Sí, los pijos de Alcoy –innumerable e inefable fauna- no tienen glamour. Efectivamente, los Borja Mauro y las Lirios Vanesa locales son de una ordinariez y falta de clase supina. De todas maneras, debo advertir que utilizo el término “pijo” por internacionalizar el idioma. Todos sabemos que en Alcoy siempre han recibido el apelativo de “gent del puntet”. Y la ordinariez de la que hablaba al principio es otra muestra de la decadencia actual de Alcoy: ni los pijos saben comportarse como tal.
Servidor ha realizado un estudio profundo, documentado y serio de la temática pija – del puntet- en nuestra ciudad, y para ello los he dividido –a los pijos- en dos grupos; por una parte los ricos y por la otra los aspirantes a ello. Dentro de los primeros hay dos subgrupos, los de pata negra –o sea, de antiguo – y los nuevos, más recientes. Al mismo tiempo los de pata negra los he subdividido a su en dos grandes apartados: los históricos y los posteriores a la Guerra Civil. Entendemos por pijos ricos históricos a aquellos que remontan su riqueza a principios del siglo XX o anteriormente. Quedan muy pocos, o se han arruinado y han pasado al grupo de aspirantes o se han marchado de Alcoy. Los pijos ricos posteriores a la Guerra Civil son aquellos que sus antepasados se enriquecieron gracias al estraperlo y demás corrupción posterior al conflicto armado, especialmente con el tráfico del algodón y azúcar. También quedan de estos muy pocos ejemplares. Los pijos ricos actuales son aquellos que han conseguido su fortuna material recientemente. De este grupo hay bastantes más ejemplares que de los dos anteriores.
El otro grupo, los aspirantes a ricos, son aquellos que lo han sido anteriormente o que tienen aspiraciones a ello y su nivel de vida es toda ella pura apariencia, y que aquí los llamamos de “mitja capeta”. No hace falta decir que este grupo es el más numeroso y, también, el más patético.
Sin embargo, y por no cansar al lector, he de decir que a todos ellos les une una causa común: el odio y desprecio hacia la lengua y cultura valenciana. Además, son todos un “tros de soca”, aunque los haya con carrera universitaria.
Sí, en el manual de todo pijo que se precie –independientemente de su glamour- hay expresiones o ideas como las que siguen: “el valenciano no sirve para nada, su estudio es una pérdida de tiempo y lo que importa es saber el inglés. Debemos conocer idiomas con los que podamos entendernos con el mayor número de gentes. El estudio de la lengua valenciana debería o no darse en las escuelas, o ser voluntario”. No hace falta decir que ellos mismos no tienen ni puta idea de inglés y son partidarios de que la religión sea asignatura obligatoria.
También son impagables posturas como las de considerar que el valenciano es incompatible con la ciencia. Piensan –y lo dicen- que en valenciano no se puede estudiar medicina, física, matemáticas, química y demás disciplinas consideradas serias. La lengua valenciana a lo máximo que puede aspirar es al sainete festero, al “Nelo Bacora” i,o cantar “La manta al coll”. La lengua valenciana no alcanza los niveles mínimos correspondientes. No tiene la estructura lingüística de las demás; es, por tanto, de segunda o tercera división.
Al mismo tiempo se consideran sesudos lingüistas y, o historiadores; para ellos, los que ostentan estos títulos universitarios (lugar que muchos de estos pijos no han pisado ni pisarán nunca), son todos unos catalanistas, antiespañoles, rojos, traidores, masones, vendidos, renegados, malnacidos y unos cuantos epítetos de esta índole. Consideran, contra el criterio de todas las universidades del mundo mundial, que el valenciano no guarda ninguna relación con el catalán, son dos lenguas diferentes. Afirmar la unidad lingüística es querer que Cataluña absorba a los valencianos. Todo esto consigue mucho juego político, y sino que se lo pregunten al PP y a UCD en su tiempo.
Todo ello unido a manifestaciones como que son “muy valencianos y alcoyanos”. Saben el Himno de Fiestas de memoria pero ya sus hijos son incapaces de recitarlo por el hecho de que no saben valenciano. Sus padres, a pesar de no saberlo, les hablan en castellano, y hay que ver –mejor dicho oír- les “espardenyaes” que sueltan. Escucharlos hace que te entre vergüenza ajena.
También un buen y ejemplar pijo debe de mofarse del acento valenciano, especialmente del arrastre de la “a” que hacemos en Alcoy. Somos los que no empeñamos en hablar en valenciano unos ordinarios, rústicos –maseros-, simples y de “poblet”. Como se deben de sentir de jodidos cuando saben que en nuestra ciudad la cultura y la intelectualidad están en manos de todos estos paletos valencianistas. Ese es el problema del PP, que no encuentra a un intelectual que comulgue con sus ideas antivalencianistas. Al menos, historiadores no los hay. Ya saben de qué pie cojeamos los investigadores de la historia. Servidor, tiene la sordera en el oído derecho, el ojo jodido es el de la misma parte y la pierna con ciática es también la diestra. Estoy hecho una mierda de la derecha. Permítanme este desahogo.
Pero volviendo al estudio sociológico de la pijotería local –estas líneas son un extracto de un estudio más amplio- debo concluir afirmando que consciente o inconscientemente los Borja Mauro y las Lirios Vanesa practican un sano auto odio. Los valencianos somos el único pueblo del mundo que lo practica. Dentro de dos generaciones, cuando el valenciano haya ya desaparecido, se habrá producido un genocidio cultural –uno más- con la anuencia del mismo pueblo asesinado.
Y es que, insisto, en Alcoy los pijos no tienen glamour, clase, categoría. Son patéticos. Pero ya se sabe que en ni ciudad no solo la burguesía no sabe ser burguesía y la izquierda no sabe ser izquierda, tampoco los pijos no saben ser pijos.
Y, encima, el cabo de escuadra moro cada vez se hace peor. Ah, y las Entradas cada vez más pesadas. No se donde vamos a llegar.
Ricard Bañó i Armiñana
ricardbanyo.blogspot.com
dilluns, 4 de maig del 2009
diumenge, 26 d’abril del 2009
REVISTA FESTES SANT JORDI 2009
Pense que les nostres Festes de Moros i Cristians són alguna cosa més que els actes del 22,23 i 24 d’ abril. I pense bé, ja que les altres poblacions que també tenen els Moros i Cristians com a Festes Majors no fan més copiar-nos, fins i tot en els aspectes negatius. Però hui vaig a parlar-ne d’ un positiu: la nostra Revista de Festes.
És aquesta un gran aparador dels aspectes culturals de la nostra ciutat, enguany ha assolit un nivell quasi, quasi insuperable. Fa més d’ un segle que la tenim, i és un fet que ha estat copiat, com ja he dit adés, per altres poblacions veïnes. Per a molts, és l´ únic instrument per a exposar una part de les nostres investigacions. Afortunadament, ja fa anys que ha deixat de ser una publicació exclusivament de tema fester. I dec dir, amb satisfacció, que l’ apartat dedicat a la història va guanyant qualitat pels anys. De tota manera, encara hi ha algun dedicat al nostre passat escrit per gent que no és historiadora. No se que té esta disciplina que qualsevol pot escriure’n. Eixe és l’ únic però que li puc tirar en cara a la Revista. Se la gran quantitat de compromisos que tenen els encarregats d’ ella, però cal un poquet més de rigor i de valentia per a dir-li a alguna gent –per molt important càrrec que ocupe en la Nostra Festa- que lo seu no és la història.
Bé, també voldria dir que farà uns 18 anys que la presentació de la Revista no és l’ acte quasi clandestí i sense cap ressonància ciutadana. Des de fa eixos anys se li dona la categoria que es mereix la seua presentació, acompanyada per la penjada del cartell de Festes. Jo sóc un dels més antics en col·laborar en ella i puc parlar del tema.
Enguany, voldria dedicar articles com el de Josep Torró sobre la més que probable filiació càtar d’ un dels fundadors d’ Alcoi, un tal Bernat Savall. José Maria Soriano fa un repàs molt documentat sobre les restauracions que ha patit la pintura gòtica – l’única que tenim a la nostra ciutat- anomenada La Verge de Gràcia, que formava part de l’ antic convent de sant Agustí i hui està ubicada en la capella de la comunió de la parròquia de santa Maria.
Un gran coneixedor de la nostra indústria tèxtil – Lluís Torró- ens ofereix un interessant i molt documentat article sobre l’ organització del treball a la filatura alcoiana als anys de la Segona República. Ramon Molina ens resol un dubte que teníem els historiadors i lingüistes sobre l’ origen del topònim “Buidaoli”. Les vicissituds esdevingudes als representants alcoians en el nostre Ajuntament durant l’ any 1936 és objecte d’ un profund anàlisi per part de Rafael Hernández Ferris, antic president del Centre Alcoià d’ Estudis Històrics Arqueològics que, afortunadament, està recuperant-se molt satisfactòriament d’ un greu problema de salut que va tindre, impropi de la seua edat.
L’ especialista en la Segona República i Guerra Civil, Àngel Beneito, ens informa de la repressió dels maçons alcoians, que mai no van ser ni molt nombrosos ni molt conseqüents amb les seues idees. L’ assessor artístic de l’ Associació de sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, ens parla d’ un avantpassat seu que va rebre una condecoració per les seues accions a la Guerra del Marroc pels anys 20 del segle passat. I, per acabar amb la secció d’ Història, el director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’ Alcoi, Josep Maria Segura Martí, ens referix als dos arcs de tradició romànica que es troben a l’ edifici de l’ antiga església d’ Alcoi del segle XIII, a la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats.
També hi ha articles en seccions molt importants com per exemple el d’ Adrián Espí, la persona que més sap de la Nostra Festa, sobre l’ esquadró de sant Jordi, ja desaparegut. Jose Sou sempre ens impacta agradablement amb la seua poesia visual i enguany no podia ser menys. Josep Albert Mestre ens parla d’ un fester de més de 90 anys i encara actiu, membre de la seua filà, José Luís Mansanet Ribes. I, ja per acabar, Juan Javier Gisbert Cortés sempre ens impacta informant-nos de la rica i variada cultura musical a la nostra ciutat, ara i sempre. I molt més, que no per fer llarg l’ article no esmente.
Tot alcoià deu de tenir en casa esta Revista, siga o no siga fester, ja que la seua variada miscel·lània la fa interessant i atractiva per a tot alcoià. Sols una condició, que estime la seua ciutat i la seua cultura.
Endavant tots aquells que feu possible que cada any tinguem a la nostra ma una pàgina inoblidable de la cultura de la nostra ciutat. Això sí, insistisc un poc més de rigor. Hi ha algun article que no pot aparèixer en la Revista per la seua poca qualitat i rigor històric. I torne a denunciar l’ afany d’ alguns en practica la història sense ser historiadors.
És aquesta un gran aparador dels aspectes culturals de la nostra ciutat, enguany ha assolit un nivell quasi, quasi insuperable. Fa més d’ un segle que la tenim, i és un fet que ha estat copiat, com ja he dit adés, per altres poblacions veïnes. Per a molts, és l´ únic instrument per a exposar una part de les nostres investigacions. Afortunadament, ja fa anys que ha deixat de ser una publicació exclusivament de tema fester. I dec dir, amb satisfacció, que l’ apartat dedicat a la història va guanyant qualitat pels anys. De tota manera, encara hi ha algun dedicat al nostre passat escrit per gent que no és historiadora. No se que té esta disciplina que qualsevol pot escriure’n. Eixe és l’ únic però que li puc tirar en cara a la Revista. Se la gran quantitat de compromisos que tenen els encarregats d’ ella, però cal un poquet més de rigor i de valentia per a dir-li a alguna gent –per molt important càrrec que ocupe en la Nostra Festa- que lo seu no és la història.
Bé, també voldria dir que farà uns 18 anys que la presentació de la Revista no és l’ acte quasi clandestí i sense cap ressonància ciutadana. Des de fa eixos anys se li dona la categoria que es mereix la seua presentació, acompanyada per la penjada del cartell de Festes. Jo sóc un dels més antics en col·laborar en ella i puc parlar del tema.
Enguany, voldria dedicar articles com el de Josep Torró sobre la més que probable filiació càtar d’ un dels fundadors d’ Alcoi, un tal Bernat Savall. José Maria Soriano fa un repàs molt documentat sobre les restauracions que ha patit la pintura gòtica – l’única que tenim a la nostra ciutat- anomenada La Verge de Gràcia, que formava part de l’ antic convent de sant Agustí i hui està ubicada en la capella de la comunió de la parròquia de santa Maria.
Un gran coneixedor de la nostra indústria tèxtil – Lluís Torró- ens ofereix un interessant i molt documentat article sobre l’ organització del treball a la filatura alcoiana als anys de la Segona República. Ramon Molina ens resol un dubte que teníem els historiadors i lingüistes sobre l’ origen del topònim “Buidaoli”. Les vicissituds esdevingudes als representants alcoians en el nostre Ajuntament durant l’ any 1936 és objecte d’ un profund anàlisi per part de Rafael Hernández Ferris, antic president del Centre Alcoià d’ Estudis Històrics Arqueològics que, afortunadament, està recuperant-se molt satisfactòriament d’ un greu problema de salut que va tindre, impropi de la seua edat.
L’ especialista en la Segona República i Guerra Civil, Àngel Beneito, ens informa de la repressió dels maçons alcoians, que mai no van ser ni molt nombrosos ni molt conseqüents amb les seues idees. L’ assessor artístic de l’ Associació de sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, ens parla d’ un avantpassat seu que va rebre una condecoració per les seues accions a la Guerra del Marroc pels anys 20 del segle passat. I, per acabar amb la secció d’ Història, el director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’ Alcoi, Josep Maria Segura Martí, ens referix als dos arcs de tradició romànica que es troben a l’ edifici de l’ antiga església d’ Alcoi del segle XIII, a la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats.
També hi ha articles en seccions molt importants com per exemple el d’ Adrián Espí, la persona que més sap de la Nostra Festa, sobre l’ esquadró de sant Jordi, ja desaparegut. Jose Sou sempre ens impacta agradablement amb la seua poesia visual i enguany no podia ser menys. Josep Albert Mestre ens parla d’ un fester de més de 90 anys i encara actiu, membre de la seua filà, José Luís Mansanet Ribes. I, ja per acabar, Juan Javier Gisbert Cortés sempre ens impacta informant-nos de la rica i variada cultura musical a la nostra ciutat, ara i sempre. I molt més, que no per fer llarg l’ article no esmente.
Tot alcoià deu de tenir en casa esta Revista, siga o no siga fester, ja que la seua variada miscel·lània la fa interessant i atractiva per a tot alcoià. Sols una condició, que estime la seua ciutat i la seua cultura.
Endavant tots aquells que feu possible que cada any tinguem a la nostra ma una pàgina inoblidable de la cultura de la nostra ciutat. Això sí, insistisc un poc més de rigor. Hi ha algun article que no pot aparèixer en la Revista per la seua poca qualitat i rigor històric. I torne a denunciar l’ afany d’ alguns en practica la història sense ser historiadors.
dimarts, 14 d’abril del 2009
VISCA LA REPÚBLICA
Hui fa 78 anys es va proclamar la República, la segona de la nostra història. A Alcoi la candidatura republicana-socialista va arrasar, el triple de vots. Per primera volt en la història d’ Espanya s’ implantava un règim vertaderament democràtic, en el que les dones van ser també per primera volta iguals als homes, mateixos drets, obligacions i dret al vot. Malauradament va ser un somni molt curt. La divisió entre els mateixos republicans, l’ ansietat comprensible de les classes proletaris i, sobretot, per primera volta en la seua vida les classes privilegiades van vore en perill el seu domini del país. I van incitar a part de l’ exèrcit a revoltar-se contra la República, règim totalment legal. L’ església, els latifundistes, el món financer i part de la burgesia van animar a l’ exèrcit a donar, una volta més, un colp d’ estat. Va acabar la il·lusió.
Hui en dia la problemàtica és democràcia-dictadura, i a Espanya, amb una monarquia, tenim una democràcia política, o siga, que el tipus de règim no és primordial, però posats a dir, preferisc una República a una monarquia. No pot haver mai un càrrec al que no poden aplegar tots els ciutadans i que està monopolitzat per una mateixa família. Si som tots igual davant la llei, no entenc com qualsevol no pot aspirar a ser cap d’ estat. La monarquia és una relíquia del passat. I més una monarquia imposada per Franco, així i tot acceptant el paper important del rei en l’ arribada a la democràcia a Espanya, però amb una monarquia mai hi haurà una democràcia total. La sobirania està en el poble i aquest deu triar, directa o indirectament, els seus càrrecs polítics, que mai no deuen ser eterns.
Per això, hui més que mai, VISCA LA REPÚBLICA!
Hui en dia la problemàtica és democràcia-dictadura, i a Espanya, amb una monarquia, tenim una democràcia política, o siga, que el tipus de règim no és primordial, però posats a dir, preferisc una República a una monarquia. No pot haver mai un càrrec al que no poden aplegar tots els ciutadans i que està monopolitzat per una mateixa família. Si som tots igual davant la llei, no entenc com qualsevol no pot aspirar a ser cap d’ estat. La monarquia és una relíquia del passat. I més una monarquia imposada per Franco, així i tot acceptant el paper important del rei en l’ arribada a la democràcia a Espanya, però amb una monarquia mai hi haurà una democràcia total. La sobirania està en el poble i aquest deu triar, directa o indirectament, els seus càrrecs polítics, que mai no deuen ser eterns.
Per això, hui més que mai, VISCA LA REPÚBLICA!
dilluns, 30 de març del 2009
THE SAINT GEORGE CLUB
L’ Associació de sant Jordi no és destaca precisament per la seua defensa de la llengua i cultura valenciana precisament, encara que a voltes semble el contrari. Acaba d’ aparèixer el butlletí dels Majorals de la dita Associació que, a més de no estar escrit en valencià, torna a insistir en temes ja superats des del punt de vista històric com el 23 d’ abril, Al Azraq i mossén Torregrossa. Ja pots escriure article rere article explicant científicament els fets històrics en que es basa la nostra festa de sant Jordi, ells no volen assabentar-se. Passen totalment de tota mena d’ argument. I això per no parlar del clericalisme que emana el dit butlletí. Les festes de Moros i Cristians són inconcebibles sense el factor religiós: tenen el seu origen a l’ Edat Mitjana, però això de crear nous elements religiosos en una societat diversa i plural com l’ actual em sembla una barbaritat i una gran falta de respecte. I més, reben ajudes oficials que provenen d’ impostos de gent de diversa religiositat o de falta d’ ella.
A més l’ Associació de sant Jordi no utilitza el valencià en la seua pàgina web; sols està en castellà i anglès. Això en una societat que presumix d’ alcoiania. Clar, després t’ expliques com van les nostres festes. Quina falta fa un canvi al carrer sant Miquel! Que s’ obriguen les finestres i que passe l’ aire.
A més l’ Associació de sant Jordi no utilitza el valencià en la seua pàgina web; sols està en castellà i anglès. Això en una societat que presumix d’ alcoiania. Clar, després t’ expliques com van les nostres festes. Quina falta fa un canvi al carrer sant Miquel! Que s’ obriguen les finestres i que passe l’ aire.
dilluns, 9 de març del 2009
TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI
LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PASSANT-LES PUTES
El meu últim article periodístic el vaig titolar “Una democràcia molt justeta”; però ara dec dir que em vaig quedar molt curt. No tenim una democràcia molt justeteta, no. La democràcia està passant-les putes. No sols el castell de Barxell i, o el tren Alcoi-Xàtiva-València està passant-les putes, no. La mateixa democràcia està passant-les putes. Quin trist espectacle estan donant els polítics del PP amb les acusacions d’ espionatge i, sobretot, de corrupció. Aquesta no és la democràcia que esperàvem a la mort de Franco. Sembla que una colla de golfos, xoriços, vividors, impresentables, malfeiners i malfactors gira al voltant del món polític quan no forma part d’ell.
Tinc la sensació que estem en els darrers temps del govern de Felipe González, on va quedar patent que l’esquerra també pot ser corrupta, manipuladora dels mitjans d’ informació i utilitzadora del terrorisme d’estat. I encara, dec dir, estic esperant que aquest partit –el PSOE- demane perdó al poble espanyol per totes aquelles trapisondes que van passar. També haguera sigut interessant i obligat que aquest partit –el PSOE- haguera fet un sa exercici d’ autocrítica i posar els mitjans per a que no torne a passar. No ho han fet i, de quan en quan, assistim a l’ espectacle que gent d’ aquest partit –el PSOE- estiga immersa en comportaments poc ètics. Un exemple d’ açò és el cas de l’ alcalde d’ Elx que ha pagat amb diners públics la seua campanya electoral. Al carrer, però ja.
Ara és el PP qui està donant l’ espectacle. I no és pren gens seriosament el tema. Ni càstigs, ni expulsions del partit a la gent implicada en aquests escandalls. És més busca justificació. Casos com l’urbanisme valencià i el del senyor Fabra m’ han aconsellat el que jo haja titulat aquest article com ho he fet. I el cas s’ agreuja més amb la descarada manipulació dels mitjans de comunicació pública, i estic referint-me, clar, a Canal 9. Escandalós el que hi passa. Intolerable, absurd, ridícul i preocupant, afegiria més. Jo pensava que la manipulació dels mitjans d’ informació pública que havia fet el PSOE era insuperable. M’ he enganyat. El PP l’ ha superada. És un mitjà –Canal 9- per a “ofrendar nuevas glorias a Camps”. Aquest senyor –amb el vot de la gran majoria dels valencians- presidix un govern en quebra tècnica, i no tan tècnica.
Prima el govern valencià al Club de Futbol València, les Fórmula 1, Bancs, grans muntatges i espectacles, legió d’ assessors, visita del Papa, Terres Mítiques, Julio Iglesias i més desgabells. És secundari per a ells –el PP- la justícia –el cas del jutjat d’ Alcoi n´és una prova-, l’ educació, la sanitat, la llengua i cultura valenciana i el medi ambient.
És lògic que amb esta tropa la democràcia estiga passant-les putes, molt putes. Mare, tapem!
El meu últim article periodístic el vaig titolar “Una democràcia molt justeta”; però ara dec dir que em vaig quedar molt curt. No tenim una democràcia molt justeteta, no. La democràcia està passant-les putes. No sols el castell de Barxell i, o el tren Alcoi-Xàtiva-València està passant-les putes, no. La mateixa democràcia està passant-les putes. Quin trist espectacle estan donant els polítics del PP amb les acusacions d’ espionatge i, sobretot, de corrupció. Aquesta no és la democràcia que esperàvem a la mort de Franco. Sembla que una colla de golfos, xoriços, vividors, impresentables, malfeiners i malfactors gira al voltant del món polític quan no forma part d’ell.
Tinc la sensació que estem en els darrers temps del govern de Felipe González, on va quedar patent que l’esquerra també pot ser corrupta, manipuladora dels mitjans d’ informació i utilitzadora del terrorisme d’estat. I encara, dec dir, estic esperant que aquest partit –el PSOE- demane perdó al poble espanyol per totes aquelles trapisondes que van passar. També haguera sigut interessant i obligat que aquest partit –el PSOE- haguera fet un sa exercici d’ autocrítica i posar els mitjans per a que no torne a passar. No ho han fet i, de quan en quan, assistim a l’ espectacle que gent d’ aquest partit –el PSOE- estiga immersa en comportaments poc ètics. Un exemple d’ açò és el cas de l’ alcalde d’ Elx que ha pagat amb diners públics la seua campanya electoral. Al carrer, però ja.
Ara és el PP qui està donant l’ espectacle. I no és pren gens seriosament el tema. Ni càstigs, ni expulsions del partit a la gent implicada en aquests escandalls. És més busca justificació. Casos com l’urbanisme valencià i el del senyor Fabra m’ han aconsellat el que jo haja titulat aquest article com ho he fet. I el cas s’ agreuja més amb la descarada manipulació dels mitjans de comunicació pública, i estic referint-me, clar, a Canal 9. Escandalós el que hi passa. Intolerable, absurd, ridícul i preocupant, afegiria més. Jo pensava que la manipulació dels mitjans d’ informació pública que havia fet el PSOE era insuperable. M’ he enganyat. El PP l’ ha superada. És un mitjà –Canal 9- per a “ofrendar nuevas glorias a Camps”. Aquest senyor –amb el vot de la gran majoria dels valencians- presidix un govern en quebra tècnica, i no tan tècnica.
Prima el govern valencià al Club de Futbol València, les Fórmula 1, Bancs, grans muntatges i espectacles, legió d’ assessors, visita del Papa, Terres Mítiques, Julio Iglesias i més desgabells. És secundari per a ells –el PP- la justícia –el cas del jutjat d’ Alcoi n´és una prova-, l’ educació, la sanitat, la llengua i cultura valenciana i el medi ambient.
És lògic que amb esta tropa la democràcia estiga passant-les putes, molt putes. Mare, tapem!
divendres, 6 de març del 2009
TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI
ELS VESTITS DELS ENYOR CAMPS
El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha estat imputat per una pressumpta corrupció en haver acceptat una sèrie de vestimentes en pagament a un conjunt de favors polítics. Ja dic que pressumptament, mentres no hi haja una condena de culpabilitat el senyor Camps és inocent. Fins ací tot molt escrupulosament democràtic.
Però dec recordar que fa alguns anys el PP va montar una fenomenal campanya en contra de Pilar Miró, aleshores de directora de RTVE, per no haver pagat aquesta una sèrie de vestits que havia adquirit. L' escàndol organitzat pels populars va ser de tal magnitud que Pilar Miró va haver de dimitir. I ara que a Camps se l' acussa del mateix no té la decencia d' anar-se'n. Els partits polítics són molt comprensibles amb la pròpia corrupció i molt exigents quan es tracta de la dels altres. La democràcia està passant-les putes.
dimecres, 4 de març del 2009
TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI
SEDANO, QUINA BARRA
Hui estava prevista la inauguració del primer tram d' allò que pomposament s' anomena boulevar, I més pomposament està previst un acte polític per penjar-se medalles. Sí, una obra que ha trigat quasi dos anys en acabar-se i que ha costat quasi el doble del pressupostat i que ha suposat un calvari per als veïns, el PP ho presenta com tot un èxit. Quina barra tenen! I a més, hui s' ha sabut que la gala de l' esport celebrada fa unes setmanes ha costat 21.000 euros. I diuen que estan retatllant gastos. I sense referir-me als diners extres de tot l' embloc de la plaça de la Constitució, el Teatre Calderón i el Jutjat, per dir-ne algunes. Tota una política rigurosa. I encara va i el NIco Terol demana que el patrocine l' Ajuntament. Collons! que em patrocine a mi. Jo no faig ús d' una moto amb la que trencar els oïts i contaminar.
Hui estava prevista la inauguració del primer tram d' allò que pomposament s' anomena boulevar, I més pomposament està previst un acte polític per penjar-se medalles. Sí, una obra que ha trigat quasi dos anys en acabar-se i que ha costat quasi el doble del pressupostat i que ha suposat un calvari per als veïns, el PP ho presenta com tot un èxit. Quina barra tenen! I a més, hui s' ha sabut que la gala de l' esport celebrada fa unes setmanes ha costat 21.000 euros. I diuen que estan retatllant gastos. I sense referir-me als diners extres de tot l' embloc de la plaça de la Constitució, el Teatre Calderón i el Jutjat, per dir-ne algunes. Tota una política rigurosa. I encara va i el NIco Terol demana que el patrocine l' Ajuntament. Collons! que em patrocine a mi. Jo no faig ús d' una moto amb la que trencar els oïts i contaminar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
