divendres, 10 de febrer del 2012
AVALUACIÓ DEL GOVERN MUNICIPAL
Fa uns mesos li vaig donar de nota al govern municipal d’ Alcoi un notable baix (7), actualment li he baixat la nota a un bé (6). Pense que a aquest govern li falta planificació, que cada regidoria tinga un pla d’ actuació i no tapar pedassos i actuar diàriament, que també, però m’ agradaria saber els plans de cada regidor per, al menys, enguany. Considere que esta feina és responsabilitat de l’ alcalde però no està fent-la. I parlant de fets concrets considere una errada el tractament que està rebent la persona de Mariajo Pallarés i soc de l’ opinió que no deuria de formar part de l’ organigrama de l’ Ajuntament; esta senyoreta – amb tots els respectes i sempre parlant des del punt de vista polític mai personal- em recorda el “papelón” que tenia Carmina Nácher en l’ Ajuntament del PP anterior. L’ aspecte positiu és la decisió de la regidora de Turisme de tancar la fundació “Puente de Culturas” – totes les cultures menys la valenciana- i reorganitzar el departament. D’ ací dos mesos nova avaluació.
dilluns, 23 de gener del 2012
AIXÒ HO PAGUE JO
Fa setmanes vaig assistir al teatre Calderón a l ‘actuació del Xavi Castillo en l’ obra “Això ho pague jo”. Independentment del fe,t dec dir que vaig ser testimoni d’ un fet històric: la plasmació d’ un acte de llibertat d’ expressió. Per fi, el Xavi Castillo podia actuar lliurement al seu poble; un Xavi Castillo que havia rebut el veto de molts alcalde populars i la condemna de l’ església catòlica. És evident que si el PP haguera guanyat les darrers eleccions aquest acte no seria possible. El PP muntaria una missa i posterior processo a la que haurien assistit, sense cap dubte, els regidors del BLOC.
El Xavi Castillo en la seua obra “Això ho pague jo”, reflexa d’ una manera extraordinària l’ ànima d´ esta ciutat. La fanfarroneria alcoiana té una sèrie de tòpics i frases i aquesta d’ “Això ho pague jo” és una de les més representatives, i s’ aplica, sobretot, als nous rics que no es conformen en ser-ho sinó que volen que tothom ho sàpiga, i una de les mesures a prendre és fer de capità moro o cristià i, amés, convidar a tota una colla de gent que actuen com a clac i són competents pilotes. Esta colla d’ individus normalment es queden balons de nou al poc temps, ja que aquesta és una condició sine qua non de la seua trista condició. De seguida passen a l’ anonimat més dur i es desinfla totalment aquella tropa de seguidors i amics ocasionals que l’ havien seguit.
Alcoi és una ciutat que té molt poc sentit de l’ humor. Hi ha com a temes dels que no pots fer broma, d’ entre ells les Festes de Moros i Cristians, la figura de sant Jordi, el Jesuset del Miracle, Joan l’ Aixà i, fins i tot, el Barranc del Sint, d’ entre altres. Hi ha com una colla de defensors de la puresa alcoiana que no ho consentixen, defensors de les més representatives essències pàtries, gent a la que un servidor anomena el Colpet Party, que res tindrien que ensenyar-li al senyor Torquemada. Bonicos són! El Xavi Castillo se’n refot de tots ells i de la mare que els va parir.
De tota manera dec posar-li alguna pega a l’ espectacle del Xavi i és que passa massa per damunt de la fauna alcoiana anomenada del puntet. I pense que dona per a molt. I en certa manera estan lligats a l’ altra fauna de l’ “Això ho pague jo”, A Alcoi fer-se en diners suposa un canvi d’ actituds i actuacions, i una d’’ elles el deixar de parlar valencià encara que no se sàpiga altra llengua. Si tingueren un poc, sols un poc de vergonya se n’ adonarien del ridícul que fan.
Espere que aquest nou aire de llibertat del que patim a Alcoi siga permanent i no es tornem a trobar actuacions contra la llibertat d’ expressió que estan donant-se en altres punts de la geografia del País Valencià i tots de la ma del Partit Popular i, o de l’ església catòlica. I com que ja he dit en alguna altra ocasió, era una anormalitat històrica que un partit de dretes, de la dreta més reaccionària, visceral, clerical i antivalenciana tinguera –i per dos voltes- la majoria absoluta en esta la nostra ciutat.
I no voldria acabar remarcant una volta més que aquest acte del Xavi Castillo, esta reafirmació de la llibertat d’ expressió ha estat possible al govern d’ esquerres que tenim a Alcoi, allò que popularment anomenem El Tripartit. I com que és de justícia, de moltíssima justícia, dir-ho, així ho faig, a l’ igual que és de justícia, de moltíssima justícia, expressar la culpa que tenen en altres actuacions no tan encertades, sempre des del meu punt de vista.
El Xavi Castillo en la seua obra “Això ho pague jo”, reflexa d’ una manera extraordinària l’ ànima d´ esta ciutat. La fanfarroneria alcoiana té una sèrie de tòpics i frases i aquesta d’ “Això ho pague jo” és una de les més representatives, i s’ aplica, sobretot, als nous rics que no es conformen en ser-ho sinó que volen que tothom ho sàpiga, i una de les mesures a prendre és fer de capità moro o cristià i, amés, convidar a tota una colla de gent que actuen com a clac i són competents pilotes. Esta colla d’ individus normalment es queden balons de nou al poc temps, ja que aquesta és una condició sine qua non de la seua trista condició. De seguida passen a l’ anonimat més dur i es desinfla totalment aquella tropa de seguidors i amics ocasionals que l’ havien seguit.
Alcoi és una ciutat que té molt poc sentit de l’ humor. Hi ha com a temes dels que no pots fer broma, d’ entre ells les Festes de Moros i Cristians, la figura de sant Jordi, el Jesuset del Miracle, Joan l’ Aixà i, fins i tot, el Barranc del Sint, d’ entre altres. Hi ha com una colla de defensors de la puresa alcoiana que no ho consentixen, defensors de les més representatives essències pàtries, gent a la que un servidor anomena el Colpet Party, que res tindrien que ensenyar-li al senyor Torquemada. Bonicos són! El Xavi Castillo se’n refot de tots ells i de la mare que els va parir.
De tota manera dec posar-li alguna pega a l’ espectacle del Xavi i és que passa massa per damunt de la fauna alcoiana anomenada del puntet. I pense que dona per a molt. I en certa manera estan lligats a l’ altra fauna de l’ “Això ho pague jo”, A Alcoi fer-se en diners suposa un canvi d’ actituds i actuacions, i una d’’ elles el deixar de parlar valencià encara que no se sàpiga altra llengua. Si tingueren un poc, sols un poc de vergonya se n’ adonarien del ridícul que fan.
Espere que aquest nou aire de llibertat del que patim a Alcoi siga permanent i no es tornem a trobar actuacions contra la llibertat d’ expressió que estan donant-se en altres punts de la geografia del País Valencià i tots de la ma del Partit Popular i, o de l’ església catòlica. I com que ja he dit en alguna altra ocasió, era una anormalitat històrica que un partit de dretes, de la dreta més reaccionària, visceral, clerical i antivalenciana tinguera –i per dos voltes- la majoria absoluta en esta la nostra ciutat.
I no voldria acabar remarcant una volta més que aquest acte del Xavi Castillo, esta reafirmació de la llibertat d’ expressió ha estat possible al govern d’ esquerres que tenim a Alcoi, allò que popularment anomenem El Tripartit. I com que és de justícia, de moltíssima justícia, dir-ho, així ho faig, a l’ igual que és de justícia, de moltíssima justícia, expressar la culpa que tenen en altres actuacions no tan encertades, sempre des del meu punt de vista.
dilluns, 16 de gener del 2012
FRAGA
Fraga ha estat ministre de Franco, el règim del qual era feixista, il·legal, terrorista i torturador. Repetisc, Fraga ens va tancar el Club d' Amics de la UNESCO d' Alcoi dos voltes. Ara, idiota no era i sabia que mort Franco el franquisme era inviable, i per això es va apuntar a la Democràcia i va tractar d' aconseguir una Constitució molt reaccionària, no ho va aconseguir però no va tindre més remeï que "apechugar" amb el que hi havia si volia continuar en política i defensar els interessos dels més reaccionaris. Espantaria a Europa les lloances a un home del passat de Fraga. I cal recordar Montejurra i Vitòria, entre d' altres trapisondes fetes ja mort Franco. Considere, finalment, que Fraga era un feixista, un personatge impresentable en qualsevol societat mínimament democràtica.
diumenge, 15 de gener del 2012
La corrupció al PAÍS
Molt interessant i aclaridor l’ Extra hui diumenge 15 de gener del diari EL PAÍS, dedicat a les trapisondes de Fabra i de Javier Guerrero, ex responsable de Treball de la Junta d’ Andalusia. No puc deixar d’ anotar la introducció de dit article: La Comunidad Valenciana se ha hundido. Con la mayor deuda de España, sin bancos ni cajas propios, con gravísimos casos de corrupción y un presidente dimitido y en el banquillo, la tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y mala gestión. Esta es la historia de su caída”. No aplegue a comprendre – o sí- com el PP valencià admet a Fabra (Carlos)i el PSOE andalús a Javier Guerrero. Com el PSOE s’ encandalitza del Gürtel i no dels ERES d’ Anadalusia; no comprenc com el PP s’ escandalitza dels ERES d’ Andalusia i no del Gürtel del País Valencià.
No tinc cap dubte que la immensa majoria dels polítics del PP i del PSOE són honrats. Aleshores, per què els costa tant arrancar el càncer?
No tinc cap dubte que la immensa majoria dels polítics del PP i del PSOE són honrats. Aleshores, per què els costa tant arrancar el càncer?
dijous, 12 de gener del 2012
22, 23 i 24, SEMPRE
Cual Ave Fénix, cada pocos meses o semanas resurge el tema de las fechas de las Fiestas de Moros y Cristianos. Recientemente, UdyP, que es un partido nacionalista – y que, por cierto, están en su derecho de resucitar las teorías españolistas de José Antonio Primo de Rivera –, ha vuelto a sacar a colación el tema. Dicen que si pasamos Nostra Festa a finales de semana la hostelería y el turismo se beneficiarían de ello; y debo de reconocer que de economía esta gente sabe más que un servidor: en su programa electoral defendían la industria armamentística como creadora de riqueza y puestos de trabajo. La respuesta del alcalde ha sido bastante ambigua como cabía esperar de él; o se está de acuerdo o no, pero hablar sin decir nada debo reconocer que no es una virtud que servidor posea.
Para UdyP y otras gentes, la alcoyania o no existe o está subordinado a intereses económicos de unos cuantos que se marcan como objetivo el lucrarse sirviéndose de las Fiestas de Moros y Cristianos. Para ellos, Nostra Festa es un espectáculo y, o un negocio no es un sentimiento. Y servidor por ahí no pasa. No estoy dispuesto a servir de comparsa para que unos cuantos hagan su agosto en abril. Servidor no es fester al servicio de nadie, sino de la alcoyania expresada en sus Fiestas de Moros y Cristianos. Me siento muy alcoyano y valenciano, y mi pueblo y cultura se expresa, entre otros acontecimientos, a través de Nostra Festa, con sus innumerables defectos, contradicciones y errores. No soy yo persona que se esconda y calle ante ellos. Pero ser fester –insisto- para que otros saquen provecho económico, eso jamás. Nostra Festa es una expresión de la antropología de mi ciudad, de mi pueblo y cultura valenciana. De mi sentimiento alcoyano.
Mercantilizar los sentimientos nos llevará a acabar con estos mismos sentimientos. Y a mí me tendrán siempre en contra. Recuerden que hace unos años el alcalde Sanus quiso cambiar la fecha de las Fiestas de Moros y Cristianos, la respuesta del pueblo fue la que todos conocemos, se retiró la propuesta, cayó un presidente de la Asociación de san Jorge y el mismo alcalde ya no levantó cabeza. Recuerdo que fui la única persona que ocupaba un cargo de confianza política que no se sumó a un manifiesto apoyando el cambio, todavía no ha nacido quien me diga lo que tengo que hacer o decir, me puedo equivocar pero soy independiente en mis decisiones y autónomo en mis actitudes. También es verdad – y siempre que tengo ocasión lo manifiesto- que en ningún momento se me pidió que dimitiera o se me censuró por mi actitud. Nunca, aunque tampoco lo hubiera consentido.
Debo reconocer que desconfío de las autoridades políticas de Alcoy, eso que llaman el tripartito, y que aunque de ideología nacionalista y de izquierdas me opondré con todas mi fuerzas al cambio de fechas, y no se me caerán los anillos si debo posicionarme al lado del Partido Popular, sólo un descerebrado puede llamarme conservador o derechista. Y debo reconocer, como he señalado anteriormente, que la respuesta del alcalde no me ha tranquilizado, ya que sigue la pauta de quedar bien con todos y sabemos que quienes adoptan esta actitud, a su vez, quedan mal con todos. Me ha parecido una respuesta mediocre, de un mediocre a un problema mediocre.
Servidor, nieto de festers, hijo de fester, hermano de fester, sobrino de fester, fester y padre de festers considera intocable tres aspectos de Nostra Festa: el patronazgo de san Jorge, las fechas del 22,23 y 24 de abril con los consabidos cambios por motivos de Semana Santa y mi no más rotundo a las escuadras mixtas. Todo lo demás podemos negociarlo.
Y aunque no está muy relacionado con el tema pero como sé que dentro de nada volverá a surgir el tema de la discriminación de la mujer en la Festa y que, al menos, el BLOC y Esquerra Unida volverán a la carga sobre ello, debo decirles que en la fiesta de Cap d’ Any sobre la plataforma en la que se colocaron los aparatos para la música ensordecedora y desde la que hablaron los organizadores, se colocó una chica con poca ropa realizando una serie de contorsiones físicas, o sea, siendo tratada como un objeto erótico - me parece que se llaman gogos, o algo así -, mientras que en la otra punta de dicho escenario un chico joven también realizaba movimiento rítmicos pero iba totalmente vestido. El tripartido no ha condenado este hecho, nadie lo ha hecho, pero que luego no me digan que el papel de la mujer en la Festa es simplemente decorativo. Teniendo razón, carecen de autoridad moral para dar lecciones de igualdad sexual, después de visto lo visto el Cap d’ Any.
Para UdyP y otras gentes, la alcoyania o no existe o está subordinado a intereses económicos de unos cuantos que se marcan como objetivo el lucrarse sirviéndose de las Fiestas de Moros y Cristianos. Para ellos, Nostra Festa es un espectáculo y, o un negocio no es un sentimiento. Y servidor por ahí no pasa. No estoy dispuesto a servir de comparsa para que unos cuantos hagan su agosto en abril. Servidor no es fester al servicio de nadie, sino de la alcoyania expresada en sus Fiestas de Moros y Cristianos. Me siento muy alcoyano y valenciano, y mi pueblo y cultura se expresa, entre otros acontecimientos, a través de Nostra Festa, con sus innumerables defectos, contradicciones y errores. No soy yo persona que se esconda y calle ante ellos. Pero ser fester –insisto- para que otros saquen provecho económico, eso jamás. Nostra Festa es una expresión de la antropología de mi ciudad, de mi pueblo y cultura valenciana. De mi sentimiento alcoyano.
Mercantilizar los sentimientos nos llevará a acabar con estos mismos sentimientos. Y a mí me tendrán siempre en contra. Recuerden que hace unos años el alcalde Sanus quiso cambiar la fecha de las Fiestas de Moros y Cristianos, la respuesta del pueblo fue la que todos conocemos, se retiró la propuesta, cayó un presidente de la Asociación de san Jorge y el mismo alcalde ya no levantó cabeza. Recuerdo que fui la única persona que ocupaba un cargo de confianza política que no se sumó a un manifiesto apoyando el cambio, todavía no ha nacido quien me diga lo que tengo que hacer o decir, me puedo equivocar pero soy independiente en mis decisiones y autónomo en mis actitudes. También es verdad – y siempre que tengo ocasión lo manifiesto- que en ningún momento se me pidió que dimitiera o se me censuró por mi actitud. Nunca, aunque tampoco lo hubiera consentido.
Debo reconocer que desconfío de las autoridades políticas de Alcoy, eso que llaman el tripartito, y que aunque de ideología nacionalista y de izquierdas me opondré con todas mi fuerzas al cambio de fechas, y no se me caerán los anillos si debo posicionarme al lado del Partido Popular, sólo un descerebrado puede llamarme conservador o derechista. Y debo reconocer, como he señalado anteriormente, que la respuesta del alcalde no me ha tranquilizado, ya que sigue la pauta de quedar bien con todos y sabemos que quienes adoptan esta actitud, a su vez, quedan mal con todos. Me ha parecido una respuesta mediocre, de un mediocre a un problema mediocre.
Servidor, nieto de festers, hijo de fester, hermano de fester, sobrino de fester, fester y padre de festers considera intocable tres aspectos de Nostra Festa: el patronazgo de san Jorge, las fechas del 22,23 y 24 de abril con los consabidos cambios por motivos de Semana Santa y mi no más rotundo a las escuadras mixtas. Todo lo demás podemos negociarlo.
Y aunque no está muy relacionado con el tema pero como sé que dentro de nada volverá a surgir el tema de la discriminación de la mujer en la Festa y que, al menos, el BLOC y Esquerra Unida volverán a la carga sobre ello, debo decirles que en la fiesta de Cap d’ Any sobre la plataforma en la que se colocaron los aparatos para la música ensordecedora y desde la que hablaron los organizadores, se colocó una chica con poca ropa realizando una serie de contorsiones físicas, o sea, siendo tratada como un objeto erótico - me parece que se llaman gogos, o algo así -, mientras que en la otra punta de dicho escenario un chico joven también realizaba movimiento rítmicos pero iba totalmente vestido. El tripartido no ha condenado este hecho, nadie lo ha hecho, pero que luego no me digan que el papel de la mujer en la Festa es simplemente decorativo. Teniendo razón, carecen de autoridad moral para dar lecciones de igualdad sexual, después de visto lo visto el Cap d’ Any.
dilluns, 28 de novembre del 2011
CANDIDATS CUNEROS
Un dels hàbits antidemocràtics més utilitzat durant l’ etapa històrica coneguda per La Restauració (1876-1931) és el cunerisme. Entenem com a tal l’ elecció per una circumscripció d’ un diputat que no té cap relació amb aquest districte. Es tractava de col•locar a amics i coneguts i pagar favors polítics. Amb l’ actual situació política nascuda arran la mort del dictador Franco l’ elecció de cuneros va ser utilitzada per tot l’ àmbit polític, des de l’ esquerra –tant el PSOE com Esquerra Unida- a la dreta –majoritàriament el PP. Hi ha cert hàbits polítics, dolents hàbits polítics, que sembla no desapareixeran mai. Les eleccions de novembre no són cap excepció i els dos principals partits encapçalen les respectives llistes electorals amb il•lustres cuneros.
El Partit Popular presenta com a cap de llista a un murcià – concretament de Cartagena -que en el seu temps no tenia cabuda en la llista de Múrcia i el van endossar a la d’ Alacant. Federico Trillo no té cap relació amb la província i les seues visites i atenció als seus problemes són mera anècdota. Això sí, és fill adoptiu de a ciutat d’ Alcoi, i fa uns anys els partits que ara estan a l’ oposició van presentar una moció municipal per a que fóra exclòs de dita consideració. El PP, lògicament, s’ hi va oposar i ara que tenim un Ajuntament d’ esquerres i progressista i tenen el poder polític Aquells que van presentar aquella moció, servidor espera que al senyor Trillo se ,i lleve el títol de fill adoptiu d’ Alcoi. I, de pas, que miren com està l’ assumpte de fill adoptiu, o cosa així, del dictador Franco.
El PSOE, cada volta menys S i O, presenta a una tal Leire Pajín que, a més, és ministra de Sanitat. Esta senyoreta fa uns anys es va aveïnar a la ciutat de Benidorm des de la seua Castella d’ origen, passant per Euskadi, i mai, mai ha tingut el més mínim interés per qualsevol assumpte relacionat pel districte –la província d’ Alacant- per la qual es presenta. Els seus interessos, ulls i mirada han estat sempre dirigits a Madrid, on se la considera un valor polític en alça, sense que mai no haja pogut saber les raons de dita consideració.
Sembla que no hi ha cap indígena de la província d’ Alacant i relacionat amb ella que puga encapçalar la llista de les seues respectives formacions polítiques, i és que les decisions que afecten al País Valencià es prenen des de Madrid. Els exemples serien innumerables.
Però, en ser greu, no és aquesta l’ única circumstància negativa que els afecta als dos partits. No, que va. Si els dos candidats, Trillo i Pajín, tenen alguna cosa en comú – que en són moltes- la més destacable i negativa és que cap dels dos sap parlar valencià i poc que els importa. Vostés s’ imaginen a un candidat per Màlaga, la primera província que m’ ha vingut al cap, que no sàpiga castellà; lògicament seria impensable i els malaguenys – amb tota la raó- no ho acceptarien. Doncs, ací al País Valencià sí, els accepten i a més, els votem.
El Partit Popular presenta com a cap de llista a un murcià – concretament de Cartagena -que en el seu temps no tenia cabuda en la llista de Múrcia i el van endossar a la d’ Alacant. Federico Trillo no té cap relació amb la província i les seues visites i atenció als seus problemes són mera anècdota. Això sí, és fill adoptiu de a ciutat d’ Alcoi, i fa uns anys els partits que ara estan a l’ oposició van presentar una moció municipal per a que fóra exclòs de dita consideració. El PP, lògicament, s’ hi va oposar i ara que tenim un Ajuntament d’ esquerres i progressista i tenen el poder polític Aquells que van presentar aquella moció, servidor espera que al senyor Trillo se ,i lleve el títol de fill adoptiu d’ Alcoi. I, de pas, que miren com està l’ assumpte de fill adoptiu, o cosa així, del dictador Franco.
El PSOE, cada volta menys S i O, presenta a una tal Leire Pajín que, a més, és ministra de Sanitat. Esta senyoreta fa uns anys es va aveïnar a la ciutat de Benidorm des de la seua Castella d’ origen, passant per Euskadi, i mai, mai ha tingut el més mínim interés per qualsevol assumpte relacionat pel districte –la província d’ Alacant- per la qual es presenta. Els seus interessos, ulls i mirada han estat sempre dirigits a Madrid, on se la considera un valor polític en alça, sense que mai no haja pogut saber les raons de dita consideració.
Sembla que no hi ha cap indígena de la província d’ Alacant i relacionat amb ella que puga encapçalar la llista de les seues respectives formacions polítiques, i és que les decisions que afecten al País Valencià es prenen des de Madrid. Els exemples serien innumerables.
Però, en ser greu, no és aquesta l’ única circumstància negativa que els afecta als dos partits. No, que va. Si els dos candidats, Trillo i Pajín, tenen alguna cosa en comú – que en són moltes- la més destacable i negativa és que cap dels dos sap parlar valencià i poc que els importa. Vostés s’ imaginen a un candidat per Màlaga, la primera província que m’ ha vingut al cap, que no sàpiga castellà; lògicament seria impensable i els malaguenys – amb tota la raó- no ho acceptarien. Doncs, ací al País Valencià sí, els accepten i a més, els votem.
EL PITXER DE LA TIA LEONOR
D´entre els bens més preuats que tinc destaca un pitxer que va pertànyer a una tia-rebesàvia meua, de nom Leonor, i que era natural d’ Onil. A la seua mort va parar a mans de la meua àvia i després al de mon pare i ara a la meua propietat. És un objecte de vidre tallat a ma i de color verd. A banda del seu valor material –no excessiu- està el sentimental que fa que, com he dit al principi, el tinga en molta estima.
La tia Leonor, propietària del pitxer, i el seu marit, del que desconec el seu nom, eren republicans acèrrims, i segons em deia la meua àvia, cap al final de la Guerra Civil van vendre unes terres d’ oliveres. Els amics li ho van desaconsellar perquè la guerra estava decidida i no precisament pel costat dels republicans. Els meus parents els contestaven que “com anava a perdre la guerra la República, que això era impensable” . Què va passar? Ja ho sabeu: va perdre la República, i la tia Leonor i el seu home es van quedar sense terres, sense diners i sense República. Sempre vull decidir-me a escriure una mena de novel•la històrica sobre la tia Leonor i el seu pitxer però sóc capaç de muntar un argument però no de desenvolupar-lo. Tinc poca imaginació escrita, la meua “verborrea” és més a través de la paraula que de la lletra. Se me dona millor parlar en la ràdio que no escriure.
I ara que estic llençat, vaig a gosar narrar una altre succés que li va passar a un altre familiar meu el nom del qual vaig a ometre perquè encara viuen els seus hereus. Allò que vaig a dir - millor dit escriure- també ho sé gràcies a mon pare al que li agradava fer-me estes contarelles. Resulta que milicians alcoians – i dic milicians per entendre’s, ja que a principi del 1938 ja existia l’ Exèrcit Popular de la República i el meu parent ja era un soldat- van participar en la conquista de Teruel, única capital de província que els republicans van conquistar encara que per molt poc temps. Els nostres paisans van ocupar el Banc d’ Espanya i van tindre al seu abast una gran quantitat de bitlles del bàndol nacional. I sabeu que va fer el meu parent i la majoria d’ alcoians que amb ell hi eren? Doncs, cremar el bitlles per calfar-se ja que feia molt de fred i, alguns els van fer servir per torcar-se el cul; però d’ altres, més espavilats, se’ls van alçar i mesos després, amb la derrota de la República, els van fer servir. I mon pare, escenificat la narració, li va dir al meu parent i oncle seu: “Tio, i vosté per quina raó no els va guardar el bitllets? Home, pensaven –responia el meu parent- que no tindrien valor ja que la República no podia perdre la guerra, la derrota republicana anava contra la raó i el sentit comú”, i al final una parrafada sobre la classe obrera i tot allò.
Si m’ han seguit fins ací se n`hauran adonat la meua família no ha destacat molt per la seua perspicàcia però sí pel seu republicanisme; un republicanisme senzill, sense massa complicacions ideològiques i intel•lectuals –la tia Leonor era analfabeta i el parent de Teruel soles coneixia la lletra i l’ escriptura, en la vida va llegar un llibre i va morir relativament jove trencant-se el llom tots els dies per poder viure. També voran que la meua família estava condemnada a ser sempre pobra: l’ idealisme és un dolent conseller per fer fortuna. Això sí, honrats i conseqüents, dos virtuts que es troben a faltar tant hui en dia en la vida política.
La tia Leonor, propietària del pitxer, i el seu marit, del que desconec el seu nom, eren republicans acèrrims, i segons em deia la meua àvia, cap al final de la Guerra Civil van vendre unes terres d’ oliveres. Els amics li ho van desaconsellar perquè la guerra estava decidida i no precisament pel costat dels republicans. Els meus parents els contestaven que “com anava a perdre la guerra la República, que això era impensable” . Què va passar? Ja ho sabeu: va perdre la República, i la tia Leonor i el seu home es van quedar sense terres, sense diners i sense República. Sempre vull decidir-me a escriure una mena de novel•la històrica sobre la tia Leonor i el seu pitxer però sóc capaç de muntar un argument però no de desenvolupar-lo. Tinc poca imaginació escrita, la meua “verborrea” és més a través de la paraula que de la lletra. Se me dona millor parlar en la ràdio que no escriure.
I ara que estic llençat, vaig a gosar narrar una altre succés que li va passar a un altre familiar meu el nom del qual vaig a ometre perquè encara viuen els seus hereus. Allò que vaig a dir - millor dit escriure- també ho sé gràcies a mon pare al que li agradava fer-me estes contarelles. Resulta que milicians alcoians – i dic milicians per entendre’s, ja que a principi del 1938 ja existia l’ Exèrcit Popular de la República i el meu parent ja era un soldat- van participar en la conquista de Teruel, única capital de província que els republicans van conquistar encara que per molt poc temps. Els nostres paisans van ocupar el Banc d’ Espanya i van tindre al seu abast una gran quantitat de bitlles del bàndol nacional. I sabeu que va fer el meu parent i la majoria d’ alcoians que amb ell hi eren? Doncs, cremar el bitlles per calfar-se ja que feia molt de fred i, alguns els van fer servir per torcar-se el cul; però d’ altres, més espavilats, se’ls van alçar i mesos després, amb la derrota de la República, els van fer servir. I mon pare, escenificat la narració, li va dir al meu parent i oncle seu: “Tio, i vosté per quina raó no els va guardar el bitllets? Home, pensaven –responia el meu parent- que no tindrien valor ja que la República no podia perdre la guerra, la derrota republicana anava contra la raó i el sentit comú”, i al final una parrafada sobre la classe obrera i tot allò.
Si m’ han seguit fins ací se n`hauran adonat la meua família no ha destacat molt per la seua perspicàcia però sí pel seu republicanisme; un republicanisme senzill, sense massa complicacions ideològiques i intel•lectuals –la tia Leonor era analfabeta i el parent de Teruel soles coneixia la lletra i l’ escriptura, en la vida va llegar un llibre i va morir relativament jove trencant-se el llom tots els dies per poder viure. També voran que la meua família estava condemnada a ser sempre pobra: l’ idealisme és un dolent conseller per fer fortuna. Això sí, honrats i conseqüents, dos virtuts que es troben a faltar tant hui en dia en la vida política.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
