia a la ciutat i passar una altra nit en ella, realitzarem la nostra última etapa del nostre periple.

A l' endemà, marxarem cap a Alcoi per la carretera de l' interior, parant-nos al monestir de la Vallibana, patrona de Morella, en honor de la qual es realitzen una sèrie de festes cada sis anys: el Sexenni de Morella. Una altra parada la realitzarem a Sant Mateu, on visitarem la seua església parroquial d' estil gòtic i amb una interessant portada romànica. Dinarem en Sant Mateu i ja sols ens aturarrem breument a Cabanes, on visitarem el seu Arc romà. Fet açò, ja cap a Alcoi, després de tres setmanes -espere no esgotadores- de viatge en el que hem conegut i visitat indrets molts d' ells lluny de les rutes turístiques convencionals.

Ja per acabar, sols em resta recomanar la lectura de quatre novel·les històriques relacionades amb esta ruta. Per a comprendre i conèixer el món de Peníscola, Avinyó i Morella és recomanable llegir El Papa maleït, de Manel Garcia Grau, a l' Editorial Planeta; La Promesa del Ángel, dels autors Frédéric Lenoir i Violette Cabesos ens introduirà al fantàstic món del Mont saint Michel, del Grup Editorial Random House Mondadori, S.L.; Kylie Fitzpatrick és autora de El hilo secreto, que ens serà útil per al coneixement del Tapís de Bayeux, a l' Editorial Salamandra; finalment, Avril a Paris, de Michael Walner, sobre el Paris de l' ocupació alemanya, a l' Editorial Destino.

LA FONT ROJA I BARXELL

2009-08-02T11:59:00.001-07:00

D’ entre els molts desgavells que el nostre alcalde, Jorge Sedano, està dient aquets darrers temps, cal destacar aquell que justifica la no construcció d’ escoletes pel fet que seria fer-li la competència a les escoletes privades i deixaria gent sense treball. Collons! els interessos privats per damunt dels públics, a més a més que la construcció d’ escoletes públiques també creen llocs de treball. Clar, que aquest mateix raonament no l’ aplica el senyor alcalde a la construcció de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local). Si ja hi ha una sèrie d’ albergs u hotels privats per què edificar un hotel a la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local)? Anem a fer-li la competència a la privada i restar llocs de treball. Coherència pura del senyor alcalde.

L’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local) no deu materialitzar-se per les senzille raons que cal restar pressió demogràfica als parcs naturals: mai s’ ha edificat un hotel a un parc naturals; des del 1332 els alcoians ens hen dedicat a respectar eixa zona verda i no es pot consentir que esta tropa pepera acabe amb esta constant del nostre poble; ja n´hi ha molta oferta hotelera –com ja he dit- al Carrascar de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local) i l’ elevat cost de l’ hotel millor seria que es dedicara a l’ educació, seguretat, sanitat i cultura que bona falta fa. El senyor alcalde d’ ací alguns anys sols mereixerà unes línies en la història d’ Alcoi, tal és la seua falta de projectes i mesures ciutadanes, i un capítol especial en el de les cagades, com la de la Rosaleda, la cabuderia de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local), la punyeteria del camp de golf de Xirillent ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) i demés.

I una d’ eixes cagades del senyor alcalde és el tema de la reparació del castell de Barxell ( avore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). El seu propietari, persona que no destaca precisament pel seu nivell cultural, ja fa anys que està rient-se del poble d’ Alcoi, i el seu alcalde –el d’ Alcoi- tolerant-ho. Mai no comprendré com l’ honrat gremi dels pallassos no denuncia a l’ Ajuntament d’ Alcoi per competència deslleial.

I van a deixar-me que done una idea o suggerència per al tema del castell de Barxell ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). Que hi facen una casa de putes. Sí, una casa de putes. No es pot consentir que a la nostra ciutat – Alcoi- hi haja centenars de bars i sols dos llibreries, sols dos biblioteques públiques i sols tres cases de putes. Com que esta tropa de cultura gens, aleshores (ja sóc un gilipolla per al senyor Rus per fer ús d’ esta paraula) l’ única opció viable que veig per al tema del castell de Barxell (a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) és això: una casa de putes. Ah, i que vinga Berlusconi a inaugurar-la.

LA MEUA GOSSA PUNXA (2)

2009-07-23T02:02:00.000-07:00

I seguint amb el relat amb que amb el títol de LA MEUA GOSSA PUNXA vaig encetar fa uns dies ( i que es pot llegir al bloc), on feia referència a la poca cura que tenen alguns quan es tracta de noms , cognoms o topònims valencians, d’ entre la gran paperassa que m’ han demanat per a matricular al meu fill Ricard (un tema- el de la burocràcia- que tractaré en una altre article) està el NUSS, o siga el nombre de la Seguretat Social. Doncs bé, li han ficat RICHARD en lloc de Ricard, que és el seu veritable nom. Clar, al funcionari això del valencià no li diu res, és la mentalitat de la major part de la gent, però sí el nom anglés o francés de Richard, i va el tio/a i fica aquest nom. Una prova més del respecte que tenen alguns –molt- cap a la nostra cultura. I això que al full per a demanar el punyetero NUSS posava ben clar que era RICARD el seu nom, es veu que algú/na no sap llegir He hagut d’ anar a l’ oficina corresponent i molt amablement, això sí, m’ han dit que no hi ha cap problema en corregir-ho. No més haguera falta això que em posaren problemes, però dec omplir un full de petició de correcció i dur el NIF del meu fill. Fins l’ altra.

73 ANYS DEL PRINCIPI DE LA GUERRA CIVIL

2009-07-18T01:41:00.000-07:00

Hui, també un dia molt calurós, fa exactament 73 anys del colp d' estat feixista del 1936. Un colp d' estat que va fracassar i va inaugurar una guerra de vora tres anys, i va fracassar per la pròpia incompetència dels revoltats, perquè part de l' exèrcit no va recolzar el colp, la Guàrdia d' Assalt va ser majoritàriament leial al govern legal, perquè la Guàrdia Civil no va ser, ni molt menys, unànim en recolzar els feixistes -cap general de la Guàrdia Civil es va revoltar- i per l' acció del poble treballador, ja que les autoritats republicanes no van estar a l' altura de les circumstàncies. Un colp motivat a que per primera volta en la història d' Espanya, les classes dominants van vore en perill els seus privilegis. Tres anys on en les diverses reraguardes es van cometre tota classe de barbarittas, abusos i crims. Una guerra on la població que va restar fidel a la República va patir tota una sèrie d' atacs indsicriminats com bombardejos i vexacions per part dels legionaris i tropes marroquis de l' exèrcit de Franco. Afortunadament, cada volta més la Guerra Civil ja és objecte d' estudi per part dels historiadors i no pels polítics.

A Alcoi, ciutat industrial i amb un potent proletariat majoritàriament anarquista, el Front Popular va arrassar en les elecions de febrer del 1936 i els alcoians massivament es van posar a defendre la República i envoltar la caserna revoltada, fins que el tres d'agost aquesta va ser assaltada pel poble, la veritat és que pobrement armat. Què haguera passat si el Regiment surt al carrer i s' enfronta al poble? No deu mai l' historiador fer història ficció, però un proletariat molt pobrement armat poc haguera pogut fer contra els revoltats. La Guàrdia Civil s' haguera posat al costat dels militars però la Guàrdia d' Asalto -pocs, però- al costat del poble. Afortunadament la incompetència dels oficials i la divissió que entre ells hi havia igual haguera impedit al Regiment fer una massacre a la nostra ciutat. Mai no ho sabrem.

Mais més un 18 de juliol. Cal enfortir la democràcia i fer fóra a tots els xulos, vividors, golfos,lladres i pocavergonyes que hi ha al món polític actual.

VISCA LA REPÚBLICA!!!

EL PSOE TÉ UN PROBLEMA A LA FUENTE ROJA

2009-07-16T04:56:00.000-07:00

Sí, el PSOE té un problema a la Fuente Roja, i més concretament el seu secretari local Antonio Francés. Va el tio, i atacant esta construcció, situa l' hotel a la Fuente Roja. Imaginem-nos que el PP i la Diputació d' Alacant vol insta·larlar o construir un hotel o una casa de putes a Barxell, o a Polop o a Xirillent. Com traduiria el senyor Francés aquests tres topònims? No sap aquest beneït que els topònims no es traduixen?. I tot açò tenint en compte que la primera volta que ens apareix FONT ROJA com a topònim data del segle XIV (per als Borja Mauro i Lirios Vanesa i demés gent del puntet cal dir-los que el segle XIV comença en 1301 i acaba en 1400) i consta com a FONTIS ROCHAS, o siga, la roca de la font, i ja deia Juan Faus que no feia massa anys la font que hi ha hui a l' explanada davant l' ermita brollava d' una gran roca que hui es pot vore molt prop dels paellers, sent canalitzada en temps més o menys actuals. Si açò fós així -que tampoc està clar- la traducció castellana sera la FUENTE DE LA ROCA, i no tendria res a vore amb ROJA de color. De tota manera insistisc que els topònims no es traduixen. Com diriem referint-nos a Riquer, Beniata, Salt, Batoi, o els ja esmentats Barxell,Polop i Xirillent?
D' on collons ha tret el PSOE alcoià aquest personatge? No aplega ni a la categoria de mediocre. I, fortunadament, la resurrecció no existix, d' altra manera Pablo Iglesias haguera ja hostiat a tota esta tropa del PSOE.

LA MEUA GOSSA PUNXA

2009-07-10T11:22:00.000-07:00

Després d' haver estat unes quantes setmanes sense penjar res al blog darrere d' una avaria a l'ordinador que encara no està totalment solventada, recupere aquest mitjà de comunicació. I vull començar la temporada referint-me a la meua gossa Punxa, un animal de raça indeterminada i que em vaig trobar quan era un cadell vagant pels carrers del Baradello, abandonada per algun fill de puta. Bé, l' adopte, la duc al veterinari, l' ensenye a que no acasse la meua gata i li pose de nom Punxa. Com deu ser, omplic els papers per legalitzar-la i els envie a València. Me´ls tornen i la sorpresa -o no tant- és vore que a la casella del nom li han ficat de tot menys Punxa. Als buròcrates castellanitzats de València aquest nom no els sona. Són uns analfabets en eixa ciutat -diuen que la capital del País Valencià- respecte a la cultura i llengua autòctona. La veritat, res que no sapigam. De segur que si li haguera posat un nom -a la gossa- d' eixos pijos anglesos no hagueren errat escrivint el seu nom. Un exemple, un trist exemple, del que està passant a les nostres terres.

I mireu, o millor dit escolteu, com alguns locutors de ràdio, especialment els de Carrusel Deportivo, pronuncien correctament els noms dels jugadors de basquet americans però que malament ho fan quan eixos jugadors són catalans o valencians. Fa alguns anys, per exemple, la banda terrorista ETA va assassinar a un concejal popular de Donosti la mare del qual era de la localitat valenciana de Terrateig, no hi havia manera que pronunciaren correctament el nom de la localitat. I no digam quan el topònim o el nom de persona acaba en "ll", com Sabadell o Valls. Escolteu com també alguns locutors mesetaris no diuen Joan Laportasinò Jean Laporta. I eixa és la realitat delnostre poble. Puta realitat.

ALESHORES, SÓC UN GILIPOLLA

2009-06-23T04:30:00.000-07:00

Sí, aleshores sóc un gilipolla. Per al senyor Rus – Chiquito de la Costera- sóc, juntament amb la major part dels meus companys de docència- un gilipolla.
Aleshores, independentment que mai no he pogut esbrinar que vol dir “gilipolla”, si el senyor Rus ho diu, ho sóc.
Aleshores, és un plaer i una satisfacció que no em considere dels seus.
Aleshores, com ja he dit gaire voltes, em sabria greu que esta gentola poguera pensar bé de mi.
Aleshores, tot açò m’ anima a seguir com ara, estic fent correctament la meua tasca. Aleshores, en un altre univers que no siga el valencià seria incomprensible i inaudit que un polític insulte el col·lectiu docent encarregat de normalitzar el llenguatge i se n’ isca de “rositas”. Poden pensar en un polític criticar a un docent andalús per obligar els seus alumnes a escriure “cerrado” per “cerrao”? Però és que ja fa molts anys que el País Valencià no és un món normal, i el senyor Rus no rebrà, de cap de les maneres, el desmentit del seu propi partit, ni molt menys de l’ opinió pública i, damunt, aconseguix el recolzament popular; sent així que expressions com “aleshores” estan admeses per l’ Acadèmia de la Llengua Valenciana amb el vot del mateix PP i, fins i tot, membres d’ aquest partit l’ utilitzen.
Aleshores, tot açò passa en el camp educatiu, on gràcies als anteriors governs del PSOE i, sobretot, a l’ actual, el desgavell és total. El desprestigi que tant entre alumnes i docents té el govern de la Generalitat és total. La fallida financera d’ esta mateixa Generalitat on més afecta és a la política educativa. La Conselleria d’ Educació és incapaç massa voltes de pagar diligentment als seus funcionaris el sou que els correspon.
Aleshores, facen la prova, vagen a la Conselleria d’ Educació i llancen un euro a l’ aire, veuran com no toca terra: una ma l’ agafarà abans. Ara, eixe euro no anirà per a millorar l’ ensenyament, no; serà per a pagar Terres Mítiques, Canal 9, assessors, Fórmules 1, Viatge del Papa i d’ altres desficacis als que ens té acostumat aquest govern valencià. Aleshores, cal espantar-se de l’ Star System que tenim: Fabra, Rus, Zaplana, Ripoll (cal pronunciar Ripol, com ho fa ell), Zaplana, Font de Mora, Camps i tants i tants altres que desprestigen la política. I que en res desentonen amb el Star System alcoià: Sedano, Pastor, Botella, Signes, Nácher, Sanus i els germans Peralta. Quines ganes tinc de dedicar-li algunes ratlles al tal Rafael Peralta. Em diuen i no paren. Personatge curiós, si senyor. Però ja en parlarem d’ ell en un altre moment.
Aleshores, sí, sóc un gilipolla. No un pixorro, maldecap, tocacollons, capsot , tots ells adjectius valencians. Però ja se sap; el que siga excepte fer ús del valencià. No es conformen en què el valencià desaparega per mort natural, no, volen assassinar-lo. I de veritat que estan aconseguint-ho. Una tropa pepera que se’ls ompli la boca de paraules com “democràcia” o “llibertat” i durant el franquisme van estar amagats sota els pedres o, com Fraga, formant part del govern. I tot el món sap, o no?, que el franquisme era un règim il·legal, feixista, terrorista, torturador i corrupte. Una casa de putes però amb la benedicció de l’ església catòlica. De veritat esta tropa és demòcrata? Manipulen els mitjans d’ informació, amaguen dades a l’ oposició, se’n foten del Parlament valencià, m’ impedixen a mi i d’ altres vore amb normalitat la TV3, se’n refoten de la llengua i cultura valenciana i tants i tants d’ exemple que podria posar. Això sí, estan tenint el càstig diví, ja que no el popular, però sempre s’ h sabut que Déu és més intel·ligent que els seus propis creients. Sí, sembla curiós que esta tropa de missa i olla, esta gent de l’ OPUS, Kikos i Legionarios de Cristo (supose que també de Millán Astray) estiguen tots amb greus problemes capil·lars. Miren sinó al senyor Camps: està quedant-se pelat. Me n’ alegre. Almenys una qüestió que no controlen i manipulen: l’ al·lopècica. Aleshores, senyor Rus, i ja per acabar, seria tan amable de dir-me on dec enviar la factura del vestit de la filà Navarros que enguany li he fet al meu fill? Li ho agrairia gaire.

LOS PIJOS DE ALCOY NO TIENEN GLAMOUR

2009-05-04T11:02:00.000-07:00

Sí, los pijos de Alcoy –innumerable e inefable fauna- no tienen glamour. Efectivamente, los Borja Mauro y las Lirios Vanesa locales son de una ordinariez y falta de clase supina. De todas maneras, debo advertir que utilizo el término “pijo” por internacionalizar el idioma. Todos sabemos que en Alcoy siempre han recibido el apelativo de “gent del puntet”. Y la ordinariez de la que hablaba al principio es otra muestra de la decadencia actual de Alcoy: ni los pijos saben comportarse como tal.

Servidor ha realizado un estudio profundo, documentado y serio de la temática pija – del puntet- en nuestra ciudad, y para ello los he dividido –a los pijos- en dos grupos; por una parte los ricos y por la otra los aspirantes a ello. Dentro de los primeros hay dos subgrupos, los de pata negra –o sea, de antiguo – y los nuevos, más recientes. Al mismo tiempo los de pata negra los he subdividido a su en dos grandes apartados: los históricos y los posteriores a la Guerra Civil. Entendemos por pijos ricos históricos a aquellos que remontan su riqueza a principios del siglo XX o anteriormente. Quedan muy pocos, o se han arruinado y han pasado al grupo de aspirantes o se han marchado de Alcoy. Los pijos ricos posteriores a la Guerra Civil son aquellos que sus antepasados se enriquecieron gracias al estraperlo y demás corrupción posterior al conflicto armado, especialmente con el tráfico del algodón y azúcar. También quedan de estos muy pocos ejemplares. Los pijos ricos actuales son aquellos que han conseguido su fortuna material recientemente. De este grupo hay bastantes más ejemplares que de los dos anteriores.

El otro grupo, los aspirantes a ricos, son aquellos que lo han sido anteriormente o que tienen aspiraciones a ello y su nivel de vida es toda ella pura apariencia, y que aquí los llamamos de “mitja capeta”. No hace falta decir que este grupo es el más numeroso y, también, el más patético.

Sin embargo, y por no cansar al lector, he de decir que a todos ellos les une una causa común: el odio y desprecio hacia la lengua y cultura valenciana. Además, son todos un “tros de soca”, aunque los haya con carrera universitaria.

Sí, en el manual de todo pijo que se precie –independientemente de su glamour- hay expresiones o ideas como las que siguen: “el valenciano no sirve para nada, su estudio es una pérdida de tiempo y lo que importa es saber el inglés. Debemos conocer idiomas con los que podamos entendernos con el mayor número de gentes. El estudio de la lengua valenciana debería o no darse en las escuelas, o ser voluntario”. No hace falta decir que ellos mismos no tienen ni puta idea de inglés y son partidarios de que la religión sea asignatura obligatoria.

También son impagables posturas como las de considerar que el valenciano es incompatible con la ciencia. Piensan –y lo dicen- que en valenciano no se puede estudiar medicina, física, matemáticas, química y demás disciplinas consideradas serias. La lengua valenciana a lo máximo que puede aspirar es al sainete festero, al “Nelo Bacora” i,o cantar “La manta al coll”. La lengua valenciana no alcanza los niveles mínimos correspondientes. No tiene la estructura lingüística de las demás; es, por tanto, de segunda o tercera división.

Al mismo tiempo se consideran sesudos lingüistas y, o historiadores; para ellos, los que ostentan estos títulos universitarios (lugar que muchos de estos pijos no han pisado ni pisarán nunca), son todos unos catalanistas, antiespañoles, rojos, traidores, masones, vendidos, renegados, malnacidos y unos cuantos epítetos de esta índole. Consideran, contra el criterio de todas las universidades del mundo mundial, que el valenciano no guarda ninguna relación con el catalán, son dos lenguas diferentes. Afirmar la unidad lingüística es querer que Cataluña absorba a los valencianos. Todo esto consigue mucho juego político, y sino que se lo pregunten al PP y a UCD en su tiempo.

Todo ello unido a manifestaciones como que son “muy valencianos y alcoyanos”. Saben el Himno de Fiestas de memoria pero ya sus hijos son incapaces de recitarlo por el hecho de que no saben valenciano. Sus padres, a pesar de no saberlo, les hablan en castellano, y hay que ver –mejor dicho oír- les “espardenyaes” que sueltan. Escucharlos hace que te entre vergüenza ajena.

También un buen y ejemplar pijo debe de mofarse del acento valenciano, especialmente del arrastre de la “a” que hacemos en Alcoy. Somos los que no empeñamos en hablar en valenciano unos ordinarios, rústicos –maseros-, simples y de “poblet”. Como se deben de sentir de jodidos cuando saben que en nuestra ciudad la cultura y la intelectualidad están en manos de todos estos paletos valencianistas. Ese es el problema del PP, que no encuentra a un intelectual que comulgue con sus ideas antivalencianistas. Al menos, historiadores no los hay. Ya saben de qué pie cojeamos los investigadores de la historia. Servidor, tiene la sordera en el oído derecho, el ojo jodido es el de la misma parte y la pierna con ciática es también la diestra. Estoy hecho una mierda de la derecha. Permítanme este desahogo.

Pero volviendo al estudio sociológico de la pijotería local –estas líneas son un extracto de un estudio más amplio- debo concluir afirmando que consciente o inconscientemente los Borja Mauro y las Lirios Vanesa practican un sano auto odio. Los valencianos somos el único pueblo del mundo que lo practica. Dentro de dos generaciones, cuando el valenciano haya ya desaparecido, se habrá producido un genocidio cultural –uno más- con la anuencia del mismo pueblo asesinado.
Y es que, insisto, en Alcoy los pijos no tienen glamour, clase, categoría. Son patéticos. Pero ya se sabe que en ni ciudad no solo la burguesía no sabe ser burguesía y la izquierda no sabe ser izquierda, tampoco los pijos no saben ser pijos.
Y, encima, el cabo de escuadra moro cada vez se hace peor. Ah, y las Entradas cada vez más pesadas. No se donde vamos a llegar.

Ricard Bañó i Armiñana
ricardbanyo.blogspot.com

REVISTA FESTES SANT JORDI 2009

2009-04-26T08:34:00.000-07:00

Pense que les nostres Festes de Moros i Cristians són alguna cosa més que els actes del 22,23 i 24 d’ abril. I pense bé, ja que les altres poblacions que també tenen els Moros i Cristians com a Festes Majors no fan més copiar-nos, fins i tot en els aspectes negatius. Però hui vaig a parlar-ne d’ un positiu: la nostra Revista de Festes.

És aquesta un gran aparador dels aspectes culturals de la nostra ciutat, enguany ha assolit un nivell quasi, quasi insuperable. Fa més d’ un segle que la tenim, i és un fet que ha estat copiat, com ja he dit adés, per altres poblacions veïnes. Per a molts, és l´ únic instrument per a exposar una part de les nostres investigacions. Afortunadament, ja fa anys que ha deixat de ser una publicació exclusivament de tema fester. I dec dir, amb satisfacció, que l’ apartat dedicat a la història va guanyant qualitat pels anys. De tota manera, encara hi ha algun dedicat al nostre passat escrit per gent que no és historiadora. No se que té esta disciplina que qualsevol pot escriure’n. Eixe és l’ únic però que li puc tirar en cara a la Revista. Se la gran quantitat de compromisos que tenen els encarregats d’ ella, però cal un poquet més de rigor i de valentia per a dir-li a alguna gent –per molt important càrrec que ocupe en la Nostra Festa- que lo seu no és la història.

Bé, també voldria dir que farà uns 18 anys que la presentació de la Revista no és l’ acte quasi clandestí i sense cap ressonància ciutadana. Des de fa eixos anys se li dona la categoria que es mereix la seua presentació, acompanyada per la penjada del cartell de Festes. Jo sóc un dels més antics en col·laborar en ella i puc parlar del tema.

Enguany, voldria dedicar articles com el de Josep Torró sobre la més que probable filiació càtar d’ un dels fundadors d’ Alcoi, un tal Bernat Savall. José Maria Soriano fa un repàs molt documentat sobre les restauracions que ha patit la pintura gòtica – l’única que tenim a la nostra ciutat- anomenada La Verge de Gràcia, que formava part de l’ antic convent de sant Agustí i hui està ubicada en la capella de la comunió de la parròquia de santa Maria.

Un gran coneixedor de la nostra indústria tèxtil – Lluís Torró- ens ofereix un interessant i molt documentat article sobre l’ organització del treball a la filatura alcoiana als anys de la Segona República. Ramon Molina ens resol un dubte que teníem els historiadors i lingüistes sobre l’ origen del topònim “Buidaoli”. Les vicissituds esdevingudes als representants alcoians en el nostre Ajuntament durant l’ any 1936 és objecte d’ un profund anàlisi per part de Rafael Hernández Ferris, antic president del Centre Alcoià d’ Estudis Històrics Arqueològics que, afortunadament, està recuperant-se molt satisfactòriament d’ un greu problema de salut que va tindre, impropi de la seua edat.

L’ especialista en la Segona República i Guerra Civil, Àngel Beneito, ens informa de la repressió dels maçons alcoians, que mai no van ser ni molt nombrosos ni molt conseqüents amb les seues idees. L’ assessor artístic de l’ Associació de sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, ens parla d’ un avantpassat seu que va rebre una condecoració per les seues accions a la Guerra del Marroc pels anys 20 del segle passat. I, per acabar amb la secció d’ Història, el director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’ Alcoi, Josep Maria Segura Martí, ens referix als dos arcs de tradició romànica que es troben a l’ edifici de l’ antiga església d’ Alcoi del segle XIII, a la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats.

També hi ha articles en seccions molt importants com per exemple el d’ Adrián Espí, la persona que més sap de la Nostra Festa, sobre l’ esquadró de sant Jordi, ja desaparegut. Jose Sou sempre ens impacta agradablement amb la seua poesia visual i enguany no podia ser menys. Josep Albert Mestre ens parla d’ un fester de més de 90 anys i encara actiu, membre de la seua filà, José Luís Mansanet Ribes. I, ja per acabar, Juan Javier Gisbert Cortés sempre ens impacta informant-nos de la rica i variada cultura musical a la nostra ciutat, ara i sempre. I molt més, que no per fer llarg l’ article no esmente.

Tot alcoià deu de tenir en casa esta Revista, siga o no siga fester, ja que la seua variada miscel·lània la fa interessant i atractiva per a tot alcoià. Sols una condició, que estime la seua ciutat i la seua cultura.

Endavant tots aquells que feu possible que cada any tinguem a la nostra ma una pàgina inoblidable de la cultura de la nostra ciutat. Això sí, insistisc un poc més de rigor. Hi ha algun article que no pot aparèixer en la Revista per la seua poca qualitat i rigor històric. I torne a denunciar l’ afany d’ alguns en practica la història sense ser historiadors.

VISCA LA REPÚBLICA

2009-04-14T02:22:00.000-07:00

Hui fa 78 anys es va proclamar la República, la segona de la nostra història. A Alcoi la candidatura republicana-socialista va arrasar, el triple de vots. Per primera volt en la història d’ Espanya s’ implantava un règim vertaderament democràtic, en el que les dones van ser també per primera volta iguals als homes, mateixos drets, obligacions i dret al vot. Malauradament va ser un somni molt curt. La divisió entre els mateixos republicans, l’ ansietat comprensible de les classes proletaris i, sobretot, per primera volta en la seua vida les classes privilegiades van vore en perill el seu domini del país. I van incitar a part de l’ exèrcit a revoltar-se contra la República, règim totalment legal. L’ església, els latifundistes, el món financer i part de la burgesia van animar a l’ exèrcit a donar, una volta més, un colp d’ estat. Va acabar la il·lusió.

Hui en dia la problemàtica és democràcia-dictadura, i a Espanya, amb una monarquia, tenim una democràcia política, o siga, que el tipus de règim no és primordial, però posats a dir, preferisc una República a una monarquia. No pot haver mai un càrrec al que no poden aplegar tots els ciutadans i que està monopolitzat per una mateixa família. Si som tots igual davant la llei, no entenc com qualsevol no pot aspirar a ser cap d’ estat. La monarquia és una relíquia del passat. I més una monarquia imposada per Franco, així i tot acceptant el paper important del rei en l’ arribada a la democràcia a Espanya, però amb una monarquia mai hi haurà una democràcia total. La sobirania està en el poble i aquest deu triar, directa o indirectament, els seus càrrecs polítics, que mai no deuen ser eterns.

Per això, hui més que mai, VISCA LA REPÚBLICA!

THE SAINT GEORGE CLUB

2009-03-30T09:32:00.000-07:00

L’ Associació de sant Jordi no és destaca precisament per la seua defensa de la llengua i cultura valenciana precisament, encara que a voltes semble el contrari. Acaba d’ aparèixer el butlletí dels Majorals de la dita Associació que, a més de no estar escrit en valencià, torna a insistir en temes ja superats des del punt de vista històric com el 23 d’ abril, Al Azraq i mossén Torregrossa. Ja pots escriure article rere article explicant científicament els fets històrics en que es basa la nostra festa de sant Jordi, ells no volen assabentar-se. Passen totalment de tota mena d’ argument. I això per no parlar del clericalisme que emana el dit butlletí. Les festes de Moros i Cristians són inconcebibles sense el factor religiós: tenen el seu origen a l’ Edat Mitjana, però això de crear nous elements religiosos en una societat diversa i plural com l’ actual em sembla una barbaritat i una gran falta de respecte. I més, reben ajudes oficials que provenen d’ impostos de gent de diversa religiositat o de falta d’ ella.

A més l’ Associació de sant Jordi no utilitza el valencià en la seua pàgina web; sols està en castellà i anglès. Això en una societat que presumix d’ alcoiania. Clar, després t’ expliques com van les nostres festes. Quina falta fa un canvi al carrer sant Miquel! Que s’ obriguen les finestres i que passe l’ aire.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-03-09T10:23:00.000-07:00

LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PASSANT-LES PUTES

El meu últim article periodístic el vaig titolar “Una democràcia molt justeta”; però ara dec dir que em vaig quedar molt curt. No tenim una democràcia molt justeteta, no. La democràcia està passant-les putes. No sols el castell de Barxell i, o el tren Alcoi-Xàtiva-València està passant-les putes, no. La mateixa democràcia està passant-les putes. Quin trist espectacle estan donant els polítics del PP amb les acusacions d’ espionatge i, sobretot, de corrupció. Aquesta no és la democràcia que esperàvem a la mort de Franco. Sembla que una colla de golfos, xoriços, vividors, impresentables, malfeiners i malfactors gira al voltant del món polític quan no forma part d’ell.

Tinc la sensació que estem en els darrers temps del govern de Felipe González, on va quedar patent que l’esquerra també pot ser corrupta, manipuladora dels mitjans d’ informació i utilitzadora del terrorisme d’estat. I encara, dec dir, estic esperant que aquest partit –el PSOE- demane perdó al poble espanyol per totes aquelles trapisondes que van passar. També haguera sigut interessant i obligat que aquest partit –el PSOE- haguera fet un sa exercici d’ autocrítica i posar els mitjans per a que no torne a passar. No ho han fet i, de quan en quan, assistim a l’ espectacle que gent d’ aquest partit –el PSOE- estiga immersa en comportaments poc ètics. Un exemple d’ açò és el cas de l’ alcalde d’ Elx que ha pagat amb diners públics la seua campanya electoral. Al carrer, però ja.

Ara és el PP qui està donant l’ espectacle. I no és pren gens seriosament el tema. Ni càstigs, ni expulsions del partit a la gent implicada en aquests escandalls. És més busca justificació. Casos com l’urbanisme valencià i el del senyor Fabra m’ han aconsellat el que jo haja titulat aquest article com ho he fet. I el cas s’ agreuja més amb la descarada manipulació dels mitjans de comunicació pública, i estic referint-me, clar, a Canal 9. Escandalós el que hi passa. Intolerable, absurd, ridícul i preocupant, afegiria més. Jo pensava que la manipulació dels mitjans d’ informació pública que havia fet el PSOE era insuperable. M’ he enganyat. El PP l’ ha superada. És un mitjà –Canal 9- per a “ofrendar nuevas glorias a Camps”. Aquest senyor –amb el vot de la gran majoria dels valencians- presidix un govern en quebra tècnica, i no tan tècnica.

Prima el govern valencià al Club de Futbol València, les Fórmula 1, Bancs, grans muntatges i espectacles, legió d’ assessors, visita del Papa, Terres Mítiques, Julio Iglesias i més desgabells. És secundari per a ells –el PP- la justícia –el cas del jutjat d’ Alcoi n´és una prova-, l’ educació, la sanitat, la llengua i cultura valenciana i el medi ambient.

És lògic que amb esta tropa la democràcia estiga passant-les putes, molt putes. Mare, tapem!

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-03-06T11:05:00.000-08:00

ELS VESTITS DELS ENYOR CAMPS

El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha estat imputat per una pressumpta corrupció en haver acceptat una sèrie de vestimentes en pagament a un conjunt de favors polítics. Ja dic que pressumptament, mentres no hi haja una condena de culpabilitat el senyor Camps és inocent. Fins ací tot molt escrupulosament democràtic.

Però dec recordar que fa alguns anys el PP va montar una fenomenal campanya en contra de Pilar Miró, aleshores de directora de RTVE, per no haver pagat aquesta una sèrie de vestits que havia adquirit. L' escàndol organitzat pels populars va ser de tal magnitud que Pilar Miró va haver de dimitir. I ara que a Camps se l' acussa del mateix no té la decencia d' anar-se'n. Els partits polítics són molt comprensibles amb la pròpia corrupció i molt exigents quan es tracta de la dels altres. La democràcia està passant-les putes.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-03-04T10:00:00.000-08:00

SEDANO, QUINA BARRA

Hui estava prevista la inauguració del primer tram d' allò que pomposament s' anomena boulevar, I més pomposament està previst un acte polític per penjar-se medalles. Sí, una obra que ha trigat quasi dos anys en acabar-se i que ha costat quasi el doble del pressupostat i que ha suposat un calvari per als veïns, el PP ho presenta com tot un èxit. Quina barra tenen! I a més, hui s' ha sabut que la gala de l' esport celebrada fa unes setmanes ha costat 21.000 euros. I diuen que estan retatllant gastos. I sense referir-me als diners extres de tot l' embloc de la plaça de la Constitució, el Teatre Calderón i el Jutjat, per dir-ne algunes. Tota una política rigurosa. I encara va i el NIco Terol demana que el patrocine l' Ajuntament. Collons! que em patrocine a mi. Jo no faig ús d' una moto amb la que trencar els oïts i contaminar.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-02-26T01:02:00.001-08:00

23F

Estem assistint aquets dies a tot un allau d'informació sobre els vergonyosos esdeveniments que van occòrrer per aquets dies l' any 1981. Lògicament estic referint-me al colp d'estat feixista de Milans del Bosch, Armada i Tejero, d'entre altres. I fem bé en recordar-ho. No oblidem que Espanya és el país que més colps d' estat ha conegut al llarg de la seua història. Pensem que el primer es va donar en març del 1808 contra el favorit i home fort de la monarquía Manuel Godoy; el darrer ha estat aquest del 23F.

Però el motiu principal d'aquest article és referir-me auna qüestió de la que no se n'ha parlat: quants diners va costar el colp d'estat? Mils de litres de carburant, hores extres pagades a molta gent, danys en edificis, carreteres i infraestructures i, també, les 300 botelles de güiski i ginebra que es van beure els guardies civils que van ocupar el Congrés. Sí, més de 300 botelles d' alcohol es van "solplar" els feixistes salvapatries. Sí, es van concentrar tots al bar del Congrés. Cap d' ells van visitar la magnífica Biblioteca del Congrés. Esta genterola no tenen la cultura com el seu fort. Clar, si en tingueren no serien com són, ni farien el que fan.

Jo espere, il·lús de mi,que algun dia es façen públics els diners que ens va costar la feixistada i traga els colors, una volta més, a esta fauna que espere que algun dia desapareguen de la Terra.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-02-18T10:11:00.000-08:00

E'TOO

Tinc un germà que sap molt de futbol. Ell diu - i el temps li ha donat la raó - que als jugadors brasilenys sols se'ls deu fitxar per a un màxim de dos temporades. A partid d' ací es transformen en egòlatres, zelosos i, per tant, conflictius. En el cas d' Etoo, a principi de temporada em va dir que a finals d' ella -la temporada- E'too devia de marxar del Barça, vendre'l bé i fitxar a Villa. Com estem veient ara, també el temps li ha donat la raó. Ja està E'too com l' any passat, o siga, emprenyant. Espere del tacte de Guardiola evite que el conflicte que ha creat E'too al vestidor no acabe passant factura al camp de joc i pergam els deu punts de diferència del reial madrid. Seria massa. Ah, i E'too, això, la temporada que ve fora del Barça.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-02-16T09:56:00.000-08:00

GARZON, BERMEJO

Jo pense que aquest dos personatges deurien de dimitir dels càrrecs que ocupen. I no per haver-se trobat en una cacera, no. Deuen dimitir per haver participat en la massacre que han comés -juntament amb més gent- de cérvols i d'altres animals. Repugnant la foto del ministre Bermejo envoltat per un gran nombre de cérvols abatuts en la cacera. Impresentable. Sí, ja se que caçar és legal a Espanya, però també ho és enviar armes a Israel i ja es veu el que passa.

Cal fixar-se que mai troben a esta gent en biblioteques i, o museus. I, això sí, per molt que es posen d' acord en fotre al PP si aquest partit no tinguera gent poc recomanable no podrien fer res. Tots els partits polítics tenen una colla d' impresentables i vividors que estan desprestigiant la democràcia. I el pitjor és que els dirigents polítics fan poc per traure-se'ls de damunt.

Aquest escàndol del PP no serà l últim i tinc per s egur que també es donarà al PSOE. Temps al temps. De moment, Garzon i Bermejo fora. No accepte a gent que mata per gust, per plaer i això és la caça.

TRIBULACIONS D' UN ALCOI A ALCOI

2009-02-10T02:28:00.000-08:00

RICARDO JORGE

Quan jo vaig nàixer, el primer de maig del 1955 -ja quasi 54 anys- ,mon pare no va poder posar-me el nom en valencià per la senzilla i trista realitat que el règim de Franco ho prohibia. Sols podien posar-se noms catòlics i en castellà. Una prova més de la seua estúpida dictadura. Una mesura contra la cultura i llengua valenciana. Buscaven la desaparicó d' ella, volien i desitjaven un genocidi cultural. Tanmateix, el general Franco - i saltant-se la seua pròpia llei- va canviar l' ordre dels cognoms del seu primer net mascle, i en lloc de dir-se Francisco Martínez Bordiu Franco va passar a ser Francisco Franco Martínez Bordiu. Una prova del seu despotisme. Vaig haver d' esperar a que en 1977 el govern Suárez permetera a la gent canviar-se el nom i traduir-lo a les distintes llengües de l' Estat Espanyol (castellà, català, galleg i vasc). I llevat d' alguns casos aïllats, mai no he tingut cap problema amb la traducció del meu nom. Tampoc dec tindre'ls ja que oficialment -consta a tots els documents- sóc Ricard Jordi. Ja als meus fills els he posat el nom en valencià. I dic valencià sent conscient que científicament el seu nom és català. L' esmentat Francisco Franco Martínez Bordiu va per tots els llocs orgullós del seu avi.

Bé, va aplegar un moment en que el primitiu Ricardo Jorge i ara Ricard Jordi es va casar. Ho vaig fer a l' ermita de la partida de Polop d' Alcoi. Molta gent, familiars i amics, i cap privilegi, tot normal. Com deu ser. Però ja en democràcia -Monarquia Constitucional- l' antic president del governs José María Aznar, ocupant dit càrrec, va realitzar un bodorrio a l' Escorial. Un bodorrio, torne a dir, que molts poques persones ho poden fer. Calen molts permisos i sols els donen a gent vip. Hi va assistir la crem de la crem i el més sagrat de l' església catòlica. La veritat va ser vergonyós pel cutrerio -perdó per l' espressió- i falta de glamour que hi va haver. Un aprova més de que la democràcia està passant-les putes , a l' igual que el castell de Barxell. Però ara resulta que alguns dels que hi van assistir han estat inculpats pel jutge Garzón en trames de corrupció política. Doncs, cap dels assistents a la meua boda ha estat mai inculpat per res, com no fora algun problema amb la polícia i justícia franquista, com podia ser el meu cas. A la meua boda va vindre gent honrada, sembla que a la d' Aznar no.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ ALCOI

2009-02-03T04:42:00.000-08:00

TENIM UNA DEMOCRÀCIA MOLT JUSTETETA

Sí, tenim una democràcia molt justeteta i faig meua la frase que Antoni Basas, periodista de Catalunya Ràdio, va pronunciar el dia en el que Partit Socialista de Catalunya el va fer fora de la ràdio, acusant-lo de ser massa nacionalista. A vore quin dia el PSOE és massa socialista.

És evident que vivim en una democràcia política, una prova d’ açò és el present article, impensable en una dictadura. Però, efectivament, és molt justeteta. I ho és per una sèrie de circumstàncies que diuen molt poc del nostre règim polític.

Tenim una democràcia molt justetea quan el senyor Fabra esta sense jutjar i encara no està previst quan ho serà. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan alguns polítics estan ocupant càrrecs gràcies a una sèrie d’ impresentables anomenats trànsfugues. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan hi ha polítics que fa anys –alguns molts anys- que no han baixat encara del cotxe oficial. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justetea quan l’ organisme que representa a tot el poble – el Parlament- se li priva de documentació que puga facilitar el control del govern per part del dit Parlament. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justetea quan s’ és molt tebi amb la corrupció. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan els polítics no se’n van quan es donen casos sagnants com el de l’ anomenat Bulevard, aparcament de la Uixola, tren Alcoi-Xàtiva València i restauració del castell de Barxell. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan la gent ocupa els corredors dels hospitals i tenim escoles i jutjats tercermundistes i es creen circuits de Formula 1, American’s Cup, Canal 9 és un pou sense fons, pagaments milionaris a Julio Iglesias i un “mogolló” d´ assessors polítics. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan la llibertat és atacada i no deixen vore TV3 al territori valencià. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan en les inversions previstes per Zapatero als municipis en el cas d’ Alcoi no es contemple gastar-se cap euro en cultura, en una ciutat com Alcoi amb soles dos llibreries i dos biblioteques. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justetea quan la gent que no va que no va moure un dit contra el franquisme, que no van lluitar per la llibertat – i fins i tot, alguns d’ ells van formar part del govern franquista (règim feixista. il·legal, terrorista i torturador)- no paren de donar lliçons de llibertat. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan no existix eixa democràcia dins dels partits polítics. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan l’ església catòlica gaudix d’ una sèrie de privilegis –sobretot en l’ àmbit educatiu- i vol, amés, imposar la seua moral i forma de viure. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta contra s’ atenta impunement tantes voltes contra el medi ambient. Inadmissible en un estat democràtic.

Tenim una democràcia molt justeteta quan es considera positiu que una dona siga ministre de Defensa quan és així que ni cap home, ni cap dona deuen ocupar eixe càrrec ja que – segons la meua opinió- no deu existir ni Ministeri de Defensa, ni exèrcit. Per a que servixen els artefactes que lluixen els militars en les seues desfilades –que costen un “pastón”. Exacte per a matar, o és que un tanc té una altra missió? Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan alguns personatges tenen una sèrie de privilegis pel càrrec que ocupa, oblidant allò que tots som iguals sense distinció de raça, religió o sexe. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan és fa ús de diners públics en campanyes d’ exaltació personal o partidista. Inadmissible en una democràcia plena.

I acabe com al principi. Justeteta, a voltes molt justeteta, però democràcia. Som nosaltres qui triem quin governs volem en unes eleccions generals i no els generals qui ho fan. Sabent com ha sigut la història d’ Espanya, tot un avanç.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-01-30T03:49:00.000-08:00

CABALCADA REIS

Sí, estic d' acord amb la presència a Madrid -FITUR- de nostra Cabalcada de Reis. És una manera de mirar-se el melic i, de pas, donar a conèixer Alcoi. També estic d' acord amb el viatge a New York però no al Japó. Aquest darrer va ser vestir-se de negre els mateixos i anar bambant per ahí. Ara, no estic d' acord en reduir la nostra ciutat al Club Esportiu Alcoià (més moral que l' Alcoyano), les Festes de Moros i Cristians (sobretot les Festes de Moros i Cristians) i la Cabalcada de Reis. Alcoi, afortunadament, és molt més. És també industrialització, moviment obrer i Revolució del Petrolio. Fa uns dies van visitar Alcoi uns membres del Partit Laborista anglés i van passar pràcticament desapercebuts. Els va rebre a l' Ajuntament un membre del PP, ja em diran que els diria. Pense que va ser una oportunitat perduda per a donar a conèixer a Anglaterra una ciutat que no sols és atrezzo i festa.

Per suposat d' acord amb la celebració a Alcoi de la Llum de les Imatges i la restauració de les mateixes imatges religioses, del Musue dels Bombers i d' altres obres però no soporte que les restes de la nostra indústria - el Molinar- estiguen totalment abandonades. Alcoi no és compren sense la industrialització i la seua classe obrera.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-01-25T11:22:00.000-08:00

VENT

Per favor, a qui siga,que no ploga, que no neve, que no faça vent ,sinó ens deixen amb el cul a l' aire, o siga, que les infraestructures que tenim són molt, molt millorables. El dissabte a les 15 hores se´n va a anar la llum al Baradello Gelat, i jo cansat d' esperar que torne, me'n baixe a Alcoi cap a les 19 hores, fart d' aguantar fred. Sí, ha fet vent però tampoc res de l' altre món a Alcoi. Les nostres infraestructures deuen d' estar preparades per a aguantar açò i molt més, que paguem una pasta i els encarregats d' ells cobren encara més pasta. I estic acusant directament a Iberdrola. Des de ma casa de Santa Rosa a tota hora he sentit la sirena dels bombers que anaven a solucionar alguna continència. A Déu gràcies, millor dit a sant Jordi gràcies, Messi i el Barça no han fallat.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-01-22T09:39:00.000-08:00

PALESTINA:

Hui, juntament amb alguns alumnes i professors, he aparegut per l' institut amb el mocador palestí. N' he comprat tres, dos per als meus fills i un per a mi.´N´es una manera de fer patent la nostra oposició al genocidi que Israel està fent contra Palestina. L' actitud sionista ha aconseguit que els fonamentalistes musulmans obtinguen el poder no sols a Palestina sinó a d' altres indrets del món. I ho tinc clar, Palestina deu ser un territori lliure, democràtic i laic Les dones palestines no seran lliures mentre no tinguen la mateixa igualtat que els homes i aquesta no s' aconseguix amb la presa del poder per part d' intransigents musulmans. I que conste queaçò no és antisemitisme; és antisionisme: política imperialista de l' estat jueu cap a la població palestina.

I ja se que darrerament estic penjant molts comentaris al blog, per una banda és bona senyal però per altra és que passa molt de temps acasa assegut: la cama em fot molt. La ciàtica està martiritzant-me. Finalment he decidit anar al metge però estic assustat. Sóc un aprensiu.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-01-21T03:14:00.000-08:00

OBAMA

Sí, se que no sóc gens original parlant d' Obama, però no me'n puc sustraure. Ahir vaig estar mirant tota la cerimònia de l' acte de jurament. Sí, clar, és un fet revolucionari que un negre -millor dit, un mulat- siga president d' USA., encara que sóc de l' opinió que la vertadera revolució estaria en que fóra president un indígena, o siga, un xeroqui, apatx, sioux....I Obama va a demostrar que els negres són tan incompetents com els blancs. Hi ha persones competents independentment de la seua raça, religió o sexe. Miguel Peralta i Jordi Sedano són blancs i són d' una mediocritat insultant i aclaparadora. José Bono i Javier Solana són blancs i són uns professionals de la política.

I, tornant a Obama, farà la política que li deixen els grups de pressió que a USA són nombrosos i forts i si aquests necessiten petroli per a desenvolupar-se el trauran d' Alaska diga Obama el que diga.

Collons, estic llegint que Camps ha dit que Aznar és el nostre Obama. Ai, senyor! que tinga que escoltar -llegir- estes coses a la meua edat.

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

2009-01-20T04:42:00.000-08:00

ALCOI EN CRISI

Com serà la crisi de personalitat que està travessant la nostra ciutat que ni a Sedano ni al president de l' Associació de sant Jordi els han convidat a la cerimònia de presa de poder d' Obama. Així i tot, Sedano ja està en plena campanya per a convertir-se en exalcalde. I quin exquisitament mediocre alcalde han votat els alcoians. De tota manera, aním; sols queden dos anys per a les pròximes eleccions. Fem força per a que Sedano i tot allò que ell representa marxen de la ciutat per no tornar mai més. Sí, ja se que l' esquerra tampoc és molt il·lusionant a Alcoi. Que hi farem!

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-12-29T04:55:00.000-08:00

NOMS DE CARRERS A ALCOI

Moltes voltes el nom que duen els carrers d’ una població mostren quina ha estat la seua evolució històrica. Una comunitat deu d’ estar orgullosa d’ algunes determinades persones i una manera de retre’ls l’ homenatge que es mereixen és dedicar-los un carrer en eixa població. En el cas de la nostra ciutat pense que hi ha una sèrie de mancances intolerables respecte a algunes persones dignes de tindre el seu nom en alguna carrer d’ Alcoi, mentre que per d’ altra banda hi ha una colla d’ impresentables indignes de lluir el seu nom als carrers alcoians.

Tinc una llarga llista de 13 propostes per a noms de carrers d’ Alcoi. La major part són de personalitats que ja no viuen i, a més, una proposta de monument. Anem-hi, doncs.

En primer lloc tres escriptors valencians que han fet molt per la nostra llengua i cultura i, a més, van lluitar contra el franquisme i per la llibertat. Són Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés. Tota població que es precie de la seua valencianitat deu de tindre un reconeixement cap a ells. Clar, els del PP no van a fer-ho. Ni han lluitat per la llibertat i democràcia, ni aprecien la llengua i cultura valenciana.

Seguim amb una novel·lista d’ èxit, aquesta sí alcoiana, com Isabel Clara Simó, una de les autores més prestigioses en llengua catalana i que sempre manifesta la seua alcoiania. Seria de justícia que ja el seu poble li reconeguera la seua categoria cultural i humana.

I, com no, Ovidi Montllor, víctima de l’ atac de tots aquells que es declaren antivalencianistes i que nos ols estan al PP. De pur miracle el col·legi major del barri del Viaducte du el seu nom però seria d’ agrair que el carrer on està aquest col·legi –sant Juan de Ribera- es recovertira i portara el nom del cantautor i antifeixista alcoià.

A continuació jo proposaria se li dedicara un carrer a un gran professor i estudiós de la llengua castellana, i amés de gran alcoià, Guillermo Berenguer, molts anys director de l’ Institut Pare Vitòria.

Una altra personalitat que fa anys deuria de tenir també el reconeixement del seu poble és el sindicalista Pep Llinares, defensor dels interessos obrers i destacat antifranquista. Ja fa temps que aquest reconeixement deuria d’ haver-se realitzat.

Un gran estudiós de la llengua castellana i de tot allò que estiga relacionat amb la història i la idiosincràsia alcoiana és Adrián Miró, que el tenim entre nosaltres, afortunadament, entre nosaltres. Gent amb molta menys categoria moral i professional està sent reconeguda en la nostra ciutat.

Tots els compositors de música alcoiana tenen el seu carrer a la nostra ciutat. Tanmateix hi ha un que no el té, malgrat haver-lo tingut en el seu temps. Estic referint-me al mestre José Seva, que va ser esborrat dels nostres carrers per culpa de la seua ideologia republicana i laica. Seria de justícia tornar-li a dedicar-li un a la nostra ciutat.

Durant la Guerra Civil va estar exercint el seu ofici de cirurgià el doctor Bastos; una persona d’ ideologia conservadora i catòlica però que va ser fidel al govern legal d ela República. Quanta gent va salvar la seua vida gràcies a la seua perícia mèdica.

Una altra persona que, afortunadament, està amb nosaltres és el pintor Toni Miró, reconegut universalment per tot el món de la cultura, defensor de la llengua i cultura valenciana i profund sentiment antifeixista. Vertadera bèstia negra del conservadurisme ñoño local.

I, per finalitzar amb les personalitats, defense la candidatura de Josep Claramunt Creus, per a que se li dedique també un carrer a Alcoi. Un aragonés d’ origen català i que va reorganitzar el moviment obrer després de la repressió de la Revolució del Petrolio. Molts mesos de la seua vida els va passar a la presó pel delicte de lluitar pel reconeixement dels drets de la classe treballadora.

També propose se li dedique un carrer a la població xeca de Lídice. M’ explique, quan els partisans van matar al cap nazi Heydrich en 1942 la repressió posterior va ordenar que la població de Lídice forra esborrada del mapa i els seus habitats afusellats. Que mai més quedara cap record d’esta ciutat. Hui en dia algunes ciutats europees duen un carrer que porta aquest nom. Una manera més de lluitar contra el nazisme. Pense que Alcoi podrie fer el mateix.

Finalment, una suggerència i que no es tracta de retolar cap carrer. Propose també de dedicar un monument a les víctimes dels bombardejos d’ Alcoi per part de l’ aviació feixista aliada a Franco, i al lloc més alt de la població, el parc de Cantagallet. Al bàndol republicà van ser assassinats moltes persones darrere la seua ideologia dretana. Al bàndol franquista van ser assassinats moltes persones darrere la seua ideologia esquerrana, però les víctimes dels bombardejos d’ Alcoi van ser víctimes indiscriminades, xiquets, xiquetes, joves, homes i dones que van vore truncada la seua vida sense cap explicació racional. Totalment inocents.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-12-24T03:19:00.002-08:00

Ja estem dins de la voràgine de les fetes de Nadal, cap d’ Any i Reis. Per cert, no comprenc com a Alcoi, ciutat primera en l’ organització de la Cavalcada dels Reis Mags, es potencie tant la figura del Papa Noel eixe. Enguany guanya per golejada el seu perot als balcons de les cases alcoianes. Pocs negres hi veig. Estic convençut que n’ és una mostra més de la pèrdua galopant de la nostra personalitat alcoiana i valenciana. I mira que se’n podria traure profit. Ja fa anys vaig proposar que el dia de la Cavalcada es convidara a Alcoi a l’ alcalde la ciutat alemanya de Köln (Colònia) on, segons la llegenda, estan soterrats el tres reis mags. Però, ja posats, caldria també convidara a l’ alcalde de la ciutat italiana de Firenza (Florència), on els Mèdicis, a finals del segle XV, celebraven unes vistoses cavalcades de Reis Mags; això sí, sense lliurar cap tipus d’ obsequi als infants de la ciutat, Açò va ser invent alcoià davant la crisi econòmica que afectava a la classe obrera local i una manera d’acallar consciències. Bé, jo he demanat per a enguany llibres, arbres, mobles –una prestatgeria concretament-, roba interior –això ma mare tots els anys me’n regala- i colònia. I ja abusant, ser ric i que el PP se’n vaja de l’ Ajuntament, que el PSOE siga vertaderament d’ esquerres, que EU siga unida de veritat, que el BLOC tinga un veritable programa polític i que ERPV se n’ adone que açò no és Catalunya. Massa, ja ho se. I, ja que estem, uns alumnes àvids de cultura. I, per favor, trobar la Carta Pobla d’ Alcoi.

2008-12-24T03:19:00.001-08:00

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-12-16T23:50:00.000-08:00

Escric estes ratlles mentre els meus alumnes ús del seu dret a la vaga. Ham demostrat tindre més trellat que nosaltres els professors. Bé, ja són aquí les vacances de Nadal, un anys més els mateixos tòpics. Servidor per la seua banda a treballar –estan demanant-me asrticles d’ opinió sense parar- i a tancar-me al Baradello. Tampoc tinc un euro. De tota manera compliré amb alguns tòpics: ensaio ala filà el divendres, sopar del pobre el diumenge, sopar de la vespra de Nadal amb la família de la meua dona, dinar de Nadal amb la meua família directa i Cap d’ Any ala plça d’ Espanya. Els reis enguany pobres, come stic jo.

Per altra banda l’ amic Rafa Hernádez va recuperant-se poc a poc. La veritat és que ha sigut tot un colp la seua malaltia. Esperem la seua recuperació; la seua família, els seus amics, els seus alumnes i la història local el necessiten.

Pel que respecta a la política local, el PSOE ja ha té nou secretari local, a vore si s’ acaben les baralles internes, hi ha unitat i fotem al PP. I EU, BLOC i Esquerra Republicana del País Valencià a unir-se i deixar de dividir el vot veritablement d’ esquerres i nacionalista. Hem de tombar al PP d’ Alcoi i cada vot és molt valuós. Aquests partits tenen uns objectius semblants i l´únic que els separa és el personalisme.

SEDANO, VULL UNA DISCULPA

2008-11-25T10:24:00.000-08:00

Sí, senyor alcalde, li exigísc una disculpa. A molta gent li la deu. Senyor alcalde, jo sóc un dels que van signar el Manifest contra l’ hotel de la Font Roja i vosté ens va dir de mentiders en amunt. Va faltar al meu honor, senyor alcalde. I ara, senyor alcalde, s’ha demostrat qui és cadascú. El menys que pot fer és demanar-me disculpes, demanar-ne a tots els alcoians i alcoianes que vam signar el Manifest i anar-se’n a casa. Si, senyor alcalde, vosté ha faltat al respecte polític a mils d’ alcoians i alcoianes. No pot continuar sent el nostre alcalde. Vosté que presumeix tant de demòcrata deu ser conseqüent i demanar perdó a un servidor, a molts alcoians i alcoianes i dimitir. Al menys se n’ aniria amb certa dignitat.

Sí, senyor alcalde, ja se que no va a dimitir. Vosté és un polític, i ja se sap que vol dir açò. A vosté li dona igual. Ja va donar la talla quan va qualificar de “conilleres” les aules del Miguel Hernández. Ha continuat donant-la en temes com l’ urbanització de Serelles i de la plaça de la Constitució; en aquest darrer assumpte ex aequo amb Miguel Peralta, tot un professional de la política. Això sí, seria d’ agrair que abans d’ anar-se’n passara per caixa i abonara tot allò que ha hagut de pagar l’ Ajuntament –o siga, tots- per embolics judicials i que ha perdut tots. Pense que seria una bona mesura democràtica. No vull pagar els seus desgavells polítics.

Senyor alcalde, li tenia un gran respecte personal. Amb vosté me n’ haguera anat fins el fi del món, i si li haguera fet falta un ronyó ací té el meu. Com a polític,però, no haguera anat a enlloc amb vosté. Jo li estic agrait personalment, ja que una sugerència que li vaig fer arribar respecte al 750 aniversari de la fundació d’ Alcoi la va dur a terme. Se’n recorda? Va consistir en la plantació d’un arbre per tal de commemorar eixe 750 aniversari i que encara estaguera viu al mil aniversari. Vosté a la premsa que va vindre a l’ acte va parlar de les meues excel·lències com a historiador. Supose que ara estarà penedit d’ haver-ho manifestat. Per cert, no va acudir al dit acte cap polític de l’ esquerra. I és que, senyor alcalde, l’ esquerra quan vol també sap ser molt sectària. Però m’ ha defraudat vosté. L’actuació d’ un polític deu ser també la que faria com a particular. I tinga present, ho tinguen tots els polítics del pelatge que siguen, que és convenient que als pressupostos generals constara el pagament a una persona que cada deu minuts recordara als polítics que són persones normals i no deus. Li faria a vosté molta falta, i ho dic perquè em preocupa. Està vosté tancant-se en sí mateix i ja no sols desqualifica a tota hora a l’oposició, ja ho fa a part del seu partit. S’ està convertint vosté en un intolerant polític. El seu discurs és cada volta més curt: La Canal i el camp de golf; a més de no donar la cara quan les circumstàncies venen crues políticament parlant. Vosté i el seu partit són culpables de l’ estat del tren Alcoi-València –això sí, juntament amb el PSOE-, de l’estat de la plaça d’ Al Azraq, dels retards en obres com el Bulevard, l’aparcament de la Uixola, el Palau de Justícia, el Museu de Bombers, la reparació del pont de sant Jordi, de la construcció de l’ institut de Batoi i de les escoles d’ Art i Miguel Hernández –que ja deurien d’ estar acabades-, de consentir la destrucció del jaciment musulmà del Castellar, de la burla en la restauració del castell de Barxell, de refotre’s del medi ambient, de l’estat financer patètic de l’ Ajuntament, d’actuacions esperpèntiques com la del rei negre de la Cavalcada i tant i tant d’ altres assumptes que –li ho assegure- el possaran al lloc de la història que vosté és mereix. Amb vosté com a alcalde no ha guanyat una part del poble alcoià, ho han fet les empreses de construcció.

No s’ ha parat mai, senyor alcalde, a pensar el per què perd l’ Ajuntament tots els judicis en que està implicat.

Senyor alcalde, ja se que puc esperar assentat les seues disculpes i la seua dimissió. No sóc tant ximple; però fent ús de la democràcia – per la que jo sí vaig lluitar- li comunique el meu malestar per la seua actuació política. I sí, estic ofès, s’ha demostrat que els firmants del Manifest contra l’ hotel d ela Font Roja teníem tota la raó en les nostres acusacions. I sempre dins del camp de l’ actuació democràtica lluitaré per a que ni vosté ni el seu partit tornen a manar mai més a Alcoi.

Ricard Bañó i Armiñana.
ricardbanyo.blogspot.com

UNA DE REI NEGRE

2008-11-21T09:51:00.000-08:00

L’ esperpent i el ridícul del PP local no té límit, i si faltava alguna cosa ara va i el regidor de Festes –home de poques llums culturals- i ens ix amb que cal canviar el nom que a Alcoi li donem al rei negre –Gaspar- ja que a tot arreu és de Baltasar. S’arma la de Dios es Cristo i a l’endemà rectifica. Això és una persona amb personalitat i criteri. I, el pitjor, basa el seu propòsit en la Bíblia; esta tropa de beatos no coneixen ni els seus clàssics: la Bíblia per a res diu sobre el nombre i nom dels anomenats reis mags. Va ser al fris de mosaic de l’església de san Apolinar Nova de Ràvena, on queda fixat per sempre el seu nombre –tres- i els seus noms; per cert, l’ ordre és Gaspar, Melcior i Baltasar. Els tres són blans i representen les edats de la vida: joventut, maduresa i vellesa. A partir del segle XIV va comença a representar-los com a habitants dels tres continents coneguts: Europa. Àsia i Àfrica; sols a partir del XVI s’institucionalitza esta tradició. A més, tot es basa en llegendes, no hi res cert i científic i dona igual el nombre, rasa i nom. No comprenc, per tant, l’actitud del PP i, amés, tractant-se de la ciutat on va nàixer la Cavalcada de Reis. No té res afer el senyor regidor de Festes? La veritat és que el PP ja és patètic. Quins tres anys ens esperen! Ens hem de mobilitzar contra el PP.

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

2008-11-21T09:49:00.000-08:00

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

Sí, ja fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Sembla com si fóra ahir, com diu el tòpic –jo, tenia vint anys- però veritablement ha passat el temps molt de pressa. Probablement jo ja no viuré trenta-tres anys més. O sí? El 19 de novembre del 1975, a les 21 hora jo estava preparant-me el sopar al meu pis de València on estudiava segon d’Història. I com que no podies fiar-te de les notícies de la ràdio televisió espanyoles recorria moltes voltes a escoltar emissores de l’ estranger. I eixa nit escoltava Ràdio Montecarlo i al seu noticiari van dir ben clar: “Le general Franco est dejà decedeé”. Però ho vaig escoltar amb un cert pessimisme. Em vaig gitar i a les 8 del matí ens desperta l’amic Toni Vicedo per dir-nos que Franco ja havia mort. Ràpidament anem ala nevera on tenia jo una botella de sidra des de feia un mes esperant la mort de Franco. Ens la bevem i brindem, eixim al carrer, ales facultats. Totes tancades excepte la nostra, anem al bar i allí la gent amb molt dissimuli celebrant-ho. La facultat més follonera l’ única oberta. Pels carres del voltant hi havia policia –els grisos- amb un braçalet negre al braç; cal dir que els dies abans de la mort havien sigut de moguda universitària i des de feia alguns dies teníem l’agradable visita dels grisos. Bé, Franco ha mort, de segur que tenim vacances. En efecte, ens assabentem per la premsa que en tenim una setmana. Tots als seus pobles; un servidor a Alcoi. A les 12 agafem el ferrobús, com s’anomenava el tren en aquell temps, i cap a casa. L’ estació plena, a l’ igual que el tren. Tu, va i eixint de l’estació d’Ontinyent el conductor que para el tren i comença a cridar-li al cap d’ estació. Havíem estat a punt de descarrilar ja que hi ha via un canvi d’ agulles mal realitzat. Collons, el dia de la mort de Franco haguera pogut ser la nostra; això sí anàvem a una velocitat que no haguera passat res però mai no se sap.

Aplegats a casa, veig a la meua iaia que estava ja molt fotuda; havia tingut un atac de tensió que li havia ocasionat una apoplexia i estava ja sense cap sentit de la realitat. Li dic que s’ havia mort Franco, em va mirar i com si volguera dir-me: qui és Franco? La pobra va morir unes setmanes després, el 9 de desembre. No sabia que havia mort Franco. Al contrari que l’ avi d’ un bon amic meu que també estava per eixe temps prou fotut, li van donar la notícia i va dir, ja s’ha mort el cabró eixe! També va morir poc dies després, això sí amb la satisfacció de saber que havia mort el cabró eixe. Començava una nova etapa per al país i per a mi. Collons, i ja han passat trenta-tres anys.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-11-11T10:07:00.000-08:00

Ha passat quasi un mes des del Mig Any i l’actualitat ha estat farcida d’esdeveniments. En primer lloc un negre – i perdó per l’ expressió - ha estat elegit president dels USA front a un heroi de guerra. Sempre m’ ha fet gràcia esta denominació. El senyor McCain era pilot d’avió a la guerra del Vietnam. M’agradaria saber la quantitat de víctimes que van provocar els seus bombardejos. En ser abatut va patir una sèrie de maltractaments i tortures per part de l’ exèrcit nord vietnamita, les mateixes que l’exèrcit americà infligia als presoners del Vietcong i de l’exèrcit de Vietnam del Nord. Una dictadura comunista i una democràcia capitalista unides per l’horror.
Sobre el fet que un negre –i torne a demanar disculpes per l’ expressió- siga president caldria remarcar que, per exemple, durant el nazisme el tractament que rebien els jueus a Alemanya i els negres a alguns estats del sud dels USA no n’era molt diferent. El que passa és que USA era una democràcia i va saber evolucionar fins el punt que hui un negre –més disculpes- serà president americà, a Alemanya açò mai no haguera passat. Era una dictadura.
I ja en temes locals caldrà parlar de l’embolic de l’assignatura d’ Educació per a la Ciutadania. Tot un desgavell del PP que, tanmateix, està aconseguint que no es done l’assignatura que és en definitiva el que volen. Però la culpa major la té el PSOE que no té pebrots per suprimir d’una volta l’ assignatura de Religió i està marejant la perdiu. Deurien de saber que a les classes d’Història i Filosofia ja donem conceptes ètics als nostres alumnes. No calia crear una nova assignatura. Jo mateix insistisc en els conceptes democràtics als meus alumnes. Tinc l’orgull d’haver lluitat per ella en temps del franquisme. I perdoneu la vanitat. Jo no sóc un historiador imparcial però sí tracte de ser objectiu. Tinc clar, per exemple, que la Segona República era un règim legítim i positiu però amb molts defectes i que va cometre molts errors. Però ja no és sols eixa assignatura, està en perill el sistema públic d’ensenyament que ja el PSOE va posar en perill durant el seu govern. En matèria educativa aquest partit, el PSOE, no pot donar lliçons. Nefasta va ser la seua gestió educativa.
I què passa a Alcoi? Doncs que Jordi Sedano ha perdut els papers i ja troba oposició al sí del seu partit. Ara s’ ha sabut el que sospitàvem: el PP local ens va enganyar amb tot l’embolic de la construcció de l’ hotel de la Font Roja, i, damunt, ens insulta i ens diu mentiders; ara s’ ha sabut qui era el mentider. I si tinguera un mínim, sols un mínim, de decència política se n’ haguera anat a sa casa després d’ haver-nos demanat disculpes. Se que no ho farà, però ell ja ha quedat retratat. I espere que el poble d’ Alcoi haja pres bona nota. D’aquest fet i d’altres com les obres del boulevar, de l’aparcament de La Uixola, el castell de Barxell, el tren Alcoi-Xàtiva-València, la urbanització de la plaça Al Azraq, del palau de justícia, del museu de bombers, de les obres de les escoles d’ Art i Miguel Hernández i de l’ institut de Batoi, de la destrucció arqueològica feta per la ‘ empresa El Serpis, pel polígon de La Canal, pel camp de golf de Xirillent i per tants i tants d’altres temes.
Alcoi no viu un dels seues moments històrics més gloriosos. Sedano no té tota la culpa, però aquest senyor i el seu partit no deuen tornar a guanyar les pròximes eleccions i és treball de tots els progressistes, nacionalistes, gent d’esquerra i amants de la nostra cultura valenciana i medi ambient el que no torne a ser alcalde d’ Alcoi. Des d’ ací inste a la mobilització ja contra el PP.

EL MARIT D' UNA ALCOIANA JA NO ÉS ENTRENADOR DEL TOTTENHAM

2008-10-27T13:13:00.000-07:00

Sí, el marit d’una alcoiana l’han despatxat del Tottenham. I açò ho dic per la raó que quan a Juande Ramos el van nomenar entrenador d’aquest equip anglés, cert periòdic ho va titular de la següent manera: “El marido de una alcoyana entrenador del Tottenham”. Més provincianisme impossible. I açò en la setmana del MIG ANY, una setmana passada per aigua i sembla que continuarà aquesta mateixa. Es va suspendre el concurs de l’ olla a La Glorieta però algunes filaes, la meua, van eixir; per cert, la policia municipal no va tallar el trànsit en els carrers de les filaetes i va haver-hi, fins i tot, un accident.
Jo per la meua banda, olleta a la filà, que per cert molt bona i vaig eixir a pegar una volta amb Mauro Colomina. A les dos a casa, volia que fora a les tres, per fer-me una cervesa amb Mauro però no va poder ser: els meus fills tenien son i a les 2,20 ja estava jo al llit.

I pel que respecta a l’institut, esta setmana vaig a posar els exàmens –les dates- i a vore si a mitjan novembre ja els fem –els fan ells, millor dit-, a corregir com un boig
I a finals de desembre les notes. Espere aprovar atots i totes.

Enguany no he anat a collir esclatasangs –la gent diu “ a fer esclatasangs”-, de tota manera quan hi vaig en trobe molts pocs. La meua cunyada me’n dona i la meua dona els gisa de puta mare.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-10-13T09:45:00.000-07:00

Les darreres pluges han evidenciat una volta més la pobra infraestructura que té aquest país. La falta de planificació urbanística i el que cadascun fa el que vol es manifesta cada volta que plou un poc més del normal. I tornarà a passar i lamentar-se de nou. I les autoritats tornaran a eixir dient que van aprendre serioses mesures per tal d’ evitar les inundacions,o siga, a no fer res. Però també voldria destacar una altra qüestió que s’ ha posat en evidència amb els darrers temporals. A Madrid no saben pronunciar bé els nostres topònims, sobretot el nom de les poblacions. Cal vore com pronunciaven Vall d’Ebo, ja que deien Val d’ Ebó. Val de Gallinera per Vall de Gallinera i així successivament, per no referir-se a la denominació Levante adjudicada a les terres valencianes. Per a Madrid som una referència geogràfica. la veritat és que raó en tenen.

TRES EXEMPLES D'ANTICLERICALISME A ALCOI: 1901,1906 i 1910

2008-10-12T10:19:00.000-07:00

Fets del 1901

La immensa majoria de la població d'Alcoi a començ de l'actual segle era obrera; gran part d'eixa mateixa població era anarquista i un bon grapat d'ells eren anticlericals. No oblidem que l'església era, per aquells temps, i a voltes en aquests, fidel aliada de la classe dirigent, no formada, com és lògic, per obrers. Per tot açò, esta població serà testimoni d'alguns fets clarament anticlericals. L'obrer alcoià veia al capellà, al "retor", com a un enemic de classe, juntament amb el "patrono" i el militar, però en aquest treball anem a referir-nos a uns successos que van passar a Alcoi en els anys 1901, 1906 i 1910.

L'arquebisbe de València, Sebastián Herrero i Espinosa de los Monteros, va organitzar el primer de dits anys, tres processons per a celebrar el "Jubileo Máximo". El diumenge 16 de juny es va celebrar la primera; la concurrència va ser prou nombrosa i sense incidents. Sembla que tot açò no va agradar a molts alcoians i un grup d'ells anaren a parlar amb l'alcalde Severo Pascual Sarañana, demanant-li que prohibira la segona processó i l'alcalde sembla que els va respondre "que no podia impedir-ho perquè estaven dins de la llei, però que ho faria si ells organitzaven alguna revolica". El dissabte 22, la vespra del segon acte religiós, es va repartir una fulla impresa amb tons contra els catòlics signada pel "Círculo de Librepensadores".

Com estava previst, a l'endemà a les 17'30 va eixir de la Parròquia de santa Maria, pel carrer El Carme, en direcció a l'església del sant Sepulcre, la processó del "Jubileo Máximo" ja esmentada. La nombrosa comitiva va arribar sense novetat a aquest últim temple, on es practicaren devotament els exercicis de dita commemoració, traslladant-se després a l'església de sant Agustí. Però en arribar als pixadors de la plaça, un grup de xiquets i gent gran va esperar el pas del "Jubileo" xiulant i cridant "Mort al clero, visca la República". A partir d'eixe conat d'incident, l'afluència de gent a la plaça d'Espanya va ser nombrosa, situant-se els avalotats a la porta de sant Agustí, per on devia eixir la comitiva, i en fer-ho es repetiren els xiulets, cantant l'Himne de Riego i la Marsellesa.

En eixir les primeres parelles de la comitiva, amb el capellà que portava la imatge de Crist, va sorgir del grup disconforme un estrepitós "fora", començant una veritable brega a bufetades i garrotades per voler els de la processó prosseguir la marxa i tractar d'impedir-ho els qui protestaven.

La imatge de Jesucrist va ser arravatada al capellà que la portava i van tractar de tirar-la a la font central de sant Agustí. La guàrdia civil i dos municipals van poder impedir-ho. El "cura arcipreste" de santa Maria, Francisco Soler Romaguera, va suspendre per ordre de l'alcalde dit acte. Açò va provocar que gran part dels manifestants cridaren "Mort a Jesús i visca l'alcalde".

El governador civil, assabentat de la notícia, va prohibir a la seua volta la processó de desgreuge de l'endemà dilluns. Tot el guirigall protestatiu va estar provocat pels membres del "Club Librepensador de Alcoy", dirigit per Enrique Quintana, encara que sembla que tenien el recolzament dels elements liberals locals, ja que segons els catòlics una hora abans de la dita processó, l'alcalde, juntament amb Juan Pastor i Carlos Pérez, havien comentat al "Círculo Industrial" jocosament els fets que anaven a passar una hora després. I, deien, per damunt de tots els culpables estava el diputat per Alcoi, José Canalejas Méndez.

El dimarts els catòlics alcoians repartiren per la població una fulla informativa que deia el següent: "¡Católicos alcoyanos!

Las procesiones del Jubileo del Año Santo que debían haberse celebrado los días de anteayer y ayer, no ha podido llevarse a cabo, por expresa prohibición de la autoridad superior. No hemos cedido pues, a la fuerza bruta sino a las órdenes de la Autoridad.

Alcoy, 25 de Junio 1901.- Dr. Francisco Soler, Arcipreste.- Dr. Vicente García Gomis, Ecónomo".

Dies després l'Ajuntament acorda celebrar una funció de desagravi pels fets del diumenge. En eixa mateixa reunió els concejals conservadors critiquen l'actitud permissiva, segons ells, de l'alcalde d'Alcoi i de les forces d'ordre públic, especialment de la guàrdia municipal.

El mestre José Ribera Montes, de qui parlarem en un altre article, nega en una carta al setmanari local catòlic "El siglo Futuro", que ell tinga res a veure en dits fets, "yo a la hora del motín (sic) me hallaba jugando al dominó con unos amigos en el Círculo Industrial y llegué a la plaza casi al anochecer cuando no quedaban ya mas que pequeños grupos que comentaban lo acaecido".

Fets del 1906.

Uns anys després, en 1906, tingueren lloc altres greus successos anticlericals. Per eixa època era arquebisbe de València Victoriano Guisasola y Méndes. Eixe mateix any havia publicat una pastoral en contra del matrimoni civil i havia fet declaracions en les que afirmava que en no ser legal, eclesiàsticament parlant, dit matrimoni, la gent que havia utilitzat esta fòrmula vivia en concubinat, i per tant la dona era considerada quasi com una "ramera". Com ja hem dit al principi d'aquest treball, l'anticlericalisme a Alcoi estava ben fonamentat i hi havia, per a l'època, nombroses parelles que havien fet ús per a casar-se del matrimoni civil, la qual cosa era aprofitada per republicans i anarquistes per a oposar-se al dit arquebisbe 2tocant" la vena sensible de l'insult a la dona que havia llançat Guisasola, que per cert va tindre que prendre possessió de l'arquebisbat de València protegit per la Guàrdia Civil.

A mitjans d'octubre la seua visita a Alcoi va ser anunciada pel dit prelat, i el periòdic republicà "El Descuage" (sic) es va encarregar d'organitzar una campanya en contra seua. Deia dit periòdic "La indignación es general en Alcoy contra ese mitrado que sin ningún genero de empacho ha llamado "concubinas" a las honradas esposas de un considerable número de honrados trabajadores de esta ciudad". Per a manifestar l'oposició a la política de Guisasola el mateix periòdic es va encarregar de repartir nombrosos xiulets per tot Alcoi.

El dia 18 d'octubre a les quatre de la vesprada va fer la seua entrada a Alcoi l'arquebisbe de València "en conquetona jardinera" acompanyat per l'alcalde Santiago Reig Aguilar-Tablada.

En arribar, un mar de xiulets el van rebre. El cotxe del mitrat es va dirigir cap a l'altar que s'ha alçat a l'església de sant Francesc, però les masses ho impedeixen i deu dirigir-se cap a la Parròquia de Santa Maria. La manifestació popular a la seua volta es va concentrar a la plaça d'Espanya durant dues hores, entonant la Marsellesa i xiulant estrepitosament, fent ús dels ja anomenats xiulets. En dirigir-se la clerecia de sant Francés cap a la seua parròquia, són aquests insultats i agredits pels republicans de Botella Asensi i per ell mateix, tirant-los fang, havent de ser protegits els agredits per la guàrdia civil, que va carregar contra els manifestants, produint-se alguns ferits.

A l'endemà i els dies següents els incidents es repetiren, havent de ser Alcoi ocupada per nombrosa força de la guàrdia civil, que va realitzar durant eixos dies nombroses càrregues com molt be explica el "Descuage", "la guardia civil montada y de a pie dió varias cargas, repartiendo tajos y mandobles hasta hartarse". I referint-se a com era l'estada de Gisasola a Alcoi, el dia 12 escriu, "clareando el día, en la plaza de Agustín (sic) han empezado a sonar pitos; a las ocho de la mañana, la orquesta de pitos atruena los espacios; Victoriano debe tener el alma en un hilo. La guardia civil montada y de a pie ocupa las puertas de entrada a la iglesia de María (sic).

Corre la voz, como reguero de pólvora, de que Victoriano està administrando los correspondientes sopapos de la confirmación, para lo cual se ha dirigido al altar mayor por el interior de María.

¡Fuerza de canguelitis a cuanto obliga!

La pita y los cánticos marsellescos arrecian que es un prodigio.

La alegre algaraza dura hasta la hora de comer.

De vez en cuando y durante la permanencia de la multitud en la plaza de Agustín, se han oido voces que decían:

- Victoriano, ¡qué no sales?

El mitrado, por el interior de la iglesia se dirigió a la casa Abadía. El colmo de la prudencia.

De la una de la tarde y la plaza de Agustín es invadida de nuevo por los manifestantes; los pitos y la Marsellesa no cesan ni un momento.

A las tres de la tarde ha cundido la noticia de que Victoriano, enfermo se ha metido en cama. Se ha sabido que la enfermedad que padece es la Cangelitis aguda.

Hasta las once de la noche han obsequiado los manifestantes a Victoriano con pitos y la Marsellesa".

Per fi el dia 24 l'arquebisbe abandona Alcoi dirigint-se cap a Xixona, i encara per la Font Redona va ser víctima d'una apedregada el cotxe amb el que viatjava.

Davant la magnitud dels fets, l'Ajuntament en sessió plenària condemnava els fets i lliurava un telegrama de disculpes a l'arquebisbe. Darrere d'aquests fets van ser detinguts Juan Botella Asensi, José Martínez Bayarri, José Claramunt Creus i Ricardo Gil Pastor. El procés es va celebrar a finals de maig del 1909. El fiscal va demanar a cadascun dels processats la pena de dos mesos i un dia d'arrest major, la defensa va negar la participació en els fets i va demanar l'absolució dels quatre, però durant el desenrotllament del judici va quedar clar que no hi havia proves suficients per a condemnar als acusats, i el fiscal va retirar les seues al.legacions, quedant, per tant, lliures els acusats que van ser triomfalment rebuts a Alcoi. Al passeig de Cervantes els esperaven unes quatre mil persones i acompanyats tots per la Nova de l'Iris, que tocava la "Marsellesa", entraren a la població arribant fins el carrer la Cordeta 2, on tenia la seu "Fraternidad Republicana", des d'on va dirigir la paraula al públic Juan Botella Asensi i es va dissoldre la manifestació.

Fets del 1910.

I per acabar amb els exemples d'anticlericalisme a Alcoi, anem a narrar els fets passats l'any 1910. Era cap del govern del rei Alfonso XIII José Canalejas Méndez, que com ja hem dit més avant, era diputat per Alcoi i durant el seu govern es va realitzar una política encaminada a separar l'estat del poder de l'església. Pel mes d'agost es va realitzar una gran manifestació a Alcoi recolzant eixa política. Els elements conservadors i tradicionalistes, per no ser menys, van organitzar pel dia dos d'octubre una contramanifestació.

Eixe mateix dia, a les tres de la tarda va començar a l'església de santa Maria, "convertida en un club por el desventurado cura (Juan Bautista Escrivà) que le ha cabido a Alcoy en desgracia", segons paraules de l'"Heraldo de Alcoy", la processó. Poc després, quan comença la desfilada, un grup de republicans col΄locava, sobre la balustrada de l'escalinata que dona accés al temple, dos llençols amb el retrat de Lerroux.

Així i tot, sense cap incident la processó va arribar fins el carrer El Vall. Als quatre cantons dels carrers Polavieja, sant Llorenç (hui en dia tots un), El Vall i sant Francesc, s'havia situat un nombrós grup de republicans que començaven a insultar als participants de la dita processó; a resultes dels fets hi hagueren alguns ferits, entre ells un capellà. La processó aleshores es va dividir, uns pujaren pel carrer sant Francesc i d'altres per sant Josep. L'alcalde, Vicent Pascual, va enviar a la guàrdia civil per a que protegira els devots alcoians.

A la plaça de Ramon y Cajal "hubo tambien, segons el "Heraldo de Alcoy", algún choque, debido a la provocación de uno de los manifestantes, el maestro de escuela de Beniarrés, el cual enarbolando un bastón, se dirigió airado contra un grupo de republicanos. Estos se volvieron contra el belicoso dómine, que resultó con varias heridas contusas en la cabeza".

Finalment la guàrdia civil a cavall va evitar que hi haguera un altre enfrontament entre els manifestants que esperaven a la plaça d'Espanya a la processó que es dirigia cap a santa Maria per finalitzar-la. Els ferits que van ingressar a la "Casa de Socorro" van ser Cándido Moncho Cortell, el mestre de Beniarrés; Francisco Guerola Barceló; Ricardo Beltrán i José Beneito. Els agressors identificats van ser José Ribera Montes, mestre qui va ser acusat de participar en els fets del 1901 i que per aquest any 1910 secretari del "Círculo Liberal" d'Alcoi, Fernando Montava, Mariano de la Cruz, segon cap de la policia municipal, i José Martínez Bayarri, metge i redactor de "El Heraldo de Alcoy", participant també en els fets esdevinguts en 1906 i antic company de Juan Botella Asensi, però que es va passar a les files lliberals de Canalejas, un trànsfuga de principis de segle.

Per a evitar problemes el setmanari republicà "Fraternidad" avisa els seus correligionaris que a la mateixa hora de la manifestació convoca als ciutadans "a la merienda y diversiones públicas, amenizadas por una música de la localidad, que han de celebrarse el domingo, desde las tres de la tarde, en el tendero de la fábrica de Paños, situado, enfrente al Hospital". Esta mesura va ser presa perquè circulava per la població una fulla signada per "un republicano" en la que es convidava als alcoians a atacar la manifestació catòlica. Sembla que tots els avalots van ser organitzats pels elements liberals d'Alcoi, i que van tractar de culpar als republicans.

De fet els agressors eren membres del partit liberal alcoià, elements que com a única diferència amb els conservadors era el seu anticlericalisme.

Des d'aquest any fins 1936 els enfrontaments entre catòlics i anticlericals es centraren quasi tots ells en les fulles dels periòdics. Els primers, a través de "La Defensa", "La Lucha", "La Lealtad" i d'altres publicacions insistiran una i altra volta en que la majoria dels matrimonis eren fets a través de l'església, a l'igual que els soterraments i que gran part de la població, quasi tota, estava batejada. Els anticlericals "Heraldo de Alcoy" i "Fraternidad" sobretot, publicaven exemples d'immoralitats atribuïdes al clero, a relacions sexuals un poc equívoques entre la mateixa gent religiosa i la gran riquesa de l'església.

Tot aquest furor es personificava a Alcoi en la figura del capellà de santa Maria Juan Bautista Escrivà, conegut popularment pel malnom de "Batistet d'Oliva" i vertadera bèstia negra dels progressistes alcoians i que va patir en la seua persona l' avalot esdevingut a Alcoi el primer d maig del 1931, senti traslladat a València on va morir pocs anys després sent mossén de sant Joan de València.

MILICIÀ MORT

2008-10-05T09:18:00.000-07:00

Com tothom sap, o deuria de saber,la foto més emblemàtica de la Guerra Civil del 1936-39 la va captar el famós fotògraf Frank Cappa en Cerro Muriano (Córdoba) en setembre del 1936, i es tracta el moment en que cau mort un milicià defensor de la República. Per alguns motius jo fa mots anys vaig començar a sospitar que podia ser l’ alcoià, encara que nascut a Benilloba, Federico Borrell, i així li ho vaig comunicar a Mario Brotons, ja mort, amic de mon pare, socialista i milicià als 14 anys i que va hi ser. Al principi no li va donar importància però, com ell molt bé confessa al seu llibre “Retazos de una época de inquietudes”, publicat en 1995, va repensar el que jo li vaig dir, va fer averiguacions i em va donar la raó. Va ser notícia bomba. Fins un periòdic i televisió japonesa em va entrevistar. També, és cert, que alguns van negar la teoria. I així estava la qüestió. Però, ves per on, hui al diari EL PAIS ix un reportatge en que s’ afirma que, efectivament, el milicià mort és Federico Borrell i no cap muntatge la foto. Clar, ni el meu nom, ni el de Mario Brotons s’ esmenten per a res, però sí el de l’ amic Miquel Pascual Mira, que sempre ha negat el que el milicià siga Federico Borrell, i com que crec que és una qüestió de justícia vaig a escriure al ELPAIS per tal d’ aclarir els fets, com també ho faré a la ràdio i als periòdics locals i provincials.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-10-01T23:44:00.000-07:00

Intensa està sent la política local a la nostra ciutat. Sedano està cabrejat continuament, amenaça i desqualifica sense parar. Estan tocats i no els agrada que els tombes projectes. Volen ser ells qui els tomben, perquè així passa. La seua incompetència fa que alguns projectes lamentables com La Canal i el Boulevar no es duguen a efecte. I damunt els plou el dia de la romeria. I de l’hotel, què? Ara diuen que serà la Diputació qui construisca l’ edifici. Volen gastar-se una porronada de diners a la Font Roja en detriment de les obres necessàries en els municipis petits de la província.

En l’ aspecte personal vaig malament. Cada volta estic més despistat. He perdut el DNI de la meua filla i el dipositiu d’ Internet acabat de posar; el tercer que perd. Això sí, no m’ acabe la faena. Ara estic pensant en fer el doctorat. No em servix per res però està el prestigi. I torne a dir que estic molt content amb els cursos que m’han tocat enguany. Això sí, no en deixe passar ni una. Vull disciplina.

SÓC UN TIA MARIA

2008-10-01T23:30:00.000-07:00

Sí, dec confesar-ho: sóc una tia Maria, a més de talibà fester, i un divendres del passat mes de juny, en un “ensaio” de la meua filà, vaig coincidir amb una persona que feia temps no veia. Ell venia invitat per un altre membre de la filà. És un alcoià que treballa a València, en la Generalitat, en un càrrec important obtingut per oposició i, clar, açò fa que ni el PSOE al seu moment, ni el PP actualment, poguen fer res per traure’l. És un càrrec que li permet moure’s en els ambients on es couen les grans decissions. I em comptava i no acabava, i jo disfrutant com un boig de tia Maria que sóc.

Una delicia que el corfime que el PP valencià té en quarentena al d’ Alcoi per l’ assumpte de les baralles entre campsistes i zaplanistes; aquesta és la veritable raó de la falta d’inversions de la Generalitat a Alcoi. El PP podrà tornar a guanyar les pròximes eleccions a Alcoi però no amb la mateixa gent que hi ha ara. I aquests ho saben i ja estan buscant-se un lloc al sol. De tota manera també em va dir que hi ha alguna que altra regidora que ja ha canviat de jaqueta i s’ ha passat al vamp campsista, el guanyador.

Respecte a l’ hotel de la Font Roja com que aquest projecte és una aposta personal de Miguel Peralta, el mateix PP està esperant que fracasse l’ hotel per tal d’ enfonsar més a Peralta. I veig que té raó; escrivint estes ratlles m’ha assabente que la Diputació d’ Alacant vol fer-se càrrec de l’ obra. Clar, els zaplanistes en ajuda de Peralta. Per cert,quan van presentar el primer projecte d’ Hotel a la mateixa Font Roja feia una boira de collons, i ara que tornen a presentar l’ altre projecte també fa una boira de collons. Això vol dir que ni un ni altre projecte voran la llum. La Natura és sàvia. I d’unanimitat entre els files del PP local sobre la ideoneitat de l’ hotel, res de res.

Una gojada assabentar-me dels cotilleos que corren a València sobre Alcoi. Em diu que la vertadera persona forta a l’ Ajuntament és el secretari de l’ alcalde, el germà de Peralta. Al contrari del que jo pensava, Sedano no s’ ha tret de damunt l’ombra de Miguel Peralta.

I que dir sobre les televisons locals, Canal Mariola i la 7. Totalment controlades pel PP; qüestió que jo ja coneixia però que alegra vore que des de València s’opina el mateix. Ah, i no és que hi haja llistes negres: hi ha una llista de la gent que pot aparèixer. No cal dir que servidor no consta en dita llista. Un mèrit i orgull per a mi. He aconseguit estar mal vist als dos centres de poder d’ Alcoi: el casal de sant Jordi i l’Ajuntament.

I parlar de les topades entre la consellera Trini Miró i els responsables de la cultura municipal a Alcoi. Un vesament de satisfacció sentir dites xerrades. I sobre el premi a Carmina Nácher pels serveis prestats. Més gojada.

En definitiva, jo que pensava que ho savia tot he vist que a València estan molt ben assabentats de tot el que passa a la nostra ciutat. I no ho dic tot; la major part dels cotilleos els deixe per a les meues memòries.

Això sí, al pròxim “ensaio” el convide jo i que continue soltant-me cotilleos. Sí, sóc una tia Maria.

Ricard Bañó i Armiñana
ricardbanyo.blogspot.com

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-09-23T03:45:00.001-07:00

Pense que tots i totes hem d’ alegrar-nos per la decisió de l’ empresa constructora de l’ hotel de la Font Roja de retirar-se del projecte. És una bona notícia i no tots els dies en rebem. Ha sigut més la societat civil qui ha aconseguit aquest triomf; els partits polítics han anat a remolc. Però no cal confiar-se: el PP està clamant venjança, està llepant-se les ferides i se sap tocat però la reacció pot ser dura. N’ hem d’estar preparats. De moment, però, es conformen en criminalitzar a Carles Mansanet i Tirs Llorenç, que han sigut els caps visibles de la protesta.

També hem d’ aprendre nosaltres d’ esta victòria. Tots units podem i devem. Ara ha estat l’ hotel de la Font Roja, però demà deu ser el castell de Barxell, o el tren Alcoi-Xàtiva –València, o la plaça Al Azraq, la recuperació de la llengua i cultura valenciana
o més serietat en les obres de la ciutat. La tasca és ingent.

I vull cridar l’ atenció sobre el fet demagògic que està emprant el PP acusant als enemics de l’ hotel d’ anar contra el progrés. Què sabran ells que és el progrés o la llibertat. Si mai han fet res per tots dos. El progrés és avançar és millor qualitat de vida, millor respecte al medi ambient, aconseguir més quotes de llibertat. Esta gent del PP fa el contrari. Confon progrés social amb progrés privat. Miren per augmentar els ingressos de determinades empreses i, o sectors econòmics. I tant que calen obres. Les dels instituts, les de les Biblioteques, Cases de Cultura, Hospitals, repoblació forestal, millora del tren i tant d’ altres amb un gran integrés social, no el particular. Què sabran ells que és progrés.

El panorama no és per a ser optimistes però esta victòria aconseguida amb la no construcció de l’ hotel m’ ha alegrat la setmana, i açò juntament amb els bons cursos que m’ han tocat enguany al’ Andreu Sempere. A vore si aprenen història divertint-se i, també, apleguen a amar l’ art.

ALCOI I JAUME I

2008-09-16T23:19:00.000-07:00

Bé, enguany es commemora a nivell de tot el País Valencià el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I. La conselleria de Cultura, al front de la qual està l’ alcoiana Trini Miró, ha previst una sèrie d’ actuacions dins del que s’ anomena ANY JAUME I.

La veritat siga dita és que, efectivament, la personalitat del rei mereix una atenció especial; no debades va ser el creador i fundador del Regne de València. Així i tot, els actes ja realitzats i previstos, tenen més aïna un caràcter massa institucional. Tanmateix, ni a Aragó ni a Catalunya li han donat la mateixa importància que al País Valencià. Tot açò ve determinat pel fet que Jaume I no va voler unir les terres arravatades als musulmans a cap dels dits dos estats. Aragó volia tenir eixida al mar i una noblesa amb fam de terra; Catalunya mercats per als seus burgesos i també terres per a la seua aristocràcia. Sols les Illes Balears, com el País Valencià, li han donat la importància que es mereix dit sobirà. També les Balears són creació del mateix Jaume. De tota manera els valencians no tenen una visió unitària d’ aquest rei. Per al PP la seua voluntat de no cedir terres ni a Aragó ni, sobretot, a Catalunya els ve de perles per a les seues teories de la singularitat de la llengua i cultura valenciana, una singularitat que no és acceptada per pràcticament cap investigador ni per cap universitat; tots dos els únics que poden opinar sobre el tema. Clar, que esta voluntat d’ atorgar a Jaume I la creació de tot allò que siga valencià xoca amb l’ actitud de certa opinió pública valenciana que vol vore les arrels valencianes ja des de la Prehistòria. Els partidaris d’ esta postura estan concentrats pràcticament a la ciutat de València, encara que tenen una presència mediàtica de certa importància. La figura de Jaume I ha estat esmunyida per tota classe d’ ideologia política. Tots el fan seu. El que menys importa, sembla, és l’opinió dels estudiosos i investigadors.

Dit tot açò, anem a tractar seguidament de la relació entre Alcoi i Jaume I, monarca que mai no va estar a la nostra ciutat. Dos van a ser els moments en que Alcoi i Jaume I apareixen units. Moments claus per a la nostra història local. El primer cal buscar-lo en l’ any 1256, quan el rei ja té 48 anys i és una persona ja gran; i el segon en 1276, setmanes abans de la seua mort als 68 anys, edat molt avançada per a la seua època.

En 1256 la revolta d’ Al Azraq està acabant-se, sols durarà dos anys més i circumscrita ja a les valls de Gallinera i Alcalà. Esta revolta ha afectat molt seriosament l’ obra colonitzadora de Jaume I. Aquest, però, prendrà bona nota, no és un gran rei debades. La massiva presència de musulmans al sud del Regne de València és un perill. Cal buscar solucions. Alguna població musulmana ha abandonat les seues terres –sobretot la superestructura política- arran la conquista i l’ altra ha estat exterminada en els enfrontaments militars. Però encara en resta al terreny molta. És aconsellable crear una sèrie de centres de poblacions cristianes em mig d’ una geografia majoritàriament musulmana. Això farà; i una de les noves viles fundades va ser Alcoi. Al mateix temps una nova xarxa viària les unirà: la que comunicarà València –Alzira-Xàtiva amb el Regne de Múrcia: el Benicadell va a perdre la seua importància en favor del Port d’ Albaida, i Alcoi va a destacar com a punt fort de la nova via. És un lloc estratègicament situat es crearà Alcoi: les seues dos terceres parts estan defensades per uns alts barrancs formats pels rierols Riquer i Molinar. I com ja s’ ha dit tantes i tantes voltes (caldrà fer-ho de nou?) un dels col·laboradors de Jaume I, Eiximén Pérez d’ Arenòs, serà qui donarà carta de naturalesa a Alcoi. El 17 de març de 1256 encarrega a un aragonès Joan Garcés i a tres catalans, Bernat Colom, Bernat Savall i Guillem d’ Ortoneda per a que entre ells i d’ altres que trien es repartisquen les terres del nou centre urbà: Alcoi; que seguint la costum del’ època serà alçat en poc temps. La supervivència estarà en joc.

Jaume I és el creador del Regne de València i d’ Alcoi. Els perjudicats, els musulmans que hi vivien. Servidor, que remunta el seu arbre genealògic documentat fins el segle XVII i on apareix que els meus avantpassats en un 100% són valencians i d’ aquests un 80% alcoians, és un producte d’ un fet injust. L’ arribada de gent colonitzadora del nord va suposar l’ expulsió de la població autòctona. La creació del Regne de València és el resultat d’ un acte de genocidi humà i cultural. Un més de les històries de la humanitat. La figura més representativa d’ aquest acte és, com no, Jaume I.

La segon volta que directament trobem lligats Jaume I i Alcoi és en 1276, ja, com hem dit, poc abans de la seua mort. De nou Al Azraq serà el nexe d’unió. La primera revolta, la de 1248-58, va ser un alçament més de les classes dirigents – el segon escaló – que de les baixes. En 1275 comença una revolta més “popular”, iniciada pel conjunt de societat musulmana. A l’ igual que la primera va a estar a punt de provocar el fracàs de política colonitzadora cristiana. Al Azraq també va a intervindre. Ha estat des del 1258 desterrat a Granada i ara torna amb un exèrcit de benimerins. La mort d’ Al Azraq a Alcoi a principis de maig del 1276 no va impedir la derrota que seguidament van patir els cristians al Barranc de la Batalla i, poc després, a Llutxent. Aquests dos fets – Barranc de la Batalla i Llutxent, repetisc - són les més grans derrotes patides per Jaume I; el seu record va accelerar la seua mort, que es va produir entre Alzira i València a l’ estiu d’eixe mateix any 1276. El seu fill Pere, el Pere I del Regne de València, a dures penes va aconseguir acabar amb la revolta musulmana i fiançar l’obra de Jaume I, que no era altra que substituir la societat musulmana per una altra cristiana feudal.

Què ens queda a Alcoi de l’ època de Jaume I? En primer lloc, la llengua que els seus acompanyants catalans van introduir a la major part del Regne de València; una llengua en dolent estat de conservació actualment, en gran part degut als mateixos alcoians i alcoianes. En segon lloc algunes restes materials com són les dos portades romàniques i alguna cosa més de la primera església cristiana d’ Alcoi, a la placeta de la Mare de Déu; la Torre de Na Valora; les parts excavades del Portal del Castell, a la part alta d’ Alcassares; el castell de Barxell, tan maltractat pel seu propietari amb el menfotisme de les nostres digníssimes autoritats autonòmiques i municipals, encara que la major part de la seua planta actual siga del segle XIV i amb reformes posteriors; el document en paper més antic del País Valencià i que es troba al nostre riquíssim Arxiu Municipal i que data de 1263; una sèrie de troballes arqueològiques al Castellar i que corresponen a la seua destrucció per part de les tropes de Jaume I. El temps ens dirà si esta llista s’ allarga més. Confie en que sí.

Per finalitzar, recordar que a Alcoi Jaume I té dedicada una plaça al barri de Santa Rosa i el seu record apareix tots els anys en les nostres Festes de Moros i Cristians, ja que la tradició el lliga amb els orígens de la Festa, a pesar que la història diu tot el contrari. Malauradament, encara hi ha alcoians i alcoianes que no saben qui va ser Jaume I. I el que és pitjor, la major part de la població alcoiana no té cap interés de tipus cultural.

ALCOI I JAUME I

Bé, enguany es commemora a nivell de tot el País Valencià el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I. La conselleria de Cultura, al front de la qual està l’ alcoiana Trini Miró, ha previst una sèrie d’ actuacions dins del que s’ anomena ANY JAUME I.

La veritat siga dita és que, efectivament, la personalitat del rei mereix una atenció especial; no debades va ser el creador i fundador del Regne de València. Així i tot, els actes ja realitzats i previstos, tenen més aïna un caràcter massa institucional. Tanmateix, ni a Aragó ni a Catalunya li han donat la mateixa importància que al País Valencià. Tot açò ve determinat pel fet que Jaume I no va voler unir les terres arravatades als musulmans a cap dels dits dos estats. Aragó volia tenir eixida al mar i una noblesa amb fam de terra; Catalunya mercats per als seus burgesos i també terres per a la seua aristocràcia. Sols les Illes Balears, com el País Valencià, li han donat la importància que es mereix dit sobirà. També les Balears són creació del mateix Jaume. De tota manera els valencians no tenen una visió unitària d’ aquest rei. Per al PP la seua voluntat de no cedir terres ni a Aragó ni, sobretot, a Catalunya els ve de perles per a les seues teories de la singularitat de la llengua i cultura valenciana, una singularitat que no és acceptada per pràcticament cap investigador ni per cap universitat; tots dos els únics que poden opinar sobre el tema. Clar, que esta voluntat d’ atorgar a Jaume I la creació de tot allò que siga valencià xoca amb l’ actitud de certa opinió pública valenciana que vol vore les arrels valencianes ja des de la Prehistòria. Els partidaris d’ esta postura estan concentrats pràcticament a la ciutat de València, encara que tenen una presència mediàtica de certa importància. La figura de Jaume I ha estat esmunyida per tota classe d’ ideologia política. Tots el fan seu. El que menys importa, sembla, és l’opinió dels estudiosos i investigadors.

Dit tot açò, anem a tractar seguidament de la relació entre Alcoi i Jaume I, monarca que mai no va estar a la nostra ciutat. Dos van a ser els moments en que Alcoi i Jaume I apareixen units. Moments claus per a la nostra història local. El primer cal buscar-lo en l’ any 1256, quan el rei ja té 48 anys i és una persona ja gran; i el segon en 1276, setmanes abans de la seua mort als 68 anys, edat molt avançada per a la seua època.

En 1256 la revolta d’ Al Azraq està acabant-se, sols durarà dos anys més i circumscrita ja a les valls de Gallinera i Alcalà. Esta revolta ha afectat molt seriosament l’ obra colonitzadora de Jaume I. Aquest, però, prendrà bona nota, no és un gran rei debades. La massiva presència de musulmans al sud del Regne de València és un perill. Cal buscar solucions. Alguna població musulmana ha abandonat les seues terres –sobretot la superestructura política- arran la conquista i l’ altra ha estat exterminada en els enfrontaments militars. Però encara en resta al terreny molta. És aconsellable crear una sèrie de centres de poblacions cristianes em mig d’ una geografia majoritàriament musulmana. Això farà; i una de les noves viles fundades va ser Alcoi. Al mateix temps una nova xarxa viària les unirà: la que comunicarà València –Alzira-Xàtiva amb el Regne de Múrcia: el Benicadell va a perdre la seua importància en favor del Port d’ Albaida, i Alcoi va a destacar com a punt fort de la nova via. És un lloc estratègicament situat es crearà Alcoi: les seues dos terceres parts estan defensades per uns alts barrancs formats pels rierols Riquer i Molinar. I com ja s’ ha dit tantes i tantes voltes (caldrà fer-ho de nou?) un dels col·laboradors de Jaume I, Eiximén Pérez d’ Arenòs, serà qui donarà carta de naturalesa a Alcoi. El 17 de març de 1256 encarrega a un aragonès Joan Garcés i a tres catalans, Bernat Colom, Bernat Savall i Guillem d’ Ortoneda per a que entre ells i d’ altres que trien es repartisquen les terres del nou centre urbà: Alcoi; que seguint la costum del’ època serà alçat en poc temps. La supervivència estarà en joc.

Jaume I és el creador del Regne de València i d’ Alcoi. Els perjudicats, els musulmans que hi vivien. Servidor, que remunta el seu arbre genealògic documentat fins el segle XVII i on apareix que els meus avantpassats en un 100% són valencians i d’ aquests un 80% alcoians, és un producte d’ un fet injust. L’ arribada de gent colonitzadora del nord va suposar l’ expulsió de la població autòctona. La creació del Regne de València és el resultat d’ un acte de genocidi humà i cultural. Un més de les històries de la humanitat. La figura més representativa d’ aquest acte és, com no, Jaume I.

La segon volta que directament trobem lligats Jaume I i Alcoi és en 1276, ja, com hem dit, poc abans de la seua mort. De nou Al Azraq serà el nexe d’unió. La primera revolta, la de 1248-58, va ser un alçament més de les classes dirigents – el segon escaló – que de les baixes. En 1275 comença una revolta més “popular”, iniciada pel conjunt de societat musulmana. A l’ igual que la primera va a estar a punt de provocar el fracàs de política colonitzadora cristiana. Al Azraq també va a intervindre. Ha estat des del 1258 desterrat a Granada i ara torna amb un exèrcit de benimerins. La mort d’ Al Azraq a Alcoi a principis de maig del 1276 no va impedir la derrota que seguidament van patir els cristians al Barranc de la Batalla i, poc després, a Llutxent. Aquests dos fets – Barranc de la Batalla i Llutxent, repetisc - són les més grans derrotes patides per Jaume I; el seu record va accelerar la seua mort, que es va produir entre Alzira i València a l’ estiu d’eixe mateix any 1276. El seu fill Pere, el Pere I del Regne de València, a dures penes va aconseguir acabar amb la revolta musulmana i fiançar l’obra de Jaume I, que no era altra que substituir la societat musulmana per una altra cristiana feudal.

Què ens queda a Alcoi de l’ època de Jaume I? En primer lloc, la llengua que els seus acompanyants catalans van introduir a la major part del Regne de València; una llengua en dolent estat de conservació actualment, en gran part degut als mateixos alcoians i alcoianes. En segon lloc algunes restes materials com són les dos portades romàniques i alguna cosa més de la primera església cristiana d’ Alcoi, a la placeta de la Mare de Déu; la Torre de Na Valora; les parts excavades del Portal del Castell, a la part alta d’ Alcassares; el castell de Barxell, tan maltractat pel seu propietari amb el menfotisme de les nostres digníssimes autoritats autonòmiques i municipals, encara que la major part de la seua planta actual siga del segle XIV i amb reformes posteriors; el document en paper més antic del País Valencià i que es troba al nostre riquíssim Arxiu Municipal i que data de 1263; una sèrie de troballes arqueològiques al Castellar i que corresponen a la seua destrucció per part de les tropes de Jaume I. El temps ens dirà si esta llista s’ allarga més. Confie en que sí.

Per finalitzar, recordar que a Alcoi Jaume I té dedicada una plaça al barri de Santa Rosa i el seu record apareix tots els anys en les nostres Festes de Moros i Cristians, ja que la tradició el lliga amb els orígens de la Festa, a pesar que la història diu tot el contrari. Malauradament, encara hi ha alcoians i alcoianes que no saben qui va ser Jaume I. I el que és pitjor, la major part de la població alcoiana no té cap interés de tipus cultural.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-09-16T10:59:00.000-07:00

Ja sóc aquí. Vaig tornat ahir per la vesprada. No he pogut enviar cap crònica pel fet que el teclat dels ordinadors del barco tenien el teclat anglès, sense accents ni “Ç”, però ha estat un viatge de puta mare, això sí m`he gastat molt de diners i el diumenge va haver un temporal de collons entre Tunes i Menorca. Va bossar fins el capità del barco. Impressionant les ones i com e moïa el barco. La meitat dels passatgres molt marejats. La meua filla va passar el dia al camarot, bossant i volent morir-se. Jo no em vaig marejar, encara per la nit tenia una “coseta” a la panxa.
Bé, ja ha començat el curs. Tinc en primer de batxillerat un curs de 36 alumnes, quasi res; la major part són de primer del curs passat del que vaig ser tutor. Ara, enguany no sóc tutor. I vaig a posar-me dur. Qui aprova ha de complir una sèrie de mínims.
I per altra banda, a donar canya per la ràdio i la premsa. Alcoi se’n va a fer punyetes. La cultura valenciana també i jo no puc ser un testimoni mut.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

2008-09-02T03:30:00.000-07:00

Bé, ja sóc a Alcoi; però per poc temps. El dilluns 8 me’n vaig a Italia, Malta i Tunisia. Al periòdic CIUDAD trauré una crònica diària sobre el viatge; també al blog. Això sí, sempre que l’Internet al barco ni siga molt car. Tothom sap que el barco atraca al port però on t’atraquen de veritat és dins.
Torne amb les piles carregades. M’ han vingut bé els dies que he passat a la platja i tinc una sèrie d’ articles per apublicar-se. Cal dir que els polítics m’ ho posen a “ous”. I també ja se els cursos que donaré el pròxim curs: un quart d’ ESO, un Primer de Batxillert, dos Segons de Batxillerat d’ Art i un altre d’Història Contemporània. Ja vorem com seran els alumnes. Ells tenen la mateixa edat però jo un any més.
En tornar de Miramar m’ he trobat amb un Alcoi on la presència de l’ alcalde és total. Sempre hi ha dos o tres fotos d’ ell a les seues pàgines. Clar, que l’oposició també se les du. Però bé, no vull pensar més d’ açò fins que no torne del periple mediterrani.

Mauro, Ricard, Hector i Ausiàs

2008-08-22T15:34:00.000-07:00