dilluns, 28 de novembre del 2011

CANDIDATS CUNEROS

Un dels hàbits antidemocràtics més utilitzat durant l’ etapa històrica coneguda per La Restauració (1876-1931) és el cunerisme. Entenem com a tal l’ elecció per una circumscripció d’ un diputat que no té cap relació amb aquest districte. Es tractava de col•locar a amics i coneguts i pagar favors polítics. Amb l’ actual situació política nascuda arran la mort del dictador Franco l’ elecció de cuneros va ser utilitzada per tot l’ àmbit polític, des de l’ esquerra –tant el PSOE com Esquerra Unida- a la dreta –majoritàriament el PP. Hi ha cert hàbits polítics, dolents hàbits polítics, que sembla no desapareixeran mai. Les eleccions de novembre no són cap excepció i els dos principals partits encapçalen les respectives llistes electorals amb il•lustres cuneros.
El Partit Popular presenta com a cap de llista a un murcià – concretament de Cartagena -que en el seu temps no tenia cabuda en la llista de Múrcia i el van endossar a la d’ Alacant. Federico Trillo no té cap relació amb la província i les seues visites i atenció als seus problemes són mera anècdota. Això sí, és fill adoptiu de a ciutat d’ Alcoi, i fa uns anys els partits que ara estan a l’ oposició van presentar una moció municipal per a que fóra exclòs de dita consideració. El PP, lògicament, s’ hi va oposar i ara que tenim un Ajuntament d’ esquerres i progressista i tenen el poder polític Aquells que van presentar aquella moció, servidor espera que al senyor Trillo se ,i lleve el títol de fill adoptiu d’ Alcoi. I, de pas, que miren com està l’ assumpte de fill adoptiu, o cosa així, del dictador Franco.
El PSOE, cada volta menys S i O, presenta a una tal Leire Pajín que, a més, és ministra de Sanitat. Esta senyoreta fa uns anys es va aveïnar a la ciutat de Benidorm des de la seua Castella d’ origen, passant per Euskadi, i mai, mai ha tingut el més mínim interés per qualsevol assumpte relacionat pel districte –la província d’ Alacant- per la qual es presenta. Els seus interessos, ulls i mirada han estat sempre dirigits a Madrid, on se la considera un valor polític en alça, sense que mai no haja pogut saber les raons de dita consideració.
Sembla que no hi ha cap indígena de la província d’ Alacant i relacionat amb ella que puga encapçalar la llista de les seues respectives formacions polítiques, i és que les decisions que afecten al País Valencià es prenen des de Madrid. Els exemples serien innumerables.
Però, en ser greu, no és aquesta l’ única circumstància negativa que els afecta als dos partits. No, que va. Si els dos candidats, Trillo i Pajín, tenen alguna cosa en comú – que en són moltes- la més destacable i negativa és que cap dels dos sap parlar valencià i poc que els importa. Vostés s’ imaginen a un candidat per Màlaga, la primera província que m’ ha vingut al cap, que no sàpiga castellà; lògicament seria impensable i els malaguenys – amb tota la raó- no ho acceptarien. Doncs, ací al País Valencià sí, els accepten i a més, els votem.

EL PITXER DE LA TIA LEONOR

D´entre els bens més preuats que tinc destaca un pitxer que va pertànyer a una tia-rebesàvia meua, de nom Leonor, i que era natural d’ Onil. A la seua mort va parar a mans de la meua àvia i després al de mon pare i ara a la meua propietat. És un objecte de vidre tallat a ma i de color verd. A banda del seu valor material –no excessiu- està el sentimental que fa que, com he dit al principi, el tinga en molta estima.
La tia Leonor, propietària del pitxer, i el seu marit, del que desconec el seu nom, eren republicans acèrrims, i segons em deia la meua àvia, cap al final de la Guerra Civil van vendre unes terres d’ oliveres. Els amics li ho van desaconsellar perquè la guerra estava decidida i no precisament pel costat dels republicans. Els meus parents els contestaven que “com anava a perdre la guerra la República, que això era impensable” . Què va passar? Ja ho sabeu: va perdre la República, i la tia Leonor i el seu home es van quedar sense terres, sense diners i sense República. Sempre vull decidir-me a escriure una mena de novel•la històrica sobre la tia Leonor i el seu pitxer però sóc capaç de muntar un argument però no de desenvolupar-lo. Tinc poca imaginació escrita, la meua “verborrea” és més a través de la paraula que de la lletra. Se me dona millor parlar en la ràdio que no escriure.
I ara que estic llençat, vaig a gosar narrar una altre succés que li va passar a un altre familiar meu el nom del qual vaig a ometre perquè encara viuen els seus hereus. Allò que vaig a dir - millor dit escriure- també ho sé gràcies a mon pare al que li agradava fer-me estes contarelles. Resulta que milicians alcoians – i dic milicians per entendre’s, ja que a principi del 1938 ja existia l’ Exèrcit Popular de la República i el meu parent ja era un soldat- van participar en la conquista de Teruel, única capital de província que els republicans van conquistar encara que per molt poc temps. Els nostres paisans van ocupar el Banc d’ Espanya i van tindre al seu abast una gran quantitat de bitlles del bàndol nacional. I sabeu que va fer el meu parent i la majoria d’ alcoians que amb ell hi eren? Doncs, cremar el bitlles per calfar-se ja que feia molt de fred i, alguns els van fer servir per torcar-se el cul; però d’ altres, més espavilats, se’ls van alçar i mesos després, amb la derrota de la República, els van fer servir. I mon pare, escenificat la narració, li va dir al meu parent i oncle seu: “Tio, i vosté per quina raó no els va guardar el bitllets? Home, pensaven –responia el meu parent- que no tindrien valor ja que la República no podia perdre la guerra, la derrota republicana anava contra la raó i el sentit comú”, i al final una parrafada sobre la classe obrera i tot allò.
Si m’ han seguit fins ací se n`hauran adonat la meua família no ha destacat molt per la seua perspicàcia però sí pel seu republicanisme; un republicanisme senzill, sense massa complicacions ideològiques i intel•lectuals –la tia Leonor era analfabeta i el parent de Teruel soles coneixia la lletra i l’ escriptura, en la vida va llegar un llibre i va morir relativament jove trencant-se el llom tots els dies per poder viure. També voran que la meua família estava condemnada a ser sempre pobra: l’ idealisme és un dolent conseller per fer fortuna. Això sí, honrats i conseqüents, dos virtuts que es troben a faltar tant hui en dia en la vida política.

LA QUE ENS ESPERA

El pròxim dilluns dia 20 pujarà al poder el Partit Popular defensor de les més ràncies essències conservadores i clericals d’ Espanya. Un partit que no ha condemnant el franquisme –que tot el món sap va ser un règim feixista, il•legal, torturador i terrorista-, que un dels seus presidents –en té tres- va ser ministre d’ eixe règim franquista. Un partit amarat del nacionalcatolicisme i amb infiltracions tolerades i buscades de l’ OPU i Kikos. Un partit que a les autonomies on governa practica la manipulació informativa dels seus mitjans de comunicació. Un partit que rebutja l’ avortament però no l’ elimina totalment. Un partit que rebutja el divorci sense contemplacions però que té a les seues files una gran quantitat de divorciats. Un partit que vol imposar la seua moral sexual rebutjant el matrimoni homosexual. Un partit que vol retornar els crucifixos a les aules. Un partit que vol carregar-se l’ escola pública. Un partit que fa setze anys que mana al País Valencià i aquest té una taxa d’ atur de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i té unes taxes de corrupció de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i que té les xifres de “despilfarro” de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i ha atemptat contra la llibertat d’ expressió en no permetre vore TV3. Un partit que fa setze anys que mana al País Valencià i que encara menysprea la llengua i cultura valenciana. Però un partit que ha tret i traurà majoria absoluta. És evident que els valencians s’ ho hauríem de mirar.
Abandona el poder al govern de Madrid un partit –el PSOE- que en llenguatge col•loquial se’l pot considerar d’ esquerre davant la dreta extrema del PP però en llenguatge estricte no se´l pot considerar d’ esquerres. Un partit, el PSOE, que respecta els interessos de l’ església catòlica. Un partit, el PSOE, que ha estat incapaç de canviar l’ estructura econòmica d’ Espanya de tal manera que la crisi mundial ens ha afectat com cap altre, amb taxa d’ atur insuportable. Un partit, el PSOE, que és incapaç de fer d’ Espanya un país totalment laic. Un partit, el PSOE, que no acaba de protegir i defensar l’ ensenyament públic. Un partit, el PSOE, que no suprimix l’ ensenyament de la religió als centres escolars públics, castigant als alumnes i professors amb invents genials com Atencions Educatives, Alternatives i Ciutadanies. Un partit polític, el PSOE, que accepta la monarquia. Un partit polític, el PSOE, que ens ha dut a dos guerres. Un partit polític, el PSOE, que practica una política liberal i presumix de socialdemòcrata. Un partit polític, el PSOE, que no es creu l’ ecologia. Un partit polític, el PSOE, farcit de vividors de la política, de gent que fa molts anys que no baixen d’ un cotxe oficial. Un partit polític, el PSOE, dòcil amb la banca. Un partit polític, el PSOE, que introduix cuneros a les seues llistes electorals. Un partit polític, el PSOE,, el PSOE, que al País Valencià Introduix a les seues llistes electorals personatges que nos saben parlar valencià i poc que els importa. Un partit polític, el PSOE, que al País Valencià perd elecció rere elecció cada volta amb més diferència del PP. En definitiva, un partit polític , el PSOE, que va a conèixer una gran “debacle” electoral el diumenge dia 20. De record Guinnes.
Com hem d’ encarar el futur? Amb depressió.

NOTÍCIES DE FA ALGUNS ANYS PERÒ ACTUALS

Dec dir que repassar l’ hemeroteca és un exercici de salut democràtica, i havent-ho fet en una revista de finals del 2008 – quan li van llançar al Bush una sabata, millor dit dos, a la cara però que malauradament cap d’ elles va encertar els eu objectiu- he trobat una sèrie de titulars que hui en dia són, coma mínim, esperpèntics. Sí, i vull començar amb la notícia que arreplega l’ esmentada revista afirmant que l’ inefable Carlos Fabra ja deia per aquells anys cosetes com aquestes: “Si me toca la Lotería, me sacaré la pirula y me mearé en la sede de IU”. Efectivament, li va tocar la Loteria però no va complir la seua promesa.
Crida també l’ atenció titulars com “Santander, BBVA, 3 aseguradoras y 9 fondos de pensiones, víctimas de la estafa de Madoff”, cal dir que encara que aquets bancs no han indemnitzats els clients que, assessorats per ells, van invertir en eixa estafa. Una altra sabata li llançarien els estalviadors del Banc de Santander amb eixos fons Madoff al senyor Botín. I ja que parlem d’ economia ja en el 2008 es deia que els comptes de la casa reial no serien auditades. I continuant parlant del mateix assumpte cal dir que eixe any era ministre d’ Economia una tal Pedro Solbes, algú se´n recorda d’ ell? Sí, juntament amb Zapatero dos bons culpables de que la crisi econòmica afecte més a Espanya que a d’ altres països, col•locant-los a l’ altura de Grècia, Portugal i Irlanda. Però és que hi ha més, el mateix Solbes afirmava per eixes mateixes dates que “la situación económica podría no mejorar hasta el año 2010”. Collons, ni en el 2010, ni el 2011, ni en el 2012 ni dau de la darrera. Amb aquets il•luminats é lògic i comprensible el muntant de la bestial crisi econòmica d’ Espanya. I insistint en el tema econòmic mireu que deia Zapatero sobre la tan recurrent crisi econòmica: “Nadie quedarà a su suerte ante el drama del desempleo. Que no haya una sola familia que esté en una situación de angustia o preocupación grave por la pérdida del empleo”. De jutjat de guàrdia; aquest individu passarà a la història per ser el pitjor president de la restaurada democràcia fins el seu temps.
De la monarquia també podríem estar parlant llarga estona ja que en 2008 ens assabentem que van ser absolts “los autores de la viñeta del rey cazando a un oso borracho”, i també lligat a la Casa Reial ens assabentem per eixes dates de finals del 2008 que “la Audiencia Nacional absuelve a los dos humoristas gráficos y al filósofo acusados de injurias graves al rey.
I per a que no decaiga (perdó per la incorrecció lingüística) la revista EL JUEVES denuncia que està censurada – per Internet- als Emirats Àrabs Units. I continua en 2011.

He deixat per al final una de Fraga. En l’ any 2008 afirmava que “Habría que ponderar el peso de los nacionalistas colgándolos de algún sitio”. Servidor, que és nacionalista, està esperant que el senyor Fraga calcule el meu pes penjant-me d’ on vulga. Un nacionalista penja a un nacionalista. O és que el senyor Fraga no ho és? clar, ell és una nacionalista espanyolista que és l´únic que està permés ,i ben vist i tolerat.