diumenge, 26 d’abril de 2009

REVISTA FESTES SANT JORDI 2009

Pense que les nostres Festes de Moros i Cristians són alguna cosa més que els actes del 22,23 i 24 d’ abril. I pense bé, ja que les altres poblacions que també tenen els Moros i Cristians com a Festes Majors no fan més copiar-nos, fins i tot en els aspectes negatius. Però hui vaig a parlar-ne d’ un positiu: la nostra Revista de Festes.

És aquesta un gran aparador dels aspectes culturals de la nostra ciutat, enguany ha assolit un nivell quasi, quasi insuperable. Fa més d’ un segle que la tenim, i és un fet que ha estat copiat, com ja he dit adés, per altres poblacions veïnes. Per a molts, és l´ únic instrument per a exposar una part de les nostres investigacions. Afortunadament, ja fa anys que ha deixat de ser una publicació exclusivament de tema fester. I dec dir, amb satisfacció, que l’ apartat dedicat a la història va guanyant qualitat pels anys. De tota manera, encara hi ha algun dedicat al nostre passat escrit per gent que no és historiadora. No se que té esta disciplina que qualsevol pot escriure’n. Eixe és l’ únic però que li puc tirar en cara a la Revista. Se la gran quantitat de compromisos que tenen els encarregats d’ ella, però cal un poquet més de rigor i de valentia per a dir-li a alguna gent –per molt important càrrec que ocupe en la Nostra Festa- que lo seu no és la història.

Bé, també voldria dir que farà uns 18 anys que la presentació de la Revista no és l’ acte quasi clandestí i sense cap ressonància ciutadana. Des de fa eixos anys se li dona la categoria que es mereix la seua presentació, acompanyada per la penjada del cartell de Festes. Jo sóc un dels més antics en col·laborar en ella i puc parlar del tema.

Enguany, voldria dedicar articles com el de Josep Torró sobre la més que probable filiació càtar d’ un dels fundadors d’ Alcoi, un tal Bernat Savall. José Maria Soriano fa un repàs molt documentat sobre les restauracions que ha patit la pintura gòtica – l’única que tenim a la nostra ciutat- anomenada La Verge de Gràcia, que formava part de l’ antic convent de sant Agustí i hui està ubicada en la capella de la comunió de la parròquia de santa Maria.

Un gran coneixedor de la nostra indústria tèxtil – Lluís Torró- ens ofereix un interessant i molt documentat article sobre l’ organització del treball a la filatura alcoiana als anys de la Segona República. Ramon Molina ens resol un dubte que teníem els historiadors i lingüistes sobre l’ origen del topònim “Buidaoli”. Les vicissituds esdevingudes als representants alcoians en el nostre Ajuntament durant l’ any 1936 és objecte d’ un profund anàlisi per part de Rafael Hernández Ferris, antic president del Centre Alcoià d’ Estudis Històrics Arqueològics que, afortunadament, està recuperant-se molt satisfactòriament d’ un greu problema de salut que va tindre, impropi de la seua edat.

L’ especialista en la Segona República i Guerra Civil, Àngel Beneito, ens informa de la repressió dels maçons alcoians, que mai no van ser ni molt nombrosos ni molt conseqüents amb les seues idees. L’ assessor artístic de l’ Associació de sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, ens parla d’ un avantpassat seu que va rebre una condecoració per les seues accions a la Guerra del Marroc pels anys 20 del segle passat. I, per acabar amb la secció d’ Història, el director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’ Alcoi, Josep Maria Segura Martí, ens referix als dos arcs de tradició romànica que es troben a l’ edifici de l’ antiga església d’ Alcoi del segle XIII, a la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats.

També hi ha articles en seccions molt importants com per exemple el d’ Adrián Espí, la persona que més sap de la Nostra Festa, sobre l’ esquadró de sant Jordi, ja desaparegut. Jose Sou sempre ens impacta agradablement amb la seua poesia visual i enguany no podia ser menys. Josep Albert Mestre ens parla d’ un fester de més de 90 anys i encara actiu, membre de la seua filà, José Luís Mansanet Ribes. I, ja per acabar, Juan Javier Gisbert Cortés sempre ens impacta informant-nos de la rica i variada cultura musical a la nostra ciutat, ara i sempre. I molt més, que no per fer llarg l’ article no esmente.

Tot alcoià deu de tenir en casa esta Revista, siga o no siga fester, ja que la seua variada miscel·lània la fa interessant i atractiva per a tot alcoià. Sols una condició, que estime la seua ciutat i la seua cultura.

Endavant tots aquells que feu possible que cada any tinguem a la nostra ma una pàgina inoblidable de la cultura de la nostra ciutat. Això sí, insistisc un poc més de rigor. Hi ha algun article que no pot aparèixer en la Revista per la seua poca qualitat i rigor històric. I torne a denunciar l’ afany d’ alguns en practica la història sense ser historiadors.

dimarts, 14 d’abril de 2009

VISCA LA REPÚBLICA

Hui fa 78 anys es va proclamar la República, la segona de la nostra història. A Alcoi la candidatura republicana-socialista va arrasar, el triple de vots. Per primera volt en la història d’ Espanya s’ implantava un règim vertaderament democràtic, en el que les dones van ser també per primera volta iguals als homes, mateixos drets, obligacions i dret al vot. Malauradament va ser un somni molt curt. La divisió entre els mateixos republicans, l’ ansietat comprensible de les classes proletaris i, sobretot, per primera volta en la seua vida les classes privilegiades van vore en perill el seu domini del país. I van incitar a part de l’ exèrcit a revoltar-se contra la República, règim totalment legal. L’ església, els latifundistes, el món financer i part de la burgesia van animar a l’ exèrcit a donar, una volta més, un colp d’ estat. Va acabar la il·lusió.

Hui en dia la problemàtica és democràcia-dictadura, i a Espanya, amb una monarquia, tenim una democràcia política, o siga, que el tipus de règim no és primordial, però posats a dir, preferisc una República a una monarquia. No pot haver mai un càrrec al que no poden aplegar tots els ciutadans i que està monopolitzat per una mateixa família. Si som tots igual davant la llei, no entenc com qualsevol no pot aspirar a ser cap d’ estat. La monarquia és una relíquia del passat. I més una monarquia imposada per Franco, així i tot acceptant el paper important del rei en l’ arribada a la democràcia a Espanya, però amb una monarquia mai hi haurà una democràcia total. La sobirania està en el poble i aquest deu triar, directa o indirectament, els seus càrrecs polítics, que mai no deuen ser eterns.

Per això, hui més que mai, VISCA LA REPÚBLICA!