SEDANO, VULL UNA DISCULPA

Sí, senyor alcalde, li exigísc una disculpa. A molta gent li la deu. Senyor alcalde, jo sóc un dels que van signar el Manifest contra l’ hotel de la Font Roja i vosté ens va dir de mentiders en amunt. Va faltar al meu honor, senyor alcalde. I ara, senyor alcalde, s’ha demostrat qui és cadascú. El menys que pot fer és demanar-me disculpes, demanar-ne a tots els alcoians i alcoianes que vam signar el Manifest i anar-se’n a casa. Si, senyor alcalde, vosté ha faltat al respecte polític a mils d’ alcoians i alcoianes. No pot continuar sent el nostre alcalde. Vosté que presumeix tant de demòcrata deu ser conseqüent i demanar perdó a un servidor, a molts alcoians i alcoianes i dimitir. Al menys se n’ aniria amb certa dignitat.

Sí, senyor alcalde, ja se que no va a dimitir. Vosté és un polític, i ja se sap que vol dir açò. A vosté li dona igual. Ja va donar la talla quan va qualificar de “conilleres” les aules del Miguel Hernández. Ha continuat donant-la en temes com l’ urbanització de Serelles i de la plaça de la Constitució; en aquest darrer assumpte ex aequo amb Miguel Peralta, tot un professional de la política. Això sí, seria d’ agrair que abans d’ anar-se’n passara per caixa i abonara tot allò que ha hagut de pagar l’ Ajuntament –o siga, tots- per embolics judicials i que ha perdut tots. Pense que seria una bona mesura democràtica. No vull pagar els seus desgavells polítics.

Senyor alcalde, li tenia un gran respecte personal. Amb vosté me n’ haguera anat fins el fi del món, i si li haguera fet falta un ronyó ací té el meu. Com a polític,però, no haguera anat a enlloc amb vosté. Jo li estic agrait personalment, ja que una sugerència que li vaig fer arribar respecte al 750 aniversari de la fundació d’ Alcoi la va dur a terme. Se’n recorda? Va consistir en la plantació d’un arbre per tal de commemorar eixe 750 aniversari i que encara estaguera viu al mil aniversari. Vosté a la premsa que va vindre a l’ acte va parlar de les meues excel·lències com a historiador. Supose que ara estarà penedit d’ haver-ho manifestat. Per cert, no va acudir al dit acte cap polític de l’ esquerra. I és que, senyor alcalde, l’ esquerra quan vol també sap ser molt sectària. Però m’ ha defraudat vosté. L’actuació d’ un polític deu ser també la que faria com a particular. I tinga present, ho tinguen tots els polítics del pelatge que siguen, que és convenient que als pressupostos generals constara el pagament a una persona que cada deu minuts recordara als polítics que són persones normals i no deus. Li faria a vosté molta falta, i ho dic perquè em preocupa. Està vosté tancant-se en sí mateix i ja no sols desqualifica a tota hora a l’oposició, ja ho fa a part del seu partit. S’ està convertint vosté en un intolerant polític. El seu discurs és cada volta més curt: La Canal i el camp de golf; a més de no donar la cara quan les circumstàncies venen crues políticament parlant. Vosté i el seu partit són culpables de l’ estat del tren Alcoi-València –això sí, juntament amb el PSOE-, de l’estat de la plaça d’ Al Azraq, dels retards en obres com el Bulevard, l’aparcament de la Uixola, el Palau de Justícia, el Museu de Bombers, la reparació del pont de sant Jordi, de la construcció de l’ institut de Batoi i de les escoles d’ Art i Miguel Hernández –que ja deurien d’ estar acabades-, de consentir la destrucció del jaciment musulmà del Castellar, de la burla en la restauració del castell de Barxell, de refotre’s del medi ambient, de l’estat financer patètic de l’ Ajuntament, d’actuacions esperpèntiques com la del rei negre de la Cavalcada i tant i tant d’ altres assumptes que –li ho assegure- el possaran al lloc de la història que vosté és mereix. Amb vosté com a alcalde no ha guanyat una part del poble alcoià, ho han fet les empreses de construcció.

No s’ ha parat mai, senyor alcalde, a pensar el per què perd l’ Ajuntament tots els judicis en que està implicat.

Senyor alcalde, ja se que puc esperar assentat les seues disculpes i la seua dimissió. No sóc tant ximple; però fent ús de la democràcia – per la que jo sí vaig lluitar- li comunique el meu malestar per la seua actuació política. I sí, estic ofès, s’ha demostrat que els firmants del Manifest contra l’ hotel d ela Font Roja teníem tota la raó en les nostres acusacions. I sempre dins del camp de l’ actuació democràtica lluitaré per a que ni vosté ni el seu partit tornen a manar mai més a Alcoi.


Ricard Bañó i Armiñana.
ricardbanyo.blogspot.com

UNA DE REI NEGRE

L’ esperpent i el ridícul del PP local no té límit, i si faltava alguna cosa ara va i el regidor de Festes –home de poques llums culturals- i ens ix amb que cal canviar el nom que a Alcoi li donem al rei negre –Gaspar- ja que a tot arreu és de Baltasar. S’arma la de Dios es Cristo i a l’endemà rectifica. Això és una persona amb personalitat i criteri. I, el pitjor, basa el seu propòsit en la Bíblia; esta tropa de beatos no coneixen ni els seus clàssics: la Bíblia per a res diu sobre el nombre i nom dels anomenats reis mags. Va ser al fris de mosaic de l’església de san Apolinar Nova de Ràvena, on queda fixat per sempre el seu nombre –tres- i els seus noms; per cert, l’ ordre és Gaspar, Melcior i Baltasar. Els tres són blans i representen les edats de la vida: joventut, maduresa i vellesa. A partir del segle XIV va comença a representar-los com a habitants dels tres continents coneguts: Europa. Àsia i Àfrica; sols a partir del XVI s’institucionalitza esta tradició. A més, tot es basa en llegendes, no hi res cert i científic i dona igual el nombre, rasa i nom. No comprenc, per tant, l’actitud del PP i, amés, tractant-se de la ciutat on va nàixer la Cavalcada de Reis. No té res afer el senyor regidor de Festes? La veritat és que el PP ja és patètic. Quins tres anys ens esperen! Ens hem de mobilitzar contra el PP.

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

Sí, ja fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Sembla com si fóra ahir, com diu el tòpic –jo, tenia vint anys- però veritablement ha passat el temps molt de pressa. Probablement jo ja no viuré trenta-tres anys més. O sí? El 19 de novembre del 1975, a les 21 hora jo estava preparant-me el sopar al meu pis de València on estudiava segon d’Història. I com que no podies fiar-te de les notícies de la ràdio televisió espanyoles recorria moltes voltes a escoltar emissores de l’ estranger. I eixa nit escoltava Ràdio Montecarlo i al seu noticiari van dir ben clar: “Le general Franco est dejà decedeé”. Però ho vaig escoltar amb un cert pessimisme. Em vaig gitar i a les 8 del matí ens desperta l’amic Toni Vicedo per dir-nos que Franco ja havia mort. Ràpidament anem ala nevera on tenia jo una botella de sidra des de feia un mes esperant la mort de Franco. Ens la bevem i brindem, eixim al carrer, ales facultats. Totes tancades excepte la nostra, anem al bar i allí la gent amb molt dissimuli celebrant-ho. La facultat més follonera l’ única oberta. Pels carres del voltant hi havia policia –els grisos- amb un braçalet negre al braç; cal dir que els dies abans de la mort havien sigut de moguda universitària i des de feia alguns dies teníem l’agradable visita dels grisos. Bé, Franco ha mort, de segur que tenim vacances. En efecte, ens assabentem per la premsa que en tenim una setmana. Tots als seus pobles; un servidor a Alcoi. A les 12 agafem el ferrobús, com s’anomenava el tren en aquell temps, i cap a casa. L’ estació plena, a l’ igual que el tren. Tu, va i eixint de l’estació d’Ontinyent el conductor que para el tren i comença a cridar-li al cap d’ estació. Havíem estat a punt de descarrilar ja que hi ha via un canvi d’ agulles mal realitzat. Collons, el dia de la mort de Franco haguera pogut ser la nostra; això sí anàvem a una velocitat que no haguera passat res però mai no se sap.

Aplegats a casa, veig a la meua iaia que estava ja molt fotuda; havia tingut un atac de tensió que li havia ocasionat una apoplexia i estava ja sense cap sentit de la realitat. Li dic que s’ havia mort Franco, em va mirar i com si volguera dir-me: qui és Franco? La pobra va morir unes setmanes després, el 9 de desembre. No sabia que havia mort Franco. Al contrari que l’ avi d’ un bon amic meu que també estava per eixe temps prou fotut, li van donar la notícia i va dir, ja s’ha mort el cabró eixe! També va morir poc dies després, això sí amb la satisfacció de saber que havia mort el cabró eixe. Començava una nova etapa per al país i per a mi. Collons, i ja han passat trenta-tres anys.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Ha passat quasi un mes des del Mig Any i l’actualitat ha estat farcida d’esdeveniments. En primer lloc un negre – i perdó per l’ expressió - ha estat elegit president dels USA front a un heroi de guerra. Sempre m’ ha fet gràcia esta denominació. El senyor McCain era pilot d’avió a la guerra del Vietnam. M’agradaria saber la quantitat de víctimes que van provocar els seus bombardejos. En ser abatut va patir una sèrie de maltractaments i tortures per part de l’ exèrcit nord vietnamita, les mateixes que l’exèrcit americà infligia als presoners del Vietcong i de l’exèrcit de Vietnam del Nord. Una dictadura comunista i una democràcia capitalista unides per l’horror.
Sobre el fet que un negre –i torne a demanar disculpes per l’ expressió- siga president caldria remarcar que, per exemple, durant el nazisme el tractament que rebien els jueus a Alemanya i els negres a alguns estats del sud dels USA no n’era molt diferent. El que passa és que USA era una democràcia i va saber evolucionar fins el punt que hui un negre –més disculpes- serà president americà, a Alemanya açò mai no haguera passat. Era una dictadura.
I ja en temes locals caldrà parlar de l’embolic de l’assignatura d’ Educació per a la Ciutadania. Tot un desgavell del PP que, tanmateix, està aconseguint que no es done l’assignatura que és en definitiva el que volen. Però la culpa major la té el PSOE que no té pebrots per suprimir d’una volta l’ assignatura de Religió i està marejant la perdiu. Deurien de saber que a les classes d’Història i Filosofia ja donem conceptes ètics als nostres alumnes. No calia crear una nova assignatura. Jo mateix insistisc en els conceptes democràtics als meus alumnes. Tinc l’orgull d’haver lluitat per ella en temps del franquisme. I perdoneu la vanitat. Jo no sóc un historiador imparcial però sí tracte de ser objectiu. Tinc clar, per exemple, que la Segona República era un règim legítim i positiu però amb molts defectes i que va cometre molts errors. Però ja no és sols eixa assignatura, està en perill el sistema públic d’ensenyament que ja el PSOE va posar en perill durant el seu govern. En matèria educativa aquest partit, el PSOE, no pot donar lliçons. Nefasta va ser la seua gestió educativa.
I què passa a Alcoi? Doncs que Jordi Sedano ha perdut els papers i ja troba oposició al sí del seu partit. Ara s’ ha sabut el que sospitàvem: el PP local ens va enganyar amb tot l’embolic de la construcció de l’ hotel de la Font Roja, i, damunt, ens insulta i ens diu mentiders; ara s’ ha sabut qui era el mentider. I si tinguera un mínim, sols un mínim, de decència política se n’ haguera anat a sa casa després d’ haver-nos demanat disculpes. Se que no ho farà, però ell ja ha quedat retratat. I espere que el poble d’ Alcoi haja pres bona nota. D’aquest fet i d’altres com les obres del boulevar, de l’aparcament de La Uixola, el castell de Barxell, el tren Alcoi-Xàtiva-València, la urbanització de la plaça Al Azraq, del palau de justícia, del museu de bombers, de les obres de les escoles d’ Art i Miguel Hernández i de l’ institut de Batoi, de la destrucció arqueològica feta per la ‘ empresa El Serpis, pel polígon de La Canal, pel camp de golf de Xirillent i per tants i tants d’altres temes.
Alcoi no viu un dels seues moments històrics més gloriosos. Sedano no té tota la culpa, però aquest senyor i el seu partit no deuen tornar a guanyar les pròximes eleccions i és treball de tots els progressistes, nacionalistes, gent d’esquerra i amants de la nostra cultura valenciana i medi ambient el que no torne a ser alcalde d’ Alcoi. Des d’ ací inste a la mobilització ja contra el PP.

EL MARIT D' UNA ALCOIANA JA NO ÉS ENTRENADOR DEL TOTTENHAM

Sí, el marit d’una alcoiana l’han despatxat del Tottenham. I açò ho dic per la raó que quan a Juande Ramos el van nomenar entrenador d’aquest equip anglés, cert periòdic ho va titular de la següent manera: “El marido de una alcoyana entrenador del Tottenham”. Més provincianisme impossible. I açò en la setmana del MIG ANY, una setmana passada per aigua i sembla que continuarà aquesta mateixa. Es va suspendre el concurs de l’ olla a La Glorieta però algunes filaes, la meua, van eixir; per cert, la policia municipal no va tallar el trànsit en els carrers de les filaetes i va haver-hi, fins i tot, un accident.
Jo per la meua banda, olleta a la filà, que per cert molt bona i vaig eixir a pegar una volta amb Mauro Colomina. A les dos a casa, volia que fora a les tres, per fer-me una cervesa amb Mauro però no va poder ser: els meus fills tenien son i a les 2,20 ja estava jo al llit.

I pel que respecta a l’institut, esta setmana vaig a posar els exàmens –les dates- i a vore si a mitjan novembre ja els fem –els fan ells, millor dit-, a corregir com un boig
I a finals de desembre les notes. Espere aprovar atots i totes.

Enguany no he anat a collir esclatasangs –la gent diu “ a fer esclatasangs”-, de tota manera quan hi vaig en trobe molts pocs. La meua cunyada me’n dona i la meua dona els gisa de puta mare.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Les darreres pluges han evidenciat una volta més la pobra infraestructura que té aquest país. La falta de planificació urbanística i el que cadascun fa el que vol es manifesta cada volta que plou un poc més del normal. I tornarà a passar i lamentar-se de nou. I les autoritats tornaran a eixir dient que van aprendre serioses mesures per tal d’ evitar les inundacions,o siga, a no fer res. Però també voldria destacar una altra qüestió que s’ ha posat en evidència amb els darrers temporals. A Madrid no saben pronunciar bé els nostres topònims, sobretot el nom de les poblacions. Cal vore com pronunciaven Vall d’Ebo, ja que deien Val d’ Ebó. Val de Gallinera per Vall de Gallinera i així successivament, per no referir-se a la denominació Levante adjudicada a les terres valencianes. Per a Madrid som una referència geogràfica. la veritat és que raó en tenen.

TRES EXEMPLES D'ANTICLERICALISME A ALCOI: 1901,1906 i 1910

Fets del 1901

La immensa majoria de la població d'Alcoi a començ de l'actual segle era obrera; gran part d'eixa mateixa població era anarquista i un bon grapat d'ells eren anticlericals. No oblidem que l'església era, per aquells temps, i a voltes en aquests, fidel aliada de la classe dirigent, no formada, com és lògic, per obrers. Per tot açò, esta població serà testimoni d'alguns fets clarament anticlericals. L'obrer alcoià veia al capellà, al "retor", com a un enemic de classe, juntament amb el "patrono" i el militar, però en aquest treball anem a referir-nos a uns successos que van passar a Alcoi en els anys 1901, 1906 i 1910.

L'arquebisbe de València, Sebastián Herrero i Espinosa de los Monteros, va organitzar el primer de dits anys, tres processons per a celebrar el "Jubileo Máximo". El diumenge 16 de juny es va celebrar la primera; la concurrència va ser prou nombrosa i sense incidents. Sembla que tot açò no va agradar a molts alcoians i un grup d'ells anaren a parlar amb l'alcalde Severo Pascual Sarañana, demanant-li que prohibira la segona processó i l'alcalde sembla que els va respondre "que no podia impedir-ho perquè estaven dins de la llei, però que ho faria si ells organitzaven alguna revolica". El dissabte 22, la vespra del segon acte religiós, es va repartir una fulla impresa amb tons contra els catòlics signada pel "Círculo de Librepensadores".

Com estava previst, a l'endemà a les 17'30 va eixir de la Parròquia de santa Maria, pel carrer El Carme, en direcció a l'església del sant Sepulcre, la processó del "Jubileo Máximo" ja esmentada. La nombrosa comitiva va arribar sense novetat a aquest últim temple, on es practicaren devotament els exercicis de dita commemoració, traslladant-se després a l'església de sant Agustí. Però en arribar als pixadors de la plaça, un grup de xiquets i gent gran va esperar el pas del "Jubileo" xiulant i cridant "Mort al clero, visca la República". A partir d'eixe conat d'incident, l'afluència de gent a la plaça d'Espanya va ser nombrosa, situant-se els avalotats a la porta de sant Agustí, per on devia eixir la comitiva, i en fer-ho es repetiren els xiulets, cantant l'Himne de Riego i la Marsellesa.

En eixir les primeres parelles de la comitiva, amb el capellà que portava la imatge de Crist, va sorgir del grup disconforme un estrepitós "fora", començant una veritable brega a bufetades i garrotades per voler els de la processó prosseguir la marxa i tractar d'impedir-ho els qui protestaven.

La imatge de Jesucrist va ser arravatada al capellà que la portava i van tractar de tirar-la a la font central de sant Agustí. La guàrdia civil i dos municipals van poder impedir-ho. El "cura arcipreste" de santa Maria, Francisco Soler Romaguera, va suspendre per ordre de l'alcalde dit acte. Açò va provocar que gran part dels manifestants cridaren "Mort a Jesús i visca l'alcalde".

El governador civil, assabentat de la notícia, va prohibir a la seua volta la processó de desgreuge de l'endemà dilluns. Tot el guirigall protestatiu va estar provocat pels membres del "Club Librepensador de Alcoy", dirigit per Enrique Quintana, encara que sembla que tenien el recolzament dels elements liberals locals, ja que segons els catòlics una hora abans de la dita processó, l'alcalde, juntament amb Juan Pastor i Carlos Pérez, havien comentat al "Círculo Industrial" jocosament els fets que anaven a passar una hora després. I, deien, per damunt de tots els culpables estava el diputat per Alcoi, José Canalejas Méndez.

El dimarts els catòlics alcoians repartiren per la població una fulla informativa que deia el següent: "¡Católicos alcoyanos!

Las procesiones del Jubileo del Año Santo que debían haberse celebrado los días de anteayer y ayer, no ha podido llevarse a cabo, por expresa prohibición de la autoridad superior. No hemos cedido pues, a la fuerza bruta sino a las órdenes de la Autoridad.

Alcoy, 25 de Junio 1901.- Dr. Francisco Soler, Arcipreste.- Dr. Vicente García Gomis, Ecónomo".

Dies després l'Ajuntament acorda celebrar una funció de desagravi pels fets del diumenge. En eixa mateixa reunió els concejals conservadors critiquen l'actitud permissiva, segons ells, de l'alcalde d'Alcoi i de les forces d'ordre públic, especialment de la guàrdia municipal.

El mestre José Ribera Montes, de qui parlarem en un altre article, nega en una carta al setmanari local catòlic "El siglo Futuro", que ell tinga res a veure en dits fets, "yo a la hora del motín (sic) me hallaba jugando al dominó con unos amigos en el Círculo Industrial y llegué a la plaza casi al anochecer cuando no quedaban ya mas que pequeños grupos que comentaban lo acaecido".

Fets del 1906.

Uns anys després, en 1906, tingueren lloc altres greus successos anticlericals. Per eixa època era arquebisbe de València Victoriano Guisasola y Méndes. Eixe mateix any havia publicat una pastoral en contra del matrimoni civil i havia fet declaracions en les que afirmava que en no ser legal, eclesiàsticament parlant, dit matrimoni, la gent que havia utilitzat esta fòrmula vivia en concubinat, i per tant la dona era considerada quasi com una "ramera". Com ja hem dit al principi d'aquest treball, l'anticlericalisme a Alcoi estava ben fonamentat i hi havia, per a l'època, nombroses parelles que havien fet ús per a casar-se del matrimoni civil, la qual cosa era aprofitada per republicans i anarquistes per a oposar-se al dit arquebisbe 2tocant" la vena sensible de l'insult a la dona que havia llançat Guisasola, que per cert va tindre que prendre possessió de l'arquebisbat de València protegit per la Guàrdia Civil.

A mitjans d'octubre la seua visita a Alcoi va ser anunciada pel dit prelat, i el periòdic republicà "El Descuage" (sic) es va encarregar d'organitzar una campanya en contra seua. Deia dit periòdic "La indignación es general en Alcoy contra ese mitrado que sin ningún genero de empacho ha llamado "concubinas" a las honradas esposas de un considerable número de honrados trabajadores de esta ciudad". Per a manifestar l'oposició a la política de Guisasola el mateix periòdic es va encarregar de repartir nombrosos xiulets per tot Alcoi.

El dia 18 d'octubre a les quatre de la vesprada va fer la seua entrada a Alcoi l'arquebisbe de València "en conquetona jardinera" acompanyat per l'alcalde Santiago Reig Aguilar-Tablada.

En arribar, un mar de xiulets el van rebre. El cotxe del mitrat es va dirigir cap a l'altar que s'ha alçat a l'església de sant Francesc, però les masses ho impedeixen i deu dirigir-se cap a la Parròquia de Santa Maria. La manifestació popular a la seua volta es va concentrar a la plaça d'Espanya durant dues hores, entonant la Marsellesa i xiulant estrepitosament, fent ús dels ja anomenats xiulets. En dirigir-se la clerecia de sant Francés cap a la seua parròquia, són aquests insultats i agredits pels republicans de Botella Asensi i per ell mateix, tirant-los fang, havent de ser protegits els agredits per la guàrdia civil, que va carregar contra els manifestants, produint-se alguns ferits.

A l'endemà i els dies següents els incidents es repetiren, havent de ser Alcoi ocupada per nombrosa força de la guàrdia civil, que va realitzar durant eixos dies nombroses càrregues com molt be explica el "Descuage", "la guardia civil montada y de a pie dió varias cargas, repartiendo tajos y mandobles hasta hartarse". I referint-se a com era l'estada de Gisasola a Alcoi, el dia 12 escriu, "clareando el día, en la plaza de Agustín (sic) han empezado a sonar pitos; a las ocho de la mañana, la orquesta de pitos atruena los espacios; Victoriano debe tener el alma en un hilo. La guardia civil montada y de a pie ocupa las puertas de entrada a la iglesia de María (sic).

Corre la voz, como reguero de pólvora, de que Victoriano està administrando los correspondientes sopapos de la confirmación, para lo cual se ha dirigido al altar mayor por el interior de María.

¡Fuerza de canguelitis a cuanto obliga!

La pita y los cánticos marsellescos arrecian que es un prodigio.

La alegre algaraza dura hasta la hora de comer.

De vez en cuando y durante la permanencia de la multitud en la plaza de Agustín, se han oido voces que decían:

- Victoriano, ¡qué no sales?

El mitrado, por el interior de la iglesia se dirigió a la casa Abadía. El colmo de la prudencia.

De la una de la tarde y la plaza de Agustín es invadida de nuevo por los manifestantes; los pitos y la Marsellesa no cesan ni un momento.

A las tres de la tarde ha cundido la noticia de que Victoriano, enfermo se ha metido en cama. Se ha sabido que la enfermedad que padece es la Cangelitis aguda.

Hasta las once de la noche han obsequiado los manifestantes a Victoriano con pitos y la Marsellesa".

Per fi el dia 24 l'arquebisbe abandona Alcoi dirigint-se cap a Xixona, i encara per la Font Redona va ser víctima d'una apedregada el cotxe amb el que viatjava.

Davant la magnitud dels fets, l'Ajuntament en sessió plenària condemnava els fets i lliurava un telegrama de disculpes a l'arquebisbe. Darrere d'aquests fets van ser detinguts Juan Botella Asensi, José Martínez Bayarri, José Claramunt Creus i Ricardo Gil Pastor. El procés es va celebrar a finals de maig del 1909. El fiscal va demanar a cadascun dels processats la pena de dos mesos i un dia d'arrest major, la defensa va negar la participació en els fets i va demanar l'absolució dels quatre, però durant el desenrotllament del judici va quedar clar que no hi havia proves suficients per a condemnar als acusats, i el fiscal va retirar les seues al.legacions, quedant, per tant, lliures els acusats que van ser triomfalment rebuts a Alcoi. Al passeig de Cervantes els esperaven unes quatre mil persones i acompanyats tots per la Nova de l'Iris, que tocava la "Marsellesa", entraren a la població arribant fins el carrer la Cordeta 2, on tenia la seu "Fraternidad Republicana", des d'on va dirigir la paraula al públic Juan Botella Asensi i es va dissoldre la manifestació.

Fets del 1910.

I per acabar amb els exemples d'anticlericalisme a Alcoi, anem a narrar els fets passats l'any 1910. Era cap del govern del rei Alfonso XIII José Canalejas Méndez, que com ja hem dit més avant, era diputat per Alcoi i durant el seu govern es va realitzar una política encaminada a separar l'estat del poder de l'església. Pel mes d'agost es va realitzar una gran manifestació a Alcoi recolzant eixa política. Els elements conservadors i tradicionalistes, per no ser menys, van organitzar pel dia dos d'octubre una contramanifestació.

Eixe mateix dia, a les tres de la tarda va començar a l'església de santa Maria, "convertida en un club por el desventurado cura (Juan Bautista Escrivà) que le ha cabido a Alcoy en desgracia", segons paraules de l'"Heraldo de Alcoy", la processó. Poc després, quan comença la desfilada, un grup de republicans col΄locava, sobre la balustrada de l'escalinata que dona accés al temple, dos llençols amb el retrat de Lerroux.

Així i tot, sense cap incident la processó va arribar fins el carrer El Vall. Als quatre cantons dels carrers Polavieja, sant Llorenç (hui en dia tots un), El Vall i sant Francesc, s'havia situat un nombrós grup de republicans que començaven a insultar als participants de la dita processó; a resultes dels fets hi hagueren alguns ferits, entre ells un capellà. La processó aleshores es va dividir, uns pujaren pel carrer sant Francesc i d'altres per sant Josep. L'alcalde, Vicent Pascual, va enviar a la guàrdia civil per a que protegira els devots alcoians.

A la plaça de Ramon y Cajal "hubo tambien, segons el "Heraldo de Alcoy", algún choque, debido a la provocación de uno de los manifestantes, el maestro de escuela de Beniarrés, el cual enarbolando un bastón, se dirigió airado contra un grupo de republicanos. Estos se volvieron contra el belicoso dómine, que resultó con varias heridas contusas en la cabeza".

Finalment la guàrdia civil a cavall va evitar que hi haguera un altre enfrontament entre els manifestants que esperaven a la plaça d'Espanya a la processó que es dirigia cap a santa Maria per finalitzar-la. Els ferits que van ingressar a la "Casa de Socorro" van ser Cándido Moncho Cortell, el mestre de Beniarrés; Francisco Guerola Barceló; Ricardo Beltrán i José Beneito. Els agressors identificats van ser José Ribera Montes, mestre qui va ser acusat de participar en els fets del 1901 i que per aquest any 1910 secretari del "Círculo Liberal" d'Alcoi, Fernando Montava, Mariano de la Cruz, segon cap de la policia municipal, i José Martínez Bayarri, metge i redactor de "El Heraldo de Alcoy", participant també en els fets esdevinguts en 1906 i antic company de Juan Botella Asensi, però que es va passar a les files lliberals de Canalejas, un trànsfuga de principis de segle.

Per a evitar problemes el setmanari republicà "Fraternidad" avisa els seus correligionaris que a la mateixa hora de la manifestació convoca als ciutadans "a la merienda y diversiones públicas, amenizadas por una música de la localidad, que han de celebrarse el domingo, desde las tres de la tarde, en el tendero de la fábrica de Paños, situado, enfrente al Hospital". Esta mesura va ser presa perquè circulava per la població una fulla signada per "un republicano" en la que es convidava als alcoians a atacar la manifestació catòlica. Sembla que tots els avalots van ser organitzats pels elements liberals d'Alcoi, i que van tractar de culpar als republicans.

De fet els agressors eren membres del partit liberal alcoià, elements que com a única diferència amb els conservadors era el seu anticlericalisme.

Des d'aquest any fins 1936 els enfrontaments entre catòlics i anticlericals es centraren quasi tots ells en les fulles dels periòdics. Els primers, a través de "La Defensa", "La Lucha", "La Lealtad" i d'altres publicacions insistiran una i altra volta en que la majoria dels matrimonis eren fets a través de l'església, a l'igual que els soterraments i que gran part de la població, quasi tota, estava batejada. Els anticlericals "Heraldo de Alcoy" i "Fraternidad" sobretot, publicaven exemples d'immoralitats atribuïdes al clero, a relacions sexuals un poc equívoques entre la mateixa gent religiosa i la gran riquesa de l'església.

Tot aquest furor es personificava a Alcoi en la figura del capellà de santa Maria Juan Bautista Escrivà, conegut popularment pel malnom de "Batistet d'Oliva" i vertadera bèstia negra dels progressistes alcoians i que va patir en la seua persona l' avalot esdevingut a Alcoi el primer d maig del 1931, senti traslladat a València on va morir pocs anys després sent mossén de sant Joan de València.