ZAPATERO ME HA DEFRAUDADO

Sí, debo reconocer que el actual Jefe del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, me ha defraudado, y mucho. Soy todavía lo bastante ingenuo para confiar en algún que otro político. Y me ha defraudado a pesar de haber tomado cuatro decisiones que yo pienso muy positivas. La primera de ella es negociar con ETA (como lo habían hecho anteriormente Felipe González y José María Aznar); se fracasó, sí, pero la culpa hay que achacarla a la banda terrorista, no al Gobierno. La segunda es haber legalizado los matrimonios homosexuales; con el avance social imparable el matrimonio ya no se define por unión de hombre y mujer, sino de dos personas. La tercera es retirar las tropas españolas de Irak, empañado este logro por el empecinamiento de mantenerlas en Afganistán. Y la cuarta decisión es haber publicado la Ley de Memoria Histórica, un pelín descafeinada pero positiva en general. Hasta ahora había habido “caballeros mutilados” los del bando franquista y “jodidos cojos” los del bando republicano. Las barbaridades y bestialidades fueron comunes en los dos bandos, pero hasta ahora solo se habían tenido en cuenta las del perdedor.

Y, ¿cómo agradeciendo y defendiendo estas decisiones me ha defraudado el señor Zapatero? Lo primero es su querencia de querer quedar bien con todos, y lo único que consigues es quedar mal con todos. Es un presidente indeciso, acomplejado, débil y parsimonioso. A veces lo comparo con otro Jefe de Gobierno del reinado de Isabel II, Martínez de la Rosa, quien en su deseo de no defraudar a nadie establecía unas leyes para contentar a todos y conseguía contrario; es lo que en política llamamos “pastel”, una obra con muchos elementos para que agrade a la totalidad de la gente, por ello el tal Martínez de la Rosa se le conocía popularmente como “Rosita la Pastelera”.

Zapatero es presidente del país de Europa donde mejor se paga a sus jugadores de fútbol y es presidente del país de Europa donde peor se paga a sus investigadores y científicos. De lo primero Zapatero tiene poca culpa, de lo segundo la tiene toda. No pierde ocasión en hacerse fotos con deportistas que cobran cantidades astronómicas y algunos de ellos, muy españoles, tienen su domicilio fiscal fuera de España. Nunca recibe a los investigadores mileuristas y que deberían ser el espejo de la sociedad, no los deportistas. La cantidad dedicada a investigación es de risa, el recorte presupuestario ha llegado a los organismos científicos, cuando deberían tener ese presupuesto mucho más elevado, muchísimo más elevado. Con los dineros que nos gastamos semanalmente en Afganistán, cuantas escuelas, institutos, mejoras universitarias, centros de investigación, hospitales y bibliotecas construiríamos. Me parece muy trágico que a una persona que se dice de izquierda se le haya de recordar que la educación, cultura y sanidad son elementos claves de una sociedad. Nada queda de aquello que tanto defendió el PSOE y su fundador Pablo Iglesias de escuela única, laica y científica. Pero claro, también el PSOE defendía la República y el laicismo. ¿Será que Pablo Iglesias y el PSOE anterior a Felipe González estaban equivocados? Por no hablar del pacifismo que tanto ha caracterizado a la izquierda española a lo largo de su historia, sabedora como se las gasta el ejército español.

Zapatero no va a tomar ninguna medida estructural para evitar otra crisis económica de la magnitud de la actual. Como tampoco va a meterle mano – yo quisiera que fuera de la manera más impúdica posible- a la banca, ni acabar con la cantidad de asesores, pelotas, técnicos y demás gente que vive del rollo de la política. Los Bono –ya no se cuantas veces se ha retirado-, los Chávez, los García Miralles y otros ya no se cuantos años hace que no se bajan de un coche oficial.

Al PSOE podemos considerarlo, a sí y todo, como un partido de izquierda, pero ello por la sencilla razón del extremismo derechista del PP, que lejos de ser un partido conservador europeo y moderno, todavía no ha roto sus lazos con el franquismo, ni con la iglesia más reaccionaria, ni con el españolismo más rancio. Si ello ocurre, y espero que Gallardón algún día lo consiga, nadie podrá decir que el PSOE es un partido de izquierda. Nadie. Y esto hace que haya un voto cautivo que vota al PSOE no por él, sino por miedo al extremismo derechista del PP.

Pienso que Zapatero cuando alcanzó el secretariado general del PSOE debería de haber pedido perdón a la sociedad española por los desajustes (que moderado estoy, utilizando este término) del gobierno de Felipe González y que yo resumo en tres: corrupción, manipulación de los medios de comunicación y terrorismo de Estado con los GAL. El gobierno de Felipe González demostró que la izquierda podía hacer las mismas trapisondas que la derecha; así cayó el aura de honradez que significaba ser de izquierda. Debería Zapatero haberse comprometido a limpiar el partido de golfos, vividores, cantamañanas y profesionales de la política –vuelvo a insistir en esto último- y evitar que pudieran ingresar en él otros de igual calaña. Debería de tener en cuenta la canallada política cometida por el PP en el Ayuntamiento de Benidorm cuando Zaplana ocupó su alcaldía gracias al voto de una tránsfuga. Ahora han sido los socialistas quienes han hecho lo mismo: un triste espectáculo; sí, han sido expulsados los concejales del PSOE del partido pero no. Que Leire Pajín, una verdadera Maripili de la política, mangonee a su antojo en la política benidormí y valenciana dice muy poco de la seriedad y de la coherencia del PSOE. Y encima tenemos dinastías políticas con ella y su madre. El PSOE, además, contribuyendo el cunerismo, ¿qué más veremos? Que duro se es con la corrupción y transfuguismo del otro y que consentidores somos con el propio. Y deseo que algún día alguien del PSOE me diga la causa de la no extradición a Bélgica en tiempos de Felipe González del criminal de guerra Leon Degrelle, el cual murió en España de vejez y plácidamente. Y luego acusando a Francia de acoger etarras.

De esperpento eso de ir a USA a rezar para que mejore la economía, como lo fue en su momento el otorgarle la medalla de Andalucía a la duquesa de Alba. Tristeza me da oír como quieren subir la edad de jubilación a los 67 años, que las pensiones se paguen a parrita de 25 años de cotización Ya hace tiempo que el PSOE debería de haber abandonado la S y la O de las siglas de su partido.

Pienso que la talla política se demuestra cuando vienen duras. Con la crisi económica – de la que a decir verdad el PSOE no tiene, ni muchísimo menos, toda la culpa- su gestión ha demostrado claramente su mediocridad, primero negando la crisis, después quitándole importancia y actualmente con contradicciones, marchas atrás y desacuerdos entre los ministros. ¡Que espectáculo! Pienso que este gobierno con su presidente está totalmente agotado y debe convocar ya elecciones generales.

Estoy muy preocupado con su gestión gubernamental, muy frustrado y muy desilusionado, pero me aterroriza la idea de que Rajoy sea su alternativa; como me aterroriza que Alarte sea la de Camps y Antonio Francés la de Jordi Sedano.

Tanto Felipe González como Zapatero han convertido un partido rojo en otro gris.

LA CAVALCADA MÉS ANTIGA

El xovinisme local està de dol: s’ ha corregut la veu que ja no tenim la cavalcada de Reis Mags més antiga d’ Espanya i, per tant, del món. I, a més, eixe títol el té ara una població catalana; sí, catalana. Quina desgràcia més gran! I damunt eixa ciutat és Barcelona. Sí, un barri de la ciutat va organitzar una cavalcada abans de la nostra. Si no haguera estat catalana sinó castellana, murciana i, o andalusa la qüestió canvia, però catalana. Quina desgràcia, mare meua. Sí, així està el xovinisme alcoià, en hores baixes.

Però, va home, no hi ha per tant. Continuem sent la més antiga; si s’ organitza una en qualsevol lloc, i on siga, i després no hi ha una continuïtat, aleshores, fum de canyot. Allò que val és la tenacitat en el fet i l’ essència, però d’ açò darrer en parlarem més avant.

De tota manera, sí hi ha una cavalcada que podria disputar-li veritablement la supremacia a Alcoi i, el que és pitjor, la supremacia mundial. Es tracta de la “Cavalcata dei Magi” que es celebra a la ciutat italiana de Florència. Efectivament, els Medici van iniciar esta costum per l’ any 1417 organitzant un solemne seguit amb un fastuós aparell escènic que tractava de recordar l’ arribada del tres Reis Mags a la petita vila de Belem, a la recerca del Rei Messies. Eixe mateix any 1417 els Medici creen la “Compagnia dei Magi”que s’ encarregaria de la seua celebració. Normalment, els tres reis eren representats per membres de la família Medici però a voltes d’ altres personatges com els humanistes Cristoforo Landino i Donato Acciaiuoli, el poeta Luigi Pulci i el literat Angelo Poliziano. La dita representació es concretava a la simple adoració d’ un pessebre que es col•locava davant de la catedral de santa Maria dei Fiore. I tot açò els dies 6 de gener de cada any. Els tres reis acompanyats per un seguici duent ofrenes les lliuraven a la Sagrada Família, a la volta que li presentaven els seus respectes. I prou; allò de lliurar regals als infants i, o majors sí és una creació típicament alcoiana.

Esta celebració epifànica era un esdeveniment important dins la rica i culta societat florentina. Si visitem els Palau Medici d’ esta ciutat – costum que no hem de deixar de fer sempre que anem a Florència, i a esta ciutat cal anar sempre que es puga - vorem que una de les sales està dedicada a la festa dels Reis Mags, i les seus parets adornades amb pintures fent vore com serien. Estes pintures plenament renaixentistes en les que podem vore la riquesa de la cort dels Medici són obra d’ un pintor poc conegut de nom Benozzo Gozzoli i van ser pintades en l’ any 1459.

Esta celebració florentina va deixar de realitzar-se a partir de 1494: la caiguda dels Medici i la dictadura puritana de Savonarola van acabar amb esta tradició que ni el mateix retorn al poder dels Medici a principis del segle XVI va restaurar.

A partir de l’ any 1997, coincidint amb el VII Centenari de la inauguració de la catedral, el seu cabildo va reprendre esta antiga tradició florentina de la “festa dei Magi” i hui en dia és una de festes més populars de ciutat italiana, però sols és un espectacle, no hi ha cap simbolisme filantròpic que sí tenia en el seu origen la cavalcada alcoiana i que hui en dia s’ ha escampat tota la societat, especialment entre els nens.

Sí, Florència va comença primer però es va interrompre, es va reiniciar molt després i sols consten 89 cavalcades i no té, repetisc i insistisc, la idiosincràsia que té l’ alcoiana, que és única i que com molt bé diu Adrián Espí, va directa al cor dels xiquets i xiquetes. I que com tothom sap anem per la 125 edició, encara que no cavalcades, ja que no en van haver ni en 1937, 1938 i 1939 per motius de la Guerra Civil. Algun any va haver que per qüestions meteorològiques no va poder celebrar-se la cavalcada però sí estava convocada i els xiquets i xiquetes alcoians van rebre els seus regals. 125 edicions i 122 cavalcades.

Som els primers en celebrar una cavalcada, doncs, com s’ entén ara i com es deu entendre. Teatre de carrer la de Florència, això sí , amb tots els respectes, però no és el mateix. I respecte a Barcelona el que importa és la continuïtat perquè accions esporàdiques d’ eixe tipus segur que en trobem més. No va ser a Alcoi un barri, va ser tota la ciutat. Un grup d’ alcoians preocupats per la misèria de la classe obrera local van tenir la bona idea de celebrar una cavalcada que repartira entre els nens pobres d’ Alcoi una sèrie de regals i presents; humils i senzills, sí, però amb molt bona voluntat.

Així és que senyors del xovinisme local no preocupar-se, Alcoi té la cavalcada més antiga i, sobretot, més autèntica d’ Espanya, d’ Europa i del món. Això sí, convindria, fa molts anys que vaig dient-ho, i seria força interessant que la nit del cinc de gener l’ alcalde la ciutat alemanya, on segons la tradició estan soterrats els tres Reis Mags, i el de Florència comprovaren de primera mà com és la primera i més important cavalcada de Reis Mags. Segur que faria aparèixer la nostra ciutat en moltes rutes turístiques. Endavant, i ull amb la gent que ix de negre, alguns d’ ells són uns impresentables i caldria obrir l’ ull en aquest assumpte, no siga cosa que per uns quants es fota tot.

ADÉU, SEDANO, ADÉU

Sí Sedano, pense que és hora que plegues i abandones el teu càrrec d’ alcalde. La causa? Sobretot la teua total incompetència, mediocritat, falta de respecte per la cultura i la llengua valenciana, pel menyspreu al medi ambient, per la destrucció del patrimoni cultural, pel desgovern i per la falta total de rigor en l’ administració dels nostres diners. Sí, ja se que és alcalde gràcies al populisme i demagògia que gastes, i també a un pessic d’ incompetència per part dels partits de l’ oposició. Sí, ja sé que té una immillorable opinió de vosté mateix i que com tota persona amb poder, una colla de pilotes i aduladors es mou al seu voltant i, com comprovarà en anar-se’n de l’ alcaldia, desapareixeran i es transformaran en fum. Sí, ja se que com tota persona engolada en el seu poder no accepta les crítiques. I per això vull, ara i ací,recordar-li, senyor alcalde, algunes de les seues actuacions que m’ obliguen a pensar en tot el dit fins ara.

Primerament, als pocs dies de guanyar democràticament les eleccions es va pujar un 10% el jornal, el triple de qualsevol espanyol, mesura que jo considere un insult de cara als alcoians i alcoianes que paguen impostos no per a que cobre molt més que un catedràtic d’ universitat sinó per a que ens garanteisca una sèrie de serveis.

En segon lloc ja sabem que a Alcoi les obres públiques mai no acaben en el termini senyalat. És un càstig diví que arrosseguem els alcoians des de 1256. Moltes voltes he dit, ho torne a fer, que les úniques obres públiques que es van acabar en el termini fixat van ser les dels refugis antiaeris per fer front els atacs de l’ aviació feixista italiana, aliada dels no menys feixistes franquistes i amb la benedicció de l’ església catòlica. Però, senyor alcalde, des de que vostè ocupa dit càrrec, és un una presa de pèl la fixació de dates de finalització de les dites obres. No se n’ acompleix cap. Pensem, senyor alcalde, en l’ aparcament de la Uixola, el bulevard, la construcció dels col•legis i instituts i tants i tants exemples que podíem esmentar. I les que comencen i després s’ abandonen i es reprenen després de mesos i mesos?

I sí parlem, senyor alcalde, del sainet de La Rosaleda. Si tinguera vergonya política vostè i el senyor Peralta fa temps que deurien d’ haver dimitit, demanar perdó als alcoians, passar per caixa i pagar tots els desgavells comesos i que estem pagant tots els alcoians, sent aquesta una de les causes de la ruïna de l’ hisenda local: l’ Ajuntament d’ Alcoi està molt endeutat, tant que estarem molts, molts anys pagant les seues incompetències. I encara acusa el seu partit a Zapatero de l’ endeutament. Endeutament el de la Generalitat valenciana i el d’ Alcoi. I de l’ Estambrera, senyor alcalde? Encara pot vostè anar per Alcoi amb la cara ben alta?

Vostè, senyor alcalde no pot ocupar el càrrec un minut més davant l’ entreguisme cap a les empreses urbanístiques d’ Alcoi. Aquestes fan el que els dona la gana senyor alcalde. I què passa amb el projecte de construcció d’ un centre de la tercera edat en l’ antic col•legi de les Paules al carrer sant Mateu? L’ empresa no ha menejat ni un rajol i fa temps que s’ ha acabat, per tant, la concessió. Què passa amb el Palau de Justícia de la plaça de Mare de Déu dels Desemparats? Amb els diners que ha costat. I les facilitats donades a Mac Donalds? Amb aquest historial de fracassos i incompetències deu anar-se’n senyor alcalde. Hui millor que ahir.

Sap senyor alcalde que hi ha una llei que encara és complix menys que la del Tabac? Sí, home, la Llei d’ Ús del Valencià. Vostè, el seu Ajuntament i el seu partit se’n refoten de la llengua i cultura valenciana. Això faltava, senyor alcalde, damunt finançar el dialecte, oi? Clar, per això els Borja Mauro i Lirios Vanesa d’ Alcoi voten al PP. Té vostè un graner de vots entre la fauna del puntet de la nostra ciutat. Al carrer ja, home, al carrer. És que ja són moltes coses que fallen, senyor alcalde. Moltes i massa.

I si parlem de la cultura? Mare tapem! Quina barra, senyor alcalde. La Casa de Cultura silenciosa, abandonada, obscura i inactiva. Les obres del Teatre Calderon, doncs això, un misteri! Algun dia les coneixerem. El seu govern, senyor alcalde va tombar la casa més antiga de la ciutat (encara que seria millor dit sent Peralta alcalde) que estava al carrer sant Miquel; les obres de restauració del castell de Barxell són una burla cap a la història local i la intel•ligència: el faig directament culpable dels desperfectes que ha patit el castell, que patix i que patirà. Com ha consentit que l’ empresa d’ olives El Serpis s’ haja carregat un jaciment musulmà al Castellar? Com gosa traure pit presentant una possible ruta de jaciments prehistòrics de la nostra ciutat si consentix el del castell de Barxell i el jaciment del Castellar? Quina barra té senyor alcalde! Quina barra! Què vol aparèixer davant l’ opinió pública com a defensor del patrimoni cultural alcoià? Ni de conya ho és vostè. No enganya a ningú. Faça un favor a la cultura alcoiana i plegue, home, plegue.

I damunt donant-se-les de demòcrata. Vostè milita en un partit que no ha trencat amb el franquisme; un dels seus presidents va ser ministre de Franco –ens va tanca el Club d’ Amics de la UNESCO- i, per suposat, estic referint-me a Fraga, i els altres dos presidents del seu partit, Aznar i Rajoy ni estaven ni se’ls esperava en la lluita per la democràcia en aquest país; que manipula Canal 9, que no deixa vore TV3 –quin exemple de respecte de la llibertat d’ opinió-; que va censurar un acte d’ una entitat legal com Acció Cultural del País Valencià a la Casa de Cultura d’ Alcoi; un partit que vol implantar de nou el nacional-catolicismo; un partit que vol imposar la seua moral sexual condemnant els homosexuals; un partit ple d’ hipòcrites que voten en contra del divorci i marxen corrents a divorciar-se. Quin historial democràtic tenen els seus membres? Ho he dit moltes voltes: en llegir les necrologies de polítics de dreta morts en alguns països europeus –França, sobretot- hi consta la seua participació en la lluita contra els ocupants nazis i contra Petain. Açò no passa en la dreta espanyola. No van lluitar contra el feixisme i gosen ara donar lliçons de democràcia.

Vostè senyor alcalde és un mediocre, i no és que això siga malament: servidor també és un mediocre. El problema senyor alcalde, a diferència de mi, és que vostè no sap que ho és. Home, és patètic intentant traure profit polític de les Festes de Moros i Cristians. Sí, ja sé que tots els alcaldes anteriors a vostè ho han fet, i els que vindran també ho faran, però és que se li nota molt senyor alcalde. Collons, és que no pixa un pardalet a Alcoi i ja està vostè fent-se un foto. Veu com deu anar-se’n senyor Sedano.

I si parle, senyor alcalde, de la política ecològica del seu Ajuntament? Doncs no podem parlar-ne perquè aquesta no existix. El tinglao eixe que presidix el senyor Signes és la cosa més inútil i ineficaç que puga parir mare. Fum de canyot! El desgavell de l’ hotel a la Font Roja ja expressa molt bé la seua opinió sobre l’ ecologia. La història no va a ser favorable amb vostè. I deixem parlar en aquest apartat de la legionel•la. Darrerament he pagat una multa per mal aparcament. Una multa justa i ben posada: he incomplint la llei i mereisc un càstig. Aleshores, vull el mateix tracte amb l’ empresa d’ asfaltats que ha incomplit el protocol de la legionel•la. Pense que tots som iguals, senyor alcalde. Favoritismes cap.

Tots sabem, senyor alcalde, l’ estat del nostre ferrocarril Alcoi-Xàtiva. El seu partit, el PP, és un 50% culpable de la situació. No l’ he sentit mai reivindicar-lo davant dels factòtums del seu partit. Mai. Així es defensen els interessos del poble. I de l’ estació d’ autobusos? Encara és il•legal. És vostè alcalde d’ una ciutat que ni té estació de tren mitjanament decent, ni estació d’ autobusos que se li puga dir així.

I si parlem dels seus fabulosos projectes de reactivació econòmica d’ Alcoi. Clar, el primer deuria ser acabar amb les despeses inútils del seu Ajuntament, començant pel seu propi jornal. I vostè que en vuit anys no ha creat ni un pam de terreny industrial ara li ve la neura del polígon de La Canal, en contra de tots els informes haguts i per haver, i del més mínim sentit comú. I del camp de golf a Xirillent? Un altre desgavell. Ara, espere que amb diners públics no es pague la pujada d’ aigua a dit camp des del riu Serpis. Seria ja el més intolerable. A què sí, senyor alcalde? A que vostè no és partidari de que tots els alcoians i alcoians paguem les jogueres d’ uns quants, o si? I és que se m’ amuntonen els exemples de les seues genialitats. I de la urbanització de Serelles? Un pla que anava a revoluciona la ciutat i que seria exemple de propis i estranys. I de veritat que ho ha sigut, senyor alcalde, però no del que vostè esperava. Un exemple més de la seua incompetència i de l’ habilitat, heretada del senyor Peralta, per espolsar-se responsabilitats.

Són massa fronts oberts, senyor alcalde, i no pot continuar un dia més al front de l’ alcaldia. Deu anar-se i, per una volta, done una lliçó de democràcia i alcoiania. Ah, i no es fie dels que després de publicat i llegit açò vagen a retre-li homenatge i fidelitat i en posen a parir. No, no es fie. Molts d’ ells estan menejant-li la cadira. I quan deixe de ser alcalde –espere que ben prompte- l’ abandonaran i aniran a buscar-se un lloc al sol amb algun altre. El PP local és la bufa la gamba i les punyalades traperes van que volen. I Alcoi sense eixir de la mediocritat i decadència a la que vostè l’ ha condemnat.

ALCOI TÉ CASA DE CULTURA, QUE SÍ!

A vore, el mateix dia que feia 70 anys del començament de la Segona Guerra Mundial, i estant un servidor a Gandia, prop del Carrefour, establiment que no es caracteritza precisament pel respecte a la llengua i cultura valenciana, l’ amic Ximo Llorens em telefona sol·licitant-me unes ratlles sobre els vora trenta anys de la fundació de l’ actual Casa de Cultura, edifici que molts alcoians – i molts polítics- no saben que existix.

Per alguns és sabut que la Casa de Cultura d’ Alcoi ocupa l’ antic edifici del Banc d’ Espanya dels anys vint del segle passat, i que abans era l’ Hostal Nou, assolat en 1921 sense que hi haguera víctimes, exceptuant un ruc que va morir a l’ estable. Quan als anys setanta del segle XX el Banc d’ Espanya va centralitzar tots els seus serveis suprimint les sucursals que no foren capitals de províncies, va oferir l’ edifici a l’ Ajuntament i aquest, sent alcalde Alberto Emilio Garcia, va decidir dedicar-lo a Biblioteca i Arxiu la seua part baixa i a Casa de Cultura les zones altes. Era l’ època de la Transició i l’ alcalde volent fer un acte democràtic, va convocar a totes les associacions culturals alcoianes per tal de consensuar un projecte cultural. Jo anava en representació del Club d’ Amics de la UNESCO, obert mesos abans després de sofrir la darrera tancada per obra i gràcia del ministre de la Governació –hui Interior- i que era Manuel Fraga, abans de ser el demòcrata de tota la vida que és ara; per cert, teníem el telèfon intervingut per la policia. El PP deuria de preguntar-li al seu president fundador, el propi Manuel Fraga, com es feien les escoltes telefòniques en el seu temps, ara que està açò tan de moda. I de pas dels assassinats d’ Enrique Ruano i de Julián Grimau, casualment els dos van “caure” per les finestres de la comissaria.

Les reunions eren kafkianes, d’ entre altres qüestions que discutíem si devíem de ficar Alcoi o Alcoy. Allò era tot inútil, i així ho va comprendre el primer alcalde democràtic des de 1936, Pep Sanus, i ens va enviar a tots a pastar fang. La remodelació de l’ edifici va estar a càrrec de Manolo Vidal. Sanus va nomenar director a Paco Bernàcer i un Consell Assessor integrat per gent dels partits polítics representats a l’ Ajuntament. Un servidor ho era, juntament amb altres, per nomenament del PSOE i vaig ser elegit secretari d’ eixe comitè. Federico Rubio va quedar encarregar de l’ Arxiu i Biblioteca Municipal. Paco, amb el seu nervi, va començar a donar-li caràcter i personalitat pròpia a la Casa de Cultura. L’activitat va assolir una gran altura a l’ igual que les picabaralles al Consell Assessor entre Paco Bernàcer i Paco Bernabeu, del PP.

Quan Bernàcer va dimitir va ser nomenat director Jordi Botella que encara va potenciar més l’ activitat de la Casa de Cultura, aquesta no parava d’ oferir això, cultura. Jordi va suprimir el Consell Assessor i va decidir que algunes activitats socials no podien estar dins la Casa de Cultura. Molta de l’ activitat artística que es va desenvolupar va tindre l’ inestimable ajuda del pintor Antoni Miró i el recolzament del millor regidor de Cultura que mai no ha tingut Alcoi: Pepito Sou Mentrestant Federico Rubio va dimitir de director de la Biblioteca i Arxiu i un servidor va ser nomenat com a successor seu al càrrec de la direcció. Dec dir amb tota justícia que sóc el pitjor director que mai no ha tingut la Biblioteca i Arxiu municipal, i vaig ser substituït per l’ actual Josep Lluís Santonja, tot un encert la decisió, ja que està fent-ho de puta mare.

Jordi Botella va ser substituït en guanyar el PP les eleccions per Miquel Santamaria, el qual ha degut fer front al menyspreu del PP per la cultura, a la falta de fons – que a hores d’ ara és asfixiant- i a la putada de posar-li un comissari polític “con mando en plaza” com és Carmina Nacher (quan se la troba a faltar a les processons de la comarca). I així està la Casa de Cultura: tot un edifici fantasmal. Una Casa de Cultura que degut al PP no és tot el democràtic que deuria ser, i ho era en temps de Sanus i del PSOE. Vull ara i ací recordar que per ordre de la regidora de Cultura Trini Miró es va negar a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acte de presentació. Es va censurar a una societat totalment legal, eixe és el talant de la dreta alcoiana, una dreta rància, conservadora, blavera, inculta i pagada d’ ella mateix.

El cas de la infrautilització de la Casa de Cultura és un dels motius pels quals Sedano i tota la seua troupe deu abandonar el poder local a Alcoi i esperar que l’ esquerra es comporte com això, com a esquerre i valore la cultura en tot allò que val, i açò passa, entre d’ altres, en revitalitzar la Casa de Cultura. Així ho espere.

INCENDIS ESTIUENCS

Perdoneu la frivolitat: passaven els dies de juliol i jo preguntant-me com és que encara enguany no s' havia donat un incendi a la Vall de Gallinera-Alcalà. I vets ací que ja s' ha produit: és tot un clàssic de l' estiu un incendi forestal en esta zona. Cap any en falta. Ahir vaig passar per la Vall de Gallinera cap a Dénia i, efectivament, era ben visible a la part dreta de la carretera, en la zona alta, els estralls del incendi forstal de l' altre dia, i a la banda esquerra, la Serra de l' Almirall, veritable paisatge lunar producte dels incendis d' altres anys. Què passa a la Vall de Gallinera i Alcalà que tots els estius es crema? Es castiguen als seus causants? Si és així, amb quina pena?

També m' he assabentat que a L' Orxa, amb motiu de les seues festes, i en els dies de mes calor del passat juliol, en plena alerta roja, van fer esclatar una traca. Ja fa anys hi va haver un incendi forestal a L' Orxa on moriren dos brigadistes i resultant culpable per negligència el mateix alcalde de L' Orxa. Amb aquets antecedents, com no es prenen les mesures escaients i tiren una traca?

Per no parlar els incendis al voltant de les obres de l' autovia per Alcoi. Què collons està passant? Volem que la NASA utilitze la nostra comarca per tal d' adiestrar els seus astronautes que van a la Lluna i,o a Mart? Ja que no prendre's seriosament aquest assumpte, d' ací uns quants anys el nostre paisatge res haurà d' envejar al llunar o al marcià?

UN VIATGE TURÍSTIC I CULTURAL

A vore, van a deixar-me que els propose el que jo crec un fascinant, divertit, original i útil viatge per part de França, de Catalunya i del País Valencià. Aquest itinerari es pot realitzar particularment o en grup. En aquest darrer cas, el més aconsellable és el bus, però cal fugir del bus convencional i dur-lo a terme en un especial; no oblidem que volem tots un viatge còmode. Aleshores, caldrà viatjar en un bus de poques places - d' eixos de trenta seients i taules- amb tots els serveis disponibles. Un bus modern i amb totes les prestacions modernes de seguretat. Insistisc en realitzar un viatge agradable. També anem a fugir de realitzar excursions a toc de pito, feixugues i avorrides. No, el viatger deu estar a gust per tal de traure-li - al viatge- la màxima utilitat possible. Per tant, serà un desplaçament car però que no estiga fora de la majoria, no oblidem que pernoctarem en bons hotels i menjarem en bons restaurants. I una altre qüestió indispensable és que el viatger deu tenir un nivell cultural superior al normal. Així no perdrem temps en explicar una sèrie de circumstàncies -la major part històriques- i traurem més profit. I encara que es pot realitzar en qualsevol època de l' any, jo aconsellaria setembre o abril.

Bé, feta esta petita introducció anem a començar el viatge que ens traslladarà directament - amb les parades reglamentàries- d' Alcoi a la darrera ciutat dels Països Catalans: Salses, hui en dia formant part de l' estat francés. Arribats i ja còmodament allotjats, cal fer un tomb per la ciutat i prendre un bon sopar. A l' endemà visitarem la seua fortalesa, alçada a finals del segle XV pel rei Ferran el Catòlic. No cal oblidar que la frontera entre França i Espanya estava precisament ací. A mitjans del segle XVII, i dins la Guerra dels Trenta Anys, el francesos van ocupar la fortalesa i la resta del Roselló, i amb el Tractat dels Pirineus, estes terres tan històricament catalanes, van passar a mans de França.

Tornem a dormir a Salses i a l' endemà marxem cap a Avinyó, on aplegarem a migdia. La resta de la jornada la dedicarem a passejar pels carres de la ciutat i amarar-nos de la seua vitalitat. El dia següent visitarem el Palau dels Papes, on durant molts anys residiren els caps de l' església catòlica en ser expulsats de Roma, a l' època del Cisma d' Occident. No oblidem tampoc fer una ullada a la seua catedral i travessar el riu Roïne pel pont de sant Benesset, conegut mundialment per la cançó "Sur le pont d' Avignon". Eixe mateix dia encara dormirem a esta ciutat i demà marxarem cap a un altre punt turístic i cultural.

Efectivament, ens acomiadem d' Avignon i prenem la ruta cap la població de Cluny. I com és norma, la resta del dia el dedicarem a tafanejar per la petita vila; això sí, després d' haver-nos allotjat en un bon hotel i haver triat ja un(s) bon(s) restaurant(s). A l' endemà es dedicarem a visitar la seua abadia tan important per a la història religiosa de l' Edat Mitjana com creadora de l' art romànic. De tota manera, durant la Revolució Francesa gran part del seu edifici va ser assolat, restant dempeus sols una petita part del que estem contemplant. L' orde cluniacenca va ser la principal dinamitzadora del Camí de sant Jaume, encara que poc a poc va anar entrant en decadència degut a la relaxació de costums que s' hi va operar. Esta orde va desaparèixer definitivament en el segle XVIII. Els esplèndids paisatges que ens envolten eren ideals per a aïllar-se del món i per a poder subsistir d' una manera autàrquica seguint les normes de sant Benet. Una volta havent-nos extasiat de tanta petja històrica tornarem a la ciutat on farem nit una volta més.

Demà matí ens encaminarem cap a Paris on romandrem uns tres dies. El primer d' ells el dedicarem exclusivament a visitar el Louvre. El segon imprescindible visitar Notre Dame i la Sainte Chapelle, que està just enfront i el tercer a visitar d' altres monuments de la Ville Lumiere a voluntat. De la capital de França no cal extendre's molt en la seua descripció ja que és un lloc turístic de primer ordre.

Una volta esgotats els tres dies parisencs ens traslladarem cap a Caen, la capital de Normanida, on aplegarem a migdia i, com sempre, dedicarem la resta de la jornada a rodar per ella sense cap itinerari previst. Una volta passada la nit, a l' endemà visitarem la seua catedral i el Museu dedicat a la Segona Guerra Mundial. La capital normanda va ser derruïda pels bombardejos aliats arran el desembarcament a la seua costa a principis de juny del 1944, per tant el seu desenvolupament urbà és posterior a esta data. Dels monuments medievals que encara restes dempeus hi trobem la petja de Guillem el Conqueridor, senyor de Normandia i futur rei d' Anglaterra a mitjans del segle XI. Tornarem a passar la nit en esta ciutat i a l' endemà cobrirem una altra etapa de nostre viatge.

Marxem cap a Bayeux, molt prop de Caen, ciutat que miraculosament no va sofrir cap tipus de destrucció després del desembarcament de Normandia a juny del 1944. En esta vila trobem el famós Tapís que porta el seu nom, i que és una peça de tela d' uns 70 metres de llargària per un d' ample, i on es narra amb imatges el desembarcament al sud d' Anglaterra de Guillem de Normandia, de la batalla d' Hasting i de la mort del darrer rei saxó Harald a mans del mateix Guillem. Podem visitar-lo al Centre Guillaume le Conquérant. La resta del dia podem dedicar-lo a passejar per la vila o acostar-nos a una de les platges on es va realitzar el desembarcament de 1944. La nit, això sí, a Bayeux. I no podem anar-nos a dormir sense haver tastat un Calvados, beguda típica de la zona.

A l' endemà ens dirigim al Mont saint Michel, una illa rocosa ja quasi a la frontera amb Bretanya. Al seu cim es troba una antiga abadia dedicada al sant que li ha donat nom: sant Miquel. Les espectaculars marees que l' afecten possibiliten que de vegades ens envolte un mar de sorra i no d' aigua. El primer que hem de fer és instal·lar-nos en alguns dels hotels que hi ha dins de la població, tots ells de petites dimensions i poques habitacions, per la qual cosa haurem tingut la prevenció de llogar-lo per avanç. Si és possible, ens allotjarem en el que porta el nom de La Mère Poulard. El millor moment per desplaçar-nos pel Mont saint Michel és a poqueta nit, quan les riuades de turistes ja han abandonat el lloc, que és el que farem el primer dia. Deixarem la visita a l' abadia a l' endemà pel matí, quan també passarem la nit al mateix indret.

A l' endemà marxarem cap a Blois, al centre de França, on s' instal·larem per tal de visitar una sèrie de chateaux al llarg del riu Loira i els seus afluents. Cal adverir que més que castells propiament dits es tracta de palaus-fortaleses, quasi tots ells d' estil renaixentista. és imprescindible visitar al menys els de Chambord, Chenonceau i Saumur. A esta etapa li dedicarem uns tres dies, en la que a més d' admirar l' estil de vida de la noblesa francesa dels segles XVI i XVII, podem admirar una sèrie d' encisadors paisatges, propis de la campinya francesa.

Una volta visitada la zona marxarem cap a Carcassonne, al sud del pais. Com que aplegarem ja passat el migdia, si tenim temps després del nostre allotjament tafanejarem per la ciutat, com haurem fet ja algunes voltes al llarg del viatge. A l' endemà visitarem allò que ha fet famós a esta ciutat occitana:la part fortificada o Cité, que és troba en un excel·lent estat de conservació. La vila va ser centre de l' heretgia catara que va arrelar a l' Occitania als segles XII i XIII. Farem nit a la ciutat i a l´endemà continuarem el nostre pelegrinatge cultural.

La següent ciutat que visitarem serà Girona, ja a Catalunya, on passarem tot un dia, pernoctació inclosa. No podem deixar de vore-hi la seua catedral i el seu barri jueu o call, un dels millors conservats, sense oblidar-nos de la perspectiva que des de la ciutat podem albirar des del riu Onyar.

A l' endemà marxarem cap a Peniscola, on aplegarem al migdia i on passarem la nit. Peníscola és una petita franja de terra unida a la costa per un tòmbol artificial i modern la qual cosa la convertix en una península en detriment de l' illa d' antuvi. Va ser una fortalesa dels templaris i on el Papa Luna (Benedicte XIII) va passar els darrers anys de la seua vida i on mantenia una petita cort pontifícia, darrers estertors del Cisma d' Occident. Esta fortalesa la visitarem a l' endemà i, com és habitual, la vesprada de la nostra arribada la dedicarem a passajar-nos per l' indret, un dels punts trístics més imporants de la zona.

Havent dinat a Peníscola ens encaminem cap a Morella, on aplegarem en una hora. Ens allotjarem i a tafaenjar per la població, que visitarem més detingudament a l' endemà: la seua església -un dels exemples més importants del gòtic valencià-, el seu castell i les seues muralles restaurades. Morella al segle XIX va ser un centre carlí que va obligar a enfrontaments sagnants amb les tropes liberals del general Espartero: es va convertir en un nucli ocupat pelsliberals enmig d' un hinterland totalment carlí. Al segle XX va desenvolupar una important i afamada indústria tèxtil basada en la confecció de mantes, no debades estem a més de mil metres d' altura i el fred està molt present. Una volta passat tot el dia a la ciutat i passar una altra nit en ella, realitzarem la nostra última etapa del nostre periple.

A l' endemà, marxarem cap a Alcoi per la carretera de l' interior, parant-nos al monestir de la Vallibana, patrona de Morella, en honor de la qual es realitzen una sèrie de festes cada sis anys: el Sexenni de Morella. Una altra parada la realitzarem a Sant Mateu, on visitarem la seua església parroquial d' estil gòtic i amb una interessant portada romànica. Dinarem en Sant Mateu i ja sols ens aturarrem breument a Cabanes, on visitarem el seu Arc romà. Fet açò, ja cap a Alcoi, després de tres setmanes -espere no esgotadores- de viatge en el que hem conegut i visitat indrets molts d' ells lluny de les rutes turístiques convencionals.

Ja per acabar, sols em resta recomanar la lectura de quatre novel·les històriques relacionades amb esta ruta. Per a comprendre i conèixer el món de Peníscola, Avinyó i Morella és recomanable llegir El Papa maleït, de Manel Garcia Grau, a l' Editorial Planeta; La Promesa del Ángel, dels autors Frédéric Lenoir i Violette Cabesos ens introduirà al fantàstic món del Mont saint Michel, del Grup Editorial Random House Mondadori, S.L.; Kylie Fitzpatrick és autora de El hilo secreto, que ens serà útil per al coneixement del Tapís de Bayeux, a l' Editorial Salamandra; finalment, Avril a Paris, de Michael Walner, sobre el Paris de l' ocupació alemanya, a l' Editorial Destino.

LA FONT ROJA I BARXELL

D’ entre els molts desgavells que el nostre alcalde, Jorge Sedano, està dient aquets darrers temps, cal destacar aquell que justifica la no construcció d’ escoletes pel fet que seria fer-li la competència a les escoletes privades i deixaria gent sense treball. Collons! els interessos privats per damunt dels públics, a més a més que la construcció d’ escoletes públiques també creen llocs de treball. Clar, que aquest mateix raonament no l’ aplica el senyor alcalde a la construcció de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local). Si ja hi ha una sèrie d’ albergs u hotels privats per què edificar un hotel a la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local)? Anem a fer-li la competència a la privada i restar llocs de treball. Coherència pura del senyor alcalde.

L’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local) no deu materialitzar-se per les senzille raons que cal restar pressió demogràfica als parcs naturals: mai s’ ha edificat un hotel a un parc naturals; des del 1332 els alcoians ens hen dedicat a respectar eixa zona verda i no es pot consentir que esta tropa pepera acabe amb esta constant del nostre poble; ja n´hi ha molta oferta hotelera –com ja he dit- al Carrascar de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local) i l’ elevat cost de l’ hotel millor seria que es dedicara a l’ educació, seguretat, sanitat i cultura que bona falta fa. El senyor alcalde d’ ací alguns anys sols mereixerà unes línies en la història d’ Alcoi, tal és la seua falta de projectes i mesures ciutadanes, i un capítol especial en el de les cagades, com la de la Rosaleda, la cabuderia de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local), la punyeteria del camp de golf de Xirillent ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) i demés.

I una d’ eixes cagades del senyor alcalde és el tema de la reparació del castell de Barxell ( avore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). El seu propietari, persona que no destaca precisament pel seu nivell cultural, ja fa anys que està rient-se del poble d’ Alcoi, i el seu alcalde –el d’ Alcoi- tolerant-ho. Mai no comprendré com l’ honrat gremi dels pallassos no denuncia a l’ Ajuntament d’ Alcoi per competència deslleial.

I van a deixar-me que done una idea o suggerència per al tema del castell de Barxell ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). Que hi facen una casa de putes. Sí, una casa de putes. No es pot consentir que a la nostra ciutat – Alcoi- hi haja centenars de bars i sols dos llibreries, sols dos biblioteques públiques i sols tres cases de putes. Com que esta tropa de cultura gens, aleshores (ja sóc un gilipolla per al senyor Rus per fer ús d’ esta paraula) l’ única opció viable que veig per al tema del castell de Barxell (a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) és això: una casa de putes. Ah, i que vinga Berlusconi a inaugurar-la.