TENIM UNA DEMOCRÀCIA MOLT JUSTETETA

Sí, tenim una democràcia molt justeteta, i així vaig titular un article fa uns mesos; dec dir, però, que esta frase li la vaig escoltar al periodista Antoni Bassas quan el Partit Socialista de Catalunya el va fer fora de TV3. Quina petja més funesta la del Tripartit a Catalunya! I la frase del Bassas, adoptada per mi, explicaria el moviment espontani que està omplint els carrers d' Espanya protagonitzat majoritàriament pels joves. I pense que la protesta afecta més als partits d' esquerres que no els de dreta. Aquesta, l' esquerra, està renunciant a molts dels seus postulats i està desmuntant l' estat del benestar que ella mateixa va crear a partir, sobretot, de la Segona Guerra Mundial. La corrupció, el professionalisme dels polítics, el servilisme davant l' església catòlica, les intervencions militars arreu del món, la permissivitat de la banca, el despilfarro en els pressupostos, el retall en educació i cultura, són els punts més visibles de la democràcia justeteta que tenim.

Una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar les manipulacions que des de les televisions autonòmiques es realitzen – i el cas més clar és Canal 9 -; una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar que un govern no deixe vore una determinada cadena televisiva, i estic referint-me a TV3; una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar els atacs a la llibertat d' expressió per part del poder, i estic referint-me als governs de Camps i Sedano.

Pense que hem de reflexionar, sobretot des de l'esquerra, sobre el fet que els partits que així es consideren – d' esquerres- rebaixen cada volta més els seus postulats progressistes la qual cosa és, com a mínim, intolerable; mentre la dreta es manté ferm en la seua ideologia l' esquerra va de rebaixes. L' idealisme i l' utopia han estat canviats per un pragmatisme conformista que ens evita evolucionar cap a metes més ambicioses, com deu fer l' esquerra. Esta esquerra ha estat la que ha permés, per exemple, lleis que estan proletaritzant l' educació pública. No hi ha recanvi entre els partits governants: van a fer el mateix mane qui mane. Jo no veig esperança si no mana el PP, aleshores em dona igual mane qui mane i, més, el nostre sistema electoral no permet acabar amb eixe bipartidisme que castra les nostres il·lusions. Els poders fàctics no van a veure reduït ni un centímetre el seu poder, no hi hauran canvis estructurals. Aleshores, per què hem de votar?

Al mateix temps el professionalisme de la classe política és un element més de desprestigi. Amando Vilaplana fa 29 anys que viu de la política, Camps igual, Rubalcaba encara més, Cháves porta una pila d' anys viatjant en cotxe oficial i així una llarga llista, tant de polítics anomenats de dreta com d' esquerres.

Per no parlar del fet del transfuguisme, els partits polítics són molt crítics amb aquest quan els perjudica però molt comprensibles quan els afavorix; alguns d' ells -el cas de Benidorm en el PSOE, per exemple- tornen a repetir com a candidats en la mateixa llista que abans del seu abandó.

La democràcia no és gens dolenta, això mai; són alguns demòcrates que la fan així i cal una regeneracionisme polític, i això és el que volen les persones que s' agrupen aquests dies sota el nom de M-15. Són una bufada d' aire fresc en un món polític pestilent.

SEDANO SE HACE LA FOTO

Sí, Sedano está últimamente más retratado que una estrella de la Tele Basura. Se acercan elecciones y es tiempo de estar presentable a todas horas y presente en todo lugar, y para ello nada mejor que las inauguraciones aunque sea la de una mesa de billar o de edificios que todavía no están acabados, o que hace años que ya funcionan, cualquier escusa es válida, y se nota que Sedano está en su ambiente, en su salsa; vamos, que es lo suyo. Abraza a todos y todas, besa a todos y todas, y nos presta la mejor de sus sonrisas. Pero, claro, esto también tiene sus inconvenientes; por ejemplo, si la foto se realiza al lado de una antena de telefonía que es ilegal, y esto sucedió hace semanas cuando visitó, y se fotografió, las obras de colocación de la base de dicha antena a la partida de Barxell. Resulta que no se había pedido permiso para su instalación. Menuda metedura de pata del señor Sedano y, también, del señor Signes factotum de la política ambiental del Ayuntamiento, que le ponen una antena ilegal y el tío no se entera. Menuda eficiencia. Y, claro, Sedano con un ridículo espantoso. Sí, ese es el alcalde de Alcoy cuya obra más importante es la inauguración del Mc Donalds. Ese es todo su bagaje como alcalde.

Sí, este señor es alcalde de una ciudad que no puede tener en funcionamiento sus surtidores. Y n pasa nada. Estoy hablando del señor Sedano que juntamente con el señor Peralta- el excalde, no el otro- son responsables del río de euros que se han malgastado y se malgastan en el asunto de la Rosaleda.

Sí, me estoy refiriendo a ese mismo señor Sedano – alcalde elegido democráticamente- que demostró su habilidad negociadora en el asunto de La Estambrera.. Y si todavía no saben de quien estoy hablando, me dirijo al alcalde de Alcoy que no sabe defender el patrimonio cultural de su ciudad (Castellar, castillo de Barxell, Molinar…) y ha sacado pecho en la foto de la Llum de les Imatges y, o la Ruta del Modernismo.

Y si todavía no saben de quien estoy hablando les voy a refrescar la memoria diciéndoles que es el alcalde en cuyo mandato se prohibió a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acto en la Casa de Cultura, el que prohíbe exposiciones de pintura en este mismo lugar y el que acepta el cierre de la TV3. Todo un modelo de defensor de la libertad de expresión.

Y termino preguntándome en qué fotos más nos regalará el señor alcalde? Yo apuntaría unas cuantas sugerencias. Ahí van. Por ejemplo, inaugurando en la rotonda de Batoy las fotos de la duquesa de Alba y demás latifundistas propietarios de la campiña cordobesa. Otra posible sería inaugurando el Barranc del Sint, o el castillo de Fiestas, o inaugurando Alcoy, o inaugurando también el despacho de Carmina Nácher. Lo que sea, pero hágase la foto señor Sedano; no sea tímido. Inaugure algo. Total, los gastos de las inauguraciones no las paga usted.

SIGAM REALISTES

El PP va ha aprovar una sèrie de mesures que encara van a restringir més l’ ús del valencià. I què voleu que vos diga? Doncs, que em semblen correctes, adequades, convenients i escaients. Per què allarga més l’ agonia, quan més prompte acabem amb el valencià millor, si ja està condemnat i sentenciat. Fins i tot Alarte no fa ús mai del valencià en les seues intervencions. Prou de bovades i ximpleries i voler negar l’ evidència: el valencià no té futur i ja és passat. Sí, ens fot d’ admetre però siguem realistes. Enhorabona per esta volta al PP i soterrem ja a un mort. Tinguem valentia. El valencià està més que mort.

VIVÈNCIES PERSONALS DEL 23 F.

Conscient del moment històric que representava el colp d' Estat de Tejero, Milans del Bosch i d' altres, tres dies després del fet esdevingut el 23 de febrer del 1981, o siga el 26 de febrer, vaig escriure tot allò que m' havia passat eixe dia, sent conscient de que algun dia ho publicaria. Doncs bé, eixe dia ha aplegat hui, trenta anys després, i açò és el que vaig escriure el vint-i-sis de febrer del 1981.

“Eixa vesprada (23 de febrer) el meu amic Adolf Gisbert i jo vam estar a la partida de Polop, al mas de Pardines, on els meus avis Francisco Sempere Miró i Maria Santonja Nadal hi havien estat “maseros” a finals del segle XIX i principis del XX. Un lloc encisador, encara que la masia siga lletja i en dolent estat. En tornar a Alcoi i passar pel Molí Payà no vam notar cap cosa rara. Es fem un café al “Levante” on trobem a Diana Cramer, l' americana jueva dona de Miquel Abad, que ens bonega perquè el diumenge passat no vam baixar a la Vall d' Alcalà. Li prometem que el proper diumenge hi baixarem i els farem la visita. Després torne a casa i puge dalt al despatx i em pose a revisar documents mentre escolte en la ràdio el procés d' investidura de Leopoldo Calvo Sotelo.

De sobte, cap a les 18,20 hores se sent un soroll estrany, pense que algun diputat haurà fet un comentari o quelcom així però quan escolte dir al locutor que havia entrat la Guàrdia Civil me n' adone que això era un colp d' estat. Em vaig espantar molt. Me'n baixe al taller del meu pare, on tots estaven escoltant la ràdio, i dic “açò és un colp d' estat” i mon pare em dona la raó i encara m' espante més. La ràdio posa música militar i la tensió augmenta. Truque per telèfon a Pep Torró, no està a sa casa i la seua filla em diu que està al cine. L' assabente de la situació i la ràdio torna a repetir que el Congrés ha estat assaltat per la Guàrdia Civil:la tensió continua augmentant. Truque a Adolf Gisbert però no està en casa, està en Salesians en classe. Em pose en comunicació de seguida amb la UNESCO, d' on era jo president, i ordene que l' abandonen. Torne a trucar a Pep Torró, i està volta sí està i em diu que l' apossentador del cine Circ l' havia assabentat i decidix anar-se'n a casa però abans passa per la UNESCO on agafa la documentació i arxius per si ho fa la policia. Ràdio Alcoi diu que Milans del Bosch dirigirà en breus moments un comunicat. Mon pare m' informa que els concejals estan reunits a l' Ajuntament i per a comprovar-ho truque a Lluis Torró i em diu, efectivament, que son pare està a l' Ajuntament. Civil que ells van viure. El meu nerviosisme ja és irreprimible, però ma mare ens fa til·la per a tots. Me'n torne a baixar a la fusteria de mon pare i un dels seus treballadors, Toni Pedraza, diu que en Comissions Obreres estan acollonats i que estan arreplegant-ho tot, han trucat a Madrid i els han dit que es tracta d' un colp d' estat.

Ràdio Alcoi llig el bàndol de Milans del Bosch decretant l' estat d' excepció i el toc de queda a partir de les 21 hores. El meu germà encara no ha aparegut per casa. La cadena SER informa en les notícies de les 20 hores que RTVE està ocupada per les tropes i que el tinent coronel Tejero de la Guàrdia Civil era el mateix Tejero de l' operació Galàxia. Em truca el meu amic Servando des de la UNESCO, no s' havia assabentat que havia ordenat el tancament i li torne a repetir l' ordre. A les 21,45 me' n puge al despatx i a les 21 hores ve el meu germà. El Bonegue i em diu que a Alcoi hi ha un trànsit molt gran de gent tornant a casa. M' assome al balcó i veig poca gent pel carrer però molts cotxes. Ràdio Alcoi torna a llegir de nou el comunicat de Milans del Bosch i després toca l' Himne de Festes. Ma mare en torna a fer una altra tassa de til·la, esta volta amb tranquil·litzant i tot. La tele no diu res però a les 21,30 informa que el rei es dirigirà a la nació per ella, em sembla bona notícia però mentre passen una pel·lícula de Bob Hope. Per fi parla el rei i em tranquil·litza, me' n vaig a dormir, cosa que aconseguisc gràcies a les til·les i al tranquil·litzant. A l' endemà les coses ja estaven més clares. El colp havia fracassat, o no?”

ÉS PECAT VORE TV3?

ÉS PECAT VORE TV3?

Sí, això. És pecat vore TV3? Servidor que ja té una certa edat va pensant en allò que pot passar després de la mort. Qualsevol dia m’ agafa una cosa – o dos, amb Zapatero no se sap mai- i ja l’ hem fotuda. Veig TV3 – ni Camps ni els dictadors de república bananera podran impedir Internet - i després em confesse, però em cal saber si és pecat o no vore-la. I, en cas afirmatiu, si és pecat venial o mortal. I qui millor per a dir-m’ho que dos representants qualificats de Déu en la terra, destacats membres del nacionalcatolicisme i afiliats a una organització tan democràtica, tolerant i progressista com és l’ Opus Dei. Qui són aquests personatges? És clar, el senyor Camps –per cert, afectat d’ una més que evident al•lopècia – i el senyor Trillo, cunero de pro i levantino insigne. Sí, a ells em dirigisc: és pecat vore TV3? No voldria que la meua ànima es condemnara per fer-ho. Ara, sí és pecat vore TV3 si que em semblaria correcte el prohibir la seua emissió al País Valencià, perdó, Comunitat Valenciana. És missió de l’ Opus Dei salvar la més gran quantitat d’ ànimes de l’ infern i dur-les al cel. Per això la meua angoixa i el meu sense viure. I m’ agradaria en contestaren, però si estan tan ocupats, el senyor Camps en els judicis que li venen i el senyor Trillo en apartar d’ ell tot record del Yak43, també agrairia a qualsevol altra persona especialista i professional en salvacions d’ ànimes, que em traguera de dubtes, encara que eixa persona no fora de l’ Opus i sí dels Kikos i, o Legionarios de Cristo o de Millán Astray. Estic en un sense viure, ja dic. I torne, insistisc, és pecat vore TV3? Jo mentre no se me conteste esta pregunta per gent especialista en el tema de la salvació, continuaré confessant-me després de vore-la, no siga cosa.

Per altra banda, i sense deixar l’ assumpte que tant em preocupa, he vist amb preocupació com el govern valencià arremet contra Acció Cultural del País Valencià per permetre vore la TV3 al territori nostre i de la banca. La pobra Acció Cultural no fa més que rebre atacs des de la seua fundació. Ja el franquisme els fregia a multes. El governador civil de València, l’ alcoià Enrique Oltra Moltó, els fotia a multa setmanal, fins al punt que basant-se en els cognoms de tan il•lustre paisà nostre l’ al•ludíem amb l’ apel•latiu d’ Enrique Altra Multa. De quan en quan els fatxes – o siga la policia- els colpejava amb bombes i destrosses al local de la llibreria Tres i Quatre, d’ Acció Cultural del País Valencià. Amb la democràcia els atacs físics a dita llibreria no han cessat i l’ Enrique Oltra Moltó ara és el governs de Camps. Les multes a Acció Cultural i TV3 es multipliquen en períodes electorals, com ara, ja que el Partit Popular vol fidelitzar el seu vot electoral entre els blaveros i demés personatges de llarga tradició democràtica i tolerant. I tot açò ve des d’ un partit que moltes lliçons d’ ètica no pot donar. I és lamentable el silenci del PSOE sobre el tancament de TV3.

I, per acabar, vaig a donar-li la raó a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, quan, en referir-se a la prohibició del Palament de Catalunya de prohibir les corregudes de bous, va dir allò de “que manía de prohibir”. Totalment d’ acord, cal vore quina mania de prohibir que tenen les nostres autoritats: prohibixen els matrimonis homosexuals, prohibixen l’ avortament, prohibixen l’ adopció entre homosexuals, prohibixen fins i tot esmentar els Països Catalans i ara prohibixen vore TV3. Quina raó té l’ Espe, tú. Y qué manía de prohibir, oiga.

Feixisme a La Fàbrica

Aquets dies ha estat notícia, malaurada notícia, el fet que a una persona no se l' ha atés al 112 i la Fàbrica per parlar en valencià. Que aquestes coses passen encara indica a les clares que tenim una democràcia molt, molt justeteta.I , damunt, hi ha partits com UDyP (Unión, Democracia y Progreso) de la Rosa Díez que munta uns embolics de l' hòstia perquè a una xiquet no se'l pot matricular en línia castellana. És el nacionalisme espanyolista més dur, i el representant a Alcoi, Rafael Adrián, ha militat al partit comunista Unificació Comunista i a hore sd' ara el seu partit actual UDyP competix amb el Partit Popular per un mateix electorat. Aquest partit és brossa política, sí brossa política. Encara ens voldran fer vore que el castellà està perseguit i discriminat. És olt lamentable i trist que no ens pugam expressar amb la nostra llengua. El feixisme campa pels seus respectes a Alcoi, concretament a l' ambulatori de La Fàbrica. Què fan les nostres autoritats? Res de res. Què fa l' oposició política municipal? Res de res. Dolents dies per als valencians parlants, que ens haurem d edir valencianscallants.

GIBRALTAR ESPAÑOL

Con lo que pasó el lunes día 10 de enero del 2011 con el Balón de Oro es la segunda vez que nace en mí un sentimiento españolista que me tiene verdaderamente preocupado. La primera vez sucedió cuando España ganó el mundial este verano pasado; la fiebre españolista me afectó tanto que me arropé con una bandera y una bufanda con los colores de España – los de la República, claro- y llegué a tararear el himno de España – el de la República, claro-, y en el instante en que España ganó el mundial, la fiebre nacionalista se me subió tanto hasta las meninges que, como un poseso, me puse a gritar a grito pelado: “Gibraltar español". Lo que provoca el futbol!

Pero, no, sucede que el lunes susodicho tuve otro ataque de españolitis, y cuando observé que a ningún jugador y entrenador español le dieron nada volví a asomarme al balcón y, de nuevo, como un orate empecé a gritar aquello de “Gibraltar español”, que es lema que más nos une a los habitantes de este país llamado España y que es propiedad de los bancos. Pero no se detuvo aquí mi afán españolista, no; estuve tentado de hacer una llamada para que invadiéramos militarmente a esa Europa que tanto nos odia y al mismo tiempo nos envidia, y les diéramos una lección de hombría, y para ello hubiera sugerido enviar a la Legión, con la cabra delante, eso sí.