Con lo que pasó el lunes día 10 de enero del 2011 con el Balón de Oro es la segunda vez que nace en mí un sentimiento españolista que me tiene verdaderamente preocupado. La primera vez sucedió cuando España ganó el mundial este verano pasado; la fiebre españolista me afectó tanto que me arropé con una bandera y una bufanda con los colores de España – los de la República, claro- y llegué a tararear el himno de España – el de la República, claro-, y en el instante en que España ganó el mundial, la fiebre nacionalista se me subió tanto hasta las meninges que, como un poseso, me puse a gritar a grito pelado: “Gibraltar español". Lo que provoca el futbol!
Pero, no, sucede que el lunes susodicho tuve otro ataque de españolitis, y cuando observé que a ningún jugador y entrenador español le dieron nada volví a asomarme al balcón y, de nuevo, como un orate empecé a gritar aquello de “Gibraltar español”, que es lema que más nos une a los habitantes de este país llamado España y que es propiedad de los bancos. Pero no se detuvo aquí mi afán españolista, no; estuve tentado de hacer una llamada para que invadiéramos militarmente a esa Europa que tanto nos odia y al mismo tiempo nos envidia, y les diéramos una lección de hombría, y para ello hubiera sugerido enviar a la Legión, con la cabra delante, eso sí.
dimarts, 11 de gener del 2011
dilluns, 13 de desembre del 2010
SÓC UN PRIVILEGIAT
Sí, sóc un privilegiat, almenys, així ho pense. I per què ho sóc? No és, precisament, per tindre una alçada d’ uns 1,85; no per ser atractiu; no per ser culé; no per ser el que es diu un roig; en definitiva, no per ser un metrosexual, que també, sinó per la senzilla raó que he sentit a Alarte parlar en valencià. Ho ha fet una volta, i jo he sigut testimoni d’ aquest fet històric. Aleshores, sóc o no sóc un privilegiat? Doncs, clar que sí. Açò no passa tots els dies, no.
Jorge, no confondre amb Jordi, Alarte és un polític autoanomenat socialista que aspira a derrotar a Camps i els seus trages a les pròximes eleccions autonòmiques. No ho va a aconseguir. Cap votant del PP canviarà l’ orientació del seu vot. I per l’ esquerra tampoc va a guanyar-ne, i un dels motius és el seu desprisi per la llengua i cultura valenciana. Mai, com ja he dit, en fa ús. Facen la prova i escoltent-lo als mitjans de comunicació: mai, repetisc, no utilitza el valencià, a l’ igual que la resta de polítics del PSOE, i no digam del Partit Popular. Això sí, ja he dit que ho va fer una sola volta i vaig tindre la sort i el privilegi d’ escoltar-lo. Vaig assistir a un esdeveniment històric que no es tornarà a repetir. Això faltava, home, parlar en dialecte.
La veritat siga dita és que, per altra banda, tampoc obtindrà molts vots per part dels ecologistes. El senyor Alarte, a l’ igual que fan al món del “famoseo petardo”, va buscar la foto fàcil assistint a una correguda de bous en plena discussió sobre la conveniència o no d’ eixes mateixes corregudes – les de bous- motivada per la supressió d’ aquestes per part del Parlament català. El senyor Alarte és partidari, per tant, de la tortura i del maltractament dels bous, cap vot, per tant, de persona ecologista obtindrà, i els partidaris de les corregudes –les de bous- ja voten al PP, home. I, a més a més, pense que deixa al PSOE d’ Alcoi en una posició incomoda ; aquest partit, com tothom sap, a Alcoi està en conra de l’ hotel de la Font Roja i del parc tecnològic de La Canal i del complex urbanístic que es vol construir al voltant d’ un camp de golf a Xirillent (no pense dir que significa aquest topònim no passe igual com al de la Font Roja –transformat en Fuente Roja, o Horta Major, a la seua volta transformat en Huerta Mayor), i una de les raons esgrimides és de caire ecològic, en defensa de la fauna i de la vegetació i, clar, el missatge del PSOE local cau pel seu propi pes. No es pot ser partidari de les corregudes –les de bous- i, per tant, del maltractament als animals, i, al mateix temps, argüir en defensa de la fauna en la lluita contra el projecte hotelístic de la Font Roja, polígon industrial de La Canal i camp de golf de Xirillent.
De tota manera ja està tot el peix venut. El País Valencià va a tindre quatre anys més a Camps, Ripoll, Fabra i la seua estàtua, Blasco, i companyia. Quatre anys més de nacionalcatolicisme, de falleres i fallers, de Canal 9, de tòpics i, sobretot, d’ agonia per a la llengua i cultura valenciana, per a l’ escola pública, per al medi ambient i per a la meua santa llibertat de vore o no TV3. I l’ esquerra? Això, i l’ esquerra?
Jorge, no confondre amb Jordi, Alarte és un polític autoanomenat socialista que aspira a derrotar a Camps i els seus trages a les pròximes eleccions autonòmiques. No ho va a aconseguir. Cap votant del PP canviarà l’ orientació del seu vot. I per l’ esquerra tampoc va a guanyar-ne, i un dels motius és el seu desprisi per la llengua i cultura valenciana. Mai, com ja he dit, en fa ús. Facen la prova i escoltent-lo als mitjans de comunicació: mai, repetisc, no utilitza el valencià, a l’ igual que la resta de polítics del PSOE, i no digam del Partit Popular. Això sí, ja he dit que ho va fer una sola volta i vaig tindre la sort i el privilegi d’ escoltar-lo. Vaig assistir a un esdeveniment històric que no es tornarà a repetir. Això faltava, home, parlar en dialecte.
La veritat siga dita és que, per altra banda, tampoc obtindrà molts vots per part dels ecologistes. El senyor Alarte, a l’ igual que fan al món del “famoseo petardo”, va buscar la foto fàcil assistint a una correguda de bous en plena discussió sobre la conveniència o no d’ eixes mateixes corregudes – les de bous- motivada per la supressió d’ aquestes per part del Parlament català. El senyor Alarte és partidari, per tant, de la tortura i del maltractament dels bous, cap vot, per tant, de persona ecologista obtindrà, i els partidaris de les corregudes –les de bous- ja voten al PP, home. I, a més a més, pense que deixa al PSOE d’ Alcoi en una posició incomoda ; aquest partit, com tothom sap, a Alcoi està en conra de l’ hotel de la Font Roja i del parc tecnològic de La Canal i del complex urbanístic que es vol construir al voltant d’ un camp de golf a Xirillent (no pense dir que significa aquest topònim no passe igual com al de la Font Roja –transformat en Fuente Roja, o Horta Major, a la seua volta transformat en Huerta Mayor), i una de les raons esgrimides és de caire ecològic, en defensa de la fauna i de la vegetació i, clar, el missatge del PSOE local cau pel seu propi pes. No es pot ser partidari de les corregudes –les de bous- i, per tant, del maltractament als animals, i, al mateix temps, argüir en defensa de la fauna en la lluita contra el projecte hotelístic de la Font Roja, polígon industrial de La Canal i camp de golf de Xirillent.
De tota manera ja està tot el peix venut. El País Valencià va a tindre quatre anys més a Camps, Ripoll, Fabra i la seua estàtua, Blasco, i companyia. Quatre anys més de nacionalcatolicisme, de falleres i fallers, de Canal 9, de tòpics i, sobretot, d’ agonia per a la llengua i cultura valenciana, per a l’ escola pública, per al medi ambient i per a la meua santa llibertat de vore o no TV3. I l’ esquerra? Això, i l’ esquerra?
diumenge, 21 de novembre del 2010
NO A LA GUERRA
El Partit Popular tenia tota la raó del món quan acusava a la plataforma que és va mobilitzar contra la guerra de l’ Iraq de parcial. De tota manera, exquisita va ser l’ actuació de dita plataforma quan Aznar ens va ficar en la guerra. Jo mateix vaig participar en algun dels seus actes. Però, és que la guerra no s’ ha acabat i eixa plataforma no dona senyals de vida. Serà per què al poder està un partit suposadament d’ esquerres?
Espanya està en guerra. Soldats espanyols estan destinats a l’ Afganistan i han patit baixes. Què collons fem en aquest país? Està clar, defensant els interessos dels americans. Ningú es creu que hem anat a lluitar per la democràcia i la llibertat. Cada dia llegim a la premsa les atrocitats que les tropes occidentals hi cometen. On està, insistisc, la presència de tots aquells que es van oposar a la guerra de l’ Iraq? Probablement instal•lats còmodament en les esferes del poder, en allò que es diu “el pessebre”.
Saben vostés què ens costa cada dia la presència espanyola a l’ Afganistan? Milions d’ euros que es podien invertir en àrees més profitoses com l’ educació, la cultura i la sanitat. Si no estiguerem en Afganistan no hi hauria cap problema en pagar les pensions, no haurien rebaixat el sou als funcionaris i no hagueren disminuït les inversions públiques: el dèficit del pressupost espanyol no seria tan escandalós. I tot açò vist des del punt de vista material però des del punt de vista ètic sembla del tot incorrecte i incoherent que un parit que es diu d’ esquerres, que es diu hereu de Pablo Iglesias, que històricament ha presumit de pacifista i que ha estat sempre en contra de l’ existència de l’ exèrcit puga sostindre una guerra. I, a més a més, celebra amb goig tota mena de desfilada militar, on un grup de gent mostren públicament una sèrie d’ instruments- les armes- que no tenen altra utilitat que provocar la mort i el sofriment de la gent. Per a què servis un tanc? Per a què servix una metralladora? Per a què servix una bomba? Doncs, per això! per provocar el sofriment aliè. Quan costa el manteniment i l’ adquisició de l’armament? Molt més que les universitats. I el PSOE en aquest país, fins que s’ esdevinguera en una colla de liberals jugant a socialdemòcrates, fins que el propi PSOE traira els principis del socialisme i del mateix fundador seu, l’ esmentat Pablo Iglesias, sempre, sempre, ha estat pacifista i molt crítica amb l’ existència d’ un exèrcit.
La guerra de l’ Afganistan és un vesper on s’ han ficat els americans i tots els països satèl•lits seus. Ni va a guanyar-se la guerra, ni va a instal•lar-se la democràcia, ni el poble afgà ens vol, ni res de res. Tan Estat Major, tan general, tanta estrella, tanta creu de mèrits i sofriments no van a servir per res, sols sang, més sang i un riu de diners que únicament van a ser útils per a fer més riques a les companyies multinacionals de l’ armament. I si açò és tan clar, on està el moviment ciutadà contra la guerra que tan bé va funcionar contra Aznar, el PP i Bush . Quina diferència hi ha amb Obama i Zapatero? Què l’ ONU ha aprovat esta acció militar i la d’ Iraq no? Collons, quin consol per a les persones que hi està perdent la vida. La gent, doncs, continua morint, i de quina manera! Espanya està en guerra, i un partit autoanomenat d’ esquerres i que es titulat Socialista i Obrer la fomenta. Vergonyós, patètic i intolerable.
Finalment sols en resta dir que Obama està cometent el mateix error que Hitler quan va voler envair la Gran Bretanya. El capsot i malparit de l’ alemanyá va utilitzar la Wehrmacht i la Luftwaffe, fracassant, afortunadament, estrepitosament. Si haguera enviat a la Gran Bretanya als responsable d’ Auxilio Social, Plato Único, bisbots feixistes i caps falangistes “por el Imperio hacia Dios”, els britànics no hagueren durat ni mig any. De xavo eren aquets muntat la corrupció i el desgovern. Doncs, la mateixa errada està cometent Obama i en lloc d’ enviar als Marines, els Bersaglieris, la Legión i la infanteria anglesa que res estan aconseguint, deuria portar a l’ Afganistan al Roldán, al Bigotes, a tota la tropa del Gurtel, al Fabra, al Camps, a l’ Ortiz, i al Riki Costa. Victòria aconseguida, escolte, victòria total. Bonicos són tots aquets.
Espanya està en guerra. Soldats espanyols estan destinats a l’ Afganistan i han patit baixes. Què collons fem en aquest país? Està clar, defensant els interessos dels americans. Ningú es creu que hem anat a lluitar per la democràcia i la llibertat. Cada dia llegim a la premsa les atrocitats que les tropes occidentals hi cometen. On està, insistisc, la presència de tots aquells que es van oposar a la guerra de l’ Iraq? Probablement instal•lats còmodament en les esferes del poder, en allò que es diu “el pessebre”.
Saben vostés què ens costa cada dia la presència espanyola a l’ Afganistan? Milions d’ euros que es podien invertir en àrees més profitoses com l’ educació, la cultura i la sanitat. Si no estiguerem en Afganistan no hi hauria cap problema en pagar les pensions, no haurien rebaixat el sou als funcionaris i no hagueren disminuït les inversions públiques: el dèficit del pressupost espanyol no seria tan escandalós. I tot açò vist des del punt de vista material però des del punt de vista ètic sembla del tot incorrecte i incoherent que un parit que es diu d’ esquerres, que es diu hereu de Pablo Iglesias, que històricament ha presumit de pacifista i que ha estat sempre en contra de l’ existència de l’ exèrcit puga sostindre una guerra. I, a més a més, celebra amb goig tota mena de desfilada militar, on un grup de gent mostren públicament una sèrie d’ instruments- les armes- que no tenen altra utilitat que provocar la mort i el sofriment de la gent. Per a què servis un tanc? Per a què servix una metralladora? Per a què servix una bomba? Doncs, per això! per provocar el sofriment aliè. Quan costa el manteniment i l’ adquisició de l’armament? Molt més que les universitats. I el PSOE en aquest país, fins que s’ esdevinguera en una colla de liberals jugant a socialdemòcrates, fins que el propi PSOE traira els principis del socialisme i del mateix fundador seu, l’ esmentat Pablo Iglesias, sempre, sempre, ha estat pacifista i molt crítica amb l’ existència d’ un exèrcit.
La guerra de l’ Afganistan és un vesper on s’ han ficat els americans i tots els països satèl•lits seus. Ni va a guanyar-se la guerra, ni va a instal•lar-se la democràcia, ni el poble afgà ens vol, ni res de res. Tan Estat Major, tan general, tanta estrella, tanta creu de mèrits i sofriments no van a servir per res, sols sang, més sang i un riu de diners que únicament van a ser útils per a fer més riques a les companyies multinacionals de l’ armament. I si açò és tan clar, on està el moviment ciutadà contra la guerra que tan bé va funcionar contra Aznar, el PP i Bush . Quina diferència hi ha amb Obama i Zapatero? Què l’ ONU ha aprovat esta acció militar i la d’ Iraq no? Collons, quin consol per a les persones que hi està perdent la vida. La gent, doncs, continua morint, i de quina manera! Espanya està en guerra, i un partit autoanomenat d’ esquerres i que es titulat Socialista i Obrer la fomenta. Vergonyós, patètic i intolerable.
Finalment sols en resta dir que Obama està cometent el mateix error que Hitler quan va voler envair la Gran Bretanya. El capsot i malparit de l’ alemanyá va utilitzar la Wehrmacht i la Luftwaffe, fracassant, afortunadament, estrepitosament. Si haguera enviat a la Gran Bretanya als responsable d’ Auxilio Social, Plato Único, bisbots feixistes i caps falangistes “por el Imperio hacia Dios”, els britànics no hagueren durat ni mig any. De xavo eren aquets muntat la corrupció i el desgovern. Doncs, la mateixa errada està cometent Obama i en lloc d’ enviar als Marines, els Bersaglieris, la Legión i la infanteria anglesa que res estan aconseguint, deuria portar a l’ Afganistan al Roldán, al Bigotes, a tota la tropa del Gurtel, al Fabra, al Camps, a l’ Ortiz, i al Riki Costa. Victòria aconseguida, escolte, victòria total. Bonicos són tots aquets.
dimarts, 9 de novembre del 2010
TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI
NI QUICOS NI PAPES. VOLEM TRAMUSSOS.
Bé, ja ha passat la vinguda del Papa. I la rebuda ha estat del tot excepte multitudinària. Espanya ja no és, afortunadament, el país de missa i olla: se'ls està acabant el xollo. Tanmateix, estem lluny de ser un país laic i l' església catòlica encara té molts privilegis, sobretot financers i educatius. I per si faltava alguna cosa Joseph Ratzinger ha comparat Espanya amb la de la República. Efectivament, durant la República es van cremar esglésies i convents, però la gent no crema esglésies i convents sense cap motiu, pel gust de fer-ho. Mai no han cremat una taverna, un hospital ni una plaça de bous. Si a la República el poble va elegir cremar esglésies per alguna cosa seria. I és les condicions de la classe obrera a Espanya eren espantoses i l' església catòlica mai no les va denunciar i, a més a més, es va aliar amb els responsables de tanta explotació i misèria. I açò sense oblidar, és l' obligació dels historiadors, que el cristianisme va destruir les restes de civilitzacions anteriors i, o contemporànies com el paganisme, judaisme o islamisme. Quantes obres d' art van ser destruïdes pel clericalisme catòlic.
I a Alcoi? De puta pena. Sedano inaugurant i, o assistint a tots els actes on creu que pot traure profit fent-se la foto corresponent. L' esquerra dividida: PSOE, EU, BLOC i Esquerra Republicana del País Valencià. El PP seguix amb els projectes de Xirillent, Serelles i Hotel de la Font Roja. Ni una biblioteca més. L? “Alcoyano” cada volta més és menys que un club, no ha plogut el suficient per a collir esclatasangs i continuen sense voler dedicar-me un carrer, plaça, avinguda o pont. Així va Alcoi.
De tota manera algun aspecte positiu hi trobem, l' altre dia uns 50 alumnes del Cotes Baixes van fer una concentració a la Bandeja contra la visita de Ratzinger, millor dit, contra les despeses ocasionades per la seua vinguda. Ell és cap visible d' una monarquia absolutista d' origen diví, misògina i homofaba. Ah, ja estan ficant als carrers la lluminària de Nadal.
Bé, ja ha passat la vinguda del Papa. I la rebuda ha estat del tot excepte multitudinària. Espanya ja no és, afortunadament, el país de missa i olla: se'ls està acabant el xollo. Tanmateix, estem lluny de ser un país laic i l' església catòlica encara té molts privilegis, sobretot financers i educatius. I per si faltava alguna cosa Joseph Ratzinger ha comparat Espanya amb la de la República. Efectivament, durant la República es van cremar esglésies i convents, però la gent no crema esglésies i convents sense cap motiu, pel gust de fer-ho. Mai no han cremat una taverna, un hospital ni una plaça de bous. Si a la República el poble va elegir cremar esglésies per alguna cosa seria. I és les condicions de la classe obrera a Espanya eren espantoses i l' església catòlica mai no les va denunciar i, a més a més, es va aliar amb els responsables de tanta explotació i misèria. I açò sense oblidar, és l' obligació dels historiadors, que el cristianisme va destruir les restes de civilitzacions anteriors i, o contemporànies com el paganisme, judaisme o islamisme. Quantes obres d' art van ser destruïdes pel clericalisme catòlic.
I a Alcoi? De puta pena. Sedano inaugurant i, o assistint a tots els actes on creu que pot traure profit fent-se la foto corresponent. L' esquerra dividida: PSOE, EU, BLOC i Esquerra Republicana del País Valencià. El PP seguix amb els projectes de Xirillent, Serelles i Hotel de la Font Roja. Ni una biblioteca més. L? “Alcoyano” cada volta més és menys que un club, no ha plogut el suficient per a collir esclatasangs i continuen sense voler dedicar-me un carrer, plaça, avinguda o pont. Així va Alcoi.
De tota manera algun aspecte positiu hi trobem, l' altre dia uns 50 alumnes del Cotes Baixes van fer una concentració a la Bandeja contra la visita de Ratzinger, millor dit, contra les despeses ocasionades per la seua vinguda. Ell és cap visible d' una monarquia absolutista d' origen diví, misògina i homofaba. Ah, ja estan ficant als carrers la lluminària de Nadal.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI
PROPÒSIT
Ja, per fi. Pense que tinc solucionat l' assumpte de l' Internet. M' ha dut de cap moltes setmanes però, com ja he dit, sembla apanyat. I, que vull dir amb açò? Que quasi diàriament publicaré les meues impressions sobre la realitat local alcoiana ,podria ser-ne una altra? I. Clar, un ha complit el ritual de baixar a la Fira de Tots Sants; gojar amb el Barça del 5-0 al Madrid; cabrejar-me per la victòria del Madrid davant l' Hèrcules; escoltar, una volta més, al president de l' Associació de sant Jordi destrossar la llengua i la retòrica; sentir al Rajoy despotricant contra els homosexuals i quan sabran que l' homosexualitat no és cap malaltia però que el feixisme sí; continue vivint a una ciutat on no podem tindre els sortidors en funcionament; estic fart e viure a un País Valencià on els nombre de corruptes puja sense parar alhora que baixa la quantitat d' arbres, no debades li van fer fa uns dies un homenatge al Fabra, de Sicília va vindre un barco carregat de gent per a acudir a dit homenatge, d' entre les personalitats que hi viatjaven cal esmentar a don Vito Corleone, don Genaro Trementina i don Pasquale Genovese, Berlusconi va fer tard, pobret. Bé, això és el que ens ha tocar viure: el problema és que l' esquerra al País Valencià encara continue sense trobar-la, això sí a les processons, misses i demés saraos catòlics no falten mai. Mare tapem!
Ja, per fi. Pense que tinc solucionat l' assumpte de l' Internet. M' ha dut de cap moltes setmanes però, com ja he dit, sembla apanyat. I, que vull dir amb açò? Que quasi diàriament publicaré les meues impressions sobre la realitat local alcoiana ,podria ser-ne una altra? I. Clar, un ha complit el ritual de baixar a la Fira de Tots Sants; gojar amb el Barça del 5-0 al Madrid; cabrejar-me per la victòria del Madrid davant l' Hèrcules; escoltar, una volta més, al president de l' Associació de sant Jordi destrossar la llengua i la retòrica; sentir al Rajoy despotricant contra els homosexuals i quan sabran que l' homosexualitat no és cap malaltia però que el feixisme sí; continue vivint a una ciutat on no podem tindre els sortidors en funcionament; estic fart e viure a un País Valencià on els nombre de corruptes puja sense parar alhora que baixa la quantitat d' arbres, no debades li van fer fa uns dies un homenatge al Fabra, de Sicília va vindre un barco carregat de gent per a acudir a dit homenatge, d' entre les personalitats que hi viatjaven cal esmentar a don Vito Corleone, don Genaro Trementina i don Pasquale Genovese, Berlusconi va fer tard, pobret. Bé, això és el que ens ha tocar viure: el problema és que l' esquerra al País Valencià encara continue sense trobar-la, això sí a les processons, misses i demés saraos catòlics no falten mai. Mare tapem!
dijous, 30 de setembre del 2010
ON ESTÀ L' ESQUERRA?
Sí, on està l’ esquerra a Alcoi? Jo, personalment, no la trobe, no la veig, no la sent. Sols puc vore els seus membres a les processons, tots ells seriosos, dignes, tesos, professionals, amb el ciri i,o la vara ben agafada. Als actes digam reivindicatius o celebracions progressistes, cada volta menys, van en nom personal però a les processos, misses i demés esdeveniments religiosos acudixen d’ una manera oficial. Ja va dir Victor Hugo que a Espanya quan un ix al carrer es troba o amb un processó o amb els aldarulls provocats per un colp d’ estat. I és que cal reconèixer que a Espanya tants les processos com els colps d’ estats ens ixen molt bé. Miren vostés i comproven com gran part del santoral són sants espanyols però a la llista de Nobels científics sols tenim un espanyol, Santiago Ramon y Cajal; per cert, maçó (Severo Ochoa tenia la nacionalitat americana quan li van atorgar el Nobel). I no veig signes de canvi.
I , continuant amb les processons, també cal destacar o denunciar l’ assistència a ella d’ allò que s’ anomenen “autoritats” que, pel que sembla, és el comandant de la Guàrdia Civil, el bisbe i, o el cap militar de màxima graduació. Clar, amb tant poder militar i religiós al llarg de la nostra història és obi que, fins i tot l’ esquerra, considere que clergat, militarisme i autoritat és el mateix. Pense que també és autoritat un director d’ institut, col•legi, Biblioteca, Casa de Cultura i demés ens. On està allò que es deia de poder civil per damunt del militar? I de l’ estat laic?
Clar, i és que tenim a Alcoi, i a la resta del País Valencià i Estat Espanyol, una esquerra miop, amb complex d’ inferioritat, conservadora, covarda, mediocre, sense ideals i són incapaços de fer front al tripartit que mana a Alcoi: CAM, Salesians i Associació de sant Jordi. L’ alternança política a la nostra ciutat és Salesians o La Salle, i no eixim de pa i minxo. Ni eixirem amb esta tropa.
Cal dir que, a més, tenim una esquerra dividida: PSOE, Compromís, BLOC i ERPV (aquest darrer ja quasi un “partido tocapelotas”). Servidor no compren com aquets tres darrers partits no estan units, crec que és poc els separa a no ser que siga pels personalismes. I que conste que done l’ apel•latiu d’ esquerra al PSOE no per mèrits propis sinó per demèrits aliens. La política ultradretana del PP fa que considerem al PSOE d’ esquerres quan no ho és; són un grup de liberals jugant a ser socialdemòcrates, mentre que els del PP són una colla de reaccionaris jugant a ser liberals.
Però a pesar de tot açò confie i desitge que el PP no torne a guanyar les pròximes eleccions municipals, i encara espere que l’ esquerra tinga un xic de trellat i, si no una política veritablement d’ esquerres, al menys que la deriva d’ Alcoi no s’ accentue més. Per tot açò vaig a gosar donar una sèrie de directrius que des del meu modest punt de vista van a ser imprescindibles per a tractar de salvar el més possible del naufragi del que som testimonis.
Primerament que no prometen res al poble. L’ estat de les finances locals no permet cap alegria i deuen ser molt rigorosos en la despesa pública. El primer que cal fer és donar a conèixer al poble d’ Alcoi en que han invertit els del PP i regirar les prioritats. Explicar i donar a conèixer sempre qualsevol despesa i que s’ acabe l’ obscurantisme que els del PP envolten moltes de les seues accions. Açò l’ esquerra no ho ha de fer mai. Transparència total. Actuacions com la mascarada del Japó deuen de deixar ser pagades per l’ Ajuntament i les alegries en invitacions per a les Festes de Moros i Cristians també.
Respecte als sous dels nostres regidors és on s’ ha de demostrar més clarament la transparència. Ser regidor no deu suposar guanyar més diners que abans de ser-ho, ni menys. Cada regidor, fins i tot l’ alcalde, deu cobrar el mateix sou que tenia abans d’ ocupar el càrrec. I que cada partit pague als seus secretaris de grup i que acaben els assessors i que l’ alcalde no tinga, en proporció, un staff més ample que el d’ Obama. S’ ha d’ acabar el pagar favors polítics a càrrec del pressupost municipal. Al mateix temps considere que dos legislatives – vuit anys- són suficients per exercir la política. L’ esquerra sempre ha criticat el polític professional. Casos com el d’ Amando Vilaplana i Carles Esteve a nivell local no deuen repetir-se. Hi ha gent a nivell nacional i, o autonòmic que fa massa temps que va en cotxe oficial.
És imprescindible aplicar la Llei d’ Ús del Valencià i aplicar la discriminació positiva respecte a la nostra llengua i cultura. Protegir el nostre Patrimoni Cultural i Artístic, molt malmès pel PP en els darrers anys, casos com el castell de Barxell i la destrucció del jaciment del Castellar per part de la fàbrica d’ olives El Serpis no s’ han de repetir, i si açò passa anar als jutjats. Cada barri deu tenir la seua Biblioteca, un Arxiu Municipal independent i propi i el Museu d’ Art. Protecció i ajuda a les associacions culturals locals. La cultura i educació deuen ser els eixos principals de l’ actuació municipal, ells mai no deuen patir cap retall pressupostari. Recordem que Espanya és el país europeu que millor paga els jugadors de futbol i pitjor paga els seus científics.
Per altra banda, devem aplicar una política que ens duga a una societat totalment laica i que comporte la total separació de l’ Estat i l’ Església, siga aquesta la que siga. Les úniques ajudes religioses deuen ser aquelles que vagen a la protecció del patrimoni cultural o tinguen un caire social. Casos com pagar amb diners públics estàtues religioses no deuen de repetir-se. L’ ajuda a l’ educació deu ser sols a l’ ensenyament públic. Açò comportaria, però, total llibertat d’ acció a les distintes religions que hi ha a Alcoi però que paguen els seus fidels les seues actuacions.
Fins ara, la política ecològica de l’ esquerra ha estat desastrosa. Els anys de governs progressistes no s’ han caracteritzat precisament per prendre’s seriosament l’ ecologia. Cal rescatar i revitalitzar el gabinet de Medi Ambient i per a açò és imprescindible que l’ actual encarregat del departament perga tot poder executiu. Esta persona és totalment nefasta per al medi ambient. Per suposat no a l’ hotel de la Font Roja i Camps de Golf. Necessària una política seriosa de repoblament forestal i actuar com acusació particular davant qualsevol desgavell ecològic deu ser norma de l’ Ajuntament.
Les comissions de govern municipal deuen estar presidides per l’ oposició per una millor vigilància administrativa i la sobirania política mai no deu ser abandonada a empreses com La Generala, La Rajola o la que siga. A més, tolerància zero amb la corrupció.
Tenim un País Valencià afectat tot ell pels tòpics, corrupció i autoodi cultural. Ens estem quedant sense arbres i sense llengua valenciana. I respecte a la denominació de les terres valencianes ja s’ acabaran els conflictes, ni País Valencià, ni Regne de València, ni Comunitat Valenciana; senzillament, anomenem-la Sicília. I no veig a una esquerra que ho puga impedir. Entre altres raons perquè no sé on està eixa esquerra.
I , continuant amb les processons, també cal destacar o denunciar l’ assistència a ella d’ allò que s’ anomenen “autoritats” que, pel que sembla, és el comandant de la Guàrdia Civil, el bisbe i, o el cap militar de màxima graduació. Clar, amb tant poder militar i religiós al llarg de la nostra història és obi que, fins i tot l’ esquerra, considere que clergat, militarisme i autoritat és el mateix. Pense que també és autoritat un director d’ institut, col•legi, Biblioteca, Casa de Cultura i demés ens. On està allò que es deia de poder civil per damunt del militar? I de l’ estat laic?
Clar, i és que tenim a Alcoi, i a la resta del País Valencià i Estat Espanyol, una esquerra miop, amb complex d’ inferioritat, conservadora, covarda, mediocre, sense ideals i són incapaços de fer front al tripartit que mana a Alcoi: CAM, Salesians i Associació de sant Jordi. L’ alternança política a la nostra ciutat és Salesians o La Salle, i no eixim de pa i minxo. Ni eixirem amb esta tropa.
Cal dir que, a més, tenim una esquerra dividida: PSOE, Compromís, BLOC i ERPV (aquest darrer ja quasi un “partido tocapelotas”). Servidor no compren com aquets tres darrers partits no estan units, crec que és poc els separa a no ser que siga pels personalismes. I que conste que done l’ apel•latiu d’ esquerra al PSOE no per mèrits propis sinó per demèrits aliens. La política ultradretana del PP fa que considerem al PSOE d’ esquerres quan no ho és; són un grup de liberals jugant a ser socialdemòcrates, mentre que els del PP són una colla de reaccionaris jugant a ser liberals.
Però a pesar de tot açò confie i desitge que el PP no torne a guanyar les pròximes eleccions municipals, i encara espere que l’ esquerra tinga un xic de trellat i, si no una política veritablement d’ esquerres, al menys que la deriva d’ Alcoi no s’ accentue més. Per tot açò vaig a gosar donar una sèrie de directrius que des del meu modest punt de vista van a ser imprescindibles per a tractar de salvar el més possible del naufragi del que som testimonis.
Primerament que no prometen res al poble. L’ estat de les finances locals no permet cap alegria i deuen ser molt rigorosos en la despesa pública. El primer que cal fer és donar a conèixer al poble d’ Alcoi en que han invertit els del PP i regirar les prioritats. Explicar i donar a conèixer sempre qualsevol despesa i que s’ acabe l’ obscurantisme que els del PP envolten moltes de les seues accions. Açò l’ esquerra no ho ha de fer mai. Transparència total. Actuacions com la mascarada del Japó deuen de deixar ser pagades per l’ Ajuntament i les alegries en invitacions per a les Festes de Moros i Cristians també.
Respecte als sous dels nostres regidors és on s’ ha de demostrar més clarament la transparència. Ser regidor no deu suposar guanyar més diners que abans de ser-ho, ni menys. Cada regidor, fins i tot l’ alcalde, deu cobrar el mateix sou que tenia abans d’ ocupar el càrrec. I que cada partit pague als seus secretaris de grup i que acaben els assessors i que l’ alcalde no tinga, en proporció, un staff més ample que el d’ Obama. S’ ha d’ acabar el pagar favors polítics a càrrec del pressupost municipal. Al mateix temps considere que dos legislatives – vuit anys- són suficients per exercir la política. L’ esquerra sempre ha criticat el polític professional. Casos com el d’ Amando Vilaplana i Carles Esteve a nivell local no deuen repetir-se. Hi ha gent a nivell nacional i, o autonòmic que fa massa temps que va en cotxe oficial.
És imprescindible aplicar la Llei d’ Ús del Valencià i aplicar la discriminació positiva respecte a la nostra llengua i cultura. Protegir el nostre Patrimoni Cultural i Artístic, molt malmès pel PP en els darrers anys, casos com el castell de Barxell i la destrucció del jaciment del Castellar per part de la fàbrica d’ olives El Serpis no s’ han de repetir, i si açò passa anar als jutjats. Cada barri deu tenir la seua Biblioteca, un Arxiu Municipal independent i propi i el Museu d’ Art. Protecció i ajuda a les associacions culturals locals. La cultura i educació deuen ser els eixos principals de l’ actuació municipal, ells mai no deuen patir cap retall pressupostari. Recordem que Espanya és el país europeu que millor paga els jugadors de futbol i pitjor paga els seus científics.
Per altra banda, devem aplicar una política que ens duga a una societat totalment laica i que comporte la total separació de l’ Estat i l’ Església, siga aquesta la que siga. Les úniques ajudes religioses deuen ser aquelles que vagen a la protecció del patrimoni cultural o tinguen un caire social. Casos com pagar amb diners públics estàtues religioses no deuen de repetir-se. L’ ajuda a l’ educació deu ser sols a l’ ensenyament públic. Açò comportaria, però, total llibertat d’ acció a les distintes religions que hi ha a Alcoi però que paguen els seus fidels les seues actuacions.
Fins ara, la política ecològica de l’ esquerra ha estat desastrosa. Els anys de governs progressistes no s’ han caracteritzat precisament per prendre’s seriosament l’ ecologia. Cal rescatar i revitalitzar el gabinet de Medi Ambient i per a açò és imprescindible que l’ actual encarregat del departament perga tot poder executiu. Esta persona és totalment nefasta per al medi ambient. Per suposat no a l’ hotel de la Font Roja i Camps de Golf. Necessària una política seriosa de repoblament forestal i actuar com acusació particular davant qualsevol desgavell ecològic deu ser norma de l’ Ajuntament.
Les comissions de govern municipal deuen estar presidides per l’ oposició per una millor vigilància administrativa i la sobirania política mai no deu ser abandonada a empreses com La Generala, La Rajola o la que siga. A més, tolerància zero amb la corrupció.
Tenim un País Valencià afectat tot ell pels tòpics, corrupció i autoodi cultural. Ens estem quedant sense arbres i sense llengua valenciana. I respecte a la denominació de les terres valencianes ja s’ acabaran els conflictes, ni País Valencià, ni Regne de València, ni Comunitat Valenciana; senzillament, anomenem-la Sicília. I no veig a una esquerra que ho puga impedir. Entre altres raons perquè no sé on està eixa esquerra.
dissabte, 29 de maig del 2010
Sí, a partir de ahora ya podremos exclamar el YA BAJAN el 22 de abril haciendo referencia que la Entrada está cerca de donde nos encontramos. Es la exclamación que rompe con nuestra ansia por asistir un año más a esa magia de colores que son nuestras Fiestas de Moros y Cristianos.
Unas fiestas que empezaron en acabar la Semana Santa, después de la Procesión de los Silbiditos. La Gloria destapa el tarro de las esencias que son ese milagro que llamamos Fiestas de Moros y Cristianos. Ya antes hemos pagado la Cruzada y realizado innumerables fines de semana con los amigos jugando a las cartas y tomándonos un golpecito. Las noches de entraditas servirán para nuestro entrenamiento festero. Que ganas tenemos que llegue el fabuloso 22 de abril.
Sin embargo, ya el día anterior, el dedicado a los músicos y a la suculenta cena de la olla con nuestros camaradas de la hilada, ya es un día de fiesta aunque todavía no lucimos nuestras vestimentas festivas, ya sea de moro o de cristiano. Antes habremos cantado nuestro Himno de Fiesta, y que gozo, emoción y simbolismo el entonar los versos de este mismo Himno: “Nuestra Fiesta ya, llamándonos está” y terminar con el “Loor, Loor, para darte esplendor ríe en la Esfera la Primavera” “ que a todos nos pone la carne de gallina. Después cenamos, oímos las últimas recomendaciones de nuestro Primer Trueno y nos vamos unos a formar y otros a dormir ya que mañana han de madrugar. Las calles en ebullición de gente, la Plaza de Dentro con mogollón de gente y todos con ansía de que llegue pronto el día 22 de abril.
Por fin llega el ansiado día. A las 6 de la mañana y después de la lectura del Ave María, la Diana que, al igual que en la Entrada lucirá su máximo esplendor por san Nicolasito para acabar en la Esquina del Piñón. Y, ya después, la Entrada, la de Cristianos, junto con la Mora el plato fuerte de la Fiesta. Partidor hacia abajo, y después de recorrer casi un kilómetro y medio, para acabar en la avenida del Glorioso Reino de Valencia y del PP. Por la tarde lo mismo, siempre que la lluvia no lo fastidie. Y que buena organización la de nuestras Entradas, cuando se llega a la Esquina del Piñón nunca se encuentran dos musicas de dos hiladas diferentes. Los miembros del Casalicio de san Jorge son muy competentes. Y siempre cumpliendo el horario y antes de anochecer ya se ha terminado la entrada de moros. Luego cada hilada monta su propia fiesta privada en sus locales o el Ayuntamiento, en la Plaza de Dentro, organiza una fiesta para todos.
Y el 23 de abril, día de san Jorge, con su Diana, procesión del Pequeñito, Misa Mayor, por la tarde otra procesión también en honor de nuestro santo patrón, y por la noche la Retreta, donde reina la más estricta organización y el respeto de los festeros hacia el público es envidiable. Y eso sin hablar de un acto nuevo, el Desfile de los Caballitos a cargo de las hiladas de Bequeteros y Realistas.
Y, finalmente llegamos a la última etapa de la Trilogía Festera: el Día de los Truenos. Después de varias escaramuzas o guerrillas por la ciudad, llegamos a las Embajadas, por la mañana la del Cristiano y por la tarde la del Moro, seguidamente una batalla de arcabucería llena las calles céntricas de Alcoy, desde san Nicolasito hasta la misma fachada de la iglesia de san Jorge.
Ya por la noche, tiene lugar la Aparición de san Jorge sobre las almenas del castillo de madera que representa al Alcoy medieval. El santo, representado por un niño, lanaza innumerables flechas de plástico sobre la supuesta población mora que está a sus pies. Los acordes, otra vez, de nuestro Himno de Fiesta atruenan en la Plaza de España: “Nuestra Fiesta ya llamándonos está….”. Seguidamente tiene lugar el último acto festero: Las Cenitas, que se prolongan hasta bien entrada la madrugada del día 25 de abril, Día del Descanso, que por la tarde algunas hiladas lo dedican a cruzar para el año que viene.
Dins d’ alguns anys, aquest text que ara ens fa somriure serà el que es publicarà. L’ estat de la nostra llengua i cultura valenciana a Alcoi és preagònic. El puntet ha guanyat.
Unas fiestas que empezaron en acabar la Semana Santa, después de la Procesión de los Silbiditos. La Gloria destapa el tarro de las esencias que son ese milagro que llamamos Fiestas de Moros y Cristianos. Ya antes hemos pagado la Cruzada y realizado innumerables fines de semana con los amigos jugando a las cartas y tomándonos un golpecito. Las noches de entraditas servirán para nuestro entrenamiento festero. Que ganas tenemos que llegue el fabuloso 22 de abril.
Sin embargo, ya el día anterior, el dedicado a los músicos y a la suculenta cena de la olla con nuestros camaradas de la hilada, ya es un día de fiesta aunque todavía no lucimos nuestras vestimentas festivas, ya sea de moro o de cristiano. Antes habremos cantado nuestro Himno de Fiesta, y que gozo, emoción y simbolismo el entonar los versos de este mismo Himno: “Nuestra Fiesta ya, llamándonos está” y terminar con el “Loor, Loor, para darte esplendor ríe en la Esfera la Primavera” “ que a todos nos pone la carne de gallina. Después cenamos, oímos las últimas recomendaciones de nuestro Primer Trueno y nos vamos unos a formar y otros a dormir ya que mañana han de madrugar. Las calles en ebullición de gente, la Plaza de Dentro con mogollón de gente y todos con ansía de que llegue pronto el día 22 de abril.
Por fin llega el ansiado día. A las 6 de la mañana y después de la lectura del Ave María, la Diana que, al igual que en la Entrada lucirá su máximo esplendor por san Nicolasito para acabar en la Esquina del Piñón. Y, ya después, la Entrada, la de Cristianos, junto con la Mora el plato fuerte de la Fiesta. Partidor hacia abajo, y después de recorrer casi un kilómetro y medio, para acabar en la avenida del Glorioso Reino de Valencia y del PP. Por la tarde lo mismo, siempre que la lluvia no lo fastidie. Y que buena organización la de nuestras Entradas, cuando se llega a la Esquina del Piñón nunca se encuentran dos musicas de dos hiladas diferentes. Los miembros del Casalicio de san Jorge son muy competentes. Y siempre cumpliendo el horario y antes de anochecer ya se ha terminado la entrada de moros. Luego cada hilada monta su propia fiesta privada en sus locales o el Ayuntamiento, en la Plaza de Dentro, organiza una fiesta para todos.
Y el 23 de abril, día de san Jorge, con su Diana, procesión del Pequeñito, Misa Mayor, por la tarde otra procesión también en honor de nuestro santo patrón, y por la noche la Retreta, donde reina la más estricta organización y el respeto de los festeros hacia el público es envidiable. Y eso sin hablar de un acto nuevo, el Desfile de los Caballitos a cargo de las hiladas de Bequeteros y Realistas.
Y, finalmente llegamos a la última etapa de la Trilogía Festera: el Día de los Truenos. Después de varias escaramuzas o guerrillas por la ciudad, llegamos a las Embajadas, por la mañana la del Cristiano y por la tarde la del Moro, seguidamente una batalla de arcabucería llena las calles céntricas de Alcoy, desde san Nicolasito hasta la misma fachada de la iglesia de san Jorge.
Ya por la noche, tiene lugar la Aparición de san Jorge sobre las almenas del castillo de madera que representa al Alcoy medieval. El santo, representado por un niño, lanaza innumerables flechas de plástico sobre la supuesta población mora que está a sus pies. Los acordes, otra vez, de nuestro Himno de Fiesta atruenan en la Plaza de España: “Nuestra Fiesta ya llamándonos está….”. Seguidamente tiene lugar el último acto festero: Las Cenitas, que se prolongan hasta bien entrada la madrugada del día 25 de abril, Día del Descanso, que por la tarde algunas hiladas lo dedican a cruzar para el año que viene.
Dins d’ alguns anys, aquest text que ara ens fa somriure serà el que es publicarà. L’ estat de la nostra llengua i cultura valenciana a Alcoi és preagònic. El puntet ha guanyat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
