TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

NOMS DE CARRERS A ALCOI

Moltes voltes el nom que duen els carrers d’ una població mostren quina ha estat la seua evolució històrica. Una comunitat deu d’ estar orgullosa d’ algunes determinades persones i una manera de retre’ls l’ homenatge que es mereixen és dedicar-los un carrer en eixa població. En el cas de la nostra ciutat pense que hi ha una sèrie de mancances intolerables respecte a algunes persones dignes de tindre el seu nom en alguna carrer d’ Alcoi, mentre que per d’ altra banda hi ha una colla d’ impresentables indignes de lluir el seu nom als carrers alcoians.

Tinc una llarga llista de 13 propostes per a noms de carrers d’ Alcoi. La major part són de personalitats que ja no viuen i, a més, una proposta de monument. Anem-hi, doncs.

En primer lloc tres escriptors valencians que han fet molt per la nostra llengua i cultura i, a més, van lluitar contra el franquisme i per la llibertat. Són Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés. Tota població que es precie de la seua valencianitat deu de tindre un reconeixement cap a ells. Clar, els del PP no van a fer-ho. Ni han lluitat per la llibertat i democràcia, ni aprecien la llengua i cultura valenciana.

Seguim amb una novel·lista d’ èxit, aquesta sí alcoiana, com Isabel Clara Simó, una de les autores més prestigioses en llengua catalana i que sempre manifesta la seua alcoiania. Seria de justícia que ja el seu poble li reconeguera la seua categoria cultural i humana.

I, com no, Ovidi Montllor, víctima de l’ atac de tots aquells que es declaren antivalencianistes i que nos ols estan al PP. De pur miracle el col·legi major del barri del Viaducte du el seu nom però seria d’ agrair que el carrer on està aquest col·legi –sant Juan de Ribera- es recovertira i portara el nom del cantautor i antifeixista alcoià.

A continuació jo proposaria se li dedicara un carrer a un gran professor i estudiós de la llengua castellana, i amés de gran alcoià, Guillermo Berenguer, molts anys director de l’ Institut Pare Vitòria.

Una altra personalitat que fa anys deuria de tenir també el reconeixement del seu poble és el sindicalista Pep Llinares, defensor dels interessos obrers i destacat antifranquista. Ja fa temps que aquest reconeixement deuria d’ haver-se realitzat.

Un gran estudiós de la llengua castellana i de tot allò que estiga relacionat amb la història i la idiosincràsia alcoiana és Adrián Miró, que el tenim entre nosaltres, afortunadament, entre nosaltres. Gent amb molta menys categoria moral i professional està sent reconeguda en la nostra ciutat.

Tots els compositors de música alcoiana tenen el seu carrer a la nostra ciutat. Tanmateix hi ha un que no el té, malgrat haver-lo tingut en el seu temps. Estic referint-me al mestre José Seva, que va ser esborrat dels nostres carrers per culpa de la seua ideologia republicana i laica. Seria de justícia tornar-li a dedicar-li un a la nostra ciutat.

Durant la Guerra Civil va estar exercint el seu ofici de cirurgià el doctor Bastos; una persona d’ ideologia conservadora i catòlica però que va ser fidel al govern legal d ela República. Quanta gent va salvar la seua vida gràcies a la seua perícia mèdica.

Una altra persona que, afortunadament, està amb nosaltres és el pintor Toni Miró, reconegut universalment per tot el món de la cultura, defensor de la llengua i cultura valenciana i profund sentiment antifeixista. Vertadera bèstia negra del conservadurisme ñoño local.

I, per finalitzar amb les personalitats, defense la candidatura de Josep Claramunt Creus, per a que se li dedique també un carrer a Alcoi. Un aragonés d’ origen català i que va reorganitzar el moviment obrer després de la repressió de la Revolució del Petrolio. Molts mesos de la seua vida els va passar a la presó pel delicte de lluitar pel reconeixement dels drets de la classe treballadora.

També propose se li dedique un carrer a la població xeca de Lídice. M’ explique, quan els partisans van matar al cap nazi Heydrich en 1942 la repressió posterior va ordenar que la població de Lídice forra esborrada del mapa i els seus habitats afusellats. Que mai més quedara cap record d’esta ciutat. Hui en dia algunes ciutats europees duen un carrer que porta aquest nom. Una manera més de lluitar contra el nazisme. Pense que Alcoi podrie fer el mateix.

Finalment, una suggerència i que no es tracta de retolar cap carrer. Propose també de dedicar un monument a les víctimes dels bombardejos d’ Alcoi per part de l’ aviació feixista aliada a Franco, i al lloc més alt de la població, el parc de Cantagallet. Al bàndol republicà van ser assassinats moltes persones darrere la seua ideologia dretana. Al bàndol franquista van ser assassinats moltes persones darrere la seua ideologia esquerrana, però les víctimes dels bombardejos d’ Alcoi van ser víctimes indiscriminades, xiquets, xiquetes, joves, homes i dones que van vore truncada la seua vida sense cap explicació racional. Totalment inocents.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Ja estem dins de la voràgine de les fetes de Nadal, cap d’ Any i Reis. Per cert, no comprenc com a Alcoi, ciutat primera en l’ organització de la Cavalcada dels Reis Mags, es potencie tant la figura del Papa Noel eixe. Enguany guanya per golejada el seu perot als balcons de les cases alcoianes. Pocs negres hi veig. Estic convençut que n’ és una mostra més de la pèrdua galopant de la nostra personalitat alcoiana i valenciana. I mira que se’n podria traure profit. Ja fa anys vaig proposar que el dia de la Cavalcada es convidara a Alcoi a l’ alcalde la ciutat alemanya de Köln (Colònia) on, segons la llegenda, estan soterrats el tres reis mags. Però, ja posats, caldria també convidara a l’ alcalde de la ciutat italiana de Firenza (Florència), on els Mèdicis, a finals del segle XV, celebraven unes vistoses cavalcades de Reis Mags; això sí, sense lliurar cap tipus d’ obsequi als infants de la ciutat, Açò va ser invent alcoià davant la crisi econòmica que afectava a la classe obrera local i una manera d’acallar consciències. Bé, jo he demanat per a enguany llibres, arbres, mobles –una prestatgeria concretament-, roba interior –això ma mare tots els anys me’n regala- i colònia. I ja abusant, ser ric i que el PP se’n vaja de l’ Ajuntament, que el PSOE siga vertaderament d’ esquerres, que EU siga unida de veritat, que el BLOC tinga un veritable programa polític i que ERPV se n’ adone que açò no és Catalunya. Massa, ja ho se. I, ja que estem, uns alumnes àvids de cultura. I, per favor, trobar la Carta Pobla d’ Alcoi.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Escric estes ratlles mentre els meus alumnes ús del seu dret a la vaga. Ham demostrat tindre més trellat que nosaltres els professors. Bé, ja són aquí les vacances de Nadal, un anys més els mateixos tòpics. Servidor per la seua banda a treballar –estan demanant-me asrticles d’ opinió sense parar- i a tancar-me al Baradello. Tampoc tinc un euro. De tota manera compliré amb alguns tòpics: ensaio ala filà el divendres, sopar del pobre el diumenge, sopar de la vespra de Nadal amb la família de la meua dona, dinar de Nadal amb la meua família directa i Cap d’ Any ala plça d’ Espanya. Els reis enguany pobres, come stic jo.

Per altra banda l’ amic Rafa Hernádez va recuperant-se poc a poc. La veritat és que ha sigut tot un colp la seua malaltia. Esperem la seua recuperació; la seua família, els seus amics, els seus alumnes i la història local el necessiten.

Pel que respecta a la política local, el PSOE ja ha té nou secretari local, a vore si s’ acaben les baralles internes, hi ha unitat i fotem al PP. I EU, BLOC i Esquerra Republicana del País Valencià a unir-se i deixar de dividir el vot veritablement d’ esquerres i nacionalista. Hem de tombar al PP d’ Alcoi i cada vot és molt valuós. Aquests partits tenen uns objectius semblants i l´únic que els separa és el personalisme.

SEDANO, VULL UNA DISCULPA

Sí, senyor alcalde, li exigísc una disculpa. A molta gent li la deu. Senyor alcalde, jo sóc un dels que van signar el Manifest contra l’ hotel de la Font Roja i vosté ens va dir de mentiders en amunt. Va faltar al meu honor, senyor alcalde. I ara, senyor alcalde, s’ha demostrat qui és cadascú. El menys que pot fer és demanar-me disculpes, demanar-ne a tots els alcoians i alcoianes que vam signar el Manifest i anar-se’n a casa. Si, senyor alcalde, vosté ha faltat al respecte polític a mils d’ alcoians i alcoianes. No pot continuar sent el nostre alcalde. Vosté que presumeix tant de demòcrata deu ser conseqüent i demanar perdó a un servidor, a molts alcoians i alcoianes i dimitir. Al menys se n’ aniria amb certa dignitat.

Sí, senyor alcalde, ja se que no va a dimitir. Vosté és un polític, i ja se sap que vol dir açò. A vosté li dona igual. Ja va donar la talla quan va qualificar de “conilleres” les aules del Miguel Hernández. Ha continuat donant-la en temes com l’ urbanització de Serelles i de la plaça de la Constitució; en aquest darrer assumpte ex aequo amb Miguel Peralta, tot un professional de la política. Això sí, seria d’ agrair que abans d’ anar-se’n passara per caixa i abonara tot allò que ha hagut de pagar l’ Ajuntament –o siga, tots- per embolics judicials i que ha perdut tots. Pense que seria una bona mesura democràtica. No vull pagar els seus desgavells polítics.

Senyor alcalde, li tenia un gran respecte personal. Amb vosté me n’ haguera anat fins el fi del món, i si li haguera fet falta un ronyó ací té el meu. Com a polític,però, no haguera anat a enlloc amb vosté. Jo li estic agrait personalment, ja que una sugerència que li vaig fer arribar respecte al 750 aniversari de la fundació d’ Alcoi la va dur a terme. Se’n recorda? Va consistir en la plantació d’un arbre per tal de commemorar eixe 750 aniversari i que encara estaguera viu al mil aniversari. Vosté a la premsa que va vindre a l’ acte va parlar de les meues excel·lències com a historiador. Supose que ara estarà penedit d’ haver-ho manifestat. Per cert, no va acudir al dit acte cap polític de l’ esquerra. I és que, senyor alcalde, l’ esquerra quan vol també sap ser molt sectària. Però m’ ha defraudat vosté. L’actuació d’ un polític deu ser també la que faria com a particular. I tinga present, ho tinguen tots els polítics del pelatge que siguen, que és convenient que als pressupostos generals constara el pagament a una persona que cada deu minuts recordara als polítics que són persones normals i no deus. Li faria a vosté molta falta, i ho dic perquè em preocupa. Està vosté tancant-se en sí mateix i ja no sols desqualifica a tota hora a l’oposició, ja ho fa a part del seu partit. S’ està convertint vosté en un intolerant polític. El seu discurs és cada volta més curt: La Canal i el camp de golf; a més de no donar la cara quan les circumstàncies venen crues políticament parlant. Vosté i el seu partit són culpables de l’ estat del tren Alcoi-València –això sí, juntament amb el PSOE-, de l’estat de la plaça d’ Al Azraq, dels retards en obres com el Bulevard, l’aparcament de la Uixola, el Palau de Justícia, el Museu de Bombers, la reparació del pont de sant Jordi, de la construcció de l’ institut de Batoi i de les escoles d’ Art i Miguel Hernández –que ja deurien d’ estar acabades-, de consentir la destrucció del jaciment musulmà del Castellar, de la burla en la restauració del castell de Barxell, de refotre’s del medi ambient, de l’estat financer patètic de l’ Ajuntament, d’actuacions esperpèntiques com la del rei negre de la Cavalcada i tant i tant d’ altres assumptes que –li ho assegure- el possaran al lloc de la història que vosté és mereix. Amb vosté com a alcalde no ha guanyat una part del poble alcoià, ho han fet les empreses de construcció.

No s’ ha parat mai, senyor alcalde, a pensar el per què perd l’ Ajuntament tots els judicis en que està implicat.

Senyor alcalde, ja se que puc esperar assentat les seues disculpes i la seua dimissió. No sóc tant ximple; però fent ús de la democràcia – per la que jo sí vaig lluitar- li comunique el meu malestar per la seua actuació política. I sí, estic ofès, s’ha demostrat que els firmants del Manifest contra l’ hotel d ela Font Roja teníem tota la raó en les nostres acusacions. I sempre dins del camp de l’ actuació democràtica lluitaré per a que ni vosté ni el seu partit tornen a manar mai més a Alcoi.


Ricard Bañó i Armiñana.
ricardbanyo.blogspot.com

UNA DE REI NEGRE

L’ esperpent i el ridícul del PP local no té límit, i si faltava alguna cosa ara va i el regidor de Festes –home de poques llums culturals- i ens ix amb que cal canviar el nom que a Alcoi li donem al rei negre –Gaspar- ja que a tot arreu és de Baltasar. S’arma la de Dios es Cristo i a l’endemà rectifica. Això és una persona amb personalitat i criteri. I, el pitjor, basa el seu propòsit en la Bíblia; esta tropa de beatos no coneixen ni els seus clàssics: la Bíblia per a res diu sobre el nombre i nom dels anomenats reis mags. Va ser al fris de mosaic de l’església de san Apolinar Nova de Ràvena, on queda fixat per sempre el seu nombre –tres- i els seus noms; per cert, l’ ordre és Gaspar, Melcior i Baltasar. Els tres són blans i representen les edats de la vida: joventut, maduresa i vellesa. A partir del segle XIV va comença a representar-los com a habitants dels tres continents coneguts: Europa. Àsia i Àfrica; sols a partir del XVI s’institucionalitza esta tradició. A més, tot es basa en llegendes, no hi res cert i científic i dona igual el nombre, rasa i nom. No comprenc, per tant, l’actitud del PP i, amés, tractant-se de la ciutat on va nàixer la Cavalcada de Reis. No té res afer el senyor regidor de Festes? La veritat és que el PP ja és patètic. Quins tres anys ens esperen! Ens hem de mobilitzar contra el PP.

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

Sí, ja fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Sembla com si fóra ahir, com diu el tòpic –jo, tenia vint anys- però veritablement ha passat el temps molt de pressa. Probablement jo ja no viuré trenta-tres anys més. O sí? El 19 de novembre del 1975, a les 21 hora jo estava preparant-me el sopar al meu pis de València on estudiava segon d’Història. I com que no podies fiar-te de les notícies de la ràdio televisió espanyoles recorria moltes voltes a escoltar emissores de l’ estranger. I eixa nit escoltava Ràdio Montecarlo i al seu noticiari van dir ben clar: “Le general Franco est dejà decedeé”. Però ho vaig escoltar amb un cert pessimisme. Em vaig gitar i a les 8 del matí ens desperta l’amic Toni Vicedo per dir-nos que Franco ja havia mort. Ràpidament anem ala nevera on tenia jo una botella de sidra des de feia un mes esperant la mort de Franco. Ens la bevem i brindem, eixim al carrer, ales facultats. Totes tancades excepte la nostra, anem al bar i allí la gent amb molt dissimuli celebrant-ho. La facultat més follonera l’ única oberta. Pels carres del voltant hi havia policia –els grisos- amb un braçalet negre al braç; cal dir que els dies abans de la mort havien sigut de moguda universitària i des de feia alguns dies teníem l’agradable visita dels grisos. Bé, Franco ha mort, de segur que tenim vacances. En efecte, ens assabentem per la premsa que en tenim una setmana. Tots als seus pobles; un servidor a Alcoi. A les 12 agafem el ferrobús, com s’anomenava el tren en aquell temps, i cap a casa. L’ estació plena, a l’ igual que el tren. Tu, va i eixint de l’estació d’Ontinyent el conductor que para el tren i comença a cridar-li al cap d’ estació. Havíem estat a punt de descarrilar ja que hi ha via un canvi d’ agulles mal realitzat. Collons, el dia de la mort de Franco haguera pogut ser la nostra; això sí anàvem a una velocitat que no haguera passat res però mai no se sap.

Aplegats a casa, veig a la meua iaia que estava ja molt fotuda; havia tingut un atac de tensió que li havia ocasionat una apoplexia i estava ja sense cap sentit de la realitat. Li dic que s’ havia mort Franco, em va mirar i com si volguera dir-me: qui és Franco? La pobra va morir unes setmanes després, el 9 de desembre. No sabia que havia mort Franco. Al contrari que l’ avi d’ un bon amic meu que també estava per eixe temps prou fotut, li van donar la notícia i va dir, ja s’ha mort el cabró eixe! També va morir poc dies després, això sí amb la satisfacció de saber que havia mort el cabró eixe. Començava una nova etapa per al país i per a mi. Collons, i ja han passat trenta-tres anys.