dilluns, 3 d’agost del 2009

UN VIATGE TURÍSTIC I CULTURAL
A vore, van a deixar-me que els propose el que jo crec un fascinant, divertit, original i útil viatge per part de França, de Catalunya i del País Valencià. Aquest itinerari es pot realitzar particularment o en grup. En aquest darrer cas, el més aconsellable és el bus, però cal fugir del bus convencional i dur-lo a terme en un especial; no oblidem que volem tots un viatge còmode. Aleshores, caldrà viatjar en un bus de poques places - d' eixos de trenta seients i taules- amb tots els serveis disponibles. Un bus modern i amb totes les prestacions modernes de seguretat. Insistisc en realitzar un viatge agradable. També anem a fugir de realitzar excursions a toc de pito, feixugues i avorrides. No, el viatger deu estar a gust per tal de traure-li - al viatge- la màxima utilitat possible. Per tant, serà un desplaçament car però que no estiga fora de la majoria, no oblidem que pernoctarem en bons hotels i menjarem en bons restaurants. I una altre qüestió indispensable és que el viatger deu tenir un nivell cultural superior al normal. Així no perdrem temps en explicar una sèrie de circumstàncies -la major part històriques- i traurem més profit. I encara que es pot realitzar en qualsevol època de l' any, jo aconsellaria setembre o abril.
Bé, feta esta petita introducció anem a començar el viatge que ens traslladarà directament - amb les parades reglamentàries- d' Alcoi a la darrera ciutat dels Països Catalans: Salses, hui en dia formant part de l' estat francés. Arribats i ja còmodament allotjats, cal fer un tomb per la ciutat i prendre un bon sopar. A l' endemà visitarem la seua fortalesa, alçada a finals del segle XV pel rei Ferran el Catòlic. No cal oblidar que la frontera entre França i Espanya estava precisament ací. A mitjans del segle XVII, i dins la Guerra dels Trenta Anys, el francesos van ocupar la fortalesa i la resta del Roselló, i amb el Tractat dels Pirineus, estes terres tan històricament catalanes, van passar a mans de França.
Tornem a dormir a Salses i a l' endemà marxem cap a Avinyó, on aplegarem a migdia. La resta de la jornada la dedicarem a passejar pels carres de la ciutat i amarar-nos de la seua vitalitat. El dia següent visitarem el Palau dels Papes, on durant molts anys residiren els caps de l' església catòlica en ser expulsats de Roma, a l' època del Cisma d' Occident. No oblidem tampoc fer una ullada a la seua catedral i travessar el riu Roïne pel pont de sant Benesset, conegut mundialment per la cançó "Sur le pont d' Avignon". Eixe mateix dia encara dormirem a esta ciutat i demà marxarem cap a un altre punt turístic i cultural.
Efectivament, ens acomiadem d' Avignon i prenem la ruta cap la població de Cluny. I com és norma, la resta del dia el dedicarem a tafanejar per la petita vila; això sí, després d' haver-nos allotjat en un bon hotel i haver triat ja un(s) bon(s) restaurant(s). A l' endemà es dedicarem a visitar la seua abadia tan important per a la història religiosa de l' Edat Mitjana com creadora de l' art romànic. De tota manera, durant la Revolució Francesa gran part del seu edifici va ser assolat, restant dempeus sols una petita part del que estem contemplant. L' orde cluniacenca va ser la principal dinamitzadora del Camí de sant Jaume, encara que poc a poc va anar entrant en decadència degut a la relaxació de costums que s' hi va operar. Esta orde va desaparèixer definitivament en el segle XVIII. Els esplèndids paisatges que ens envolten eren ideals per a aïllar-se del món i per a poder subsistir d' una manera autàrquica seguint les normes de sant Benet. Una volta havent-nos extasiat de tanta petja històrica tornarem a la ciutat on farem nit una volta més.
Demà matí ens encaminarem cap a Paris on romandrem uns tres dies. El primer d' ells el dedicarem exclusivament a visitar el Louvre. El segon imprescindible visitar Notre Dame i la Sainte Chapelle, que està just enfront i el tercer a visitar d' altres monuments de la Ville Lumiere a voluntat. De la capital de França no cal extendre's molt en la seua descripció ja que és un lloc turístic de primer ordre.
Una volta esgotats els tres dies parisencs ens traslladarem cap a Caen, la capital de Normanida, on aplegarem a migdia i, com sempre, dedicarem la resta de la jornada a rodar per ella sense cap itinerari previst. Una volta passada la nit, a l' endemà visitarem la seua catedral i el Museu dedicat a la Segona Guerra Mundial. La capital normanda va ser derruïda pels bombardejos aliats arran el desembarcament a la seua costa a principis de juny del 1944, per tant el seu desenvolupament urbà és posterior a esta data. Dels monuments medievals que encara restes dempeus hi trobem la petja de Guillem el Conqueridor, senyor de Normandia i futur rei d' Anglaterra a mitjans del segle XI. Tornarem a passar la nit en esta ciutat i a l' endemà cobrirem una altra etapa de nostre viatge.
Marxem cap a Bayeux, molt prop de Caen, ciutat que miraculosament no va sofrir cap tipus de destrucció després del desembarcament de Normandia a juny del 1944. En esta vila trobem el famós Tapís que porta el seu nom, i que és una peça de tela d' uns 70 metres de llargària per un d' ample, i on es narra amb imatges el desembarcament al sud d' Anglaterra de Guillem de Normandia, de la batalla d' Hasting i de la mort del darrer rei saxó Harald a mans del mateix Guillem. Podem visitar-lo al Centre Guillaume le Conquérant. La resta del dia podem dedicar-lo a passejar per la vila o acostar-nos a una de les platges on es va realitzar el desembarcament de 1944. La nit, això sí, a Bayeux. I no podem anar-nos a dormir sense haver tastat un Calvados, beguda típica de la zona.
A l' endemà ens dirigim al Mont saint Michel, una illa rocosa ja quasi a la frontera amb Bretanya. Al seu cim es troba una antiga abadia dedicada al sant que li ha donat nom: sant Miquel. Les espectaculars marees que l' afecten possibiliten que de vegades ens envolte un mar de sorra i no d' aigua. El primer que hem de fer és instal·lar-nos en alguns dels hotels que hi ha dins de la població, tots ells de petites dimensions i poques habitacions, per la qual cosa haurem tingut la prevenció de llogar-lo per avanç. Si és possible, ens allotjarem en el que porta el nom de La Mère Poulard. El millor moment per desplaçar-nos pel Mont saint Michel és a poqueta nit, quan les riuades de turistes ja han abandonat el lloc, que és el que farem el primer dia. Deixarem la visita a l' abadia a l' endemà pel matí, quan també passarem la nit al mateix indret.
A l' endemà marxarem cap a Blois, al centre de França, on s' instal·larem per tal de visitar una sèrie de chateaux al llarg del riu Loira i els seus afluents. Cal adverir que més que castells propiament dits es tracta de palaus-fortaleses, quasi tots ells d' estil renaixentista. és imprescindible visitar al menys els de Chambord, Chenonceau i Saumur. A esta etapa li dedicarem uns tres dies, en la que a més d' admirar l' estil de vida de la noblesa francesa dels segles XVI i XVII, podem admirar una sèrie d' encisadors paisatges, propis de la campinya francesa.
Una volta visitada la zona marxarem cap a Carcassonne, al sud del pais. Com que aplegarem ja passat el migdia, si tenim temps després del nostre allotjament tafanejarem per la ciutat, com haurem fet ja algunes voltes al llarg del viatge. A l' endemà visitarem allò que ha fet famós a esta ciutat occitana:la part fortificada o Cité, que és troba en un excel·lent estat de conservació. La vila va ser centre de l' heretgia catara que va arrelar a l' Occitania als segles XII i XIII. Farem nit a la ciutat i a l´endemà continuarem el nostre pelegrinatge cultural.
La següent ciutat que visitarem serà Girona, ja a Catalunya, on passarem tot un dia, pernoctació inclosa. No podem deixar de vore-hi la seua catedral i el seu barri jueu o call, un dels millors conservats, sense oblidar-nos de la perspectiva que des de la ciutat podem albirar des del riu Onyar.
A l' endemà marxarem cap a Peniscola, on aplegarem al migdia i on passarem la nit. Peníscola és una petita franja de terra unida a la costa per un tòmbol artificial i modern la qual cosa la convertix en una península en detriment de l' illa d' antuvi. Va ser una fortalesa dels templaris i on el Papa Luna (Benedicte XIII) va passar els darrers anys de la seua vida i on mantenia una petita cort pontifícia, darrers estertors del Cisma d' Occident. Esta fortalesa la visitarem a l' endemà i, com és habitual, la vesprada de la nostra arribada la dedicarem a passajar-nos per l' indret, un dels punts trístics més imporants de la zona.
Havent dinat a Peníscola ens encaminem cap a Morella, on aplegarem en una hora. Ens allotjarem i a tafaenjar per la població, que visitarem més detingudament a l' endemà: la seua església -un dels exemples més importants del gòtic valencià-, el seu castell i les seues muralles restaurades. Morella al segle XIX va ser un centre carlí que va obligar a enfrontaments sagnants amb les tropes liberals del general Espartero: es va convertir en un nucli ocupat pelsliberals enmig d' un hinterland totalment carlí. Al segle XX va desenvolupar una important i afamada indústria tèxtil basada en la confecció de mantes, no debades estem a més de mil metres d' altura i el fred està molt present. Una volta passat tot el dia a la ciutat i passar una altra nit en ella, realitzarem la nostra última etapa del nostre periple.
A l' endemà, marxarem cap a Alcoi per la carretera de l' interior, parant-nos al monestir de la Vallibana, patrona de Morella, en honor de la qual es realitzen una sèrie de festes cada sis anys: el Sexenni de Morella. Una altra parada la realitzarem a Sant Mateu, on visitarem la seua església parroquial d' estil gòtic i amb una interessant portada romànica. Dinarem en Sant Mateu i ja sols ens aturarrem breument a Cabanes, on visitarem el seu Arc romà. Fet açò, ja cap a Alcoi, després de tres setmanes -espere no esgotadores- de viatge en el que hem conegut i visitat indrets molts d' ells lluny de les rutes turístiques convencionals.
Ja per acabar, sols em resta recomanar la lectura de quatre novel·les històriques relacionades amb esta ruta. Per a comprendre i conèixer el món de Peníscola, Avinyó i Morella és recomanable llegir El Papa maleït, de Manel Garcia Grau, a l' Editorial Planeta; La Promesa del Ángel, dels autors Frédéric Lenoir i Violette Cabesos ens introduirà al fantàstic món del Mont saint Michel, del Grup Editorial Random House Mondadori, S.L.; Kylie Fitzpatrick és autora de El hilo secreto, que ens serà útil per al coneixement del Tapís de Bayeux, a l' Editorial Salamandra; finalment, Avril a Paris, de Michael Walner, sobre el Paris de l' ocupació alemanya, a l' Editorial Destino.

diumenge, 2 d’agost del 2009

LA FONT ROJA I BARXELL

D’ entre els molts desgavells que el nostre alcalde, Jorge Sedano, està dient aquets darrers temps, cal destacar aquell que justifica la no construcció d’ escoletes pel fet que seria fer-li la competència a les escoletes privades i deixaria gent sense treball. Collons! els interessos privats per damunt dels públics, a més a més que la construcció d’ escoletes públiques també creen llocs de treball. Clar, que aquest mateix raonament no l’ aplica el senyor alcalde a la construcció de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local). Si ja hi ha una sèrie d’ albergs u hotels privats per què edificar un hotel a la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local)? Anem a fer-li la competència a la privada i restar llocs de treball. Coherència pura del senyor alcalde.

L’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local) no deu materialitzar-se per les senzille raons que cal restar pressió demogràfica als parcs naturals: mai s’ ha edificat un hotel a un parc naturals; des del 1332 els alcoians ens hen dedicat a respectar eixa zona verda i no es pot consentir que esta tropa pepera acabe amb esta constant del nostre poble; ja n´hi ha molta oferta hotelera –com ja he dit- al Carrascar de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local) i l’ elevat cost de l’ hotel millor seria que es dedicara a l’ educació, seguretat, sanitat i cultura que bona falta fa. El senyor alcalde d’ ací alguns anys sols mereixerà unes línies en la història d’ Alcoi, tal és la seua falta de projectes i mesures ciutadanes, i un capítol especial en el de les cagades, com la de la Rosaleda, la cabuderia de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local), la punyeteria del camp de golf de Xirillent ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) i demés.

I una d’ eixes cagades del senyor alcalde és el tema de la reparació del castell de Barxell ( avore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). El seu propietari, persona que no destaca precisament pel seu nivell cultural, ja fa anys que està rient-se del poble d’ Alcoi, i el seu alcalde –el d’ Alcoi- tolerant-ho. Mai no comprendré com l’ honrat gremi dels pallassos no denuncia a l’ Ajuntament d’ Alcoi per competència deslleial.

I van a deixar-me que done una idea o suggerència per al tema del castell de Barxell ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). Que hi facen una casa de putes. Sí, una casa de putes. No es pot consentir que a la nostra ciutat – Alcoi- hi haja centenars de bars i sols dos llibreries, sols dos biblioteques públiques i sols tres cases de putes. Com que esta tropa de cultura gens, aleshores (ja sóc un gilipolla per al senyor Rus per fer ús d’ esta paraula) l’ única opció viable que veig per al tema del castell de Barxell (a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) és això: una casa de putes. Ah, i que vinga Berlusconi a inaugurar-la.

dijous, 23 de juliol del 2009

LA MEUA GOSSA PUNXA (2)

I seguint amb el relat amb que amb el títol de LA MEUA GOSSA PUNXA vaig encetar fa uns dies ( i que es pot llegir al bloc), on feia referència a la poca cura que tenen alguns quan es tracta de noms , cognoms o topònims valencians, d’ entre la gran paperassa que m’ han demanat per a matricular al meu fill Ricard (un tema- el de la burocràcia- que tractaré en una altre article) està el NUSS, o siga el nombre de la Seguretat Social. Doncs bé, li han ficat RICHARD en lloc de Ricard, que és el seu veritable nom. Clar, al funcionari això del valencià no li diu res, és la mentalitat de la major part de la gent, però sí el nom anglés o francés de Richard, i va el tio/a i fica aquest nom. Una prova més del respecte que tenen alguns –molt- cap a la nostra cultura. I això que al full per a demanar el punyetero NUSS posava ben clar que era RICARD el seu nom, es veu que algú/na no sap llegir He hagut d’ anar a l’ oficina corresponent i molt amablement, això sí, m’ han dit que no hi ha cap problema en corregir-ho. No més haguera falta això que em posaren problemes, però dec omplir un full de petició de correcció i dur el NIF del meu fill. Fins l’ altra.

dissabte, 18 de juliol del 2009

73 ANYS DEL PRINCIPI DE LA GUERRA CIVIL

Hui, també un dia molt calurós, fa exactament 73 anys del colp d' estat feixista del 1936. Un colp d' estat que va fracassar i va inaugurar una guerra de vora tres anys, i va fracassar per la pròpia incompetència dels revoltats, perquè part de l' exèrcit no va recolzar el colp, la Guàrdia d' Assalt va ser majoritàriament leial al govern legal, perquè la Guàrdia Civil no va ser, ni molt menys, unànim en recolzar els feixistes -cap general de la Guàrdia Civil es va revoltar- i per l' acció del poble treballador, ja que les autoritats republicanes no van estar a l' altura de les circumstàncies. Un colp motivat a que per primera volta en la història d' Espanya, les classes dominants van vore en perill els seus privilegis. Tres anys on en les diverses reraguardes es van cometre tota classe de barbarittas, abusos i crims. Una guerra on la població que va restar fidel a la República va patir tota una sèrie d' atacs indsicriminats com bombardejos i vexacions per part dels legionaris i tropes marroquis de l' exèrcit de Franco. Afortunadament, cada volta més la Guerra Civil ja és objecte d' estudi per part dels historiadors i no pels polítics.
A Alcoi, ciutat industrial i amb un potent proletariat majoritàriament anarquista, el Front Popular va arrassar en les elecions de febrer del 1936 i els alcoians massivament es van posar a defendre la República i envoltar la caserna revoltada, fins que el tres d'agost aquesta va ser assaltada pel poble, la veritat és que pobrement armat. Què haguera passat si el Regiment surt al carrer i s' enfronta al poble? No deu mai l' historiador fer història ficció, però un proletariat molt pobrement armat poc haguera pogut fer contra els revoltats. La Guàrdia Civil s' haguera posat al costat dels militars però la Guàrdia d' Asalto -pocs, però- al costat del poble. Afortunadament la incompetència dels oficials i la divissió que entre ells hi havia igual haguera impedit al Regiment fer una massacre a la nostra ciutat. Mai no ho sabrem.
Mais més un 18 de juliol. Cal enfortir la democràcia i fer fóra a tots els xulos, vividors, golfos,lladres i pocavergonyes que hi ha al món polític actual.
VISCA LA REPÚBLICA!!!

dijous, 16 de juliol del 2009

EL PSOE TÉ UN PROBLEMA A LA FUENTE ROJA

Sí, el PSOE té un problema a la Fuente Roja, i més concretament el seu secretari local Antonio Francés. Va el tio, i atacant esta construcció, situa l' hotel a la Fuente Roja. Imaginem-nos que el PP i la Diputació d' Alacant vol insta·larlar o construir un hotel o una casa de putes a Barxell, o a Polop o a Xirillent. Com traduiria el senyor Francés aquests tres topònims? No sap aquest beneït que els topònims no es traduixen?. I tot açò tenint en compte que la primera volta que ens apareix FONT ROJA com a topònim data del segle XIV (per als Borja Mauro i Lirios Vanesa i demés gent del puntet cal dir-los que el segle XIV comença en 1301 i acaba en 1400) i consta com a FONTIS ROCHAS, o siga, la roca de la font, i ja deia Juan Faus que no feia massa anys la font que hi ha hui a l' explanada davant l' ermita brollava d' una gran roca que hui es pot vore molt prop dels paellers, sent canalitzada en temps més o menys actuals. Si açò fós així -que tampoc està clar- la traducció castellana sera la FUENTE DE LA ROCA, i no tendria res a vore amb ROJA de color. De tota manera insistisc que els topònims no es traduixen. Com diriem referint-nos a Riquer, Beniata, Salt, Batoi, o els ja esmentats Barxell,Polop i Xirillent?
D' on collons ha tret el PSOE alcoià aquest personatge? No aplega ni a la categoria de mediocre. I, fortunadament, la resurrecció no existix, d' altra manera Pablo Iglesias haguera ja hostiat a tota esta tropa del PSOE.

divendres, 10 de juliol del 2009

LA MEUA GOSSA PUNXA

Després d' haver estat unes quantes setmanes sense penjar res al blog darrere d' una avaria a l'ordinador que encara no està totalment solventada, recupere aquest mitjà de comunicació. I vull començar la temporada referint-me a la meua gossa Punxa, un animal de raça indeterminada i que em vaig trobar quan era un cadell vagant pels carrers del Baradello, abandonada per algun fill de puta. Bé, l' adopte, la duc al veterinari, l' ensenye a que no acasse la meua gata i li pose de nom Punxa. Com deu ser, omplic els papers per legalitzar-la i els envie a València. Me´ls tornen i la sorpresa -o no tant- és vore que a la casella del nom li han ficat de tot menys Punxa. Als buròcrates castellanitzats de València aquest nom no els sona. Són uns analfabets en eixa ciutat -diuen que la capital del País Valencià- respecte a la cultura i llengua autòctona. La veritat, res que no sapigam. De segur que si li haguera posat un nom -a la gossa- d' eixos pijos anglesos no hagueren errat escrivint el seu nom. Un exemple, un trist exemple, del que està passant a les nostres terres.
I mireu, o millor dit escolteu, com alguns locutors de ràdio, especialment els de Carrusel Deportivo, pronuncien correctament els noms dels jugadors de basquet americans però que malament ho fan quan eixos jugadors són catalans o valencians. Fa alguns anys, per exemple, la banda terrorista ETA va assassinar a un concejal popular de Donosti la mare del qual era de la localitat valenciana de Terrateig, no hi havia manera que pronunciaren correctament el nom de la localitat. I no digam quan el topònim o el nom de persona acaba en "ll", com Sabadell o Valls. Escolteu com també alguns locutors mesetaris no diuen Joan Laportasinò Jean Laporta. I eixa és la realitat delnostre poble. Puta realitat.

dimarts, 23 de juny del 2009

ALESHORES, SÓC UN GILIPOLLA

Sí, aleshores sóc un gilipolla. Per al senyor Rus – Chiquito de la Costera- sóc, juntament amb la major part dels meus companys de docència- un gilipolla.
Aleshores, independentment que mai no he pogut esbrinar que vol dir “gilipolla”, si el senyor Rus ho diu, ho sóc.
Aleshores, és un plaer i una satisfacció que no em considere dels seus.
Aleshores, com ja he dit gaire voltes, em sabria greu que esta gentola poguera pensar bé de mi.
Aleshores, tot açò m’ anima a seguir com ara, estic fent correctament la meua tasca. Aleshores, en un altre univers que no siga el valencià seria incomprensible i inaudit que un polític insulte el col·lectiu docent encarregat de normalitzar el llenguatge i se n’ isca de “rositas”. Poden pensar en un polític criticar a un docent andalús per obligar els seus alumnes a escriure “cerrado” per “cerrao”? Però és que ja fa molts anys que el País Valencià no és un món normal, i el senyor Rus no rebrà, de cap de les maneres, el desmentit del seu propi partit, ni molt menys de l’ opinió pública i, damunt, aconseguix el recolzament popular; sent així que expressions com “aleshores” estan admeses per l’ Acadèmia de la Llengua Valenciana amb el vot del mateix PP i, fins i tot, membres d’ aquest partit l’ utilitzen.
Aleshores, tot açò passa en el camp educatiu, on gràcies als anteriors governs del PSOE i, sobretot, a l’ actual, el desgavell és total. El desprestigi que tant entre alumnes i docents té el govern de la Generalitat és total. La fallida financera d’ esta mateixa Generalitat on més afecta és a la política educativa. La Conselleria d’ Educació és incapaç massa voltes de pagar diligentment als seus funcionaris el sou que els correspon.
Aleshores, facen la prova, vagen a la Conselleria d’ Educació i llancen un euro a l’ aire, veuran com no toca terra: una ma l’ agafarà abans. Ara, eixe euro no anirà per a millorar l’ ensenyament, no; serà per a pagar Terres Mítiques, Canal 9, assessors, Fórmules 1, Viatge del Papa i d’ altres desficacis als que ens té acostumat aquest govern valencià. Aleshores, cal espantar-se de l’ Star System que tenim: Fabra, Rus, Zaplana, Ripoll (cal pronunciar Ripol, com ho fa ell), Zaplana, Font de Mora, Camps i tants i tants altres que desprestigen la política. I que en res desentonen amb el Star System alcoià: Sedano, Pastor, Botella, Signes, Nácher, Sanus i els germans Peralta. Quines ganes tinc de dedicar-li algunes ratlles al tal Rafael Peralta. Em diuen i no paren. Personatge curiós, si senyor. Però ja en parlarem d’ ell en un altre moment.
Aleshores, sí, sóc un gilipolla. No un pixorro, maldecap, tocacollons, capsot , tots ells adjectius valencians. Però ja se sap; el que siga excepte fer ús del valencià. No es conformen en què el valencià desaparega per mort natural, no, volen assassinar-lo. I de veritat que estan aconseguint-ho. Una tropa pepera que se’ls ompli la boca de paraules com “democràcia” o “llibertat” i durant el franquisme van estar amagats sota els pedres o, com Fraga, formant part del govern. I tot el món sap, o no?, que el franquisme era un règim il·legal, feixista, terrorista, torturador i corrupte. Una casa de putes però amb la benedicció de l’ església catòlica. De veritat esta tropa és demòcrata? Manipulen els mitjans d’ informació, amaguen dades a l’ oposició, se’n foten del Parlament valencià, m’ impedixen a mi i d’ altres vore amb normalitat la TV3, se’n refoten de la llengua i cultura valenciana i tants i tants d’ exemple que podria posar. Això sí, estan tenint el càstig diví, ja que no el popular, però sempre s’ h sabut que Déu és més intel·ligent que els seus propis creients. Sí, sembla curiós que esta tropa de missa i olla, esta gent de l’ OPUS, Kikos i Legionarios de Cristo (supose que també de Millán Astray) estiguen tots amb greus problemes capil·lars. Miren sinó al senyor Camps: està quedant-se pelat. Me n’ alegre. Almenys una qüestió que no controlen i manipulen: l’ al·lopècica. Aleshores, senyor Rus, i ja per acabar, seria tan amable de dir-me on dec enviar la factura del vestit de la filà Navarros que enguany li he fet al meu fill? Li ho agrairia gaire.