73 ANYS DEL PRINCIPI DE LA GUERRA CIVIL

Hui, també un dia molt calurós, fa exactament 73 anys del colp d' estat feixista del 1936. Un colp d' estat que va fracassar i va inaugurar una guerra de vora tres anys, i va fracassar per la pròpia incompetència dels revoltats, perquè part de l' exèrcit no va recolzar el colp, la Guàrdia d' Assalt va ser majoritàriament leial al govern legal, perquè la Guàrdia Civil no va ser, ni molt menys, unànim en recolzar els feixistes -cap general de la Guàrdia Civil es va revoltar- i per l' acció del poble treballador, ja que les autoritats republicanes no van estar a l' altura de les circumstàncies. Un colp motivat a que per primera volta en la història d' Espanya, les classes dominants van vore en perill els seus privilegis. Tres anys on en les diverses reraguardes es van cometre tota classe de barbarittas, abusos i crims. Una guerra on la població que va restar fidel a la República va patir tota una sèrie d' atacs indsicriminats com bombardejos i vexacions per part dels legionaris i tropes marroquis de l' exèrcit de Franco. Afortunadament, cada volta més la Guerra Civil ja és objecte d' estudi per part dels historiadors i no pels polítics.

A Alcoi, ciutat industrial i amb un potent proletariat majoritàriament anarquista, el Front Popular va arrassar en les elecions de febrer del 1936 i els alcoians massivament es van posar a defendre la República i envoltar la caserna revoltada, fins que el tres d'agost aquesta va ser assaltada pel poble, la veritat és que pobrement armat. Què haguera passat si el Regiment surt al carrer i s' enfronta al poble? No deu mai l' historiador fer història ficció, però un proletariat molt pobrement armat poc haguera pogut fer contra els revoltats. La Guàrdia Civil s' haguera posat al costat dels militars però la Guàrdia d' Asalto -pocs, però- al costat del poble. Afortunadament la incompetència dels oficials i la divissió que entre ells hi havia igual haguera impedit al Regiment fer una massacre a la nostra ciutat. Mai no ho sabrem.

Mais més un 18 de juliol. Cal enfortir la democràcia i fer fóra a tots els xulos, vividors, golfos,lladres i pocavergonyes que hi ha al món polític actual.

VISCA LA REPÚBLICA!!!

EL PSOE TÉ UN PROBLEMA A LA FUENTE ROJA

Sí, el PSOE té un problema a la Fuente Roja, i més concretament el seu secretari local Antonio Francés. Va el tio, i atacant esta construcció, situa l' hotel a la Fuente Roja. Imaginem-nos que el PP i la Diputació d' Alacant vol insta·larlar o construir un hotel o una casa de putes a Barxell, o a Polop o a Xirillent. Com traduiria el senyor Francés aquests tres topònims? No sap aquest beneït que els topònims no es traduixen?. I tot açò tenint en compte que la primera volta que ens apareix FONT ROJA com a topònim data del segle XIV (per als Borja Mauro i Lirios Vanesa i demés gent del puntet cal dir-los que el segle XIV comença en 1301 i acaba en 1400) i consta com a FONTIS ROCHAS, o siga, la roca de la font, i ja deia Juan Faus que no feia massa anys la font que hi ha hui a l' explanada davant l' ermita brollava d' una gran roca que hui es pot vore molt prop dels paellers, sent canalitzada en temps més o menys actuals. Si açò fós així -que tampoc està clar- la traducció castellana sera la FUENTE DE LA ROCA, i no tendria res a vore amb ROJA de color. De tota manera insistisc que els topònims no es traduixen. Com diriem referint-nos a Riquer, Beniata, Salt, Batoi, o els ja esmentats Barxell,Polop i Xirillent?
D' on collons ha tret el PSOE alcoià aquest personatge? No aplega ni a la categoria de mediocre. I, fortunadament, la resurrecció no existix, d' altra manera Pablo Iglesias haguera ja hostiat a tota esta tropa del PSOE.

LA MEUA GOSSA PUNXA

Després d' haver estat unes quantes setmanes sense penjar res al blog darrere d' una avaria a l'ordinador que encara no està totalment solventada, recupere aquest mitjà de comunicació. I vull començar la temporada referint-me a la meua gossa Punxa, un animal de raça indeterminada i que em vaig trobar quan era un cadell vagant pels carrers del Baradello, abandonada per algun fill de puta. Bé, l' adopte, la duc al veterinari, l' ensenye a que no acasse la meua gata i li pose de nom Punxa. Com deu ser, omplic els papers per legalitzar-la i els envie a València. Me´ls tornen i la sorpresa -o no tant- és vore que a la casella del nom li han ficat de tot menys Punxa. Als buròcrates castellanitzats de València aquest nom no els sona. Són uns analfabets en eixa ciutat -diuen que la capital del País Valencià- respecte a la cultura i llengua autòctona. La veritat, res que no sapigam. De segur que si li haguera posat un nom -a la gossa- d' eixos pijos anglesos no hagueren errat escrivint el seu nom. Un exemple, un trist exemple, del que està passant a les nostres terres.

I mireu, o millor dit escolteu, com alguns locutors de ràdio, especialment els de Carrusel Deportivo, pronuncien correctament els noms dels jugadors de basquet americans però que malament ho fan quan eixos jugadors són catalans o valencians. Fa alguns anys, per exemple, la banda terrorista ETA va assassinar a un concejal popular de Donosti la mare del qual era de la localitat valenciana de Terrateig, no hi havia manera que pronunciaren correctament el nom de la localitat. I no digam quan el topònim o el nom de persona acaba en "ll", com Sabadell o Valls. Escolteu com també alguns locutors mesetaris no diuen Joan Laportasinò Jean Laporta. I eixa és la realitat delnostre poble. Puta realitat.

ALESHORES, SÓC UN GILIPOLLA

Sí, aleshores sóc un gilipolla. Per al senyor Rus – Chiquito de la Costera- sóc, juntament amb la major part dels meus companys de docència- un gilipolla.
Aleshores, independentment que mai no he pogut esbrinar que vol dir “gilipolla”, si el senyor Rus ho diu, ho sóc.
Aleshores, és un plaer i una satisfacció que no em considere dels seus.
Aleshores, com ja he dit gaire voltes, em sabria greu que esta gentola poguera pensar bé de mi.
Aleshores, tot açò m’ anima a seguir com ara, estic fent correctament la meua tasca. Aleshores, en un altre univers que no siga el valencià seria incomprensible i inaudit que un polític insulte el col·lectiu docent encarregat de normalitzar el llenguatge i se n’ isca de “rositas”. Poden pensar en un polític criticar a un docent andalús per obligar els seus alumnes a escriure “cerrado” per “cerrao”? Però és que ja fa molts anys que el País Valencià no és un món normal, i el senyor Rus no rebrà, de cap de les maneres, el desmentit del seu propi partit, ni molt menys de l’ opinió pública i, damunt, aconseguix el recolzament popular; sent així que expressions com “aleshores” estan admeses per l’ Acadèmia de la Llengua Valenciana amb el vot del mateix PP i, fins i tot, membres d’ aquest partit l’ utilitzen.
Aleshores, tot açò passa en el camp educatiu, on gràcies als anteriors governs del PSOE i, sobretot, a l’ actual, el desgavell és total. El desprestigi que tant entre alumnes i docents té el govern de la Generalitat és total. La fallida financera d’ esta mateixa Generalitat on més afecta és a la política educativa. La Conselleria d’ Educació és incapaç massa voltes de pagar diligentment als seus funcionaris el sou que els correspon.
Aleshores, facen la prova, vagen a la Conselleria d’ Educació i llancen un euro a l’ aire, veuran com no toca terra: una ma l’ agafarà abans. Ara, eixe euro no anirà per a millorar l’ ensenyament, no; serà per a pagar Terres Mítiques, Canal 9, assessors, Fórmules 1, Viatge del Papa i d’ altres desficacis als que ens té acostumat aquest govern valencià. Aleshores, cal espantar-se de l’ Star System que tenim: Fabra, Rus, Zaplana, Ripoll (cal pronunciar Ripol, com ho fa ell), Zaplana, Font de Mora, Camps i tants i tants altres que desprestigen la política. I que en res desentonen amb el Star System alcoià: Sedano, Pastor, Botella, Signes, Nácher, Sanus i els germans Peralta. Quines ganes tinc de dedicar-li algunes ratlles al tal Rafael Peralta. Em diuen i no paren. Personatge curiós, si senyor. Però ja en parlarem d’ ell en un altre moment.
Aleshores, sí, sóc un gilipolla. No un pixorro, maldecap, tocacollons, capsot , tots ells adjectius valencians. Però ja se sap; el que siga excepte fer ús del valencià. No es conformen en què el valencià desaparega per mort natural, no, volen assassinar-lo. I de veritat que estan aconseguint-ho. Una tropa pepera que se’ls ompli la boca de paraules com “democràcia” o “llibertat” i durant el franquisme van estar amagats sota els pedres o, com Fraga, formant part del govern. I tot el món sap, o no?, que el franquisme era un règim il·legal, feixista, terrorista, torturador i corrupte. Una casa de putes però amb la benedicció de l’ església catòlica. De veritat esta tropa és demòcrata? Manipulen els mitjans d’ informació, amaguen dades a l’ oposició, se’n foten del Parlament valencià, m’ impedixen a mi i d’ altres vore amb normalitat la TV3, se’n refoten de la llengua i cultura valenciana i tants i tants d’ exemple que podria posar. Això sí, estan tenint el càstig diví, ja que no el popular, però sempre s’ h sabut que Déu és més intel·ligent que els seus propis creients. Sí, sembla curiós que esta tropa de missa i olla, esta gent de l’ OPUS, Kikos i Legionarios de Cristo (supose que també de Millán Astray) estiguen tots amb greus problemes capil·lars. Miren sinó al senyor Camps: està quedant-se pelat. Me n’ alegre. Almenys una qüestió que no controlen i manipulen: l’ al·lopècica. Aleshores, senyor Rus, i ja per acabar, seria tan amable de dir-me on dec enviar la factura del vestit de la filà Navarros que enguany li he fet al meu fill? Li ho agrairia gaire.

LOS PIJOS DE ALCOY NO TIENEN GLAMOUR

Sí, los pijos de Alcoy –innumerable e inefable fauna- no tienen glamour. Efectivamente, los Borja Mauro y las Lirios Vanesa locales son de una ordinariez y falta de clase supina. De todas maneras, debo advertir que utilizo el término “pijo” por internacionalizar el idioma. Todos sabemos que en Alcoy siempre han recibido el apelativo de “gent del puntet”. Y la ordinariez de la que hablaba al principio es otra muestra de la decadencia actual de Alcoy: ni los pijos saben comportarse como tal.

Servidor ha realizado un estudio profundo, documentado y serio de la temática pija – del puntet- en nuestra ciudad, y para ello los he dividido –a los pijos- en dos grupos; por una parte los ricos y por la otra los aspirantes a ello. Dentro de los primeros hay dos subgrupos, los de pata negra –o sea, de antiguo – y los nuevos, más recientes. Al mismo tiempo los de pata negra los he subdividido a su en dos grandes apartados: los históricos y los posteriores a la Guerra Civil. Entendemos por pijos ricos históricos a aquellos que remontan su riqueza a principios del siglo XX o anteriormente. Quedan muy pocos, o se han arruinado y han pasado al grupo de aspirantes o se han marchado de Alcoy. Los pijos ricos posteriores a la Guerra Civil son aquellos que sus antepasados se enriquecieron gracias al estraperlo y demás corrupción posterior al conflicto armado, especialmente con el tráfico del algodón y azúcar. También quedan de estos muy pocos ejemplares. Los pijos ricos actuales son aquellos que han conseguido su fortuna material recientemente. De este grupo hay bastantes más ejemplares que de los dos anteriores.

El otro grupo, los aspirantes a ricos, son aquellos que lo han sido anteriormente o que tienen aspiraciones a ello y su nivel de vida es toda ella pura apariencia, y que aquí los llamamos de “mitja capeta”. No hace falta decir que este grupo es el más numeroso y, también, el más patético.

Sin embargo, y por no cansar al lector, he de decir que a todos ellos les une una causa común: el odio y desprecio hacia la lengua y cultura valenciana. Además, son todos un “tros de soca”, aunque los haya con carrera universitaria.

Sí, en el manual de todo pijo que se precie –independientemente de su glamour- hay expresiones o ideas como las que siguen: “el valenciano no sirve para nada, su estudio es una pérdida de tiempo y lo que importa es saber el inglés. Debemos conocer idiomas con los que podamos entendernos con el mayor número de gentes. El estudio de la lengua valenciana debería o no darse en las escuelas, o ser voluntario”. No hace falta decir que ellos mismos no tienen ni puta idea de inglés y son partidarios de que la religión sea asignatura obligatoria.

También son impagables posturas como las de considerar que el valenciano es incompatible con la ciencia. Piensan –y lo dicen- que en valenciano no se puede estudiar medicina, física, matemáticas, química y demás disciplinas consideradas serias. La lengua valenciana a lo máximo que puede aspirar es al sainete festero, al “Nelo Bacora” i,o cantar “La manta al coll”. La lengua valenciana no alcanza los niveles mínimos correspondientes. No tiene la estructura lingüística de las demás; es, por tanto, de segunda o tercera división.

Al mismo tiempo se consideran sesudos lingüistas y, o historiadores; para ellos, los que ostentan estos títulos universitarios (lugar que muchos de estos pijos no han pisado ni pisarán nunca), son todos unos catalanistas, antiespañoles, rojos, traidores, masones, vendidos, renegados, malnacidos y unos cuantos epítetos de esta índole. Consideran, contra el criterio de todas las universidades del mundo mundial, que el valenciano no guarda ninguna relación con el catalán, son dos lenguas diferentes. Afirmar la unidad lingüística es querer que Cataluña absorba a los valencianos. Todo esto consigue mucho juego político, y sino que se lo pregunten al PP y a UCD en su tiempo.

Todo ello unido a manifestaciones como que son “muy valencianos y alcoyanos”. Saben el Himno de Fiestas de memoria pero ya sus hijos son incapaces de recitarlo por el hecho de que no saben valenciano. Sus padres, a pesar de no saberlo, les hablan en castellano, y hay que ver –mejor dicho oír- les “espardenyaes” que sueltan. Escucharlos hace que te entre vergüenza ajena.

También un buen y ejemplar pijo debe de mofarse del acento valenciano, especialmente del arrastre de la “a” que hacemos en Alcoy. Somos los que no empeñamos en hablar en valenciano unos ordinarios, rústicos –maseros-, simples y de “poblet”. Como se deben de sentir de jodidos cuando saben que en nuestra ciudad la cultura y la intelectualidad están en manos de todos estos paletos valencianistas. Ese es el problema del PP, que no encuentra a un intelectual que comulgue con sus ideas antivalencianistas. Al menos, historiadores no los hay. Ya saben de qué pie cojeamos los investigadores de la historia. Servidor, tiene la sordera en el oído derecho, el ojo jodido es el de la misma parte y la pierna con ciática es también la diestra. Estoy hecho una mierda de la derecha. Permítanme este desahogo.

Pero volviendo al estudio sociológico de la pijotería local –estas líneas son un extracto de un estudio más amplio- debo concluir afirmando que consciente o inconscientemente los Borja Mauro y las Lirios Vanesa practican un sano auto odio. Los valencianos somos el único pueblo del mundo que lo practica. Dentro de dos generaciones, cuando el valenciano haya ya desaparecido, se habrá producido un genocidio cultural –uno más- con la anuencia del mismo pueblo asesinado.
Y es que, insisto, en Alcoy los pijos no tienen glamour, clase, categoría. Son patéticos. Pero ya se sabe que en ni ciudad no solo la burguesía no sabe ser burguesía y la izquierda no sabe ser izquierda, tampoco los pijos no saben ser pijos.
Y, encima, el cabo de escuadra moro cada vez se hace peor. Ah, y las Entradas cada vez más pesadas. No se donde vamos a llegar.

Ricard Bañó i Armiñana
ricardbanyo.blogspot.com

REVISTA FESTES SANT JORDI 2009

Pense que les nostres Festes de Moros i Cristians són alguna cosa més que els actes del 22,23 i 24 d’ abril. I pense bé, ja que les altres poblacions que també tenen els Moros i Cristians com a Festes Majors no fan més copiar-nos, fins i tot en els aspectes negatius. Però hui vaig a parlar-ne d’ un positiu: la nostra Revista de Festes.

És aquesta un gran aparador dels aspectes culturals de la nostra ciutat, enguany ha assolit un nivell quasi, quasi insuperable. Fa més d’ un segle que la tenim, i és un fet que ha estat copiat, com ja he dit adés, per altres poblacions veïnes. Per a molts, és l´ únic instrument per a exposar una part de les nostres investigacions. Afortunadament, ja fa anys que ha deixat de ser una publicació exclusivament de tema fester. I dec dir, amb satisfacció, que l’ apartat dedicat a la història va guanyant qualitat pels anys. De tota manera, encara hi ha algun dedicat al nostre passat escrit per gent que no és historiadora. No se que té esta disciplina que qualsevol pot escriure’n. Eixe és l’ únic però que li puc tirar en cara a la Revista. Se la gran quantitat de compromisos que tenen els encarregats d’ ella, però cal un poquet més de rigor i de valentia per a dir-li a alguna gent –per molt important càrrec que ocupe en la Nostra Festa- que lo seu no és la història.

Bé, també voldria dir que farà uns 18 anys que la presentació de la Revista no és l’ acte quasi clandestí i sense cap ressonància ciutadana. Des de fa eixos anys se li dona la categoria que es mereix la seua presentació, acompanyada per la penjada del cartell de Festes. Jo sóc un dels més antics en col·laborar en ella i puc parlar del tema.

Enguany, voldria dedicar articles com el de Josep Torró sobre la més que probable filiació càtar d’ un dels fundadors d’ Alcoi, un tal Bernat Savall. José Maria Soriano fa un repàs molt documentat sobre les restauracions que ha patit la pintura gòtica – l’única que tenim a la nostra ciutat- anomenada La Verge de Gràcia, que formava part de l’ antic convent de sant Agustí i hui està ubicada en la capella de la comunió de la parròquia de santa Maria.

Un gran coneixedor de la nostra indústria tèxtil – Lluís Torró- ens ofereix un interessant i molt documentat article sobre l’ organització del treball a la filatura alcoiana als anys de la Segona República. Ramon Molina ens resol un dubte que teníem els historiadors i lingüistes sobre l’ origen del topònim “Buidaoli”. Les vicissituds esdevingudes als representants alcoians en el nostre Ajuntament durant l’ any 1936 és objecte d’ un profund anàlisi per part de Rafael Hernández Ferris, antic president del Centre Alcoià d’ Estudis Històrics Arqueològics que, afortunadament, està recuperant-se molt satisfactòriament d’ un greu problema de salut que va tindre, impropi de la seua edat.

L’ especialista en la Segona República i Guerra Civil, Àngel Beneito, ens informa de la repressió dels maçons alcoians, que mai no van ser ni molt nombrosos ni molt conseqüents amb les seues idees. L’ assessor artístic de l’ Associació de sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, ens parla d’ un avantpassat seu que va rebre una condecoració per les seues accions a la Guerra del Marroc pels anys 20 del segle passat. I, per acabar amb la secció d’ Història, el director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’ Alcoi, Josep Maria Segura Martí, ens referix als dos arcs de tradició romànica que es troben a l’ edifici de l’ antiga església d’ Alcoi del segle XIII, a la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats.

També hi ha articles en seccions molt importants com per exemple el d’ Adrián Espí, la persona que més sap de la Nostra Festa, sobre l’ esquadró de sant Jordi, ja desaparegut. Jose Sou sempre ens impacta agradablement amb la seua poesia visual i enguany no podia ser menys. Josep Albert Mestre ens parla d’ un fester de més de 90 anys i encara actiu, membre de la seua filà, José Luís Mansanet Ribes. I, ja per acabar, Juan Javier Gisbert Cortés sempre ens impacta informant-nos de la rica i variada cultura musical a la nostra ciutat, ara i sempre. I molt més, que no per fer llarg l’ article no esmente.

Tot alcoià deu de tenir en casa esta Revista, siga o no siga fester, ja que la seua variada miscel·lània la fa interessant i atractiva per a tot alcoià. Sols una condició, que estime la seua ciutat i la seua cultura.

Endavant tots aquells que feu possible que cada any tinguem a la nostra ma una pàgina inoblidable de la cultura de la nostra ciutat. Això sí, insistisc un poc més de rigor. Hi ha algun article que no pot aparèixer en la Revista per la seua poca qualitat i rigor històric. I torne a denunciar l’ afany d’ alguns en practica la història sense ser historiadors.

VISCA LA REPÚBLICA

Hui fa 78 anys es va proclamar la República, la segona de la nostra història. A Alcoi la candidatura republicana-socialista va arrasar, el triple de vots. Per primera volt en la història d’ Espanya s’ implantava un règim vertaderament democràtic, en el que les dones van ser també per primera volta iguals als homes, mateixos drets, obligacions i dret al vot. Malauradament va ser un somni molt curt. La divisió entre els mateixos republicans, l’ ansietat comprensible de les classes proletaris i, sobretot, per primera volta en la seua vida les classes privilegiades van vore en perill el seu domini del país. I van incitar a part de l’ exèrcit a revoltar-se contra la República, règim totalment legal. L’ església, els latifundistes, el món financer i part de la burgesia van animar a l’ exèrcit a donar, una volta més, un colp d’ estat. Va acabar la il·lusió.

Hui en dia la problemàtica és democràcia-dictadura, i a Espanya, amb una monarquia, tenim una democràcia política, o siga, que el tipus de règim no és primordial, però posats a dir, preferisc una República a una monarquia. No pot haver mai un càrrec al que no poden aplegar tots els ciutadans i que està monopolitzat per una mateixa família. Si som tots igual davant la llei, no entenc com qualsevol no pot aspirar a ser cap d’ estat. La monarquia és una relíquia del passat. I més una monarquia imposada per Franco, així i tot acceptant el paper important del rei en l’ arribada a la democràcia a Espanya, però amb una monarquia mai hi haurà una democràcia total. La sobirania està en el poble i aquest deu triar, directa o indirectament, els seus càrrecs polítics, que mai no deuen ser eterns.

Per això, hui més que mai, VISCA LA REPÚBLICA!