dijous, 31 de desembre de 2009

LA CAVALCADA MÉS ANTIGA

El xovinisme local està de dol: s’ ha corregut la veu que ja no tenim la cavalcada de Reis Mags més antiga d’ Espanya i, per tant, del món. I, a més, eixe títol el té ara una població catalana; sí, catalana. Quina desgràcia més gran! I damunt eixa ciutat és Barcelona. Sí, un barri de la ciutat va organitzar una cavalcada abans de la nostra. Si no haguera estat catalana sinó castellana, murciana i, o andalusa la qüestió canvia, però catalana. Quina desgràcia, mare meua. Sí, així està el xovinisme alcoià, en hores baixes.

Però, va home, no hi ha per tant. Continuem sent la més antiga; si s’ organitza una en qualsevol lloc, i on siga, i després no hi ha una continuïtat, aleshores, fum de canyot. Allò que val és la tenacitat en el fet i l’ essència, però d’ açò darrer en parlarem més avant.

De tota manera, sí hi ha una cavalcada que podria disputar-li veritablement la supremacia a Alcoi i, el que és pitjor, la supremacia mundial. Es tracta de la “Cavalcata dei Magi” que es celebra a la ciutat italiana de Florència. Efectivament, els Medici van iniciar esta costum per l’ any 1417 organitzant un solemne seguit amb un fastuós aparell escènic que tractava de recordar l’ arribada del tres Reis Mags a la petita vila de Belem, a la recerca del Rei Messies. Eixe mateix any 1417 els Medici creen la “Compagnia dei Magi”que s’ encarregaria de la seua celebració. Normalment, els tres reis eren representats per membres de la família Medici però a voltes d’ altres personatges com els humanistes Cristoforo Landino i Donato Acciaiuoli, el poeta Luigi Pulci i el literat Angelo Poliziano. La dita representació es concretava a la simple adoració d’ un pessebre que es col•locava davant de la catedral de santa Maria dei Fiore. I tot açò els dies 6 de gener de cada any. Els tres reis acompanyats per un seguici duent ofrenes les lliuraven a la Sagrada Família, a la volta que li presentaven els seus respectes. I prou; allò de lliurar regals als infants i, o majors sí és una creació típicament alcoiana.

Esta celebració epifànica era un esdeveniment important dins la rica i culta societat florentina. Si visitem els Palau Medici d’ esta ciutat – costum que no hem de deixar de fer sempre que anem a Florència, i a esta ciutat cal anar sempre que es puga - vorem que una de les sales està dedicada a la festa dels Reis Mags, i les seus parets adornades amb pintures fent vore com serien. Estes pintures plenament renaixentistes en les que podem vore la riquesa de la cort dels Medici són obra d’ un pintor poc conegut de nom Benozzo Gozzoli i van ser pintades en l’ any 1459.

Esta celebració florentina va deixar de realitzar-se a partir de 1494: la caiguda dels Medici i la dictadura puritana de Savonarola van acabar amb esta tradició que ni el mateix retorn al poder dels Medici a principis del segle XVI va restaurar.

A partir de l’ any 1997, coincidint amb el VII Centenari de la inauguració de la catedral, el seu cabildo va reprendre esta antiga tradició florentina de la “festa dei Magi” i hui en dia és una de festes més populars de ciutat italiana, però sols és un espectacle, no hi ha cap simbolisme filantròpic que sí tenia en el seu origen la cavalcada alcoiana i que hui en dia s’ ha escampat tota la societat, especialment entre els nens.

Sí, Florència va comença primer però es va interrompre, es va reiniciar molt després i sols consten 89 cavalcades i no té, repetisc i insistisc, la idiosincràsia que té l’ alcoiana, que és única i que com molt bé diu Adrián Espí, va directa al cor dels xiquets i xiquetes. I que com tothom sap anem per la 125 edició, encara que no cavalcades, ja que no en van haver ni en 1937, 1938 i 1939 per motius de la Guerra Civil. Algun any va haver que per qüestions meteorològiques no va poder celebrar-se la cavalcada però sí estava convocada i els xiquets i xiquetes alcoians van rebre els seus regals. 125 edicions i 122 cavalcades.

Som els primers en celebrar una cavalcada, doncs, com s’ entén ara i com es deu entendre. Teatre de carrer la de Florència, això sí , amb tots els respectes, però no és el mateix. I respecte a Barcelona el que importa és la continuïtat perquè accions esporàdiques d’ eixe tipus segur que en trobem més. No va ser a Alcoi un barri, va ser tota la ciutat. Un grup d’ alcoians preocupats per la misèria de la classe obrera local van tenir la bona idea de celebrar una cavalcada que repartira entre els nens pobres d’ Alcoi una sèrie de regals i presents; humils i senzills, sí, però amb molt bona voluntat.

Així és que senyors del xovinisme local no preocupar-se, Alcoi té la cavalcada més antiga i, sobretot, més autèntica d’ Espanya, d’ Europa i del món. Això sí, convindria, fa molts anys que vaig dient-ho, i seria força interessant que la nit del cinc de gener l’ alcalde la ciutat alemanya, on segons la tradició estan soterrats els tres Reis Mags, i el de Florència comprovaren de primera mà com és la primera i més important cavalcada de Reis Mags. Segur que faria aparèixer la nostra ciutat en moltes rutes turístiques. Endavant, i ull amb la gent que ix de negre, alguns d’ ells són uns impresentables i caldria obrir l’ ull en aquest assumpte, no siga cosa que per uns quants es fota tot.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

ADÉU, SEDANO, ADÉU

Sí Sedano, pense que és hora que plegues i abandones el teu càrrec d’ alcalde. La causa? Sobretot la teua total incompetència, mediocritat, falta de respecte per la cultura i la llengua valenciana, pel menyspreu al medi ambient, per la destrucció del patrimoni cultural, pel desgovern i per la falta total de rigor en l’ administració dels nostres diners. Sí, ja se que és alcalde gràcies al populisme i demagògia que gastes, i també a un pessic d’ incompetència per part dels partits de l’ oposició. Sí, ja sé que té una immillorable opinió de vosté mateix i que com tota persona amb poder, una colla de pilotes i aduladors es mou al seu voltant i, com comprovarà en anar-se’n de l’ alcaldia, desapareixeran i es transformaran en fum. Sí, ja se que com tota persona engolada en el seu poder no accepta les crítiques. I per això vull, ara i ací,recordar-li, senyor alcalde, algunes de les seues actuacions que m’ obliguen a pensar en tot el dit fins ara.

Primerament, als pocs dies de guanyar democràticament les eleccions es va pujar un 10% el jornal, el triple de qualsevol espanyol, mesura que jo considere un insult de cara als alcoians i alcoianes que paguen impostos no per a que cobre molt més que un catedràtic d’ universitat sinó per a que ens garanteisca una sèrie de serveis.

En segon lloc ja sabem que a Alcoi les obres públiques mai no acaben en el termini senyalat. És un càstig diví que arrosseguem els alcoians des de 1256. Moltes voltes he dit, ho torne a fer, que les úniques obres públiques que es van acabar en el termini fixat van ser les dels refugis antiaeris per fer front els atacs de l’ aviació feixista italiana, aliada dels no menys feixistes franquistes i amb la benedicció de l’ església catòlica. Però, senyor alcalde, des de que vostè ocupa dit càrrec, és un una presa de pèl la fixació de dates de finalització de les dites obres. No se n’ acompleix cap. Pensem, senyor alcalde, en l’ aparcament de la Uixola, el bulevard, la construcció dels col•legis i instituts i tants i tants exemples que podíem esmentar. I les que comencen i després s’ abandonen i es reprenen després de mesos i mesos?

I sí parlem, senyor alcalde, del sainet de La Rosaleda. Si tinguera vergonya política vostè i el senyor Peralta fa temps que deurien d’ haver dimitit, demanar perdó als alcoians, passar per caixa i pagar tots els desgavells comesos i que estem pagant tots els alcoians, sent aquesta una de les causes de la ruïna de l’ hisenda local: l’ Ajuntament d’ Alcoi està molt endeutat, tant que estarem molts, molts anys pagant les seues incompetències. I encara acusa el seu partit a Zapatero de l’ endeutament. Endeutament el de la Generalitat valenciana i el d’ Alcoi. I de l’ Estambrera, senyor alcalde? Encara pot vostè anar per Alcoi amb la cara ben alta?

Vostè, senyor alcalde no pot ocupar el càrrec un minut més davant l’ entreguisme cap a les empreses urbanístiques d’ Alcoi. Aquestes fan el que els dona la gana senyor alcalde. I què passa amb el projecte de construcció d’ un centre de la tercera edat en l’ antic col•legi de les Paules al carrer sant Mateu? L’ empresa no ha menejat ni un rajol i fa temps que s’ ha acabat, per tant, la concessió. Què passa amb el Palau de Justícia de la plaça de Mare de Déu dels Desemparats? Amb els diners que ha costat. I les facilitats donades a Mac Donalds? Amb aquest historial de fracassos i incompetències deu anar-se’n senyor alcalde. Hui millor que ahir.

Sap senyor alcalde que hi ha una llei que encara és complix menys que la del Tabac? Sí, home, la Llei d’ Ús del Valencià. Vostè, el seu Ajuntament i el seu partit se’n refoten de la llengua i cultura valenciana. Això faltava, senyor alcalde, damunt finançar el dialecte, oi? Clar, per això els Borja Mauro i Lirios Vanesa d’ Alcoi voten al PP. Té vostè un graner de vots entre la fauna del puntet de la nostra ciutat. Al carrer ja, home, al carrer. És que ja són moltes coses que fallen, senyor alcalde. Moltes i massa.

I si parlem de la cultura? Mare tapem! Quina barra, senyor alcalde. La Casa de Cultura silenciosa, abandonada, obscura i inactiva. Les obres del Teatre Calderon, doncs això, un misteri! Algun dia les coneixerem. El seu govern, senyor alcalde va tombar la casa més antiga de la ciutat (encara que seria millor dit sent Peralta alcalde) que estava al carrer sant Miquel; les obres de restauració del castell de Barxell són una burla cap a la història local i la intel•ligència: el faig directament culpable dels desperfectes que ha patit el castell, que patix i que patirà. Com ha consentit que l’ empresa d’ olives El Serpis s’ haja carregat un jaciment musulmà al Castellar? Com gosa traure pit presentant una possible ruta de jaciments prehistòrics de la nostra ciutat si consentix el del castell de Barxell i el jaciment del Castellar? Quina barra té senyor alcalde! Quina barra! Què vol aparèixer davant l’ opinió pública com a defensor del patrimoni cultural alcoià? Ni de conya ho és vostè. No enganya a ningú. Faça un favor a la cultura alcoiana i plegue, home, plegue.

I damunt donant-se-les de demòcrata. Vostè milita en un partit que no ha trencat amb el franquisme; un dels seus presidents va ser ministre de Franco –ens va tanca el Club d’ Amics de la UNESCO- i, per suposat, estic referint-me a Fraga, i els altres dos presidents del seu partit, Aznar i Rajoy ni estaven ni se’ls esperava en la lluita per la democràcia en aquest país; que manipula Canal 9, que no deixa vore TV3 –quin exemple de respecte de la llibertat d’ opinió-; que va censurar un acte d’ una entitat legal com Acció Cultural del País Valencià a la Casa de Cultura d’ Alcoi; un partit que vol implantar de nou el nacional-catolicismo; un partit que vol imposar la seua moral sexual condemnant els homosexuals; un partit ple d’ hipòcrites que voten en contra del divorci i marxen corrents a divorciar-se. Quin historial democràtic tenen els seus membres? Ho he dit moltes voltes: en llegir les necrologies de polítics de dreta morts en alguns països europeus –França, sobretot- hi consta la seua participació en la lluita contra els ocupants nazis i contra Petain. Açò no passa en la dreta espanyola. No van lluitar contra el feixisme i gosen ara donar lliçons de democràcia.

Vostè senyor alcalde és un mediocre, i no és que això siga malament: servidor també és un mediocre. El problema senyor alcalde, a diferència de mi, és que vostè no sap que ho és. Home, és patètic intentant traure profit polític de les Festes de Moros i Cristians. Sí, ja sé que tots els alcaldes anteriors a vostè ho han fet, i els que vindran també ho faran, però és que se li nota molt senyor alcalde. Collons, és que no pixa un pardalet a Alcoi i ja està vostè fent-se un foto. Veu com deu anar-se’n senyor Sedano.

I si parle, senyor alcalde, de la política ecològica del seu Ajuntament? Doncs no podem parlar-ne perquè aquesta no existix. El tinglao eixe que presidix el senyor Signes és la cosa més inútil i ineficaç que puga parir mare. Fum de canyot! El desgavell de l’ hotel a la Font Roja ja expressa molt bé la seua opinió sobre l’ ecologia. La història no va a ser favorable amb vostè. I deixem parlar en aquest apartat de la legionel•la. Darrerament he pagat una multa per mal aparcament. Una multa justa i ben posada: he incomplint la llei i mereisc un càstig. Aleshores, vull el mateix tracte amb l’ empresa d’ asfaltats que ha incomplit el protocol de la legionel•la. Pense que tots som iguals, senyor alcalde. Favoritismes cap.

Tots sabem, senyor alcalde, l’ estat del nostre ferrocarril Alcoi-Xàtiva. El seu partit, el PP, és un 50% culpable de la situació. No l’ he sentit mai reivindicar-lo davant dels factòtums del seu partit. Mai. Així es defensen els interessos del poble. I de l’ estació d’ autobusos? Encara és il•legal. És vostè alcalde d’ una ciutat que ni té estació de tren mitjanament decent, ni estació d’ autobusos que se li puga dir així.

I si parlem dels seus fabulosos projectes de reactivació econòmica d’ Alcoi. Clar, el primer deuria ser acabar amb les despeses inútils del seu Ajuntament, començant pel seu propi jornal. I vostè que en vuit anys no ha creat ni un pam de terreny industrial ara li ve la neura del polígon de La Canal, en contra de tots els informes haguts i per haver, i del més mínim sentit comú. I del camp de golf a Xirillent? Un altre desgavell. Ara, espere que amb diners públics no es pague la pujada d’ aigua a dit camp des del riu Serpis. Seria ja el més intolerable. A què sí, senyor alcalde? A que vostè no és partidari de que tots els alcoians i alcoians paguem les jogueres d’ uns quants, o si? I és que se m’ amuntonen els exemples de les seues genialitats. I de la urbanització de Serelles? Un pla que anava a revoluciona la ciutat i que seria exemple de propis i estranys. I de veritat que ho ha sigut, senyor alcalde, però no del que vostè esperava. Un exemple més de la seua incompetència i de l’ habilitat, heretada del senyor Peralta, per espolsar-se responsabilitats.

Són massa fronts oberts, senyor alcalde, i no pot continuar un dia més al front de l’ alcaldia. Deu anar-se i, per una volta, done una lliçó de democràcia i alcoiania. Ah, i no es fie dels que després de publicat i llegit açò vagen a retre-li homenatge i fidelitat i en posen a parir. No, no es fie. Molts d’ ells estan menejant-li la cadira. I quan deixe de ser alcalde –espere que ben prompte- l’ abandonaran i aniran a buscar-se un lloc al sol amb algun altre. El PP local és la bufa la gamba i les punyalades traperes van que volen. I Alcoi sense eixir de la mediocritat i decadència a la que vostè l’ ha condemnat.

dimarts, 8 de setembre de 2009

ALCOI TÉ CASA DE CULTURA, QUE SÍ!

A vore, el mateix dia que feia 70 anys del començament de la Segona Guerra Mundial, i estant un servidor a Gandia, prop del Carrefour, establiment que no es caracteritza precisament pel respecte a la llengua i cultura valenciana, l’ amic Ximo Llorens em telefona sol·licitant-me unes ratlles sobre els vora trenta anys de la fundació de l’ actual Casa de Cultura, edifici que molts alcoians – i molts polítics- no saben que existix.

Per alguns és sabut que la Casa de Cultura d’ Alcoi ocupa l’ antic edifici del Banc d’ Espanya dels anys vint del segle passat, i que abans era l’ Hostal Nou, assolat en 1921 sense que hi haguera víctimes, exceptuant un ruc que va morir a l’ estable. Quan als anys setanta del segle XX el Banc d’ Espanya va centralitzar tots els seus serveis suprimint les sucursals que no foren capitals de províncies, va oferir l’ edifici a l’ Ajuntament i aquest, sent alcalde Alberto Emilio Garcia, va decidir dedicar-lo a Biblioteca i Arxiu la seua part baixa i a Casa de Cultura les zones altes. Era l’ època de la Transició i l’ alcalde volent fer un acte democràtic, va convocar a totes les associacions culturals alcoianes per tal de consensuar un projecte cultural. Jo anava en representació del Club d’ Amics de la UNESCO, obert mesos abans després de sofrir la darrera tancada per obra i gràcia del ministre de la Governació –hui Interior- i que era Manuel Fraga, abans de ser el demòcrata de tota la vida que és ara; per cert, teníem el telèfon intervingut per la policia. El PP deuria de preguntar-li al seu president fundador, el propi Manuel Fraga, com es feien les escoltes telefòniques en el seu temps, ara que està açò tan de moda. I de pas dels assassinats d’ Enrique Ruano i de Julián Grimau, casualment els dos van “caure” per les finestres de la comissaria.

Les reunions eren kafkianes, d’ entre altres qüestions que discutíem si devíem de ficar Alcoi o Alcoy. Allò era tot inútil, i així ho va comprendre el primer alcalde democràtic des de 1936, Pep Sanus, i ens va enviar a tots a pastar fang. La remodelació de l’ edifici va estar a càrrec de Manolo Vidal. Sanus va nomenar director a Paco Bernàcer i un Consell Assessor integrat per gent dels partits polítics representats a l’ Ajuntament. Un servidor ho era, juntament amb altres, per nomenament del PSOE i vaig ser elegit secretari d’ eixe comitè. Federico Rubio va quedar encarregar de l’ Arxiu i Biblioteca Municipal. Paco, amb el seu nervi, va començar a donar-li caràcter i personalitat pròpia a la Casa de Cultura. L’activitat va assolir una gran altura a l’ igual que les picabaralles al Consell Assessor entre Paco Bernàcer i Paco Bernabeu, del PP.

Quan Bernàcer va dimitir va ser nomenat director Jordi Botella que encara va potenciar més l’ activitat de la Casa de Cultura, aquesta no parava d’ oferir això, cultura. Jordi va suprimir el Consell Assessor i va decidir que algunes activitats socials no podien estar dins la Casa de Cultura. Molta de l’ activitat artística que es va desenvolupar va tindre l’ inestimable ajuda del pintor Antoni Miró i el recolzament del millor regidor de Cultura que mai no ha tingut Alcoi: Pepito Sou Mentrestant Federico Rubio va dimitir de director de la Biblioteca i Arxiu i un servidor va ser nomenat com a successor seu al càrrec de la direcció. Dec dir amb tota justícia que sóc el pitjor director que mai no ha tingut la Biblioteca i Arxiu municipal, i vaig ser substituït per l’ actual Josep Lluís Santonja, tot un encert la decisió, ja que està fent-ho de puta mare.

Jordi Botella va ser substituït en guanyar el PP les eleccions per Miquel Santamaria, el qual ha degut fer front al menyspreu del PP per la cultura, a la falta de fons – que a hores d’ ara és asfixiant- i a la putada de posar-li un comissari polític “con mando en plaza” com és Carmina Nacher (quan se la troba a faltar a les processons de la comarca). I així està la Casa de Cultura: tot un edifici fantasmal. Una Casa de Cultura que degut al PP no és tot el democràtic que deuria ser, i ho era en temps de Sanus i del PSOE. Vull ara i ací recordar que per ordre de la regidora de Cultura Trini Miró es va negar a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acte de presentació. Es va censurar a una societat totalment legal, eixe és el talant de la dreta alcoiana, una dreta rància, conservadora, blavera, inculta i pagada d’ ella mateix.

El cas de la infrautilització de la Casa de Cultura és un dels motius pels quals Sedano i tota la seua troupe deu abandonar el poder local a Alcoi i esperar que l’ esquerra es comporte com això, com a esquerre i valore la cultura en tot allò que val, i açò passa, entre d’ altres, en revitalitzar la Casa de Cultura. Així ho espere.

dimarts, 11 d’agost de 2009

INCENDIS ESTIUENCS

Perdoneu la frivolitat: passaven els dies de juliol i jo preguntant-me com és que encara enguany no s' havia donat un incendi a la Vall de Gallinera-Alcalà. I vets ací que ja s' ha produit: és tot un clàssic de l' estiu un incendi forestal en esta zona. Cap any en falta. Ahir vaig passar per la Vall de Gallinera cap a Dénia i, efectivament, era ben visible a la part dreta de la carretera, en la zona alta, els estralls del incendi forstal de l' altre dia, i a la banda esquerra, la Serra de l' Almirall, veritable paisatge lunar producte dels incendis d' altres anys. Què passa a la Vall de Gallinera i Alcalà que tots els estius es crema? Es castiguen als seus causants? Si és així, amb quina pena?

També m' he assabentat que a L' Orxa, amb motiu de les seues festes, i en els dies de mes calor del passat juliol, en plena alerta roja, van fer esclatar una traca. Ja fa anys hi va haver un incendi forestal a L' Orxa on moriren dos brigadistes i resultant culpable per negligència el mateix alcalde de L' Orxa. Amb aquets antecedents, com no es prenen les mesures escaients i tiren una traca?

Per no parlar els incendis al voltant de les obres de l' autovia per Alcoi. Què collons està passant? Volem que la NASA utilitze la nostra comarca per tal d' adiestrar els seus astronautes que van a la Lluna i,o a Mart? Ja que no prendre's seriosament aquest assumpte, d' ací uns quants anys el nostre paisatge res haurà d' envejar al llunar o al marcià?

dilluns, 3 d’agost de 2009

UN VIATGE TURÍSTIC I CULTURAL
A vore, van a deixar-me que els propose el que jo crec un fascinant, divertit, original i útil viatge per part de França, de Catalunya i del País Valencià. Aquest itinerari es pot realitzar particularment o en grup. En aquest darrer cas, el més aconsellable és el bus, però cal fugir del bus convencional i dur-lo a terme en un especial; no oblidem que volem tots un viatge còmode. Aleshores, caldrà viatjar en un bus de poques places - d' eixos de trenta seients i taules- amb tots els serveis disponibles. Un bus modern i amb totes les prestacions modernes de seguretat. Insistisc en realitzar un viatge agradable. També anem a fugir de realitzar excursions a toc de pito, feixugues i avorrides. No, el viatger deu estar a gust per tal de traure-li - al viatge- la màxima utilitat possible. Per tant, serà un desplaçament car però que no estiga fora de la majoria, no oblidem que pernoctarem en bons hotels i menjarem en bons restaurants. I una altre qüestió indispensable és que el viatger deu tenir un nivell cultural superior al normal. Així no perdrem temps en explicar una sèrie de circumstàncies -la major part històriques- i traurem més profit. I encara que es pot realitzar en qualsevol època de l' any, jo aconsellaria setembre o abril.
Bé, feta esta petita introducció anem a començar el viatge que ens traslladarà directament - amb les parades reglamentàries- d' Alcoi a la darrera ciutat dels Països Catalans: Salses, hui en dia formant part de l' estat francés. Arribats i ja còmodament allotjats, cal fer un tomb per la ciutat i prendre un bon sopar. A l' endemà visitarem la seua fortalesa, alçada a finals del segle XV pel rei Ferran el Catòlic. No cal oblidar que la frontera entre França i Espanya estava precisament ací. A mitjans del segle XVII, i dins la Guerra dels Trenta Anys, el francesos van ocupar la fortalesa i la resta del Roselló, i amb el Tractat dels Pirineus, estes terres tan històricament catalanes, van passar a mans de França.
Tornem a dormir a Salses i a l' endemà marxem cap a Avinyó, on aplegarem a migdia. La resta de la jornada la dedicarem a passejar pels carres de la ciutat i amarar-nos de la seua vitalitat. El dia següent visitarem el Palau dels Papes, on durant molts anys residiren els caps de l' església catòlica en ser expulsats de Roma, a l' època del Cisma d' Occident. No oblidem tampoc fer una ullada a la seua catedral i travessar el riu Roïne pel pont de sant Benesset, conegut mundialment per la cançó "Sur le pont d' Avignon". Eixe mateix dia encara dormirem a esta ciutat i demà marxarem cap a un altre punt turístic i cultural.
Efectivament, ens acomiadem d' Avignon i prenem la ruta cap la població de Cluny. I com és norma, la resta del dia el dedicarem a tafanejar per la petita vila; això sí, després d' haver-nos allotjat en un bon hotel i haver triat ja un(s) bon(s) restaurant(s). A l' endemà es dedicarem a visitar la seua abadia tan important per a la història religiosa de l' Edat Mitjana com creadora de l' art romànic. De tota manera, durant la Revolució Francesa gran part del seu edifici va ser assolat, restant dempeus sols una petita part del que estem contemplant. L' orde cluniacenca va ser la principal dinamitzadora del Camí de sant Jaume, encara que poc a poc va anar entrant en decadència degut a la relaxació de costums que s' hi va operar. Esta orde va desaparèixer definitivament en el segle XVIII. Els esplèndids paisatges que ens envolten eren ideals per a aïllar-se del món i per a poder subsistir d' una manera autàrquica seguint les normes de sant Benet. Una volta havent-nos extasiat de tanta petja històrica tornarem a la ciutat on farem nit una volta més.
Demà matí ens encaminarem cap a Paris on romandrem uns tres dies. El primer d' ells el dedicarem exclusivament a visitar el Louvre. El segon imprescindible visitar Notre Dame i la Sainte Chapelle, que està just enfront i el tercer a visitar d' altres monuments de la Ville Lumiere a voluntat. De la capital de França no cal extendre's molt en la seua descripció ja que és un lloc turístic de primer ordre.
Una volta esgotats els tres dies parisencs ens traslladarem cap a Caen, la capital de Normanida, on aplegarem a migdia i, com sempre, dedicarem la resta de la jornada a rodar per ella sense cap itinerari previst. Una volta passada la nit, a l' endemà visitarem la seua catedral i el Museu dedicat a la Segona Guerra Mundial. La capital normanda va ser derruïda pels bombardejos aliats arran el desembarcament a la seua costa a principis de juny del 1944, per tant el seu desenvolupament urbà és posterior a esta data. Dels monuments medievals que encara restes dempeus hi trobem la petja de Guillem el Conqueridor, senyor de Normandia i futur rei d' Anglaterra a mitjans del segle XI. Tornarem a passar la nit en esta ciutat i a l' endemà cobrirem una altra etapa de nostre viatge.
Marxem cap a Bayeux, molt prop de Caen, ciutat que miraculosament no va sofrir cap tipus de destrucció després del desembarcament de Normandia a juny del 1944. En esta vila trobem el famós Tapís que porta el seu nom, i que és una peça de tela d' uns 70 metres de llargària per un d' ample, i on es narra amb imatges el desembarcament al sud d' Anglaterra de Guillem de Normandia, de la batalla d' Hasting i de la mort del darrer rei saxó Harald a mans del mateix Guillem. Podem visitar-lo al Centre Guillaume le Conquérant. La resta del dia podem dedicar-lo a passejar per la vila o acostar-nos a una de les platges on es va realitzar el desembarcament de 1944. La nit, això sí, a Bayeux. I no podem anar-nos a dormir sense haver tastat un Calvados, beguda típica de la zona.
A l' endemà ens dirigim al Mont saint Michel, una illa rocosa ja quasi a la frontera amb Bretanya. Al seu cim es troba una antiga abadia dedicada al sant que li ha donat nom: sant Miquel. Les espectaculars marees que l' afecten possibiliten que de vegades ens envolte un mar de sorra i no d' aigua. El primer que hem de fer és instal·lar-nos en alguns dels hotels que hi ha dins de la població, tots ells de petites dimensions i poques habitacions, per la qual cosa haurem tingut la prevenció de llogar-lo per avanç. Si és possible, ens allotjarem en el que porta el nom de La Mère Poulard. El millor moment per desplaçar-nos pel Mont saint Michel és a poqueta nit, quan les riuades de turistes ja han abandonat el lloc, que és el que farem el primer dia. Deixarem la visita a l' abadia a l' endemà pel matí, quan també passarem la nit al mateix indret.
A l' endemà marxarem cap a Blois, al centre de França, on s' instal·larem per tal de visitar una sèrie de chateaux al llarg del riu Loira i els seus afluents. Cal adverir que més que castells propiament dits es tracta de palaus-fortaleses, quasi tots ells d' estil renaixentista. és imprescindible visitar al menys els de Chambord, Chenonceau i Saumur. A esta etapa li dedicarem uns tres dies, en la que a més d' admirar l' estil de vida de la noblesa francesa dels segles XVI i XVII, podem admirar una sèrie d' encisadors paisatges, propis de la campinya francesa.
Una volta visitada la zona marxarem cap a Carcassonne, al sud del pais. Com que aplegarem ja passat el migdia, si tenim temps després del nostre allotjament tafanejarem per la ciutat, com haurem fet ja algunes voltes al llarg del viatge. A l' endemà visitarem allò que ha fet famós a esta ciutat occitana:la part fortificada o Cité, que és troba en un excel·lent estat de conservació. La vila va ser centre de l' heretgia catara que va arrelar a l' Occitania als segles XII i XIII. Farem nit a la ciutat i a l´endemà continuarem el nostre pelegrinatge cultural.
La següent ciutat que visitarem serà Girona, ja a Catalunya, on passarem tot un dia, pernoctació inclosa. No podem deixar de vore-hi la seua catedral i el seu barri jueu o call, un dels millors conservats, sense oblidar-nos de la perspectiva que des de la ciutat podem albirar des del riu Onyar.
A l' endemà marxarem cap a Peniscola, on aplegarem al migdia i on passarem la nit. Peníscola és una petita franja de terra unida a la costa per un tòmbol artificial i modern la qual cosa la convertix en una península en detriment de l' illa d' antuvi. Va ser una fortalesa dels templaris i on el Papa Luna (Benedicte XIII) va passar els darrers anys de la seua vida i on mantenia una petita cort pontifícia, darrers estertors del Cisma d' Occident. Esta fortalesa la visitarem a l' endemà i, com és habitual, la vesprada de la nostra arribada la dedicarem a passajar-nos per l' indret, un dels punts trístics més imporants de la zona.
Havent dinat a Peníscola ens encaminem cap a Morella, on aplegarem en una hora. Ens allotjarem i a tafaenjar per la població, que visitarem més detingudament a l' endemà: la seua església -un dels exemples més importants del gòtic valencià-, el seu castell i les seues muralles restaurades. Morella al segle XIX va ser un centre carlí que va obligar a enfrontaments sagnants amb les tropes liberals del general Espartero: es va convertir en un nucli ocupat pelsliberals enmig d' un hinterland totalment carlí. Al segle XX va desenvolupar una important i afamada indústria tèxtil basada en la confecció de mantes, no debades estem a més de mil metres d' altura i el fred està molt present. Una volta passat tot el dia a la ciutat i passar una altra nit en ella, realitzarem la nostra última etapa del nostre periple.
A l' endemà, marxarem cap a Alcoi per la carretera de l' interior, parant-nos al monestir de la Vallibana, patrona de Morella, en honor de la qual es realitzen una sèrie de festes cada sis anys: el Sexenni de Morella. Una altra parada la realitzarem a Sant Mateu, on visitarem la seua església parroquial d' estil gòtic i amb una interessant portada romànica. Dinarem en Sant Mateu i ja sols ens aturarrem breument a Cabanes, on visitarem el seu Arc romà. Fet açò, ja cap a Alcoi, després de tres setmanes -espere no esgotadores- de viatge en el que hem conegut i visitat indrets molts d' ells lluny de les rutes turístiques convencionals.
Ja per acabar, sols em resta recomanar la lectura de quatre novel·les històriques relacionades amb esta ruta. Per a comprendre i conèixer el món de Peníscola, Avinyó i Morella és recomanable llegir El Papa maleït, de Manel Garcia Grau, a l' Editorial Planeta; La Promesa del Ángel, dels autors Frédéric Lenoir i Violette Cabesos ens introduirà al fantàstic món del Mont saint Michel, del Grup Editorial Random House Mondadori, S.L.; Kylie Fitzpatrick és autora de El hilo secreto, que ens serà útil per al coneixement del Tapís de Bayeux, a l' Editorial Salamandra; finalment, Avril a Paris, de Michael Walner, sobre el Paris de l' ocupació alemanya, a l' Editorial Destino.

diumenge, 2 d’agost de 2009

LA FONT ROJA I BARXELL

D’ entre els molts desgavells que el nostre alcalde, Jorge Sedano, està dient aquets darrers temps, cal destacar aquell que justifica la no construcció d’ escoletes pel fet que seria fer-li la competència a les escoletes privades i deixaria gent sense treball. Collons! els interessos privats per damunt dels públics, a més a més que la construcció d’ escoletes públiques també creen llocs de treball. Clar, que aquest mateix raonament no l’ aplica el senyor alcalde a la construcció de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local). Si ja hi ha una sèrie d’ albergs u hotels privats per què edificar un hotel a la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local)? Anem a fer-li la competència a la privada i restar llocs de treball. Coherència pura del senyor alcalde.

L’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local) no deu materialitzar-se per les senzille raons que cal restar pressió demogràfica als parcs naturals: mai s’ ha edificat un hotel a un parc naturals; des del 1332 els alcoians ens hen dedicat a respectar eixa zona verda i no es pot consentir que esta tropa pepera acabe amb esta constant del nostre poble; ja n´hi ha molta oferta hotelera –com ja he dit- al Carrascar de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local) i l’ elevat cost de l’ hotel millor seria que es dedicara a l’ educació, seguretat, sanitat i cultura que bona falta fa. El senyor alcalde d’ ací alguns anys sols mereixerà unes línies en la història d’ Alcoi, tal és la seua falta de projectes i mesures ciutadanes, i un capítol especial en el de les cagades, com la de la Rosaleda, la cabuderia de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local), la punyeteria del camp de golf de Xirillent ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) i demés.

I una d’ eixes cagades del senyor alcalde és el tema de la reparació del castell de Barxell ( avore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). El seu propietari, persona que no destaca precisament pel seu nivell cultural, ja fa anys que està rient-se del poble d’ Alcoi, i el seu alcalde –el d’ Alcoi- tolerant-ho. Mai no comprendré com l’ honrat gremi dels pallassos no denuncia a l’ Ajuntament d’ Alcoi per competència deslleial.

I van a deixar-me que done una idea o suggerència per al tema del castell de Barxell ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). Que hi facen una casa de putes. Sí, una casa de putes. No es pot consentir que a la nostra ciutat – Alcoi- hi haja centenars de bars i sols dos llibreries, sols dos biblioteques públiques i sols tres cases de putes. Com que esta tropa de cultura gens, aleshores (ja sóc un gilipolla per al senyor Rus per fer ús d’ esta paraula) l’ única opció viable que veig per al tema del castell de Barxell (a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) és això: una casa de putes. Ah, i que vinga Berlusconi a inaugurar-la.

dijous, 23 de juliol de 2009

LA MEUA GOSSA PUNXA (2)

I seguint amb el relat amb que amb el títol de LA MEUA GOSSA PUNXA vaig encetar fa uns dies ( i que es pot llegir al bloc), on feia referència a la poca cura que tenen alguns quan es tracta de noms , cognoms o topònims valencians, d’ entre la gran paperassa que m’ han demanat per a matricular al meu fill Ricard (un tema- el de la burocràcia- que tractaré en una altre article) està el NUSS, o siga el nombre de la Seguretat Social. Doncs bé, li han ficat RICHARD en lloc de Ricard, que és el seu veritable nom. Clar, al funcionari això del valencià no li diu res, és la mentalitat de la major part de la gent, però sí el nom anglés o francés de Richard, i va el tio/a i fica aquest nom. Una prova més del respecte que tenen alguns –molt- cap a la nostra cultura. I això que al full per a demanar el punyetero NUSS posava ben clar que era RICARD el seu nom, es veu que algú/na no sap llegir He hagut d’ anar a l’ oficina corresponent i molt amablement, això sí, m’ han dit que no hi ha cap problema en corregir-ho. No més haguera falta això que em posaren problemes, però dec omplir un full de petició de correcció i dur el NIF del meu fill. Fins l’ altra.

dissabte, 18 de juliol de 2009

73 ANYS DEL PRINCIPI DE LA GUERRA CIVIL

Hui, també un dia molt calurós, fa exactament 73 anys del colp d' estat feixista del 1936. Un colp d' estat que va fracassar i va inaugurar una guerra de vora tres anys, i va fracassar per la pròpia incompetència dels revoltats, perquè part de l' exèrcit no va recolzar el colp, la Guàrdia d' Assalt va ser majoritàriament leial al govern legal, perquè la Guàrdia Civil no va ser, ni molt menys, unànim en recolzar els feixistes -cap general de la Guàrdia Civil es va revoltar- i per l' acció del poble treballador, ja que les autoritats republicanes no van estar a l' altura de les circumstàncies. Un colp motivat a que per primera volta en la història d' Espanya, les classes dominants van vore en perill els seus privilegis. Tres anys on en les diverses reraguardes es van cometre tota classe de barbarittas, abusos i crims. Una guerra on la població que va restar fidel a la República va patir tota una sèrie d' atacs indsicriminats com bombardejos i vexacions per part dels legionaris i tropes marroquis de l' exèrcit de Franco. Afortunadament, cada volta més la Guerra Civil ja és objecte d' estudi per part dels historiadors i no pels polítics.
A Alcoi, ciutat industrial i amb un potent proletariat majoritàriament anarquista, el Front Popular va arrassar en les elecions de febrer del 1936 i els alcoians massivament es van posar a defendre la República i envoltar la caserna revoltada, fins que el tres d'agost aquesta va ser assaltada pel poble, la veritat és que pobrement armat. Què haguera passat si el Regiment surt al carrer i s' enfronta al poble? No deu mai l' historiador fer història ficció, però un proletariat molt pobrement armat poc haguera pogut fer contra els revoltats. La Guàrdia Civil s' haguera posat al costat dels militars però la Guàrdia d' Asalto -pocs, però- al costat del poble. Afortunadament la incompetència dels oficials i la divissió que entre ells hi havia igual haguera impedit al Regiment fer una massacre a la nostra ciutat. Mai no ho sabrem.
Mais més un 18 de juliol. Cal enfortir la democràcia i fer fóra a tots els xulos, vividors, golfos,lladres i pocavergonyes que hi ha al món polític actual.
VISCA LA REPÚBLICA!!!

dijous, 16 de juliol de 2009

EL PSOE TÉ UN PROBLEMA A LA FUENTE ROJA

Sí, el PSOE té un problema a la Fuente Roja, i més concretament el seu secretari local Antonio Francés. Va el tio, i atacant esta construcció, situa l' hotel a la Fuente Roja. Imaginem-nos que el PP i la Diputació d' Alacant vol insta·larlar o construir un hotel o una casa de putes a Barxell, o a Polop o a Xirillent. Com traduiria el senyor Francés aquests tres topònims? No sap aquest beneït que els topònims no es traduixen?. I tot açò tenint en compte que la primera volta que ens apareix FONT ROJA com a topònim data del segle XIV (per als Borja Mauro i Lirios Vanesa i demés gent del puntet cal dir-los que el segle XIV comença en 1301 i acaba en 1400) i consta com a FONTIS ROCHAS, o siga, la roca de la font, i ja deia Juan Faus que no feia massa anys la font que hi ha hui a l' explanada davant l' ermita brollava d' una gran roca que hui es pot vore molt prop dels paellers, sent canalitzada en temps més o menys actuals. Si açò fós així -que tampoc està clar- la traducció castellana sera la FUENTE DE LA ROCA, i no tendria res a vore amb ROJA de color. De tota manera insistisc que els topònims no es traduixen. Com diriem referint-nos a Riquer, Beniata, Salt, Batoi, o els ja esmentats Barxell,Polop i Xirillent?
D' on collons ha tret el PSOE alcoià aquest personatge? No aplega ni a la categoria de mediocre. I, fortunadament, la resurrecció no existix, d' altra manera Pablo Iglesias haguera ja hostiat a tota esta tropa del PSOE.

divendres, 10 de juliol de 2009

LA MEUA GOSSA PUNXA

Després d' haver estat unes quantes setmanes sense penjar res al blog darrere d' una avaria a l'ordinador que encara no està totalment solventada, recupere aquest mitjà de comunicació. I vull començar la temporada referint-me a la meua gossa Punxa, un animal de raça indeterminada i que em vaig trobar quan era un cadell vagant pels carrers del Baradello, abandonada per algun fill de puta. Bé, l' adopte, la duc al veterinari, l' ensenye a que no acasse la meua gata i li pose de nom Punxa. Com deu ser, omplic els papers per legalitzar-la i els envie a València. Me´ls tornen i la sorpresa -o no tant- és vore que a la casella del nom li han ficat de tot menys Punxa. Als buròcrates castellanitzats de València aquest nom no els sona. Són uns analfabets en eixa ciutat -diuen que la capital del País Valencià- respecte a la cultura i llengua autòctona. La veritat, res que no sapigam. De segur que si li haguera posat un nom -a la gossa- d' eixos pijos anglesos no hagueren errat escrivint el seu nom. Un exemple, un trist exemple, del que està passant a les nostres terres.
I mireu, o millor dit escolteu, com alguns locutors de ràdio, especialment els de Carrusel Deportivo, pronuncien correctament els noms dels jugadors de basquet americans però que malament ho fan quan eixos jugadors són catalans o valencians. Fa alguns anys, per exemple, la banda terrorista ETA va assassinar a un concejal popular de Donosti la mare del qual era de la localitat valenciana de Terrateig, no hi havia manera que pronunciaren correctament el nom de la localitat. I no digam quan el topònim o el nom de persona acaba en "ll", com Sabadell o Valls. Escolteu com també alguns locutors mesetaris no diuen Joan Laportasinò Jean Laporta. I eixa és la realitat delnostre poble. Puta realitat.

dimarts, 23 de juny de 2009

ALESHORES, SÓC UN GILIPOLLA

Sí, aleshores sóc un gilipolla. Per al senyor Rus – Chiquito de la Costera- sóc, juntament amb la major part dels meus companys de docència- un gilipolla.
Aleshores, independentment que mai no he pogut esbrinar que vol dir “gilipolla”, si el senyor Rus ho diu, ho sóc.
Aleshores, és un plaer i una satisfacció que no em considere dels seus.
Aleshores, com ja he dit gaire voltes, em sabria greu que esta gentola poguera pensar bé de mi.
Aleshores, tot açò m’ anima a seguir com ara, estic fent correctament la meua tasca. Aleshores, en un altre univers que no siga el valencià seria incomprensible i inaudit que un polític insulte el col·lectiu docent encarregat de normalitzar el llenguatge i se n’ isca de “rositas”. Poden pensar en un polític criticar a un docent andalús per obligar els seus alumnes a escriure “cerrado” per “cerrao”? Però és que ja fa molts anys que el País Valencià no és un món normal, i el senyor Rus no rebrà, de cap de les maneres, el desmentit del seu propi partit, ni molt menys de l’ opinió pública i, damunt, aconseguix el recolzament popular; sent així que expressions com “aleshores” estan admeses per l’ Acadèmia de la Llengua Valenciana amb el vot del mateix PP i, fins i tot, membres d’ aquest partit l’ utilitzen.
Aleshores, tot açò passa en el camp educatiu, on gràcies als anteriors governs del PSOE i, sobretot, a l’ actual, el desgavell és total. El desprestigi que tant entre alumnes i docents té el govern de la Generalitat és total. La fallida financera d’ esta mateixa Generalitat on més afecta és a la política educativa. La Conselleria d’ Educació és incapaç massa voltes de pagar diligentment als seus funcionaris el sou que els correspon.
Aleshores, facen la prova, vagen a la Conselleria d’ Educació i llancen un euro a l’ aire, veuran com no toca terra: una ma l’ agafarà abans. Ara, eixe euro no anirà per a millorar l’ ensenyament, no; serà per a pagar Terres Mítiques, Canal 9, assessors, Fórmules 1, Viatge del Papa i d’ altres desficacis als que ens té acostumat aquest govern valencià. Aleshores, cal espantar-se de l’ Star System que tenim: Fabra, Rus, Zaplana, Ripoll (cal pronunciar Ripol, com ho fa ell), Zaplana, Font de Mora, Camps i tants i tants altres que desprestigen la política. I que en res desentonen amb el Star System alcoià: Sedano, Pastor, Botella, Signes, Nácher, Sanus i els germans Peralta. Quines ganes tinc de dedicar-li algunes ratlles al tal Rafael Peralta. Em diuen i no paren. Personatge curiós, si senyor. Però ja en parlarem d’ ell en un altre moment.
Aleshores, sí, sóc un gilipolla. No un pixorro, maldecap, tocacollons, capsot , tots ells adjectius valencians. Però ja se sap; el que siga excepte fer ús del valencià. No es conformen en què el valencià desaparega per mort natural, no, volen assassinar-lo. I de veritat que estan aconseguint-ho. Una tropa pepera que se’ls ompli la boca de paraules com “democràcia” o “llibertat” i durant el franquisme van estar amagats sota els pedres o, com Fraga, formant part del govern. I tot el món sap, o no?, que el franquisme era un règim il·legal, feixista, terrorista, torturador i corrupte. Una casa de putes però amb la benedicció de l’ església catòlica. De veritat esta tropa és demòcrata? Manipulen els mitjans d’ informació, amaguen dades a l’ oposició, se’n foten del Parlament valencià, m’ impedixen a mi i d’ altres vore amb normalitat la TV3, se’n refoten de la llengua i cultura valenciana i tants i tants d’ exemple que podria posar. Això sí, estan tenint el càstig diví, ja que no el popular, però sempre s’ h sabut que Déu és més intel·ligent que els seus propis creients. Sí, sembla curiós que esta tropa de missa i olla, esta gent de l’ OPUS, Kikos i Legionarios de Cristo (supose que també de Millán Astray) estiguen tots amb greus problemes capil·lars. Miren sinó al senyor Camps: està quedant-se pelat. Me n’ alegre. Almenys una qüestió que no controlen i manipulen: l’ al·lopècica. Aleshores, senyor Rus, i ja per acabar, seria tan amable de dir-me on dec enviar la factura del vestit de la filà Navarros que enguany li he fet al meu fill? Li ho agrairia gaire.

dilluns, 4 de maig de 2009

LOS PIJOS DE ALCOY NO TIENEN GLAMOUR

Sí, los pijos de Alcoy –innumerable e inefable fauna- no tienen glamour. Efectivamente, los Borja Mauro y las Lirios Vanesa locales son de una ordinariez y falta de clase supina. De todas maneras, debo advertir que utilizo el término “pijo” por internacionalizar el idioma. Todos sabemos que en Alcoy siempre han recibido el apelativo de “gent del puntet”. Y la ordinariez de la que hablaba al principio es otra muestra de la decadencia actual de Alcoy: ni los pijos saben comportarse como tal.

Servidor ha realizado un estudio profundo, documentado y serio de la temática pija – del puntet- en nuestra ciudad, y para ello los he dividido –a los pijos- en dos grupos; por una parte los ricos y por la otra los aspirantes a ello. Dentro de los primeros hay dos subgrupos, los de pata negra –o sea, de antiguo – y los nuevos, más recientes. Al mismo tiempo los de pata negra los he subdividido a su en dos grandes apartados: los históricos y los posteriores a la Guerra Civil. Entendemos por pijos ricos históricos a aquellos que remontan su riqueza a principios del siglo XX o anteriormente. Quedan muy pocos, o se han arruinado y han pasado al grupo de aspirantes o se han marchado de Alcoy. Los pijos ricos posteriores a la Guerra Civil son aquellos que sus antepasados se enriquecieron gracias al estraperlo y demás corrupción posterior al conflicto armado, especialmente con el tráfico del algodón y azúcar. También quedan de estos muy pocos ejemplares. Los pijos ricos actuales son aquellos que han conseguido su fortuna material recientemente. De este grupo hay bastantes más ejemplares que de los dos anteriores.

El otro grupo, los aspirantes a ricos, son aquellos que lo han sido anteriormente o que tienen aspiraciones a ello y su nivel de vida es toda ella pura apariencia, y que aquí los llamamos de “mitja capeta”. No hace falta decir que este grupo es el más numeroso y, también, el más patético.

Sin embargo, y por no cansar al lector, he de decir que a todos ellos les une una causa común: el odio y desprecio hacia la lengua y cultura valenciana. Además, son todos un “tros de soca”, aunque los haya con carrera universitaria.

Sí, en el manual de todo pijo que se precie –independientemente de su glamour- hay expresiones o ideas como las que siguen: “el valenciano no sirve para nada, su estudio es una pérdida de tiempo y lo que importa es saber el inglés. Debemos conocer idiomas con los que podamos entendernos con el mayor número de gentes. El estudio de la lengua valenciana debería o no darse en las escuelas, o ser voluntario”. No hace falta decir que ellos mismos no tienen ni puta idea de inglés y son partidarios de que la religión sea asignatura obligatoria.

También son impagables posturas como las de considerar que el valenciano es incompatible con la ciencia. Piensan –y lo dicen- que en valenciano no se puede estudiar medicina, física, matemáticas, química y demás disciplinas consideradas serias. La lengua valenciana a lo máximo que puede aspirar es al sainete festero, al “Nelo Bacora” i,o cantar “La manta al coll”. La lengua valenciana no alcanza los niveles mínimos correspondientes. No tiene la estructura lingüística de las demás; es, por tanto, de segunda o tercera división.

Al mismo tiempo se consideran sesudos lingüistas y, o historiadores; para ellos, los que ostentan estos títulos universitarios (lugar que muchos de estos pijos no han pisado ni pisarán nunca), son todos unos catalanistas, antiespañoles, rojos, traidores, masones, vendidos, renegados, malnacidos y unos cuantos epítetos de esta índole. Consideran, contra el criterio de todas las universidades del mundo mundial, que el valenciano no guarda ninguna relación con el catalán, son dos lenguas diferentes. Afirmar la unidad lingüística es querer que Cataluña absorba a los valencianos. Todo esto consigue mucho juego político, y sino que se lo pregunten al PP y a UCD en su tiempo.

Todo ello unido a manifestaciones como que son “muy valencianos y alcoyanos”. Saben el Himno de Fiestas de memoria pero ya sus hijos son incapaces de recitarlo por el hecho de que no saben valenciano. Sus padres, a pesar de no saberlo, les hablan en castellano, y hay que ver –mejor dicho oír- les “espardenyaes” que sueltan. Escucharlos hace que te entre vergüenza ajena.

También un buen y ejemplar pijo debe de mofarse del acento valenciano, especialmente del arrastre de la “a” que hacemos en Alcoy. Somos los que no empeñamos en hablar en valenciano unos ordinarios, rústicos –maseros-, simples y de “poblet”. Como se deben de sentir de jodidos cuando saben que en nuestra ciudad la cultura y la intelectualidad están en manos de todos estos paletos valencianistas. Ese es el problema del PP, que no encuentra a un intelectual que comulgue con sus ideas antivalencianistas. Al menos, historiadores no los hay. Ya saben de qué pie cojeamos los investigadores de la historia. Servidor, tiene la sordera en el oído derecho, el ojo jodido es el de la misma parte y la pierna con ciática es también la diestra. Estoy hecho una mierda de la derecha. Permítanme este desahogo.

Pero volviendo al estudio sociológico de la pijotería local –estas líneas son un extracto de un estudio más amplio- debo concluir afirmando que consciente o inconscientemente los Borja Mauro y las Lirios Vanesa practican un sano auto odio. Los valencianos somos el único pueblo del mundo que lo practica. Dentro de dos generaciones, cuando el valenciano haya ya desaparecido, se habrá producido un genocidio cultural –uno más- con la anuencia del mismo pueblo asesinado.
Y es que, insisto, en Alcoy los pijos no tienen glamour, clase, categoría. Son patéticos. Pero ya se sabe que en ni ciudad no solo la burguesía no sabe ser burguesía y la izquierda no sabe ser izquierda, tampoco los pijos no saben ser pijos.
Y, encima, el cabo de escuadra moro cada vez se hace peor. Ah, y las Entradas cada vez más pesadas. No se donde vamos a llegar.

Ricard Bañó i Armiñana
ricardbanyo.blogspot.com

diumenge, 26 d’abril de 2009

REVISTA FESTES SANT JORDI 2009

Pense que les nostres Festes de Moros i Cristians són alguna cosa més que els actes del 22,23 i 24 d’ abril. I pense bé, ja que les altres poblacions que també tenen els Moros i Cristians com a Festes Majors no fan més copiar-nos, fins i tot en els aspectes negatius. Però hui vaig a parlar-ne d’ un positiu: la nostra Revista de Festes.

És aquesta un gran aparador dels aspectes culturals de la nostra ciutat, enguany ha assolit un nivell quasi, quasi insuperable. Fa més d’ un segle que la tenim, i és un fet que ha estat copiat, com ja he dit adés, per altres poblacions veïnes. Per a molts, és l´ únic instrument per a exposar una part de les nostres investigacions. Afortunadament, ja fa anys que ha deixat de ser una publicació exclusivament de tema fester. I dec dir, amb satisfacció, que l’ apartat dedicat a la història va guanyant qualitat pels anys. De tota manera, encara hi ha algun dedicat al nostre passat escrit per gent que no és historiadora. No se que té esta disciplina que qualsevol pot escriure’n. Eixe és l’ únic però que li puc tirar en cara a la Revista. Se la gran quantitat de compromisos que tenen els encarregats d’ ella, però cal un poquet més de rigor i de valentia per a dir-li a alguna gent –per molt important càrrec que ocupe en la Nostra Festa- que lo seu no és la història.

Bé, també voldria dir que farà uns 18 anys que la presentació de la Revista no és l’ acte quasi clandestí i sense cap ressonància ciutadana. Des de fa eixos anys se li dona la categoria que es mereix la seua presentació, acompanyada per la penjada del cartell de Festes. Jo sóc un dels més antics en col·laborar en ella i puc parlar del tema.

Enguany, voldria dedicar articles com el de Josep Torró sobre la més que probable filiació càtar d’ un dels fundadors d’ Alcoi, un tal Bernat Savall. José Maria Soriano fa un repàs molt documentat sobre les restauracions que ha patit la pintura gòtica – l’única que tenim a la nostra ciutat- anomenada La Verge de Gràcia, que formava part de l’ antic convent de sant Agustí i hui està ubicada en la capella de la comunió de la parròquia de santa Maria.

Un gran coneixedor de la nostra indústria tèxtil – Lluís Torró- ens ofereix un interessant i molt documentat article sobre l’ organització del treball a la filatura alcoiana als anys de la Segona República. Ramon Molina ens resol un dubte que teníem els historiadors i lingüistes sobre l’ origen del topònim “Buidaoli”. Les vicissituds esdevingudes als representants alcoians en el nostre Ajuntament durant l’ any 1936 és objecte d’ un profund anàlisi per part de Rafael Hernández Ferris, antic president del Centre Alcoià d’ Estudis Històrics Arqueològics que, afortunadament, està recuperant-se molt satisfactòriament d’ un greu problema de salut que va tindre, impropi de la seua edat.

L’ especialista en la Segona República i Guerra Civil, Àngel Beneito, ens informa de la repressió dels maçons alcoians, que mai no van ser ni molt nombrosos ni molt conseqüents amb les seues idees. L’ assessor artístic de l’ Associació de sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, ens parla d’ un avantpassat seu que va rebre una condecoració per les seues accions a la Guerra del Marroc pels anys 20 del segle passat. I, per acabar amb la secció d’ Història, el director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’ Alcoi, Josep Maria Segura Martí, ens referix als dos arcs de tradició romànica que es troben a l’ edifici de l’ antiga església d’ Alcoi del segle XIII, a la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats.

També hi ha articles en seccions molt importants com per exemple el d’ Adrián Espí, la persona que més sap de la Nostra Festa, sobre l’ esquadró de sant Jordi, ja desaparegut. Jose Sou sempre ens impacta agradablement amb la seua poesia visual i enguany no podia ser menys. Josep Albert Mestre ens parla d’ un fester de més de 90 anys i encara actiu, membre de la seua filà, José Luís Mansanet Ribes. I, ja per acabar, Juan Javier Gisbert Cortés sempre ens impacta informant-nos de la rica i variada cultura musical a la nostra ciutat, ara i sempre. I molt més, que no per fer llarg l’ article no esmente.

Tot alcoià deu de tenir en casa esta Revista, siga o no siga fester, ja que la seua variada miscel·lània la fa interessant i atractiva per a tot alcoià. Sols una condició, que estime la seua ciutat i la seua cultura.

Endavant tots aquells que feu possible que cada any tinguem a la nostra ma una pàgina inoblidable de la cultura de la nostra ciutat. Això sí, insistisc un poc més de rigor. Hi ha algun article que no pot aparèixer en la Revista per la seua poca qualitat i rigor històric. I torne a denunciar l’ afany d’ alguns en practica la història sense ser historiadors.

dimarts, 14 d’abril de 2009

VISCA LA REPÚBLICA

Hui fa 78 anys es va proclamar la República, la segona de la nostra història. A Alcoi la candidatura republicana-socialista va arrasar, el triple de vots. Per primera volt en la història d’ Espanya s’ implantava un règim vertaderament democràtic, en el que les dones van ser també per primera volta iguals als homes, mateixos drets, obligacions i dret al vot. Malauradament va ser un somni molt curt. La divisió entre els mateixos republicans, l’ ansietat comprensible de les classes proletaris i, sobretot, per primera volta en la seua vida les classes privilegiades van vore en perill el seu domini del país. I van incitar a part de l’ exèrcit a revoltar-se contra la República, règim totalment legal. L’ església, els latifundistes, el món financer i part de la burgesia van animar a l’ exèrcit a donar, una volta més, un colp d’ estat. Va acabar la il·lusió.

Hui en dia la problemàtica és democràcia-dictadura, i a Espanya, amb una monarquia, tenim una democràcia política, o siga, que el tipus de règim no és primordial, però posats a dir, preferisc una República a una monarquia. No pot haver mai un càrrec al que no poden aplegar tots els ciutadans i que està monopolitzat per una mateixa família. Si som tots igual davant la llei, no entenc com qualsevol no pot aspirar a ser cap d’ estat. La monarquia és una relíquia del passat. I més una monarquia imposada per Franco, així i tot acceptant el paper important del rei en l’ arribada a la democràcia a Espanya, però amb una monarquia mai hi haurà una democràcia total. La sobirania està en el poble i aquest deu triar, directa o indirectament, els seus càrrecs polítics, que mai no deuen ser eterns.

Per això, hui més que mai, VISCA LA REPÚBLICA!

dilluns, 30 de març de 2009

THE SAINT GEORGE CLUB

L’ Associació de sant Jordi no és destaca precisament per la seua defensa de la llengua i cultura valenciana precisament, encara que a voltes semble el contrari. Acaba d’ aparèixer el butlletí dels Majorals de la dita Associació que, a més de no estar escrit en valencià, torna a insistir en temes ja superats des del punt de vista històric com el 23 d’ abril, Al Azraq i mossén Torregrossa. Ja pots escriure article rere article explicant científicament els fets històrics en que es basa la nostra festa de sant Jordi, ells no volen assabentar-se. Passen totalment de tota mena d’ argument. I això per no parlar del clericalisme que emana el dit butlletí. Les festes de Moros i Cristians són inconcebibles sense el factor religiós: tenen el seu origen a l’ Edat Mitjana, però això de crear nous elements religiosos en una societat diversa i plural com l’ actual em sembla una barbaritat i una gran falta de respecte. I més, reben ajudes oficials que provenen d’ impostos de gent de diversa religiositat o de falta d’ ella.

A més l’ Associació de sant Jordi no utilitza el valencià en la seua pàgina web; sols està en castellà i anglès. Això en una societat que presumix d’ alcoiania. Clar, després t’ expliques com van les nostres festes. Quina falta fa un canvi al carrer sant Miquel! Que s’ obriguen les finestres i que passe l’ aire.

dilluns, 9 de març de 2009

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PASSANT-LES PUTES


El meu últim article periodístic el vaig titolar “Una democràcia molt justeta”; però ara dec dir que em vaig quedar molt curt. No tenim una democràcia molt justeteta, no. La democràcia està passant-les putes. No sols el castell de Barxell i, o el tren Alcoi-Xàtiva-València està passant-les putes, no. La mateixa democràcia està passant-les putes. Quin trist espectacle estan donant els polítics del PP amb les acusacions d’ espionatge i, sobretot, de corrupció. Aquesta no és la democràcia que esperàvem a la mort de Franco. Sembla que una colla de golfos, xoriços, vividors, impresentables, malfeiners i malfactors gira al voltant del món polític quan no forma part d’ell.

Tinc la sensació que estem en els darrers temps del govern de Felipe González, on va quedar patent que l’esquerra també pot ser corrupta, manipuladora dels mitjans d’ informació i utilitzadora del terrorisme d’estat. I encara, dec dir, estic esperant que aquest partit –el PSOE- demane perdó al poble espanyol per totes aquelles trapisondes que van passar. També haguera sigut interessant i obligat que aquest partit –el PSOE- haguera fet un sa exercici d’ autocrítica i posar els mitjans per a que no torne a passar. No ho han fet i, de quan en quan, assistim a l’ espectacle que gent d’ aquest partit –el PSOE- estiga immersa en comportaments poc ètics. Un exemple d’ açò és el cas de l’ alcalde d’ Elx que ha pagat amb diners públics la seua campanya electoral. Al carrer, però ja.

Ara és el PP qui està donant l’ espectacle. I no és pren gens seriosament el tema. Ni càstigs, ni expulsions del partit a la gent implicada en aquests escandalls. És més busca justificació. Casos com l’urbanisme valencià i el del senyor Fabra m’ han aconsellat el que jo haja titulat aquest article com ho he fet. I el cas s’ agreuja més amb la descarada manipulació dels mitjans de comunicació pública, i estic referint-me, clar, a Canal 9. Escandalós el que hi passa. Intolerable, absurd, ridícul i preocupant, afegiria més. Jo pensava que la manipulació dels mitjans d’ informació pública que havia fet el PSOE era insuperable. M’ he enganyat. El PP l’ ha superada. És un mitjà –Canal 9- per a “ofrendar nuevas glorias a Camps”. Aquest senyor –amb el vot de la gran majoria dels valencians- presidix un govern en quebra tècnica, i no tan tècnica.

Prima el govern valencià al Club de Futbol València, les Fórmula 1, Bancs, grans muntatges i espectacles, legió d’ assessors, visita del Papa, Terres Mítiques, Julio Iglesias i més desgabells. És secundari per a ells –el PP- la justícia –el cas del jutjat d’ Alcoi n´és una prova-, l’ educació, la sanitat, la llengua i cultura valenciana i el medi ambient.

És lògic que amb esta tropa la democràcia estiga passant-les putes, molt putes. Mare, tapem!




divendres, 6 de març de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

ELS VESTITS DELS ENYOR CAMPS

El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha estat imputat per una pressumpta corrupció en haver acceptat una sèrie de vestimentes en pagament a un conjunt de favors polítics. Ja dic que pressumptament, mentres no hi haja una condena de culpabilitat el senyor Camps és inocent. Fins ací tot molt escrupulosament democràtic.
Però dec recordar que fa alguns anys el PP va montar una fenomenal campanya en contra de Pilar Miró, aleshores de directora de RTVE, per no haver pagat aquesta una sèrie de vestits que havia adquirit. L' escàndol organitzat pels populars va ser de tal magnitud que Pilar Miró va haver de dimitir. I ara que a Camps se l' acussa del mateix no té la decencia d' anar-se'n. Els partits polítics són molt comprensibles amb la pròpia corrupció i molt exigents quan es tracta de la dels altres. La democràcia està passant-les putes.

dimecres, 4 de març de 2009

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

SEDANO, QUINA BARRA

Hui estava prevista la inauguració del primer tram d' allò que pomposament s' anomena boulevar, I més pomposament està previst un acte polític per penjar-se medalles. Sí, una obra que ha trigat quasi dos anys en acabar-se i que ha costat quasi el doble del pressupostat i que ha suposat un calvari per als veïns, el PP ho presenta com tot un èxit. Quina barra tenen! I a més, hui s' ha sabut que la gala de l' esport celebrada fa unes setmanes ha costat 21.000 euros. I diuen que estan retatllant gastos. I sense referir-me als diners extres de tot l' embloc de la plaça de la Constitució, el Teatre Calderón i el Jutjat, per dir-ne algunes. Tota una política rigurosa. I encara va i el NIco Terol demana que el patrocine l' Ajuntament. Collons! que em patrocine a mi. Jo no faig ús d' una moto amb la que trencar els oïts i contaminar.

dijous, 26 de febrer de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

23F

Estem assistint aquets dies a tot un allau d'informació sobre els vergonyosos esdeveniments que van occòrrer per aquets dies l' any 1981. Lògicament estic referint-me al colp d'estat feixista de Milans del Bosch, Armada i Tejero, d'entre altres. I fem bé en recordar-ho. No oblidem que Espanya és el país que més colps d' estat ha conegut al llarg de la seua història. Pensem que el primer es va donar en març del 1808 contra el favorit i home fort de la monarquía Manuel Godoy; el darrer ha estat aquest del 23F.
Però el motiu principal d'aquest article és referir-me auna qüestió de la que no se n'ha parlat: quants diners va costar el colp d'estat? Mils de litres de carburant, hores extres pagades a molta gent, danys en edificis, carreteres i infraestructures i, també, les 300 botelles de güiski i ginebra que es van beure els guardies civils que van ocupar el Congrés. Sí, més de 300 botelles d' alcohol es van "solplar" els feixistes salvapatries. Sí, es van concentrar tots al bar del Congrés. Cap d' ells van visitar la magnífica Biblioteca del Congrés. Esta genterola no tenen la cultura com el seu fort. Clar, si en tingueren no serien com són, ni farien el que fan.
Jo espere, il·lús de mi,que algun dia es façen públics els diners que ens va costar la feixistada i traga els colors, una volta més, a esta fauna que espere que algun dia desapareguen de la Terra.

dimecres, 18 de febrer de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

E'TOO

Tinc un germà que sap molt de futbol. Ell diu - i el temps li ha donat la raó - que als jugadors brasilenys sols se'ls deu fitxar per a un màxim de dos temporades. A partid d' ací es transformen en egòlatres, zelosos i, per tant, conflictius. En el cas d' Etoo, a principi de temporada em va dir que a finals d' ella -la temporada- E'too devia de marxar del Barça, vendre'l bé i fitxar a Villa. Com estem veient ara, també el temps li ha donat la raó. Ja està E'too com l' any passat, o siga, emprenyant. Espere del tacte de Guardiola evite que el conflicte que ha creat E'too al vestidor no acabe passant factura al camp de joc i pergam els deu punts de diferència del reial madrid. Seria massa. Ah, i E'too, això, la temporada que ve fora del Barça.

dilluns, 16 de febrer de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

GARZON, BERMEJO

Jo pense que aquest dos personatges deurien de dimitir dels càrrecs que ocupen. I no per haver-se trobat en una cacera, no. Deuen dimitir per haver participat en la massacre que han comés -juntament amb més gent- de cérvols i d'altres animals. Repugnant la foto del ministre Bermejo envoltat per un gran nombre de cérvols abatuts en la cacera. Impresentable. Sí, ja se que caçar és legal a Espanya, però també ho és enviar armes a Israel i ja es veu el que passa.
Cal fixar-se que mai troben a esta gent en biblioteques i, o museus. I, això sí, per molt que es posen d' acord en fotre al PP si aquest partit no tinguera gent poc recomanable no podrien fer res. Tots els partits polítics tenen una colla d' impresentables i vividors que estan desprestigiant la democràcia. I el pitjor és que els dirigents polítics fan poc per traure-se'ls de damunt.
Aquest escàndol del PP no serà l últim i tinc per s egur que també es donarà al PSOE. Temps al temps. De moment, Garzon i Bermejo fora. No accepte a gent que mata per gust, per plaer i això és la caça.

dimarts, 10 de febrer de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOI A ALCOI

RICARDO JORGE

Quan jo vaig nàixer, el primer de maig del 1955 -ja quasi 54 anys- ,mon pare no va poder posar-me el nom en valencià per la senzilla i trista realitat que el règim de Franco ho prohibia. Sols podien posar-se noms catòlics i en castellà. Una prova més de la seua estúpida dictadura. Una mesura contra la cultura i llengua valenciana. Buscaven la desaparicó d' ella, volien i desitjaven un genocidi cultural. Tanmateix, el general Franco - i saltant-se la seua pròpia llei- va canviar l' ordre dels cognoms del seu primer net mascle, i en lloc de dir-se Francisco Martínez Bordiu Franco va passar a ser Francisco Franco Martínez Bordiu. Una prova del seu despotisme. Vaig haver d' esperar a que en 1977 el govern Suárez permetera a la gent canviar-se el nom i traduir-lo a les distintes llengües de l' Estat Espanyol (castellà, català, galleg i vasc). I llevat d' alguns casos aïllats, mai no he tingut cap problema amb la traducció del meu nom. Tampoc dec tindre'ls ja que oficialment -consta a tots els documents- sóc Ricard Jordi. Ja als meus fills els he posat el nom en valencià. I dic valencià sent conscient que científicament el seu nom és català. L' esmentat Francisco Franco Martínez Bordiu va per tots els llocs orgullós del seu avi.
Bé, va aplegar un moment en que el primitiu Ricardo Jorge i ara Ricard Jordi es va casar. Ho vaig fer a l' ermita de la partida de Polop d' Alcoi. Molta gent, familiars i amics, i cap privilegi, tot normal. Com deu ser. Però ja en democràcia -Monarquia Constitucional- l' antic president del governs José María Aznar, ocupant dit càrrec, va realitzar un bodorrio a l' Escorial. Un bodorrio, torne a dir, que molts poques persones ho poden fer. Calen molts permisos i sols els donen a gent vip. Hi va assistir la crem de la crem i el més sagrat de l' església catòlica. La veritat va ser vergonyós pel cutrerio -perdó per l' espressió- i falta de glamour que hi va haver. Un aprova més de que la democràcia està passant-les putes , a l' igual que el castell de Barxell. Però ara resulta que alguns dels que hi van assistir han estat inculpats pel jutge Garzón en trames de corrupció política. Doncs, cap dels assistents a la meua boda ha estat mai inculpat per res, com no fora algun problema amb la polícia i justícia franquista, com podia ser el meu cas. A la meua boda va vindre gent honrada, sembla que a la d' Aznar no.

dimarts, 3 de febrer de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ ALCOI

TENIM UNA DEMOCRÀCIA MOLT JUSTETETA


Sí, tenim una democràcia molt justeteta i faig meua la frase que Antoni Basas, periodista de Catalunya Ràdio, va pronunciar el dia en el que Partit Socialista de Catalunya el va fer fora de la ràdio, acusant-lo de ser massa nacionalista. A vore quin dia el PSOE és massa socialista.

És evident que vivim en una democràcia política, una prova d’ açò és el present article, impensable en una dictadura. Però, efectivament, és molt justeteta. I ho és per una sèrie de circumstàncies que diuen molt poc del nostre règim polític.

Tenim una democràcia molt justetea quan el senyor Fabra esta sense jutjar i encara no està previst quan ho serà. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan alguns polítics estan ocupant càrrecs gràcies a una sèrie d’ impresentables anomenats trànsfugues. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan hi ha polítics que fa anys –alguns molts anys- que no han baixat encara del cotxe oficial. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justetea quan l’ organisme que representa a tot el poble – el Parlament- se li priva de documentació que puga facilitar el control del govern per part del dit Parlament. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justetea quan s’ és molt tebi amb la corrupció. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan els polítics no se’n van quan es donen casos sagnants com el de l’ anomenat Bulevard, aparcament de la Uixola, tren Alcoi-Xàtiva València i restauració del castell de Barxell. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan la gent ocupa els corredors dels hospitals i tenim escoles i jutjats tercermundistes i es creen circuits de Formula 1, American’s Cup, Canal 9 és un pou sense fons, pagaments milionaris a Julio Iglesias i un “mogolló” d´ assessors polítics. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan la llibertat és atacada i no deixen vore TV3 al territori valencià. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan en les inversions previstes per Zapatero als municipis en el cas d’ Alcoi no es contemple gastar-se cap euro en cultura, en una ciutat com Alcoi amb soles dos llibreries i dos biblioteques. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justetea quan la gent que no va que no va moure un dit contra el franquisme, que no van lluitar per la llibertat – i fins i tot, alguns d’ ells van formar part del govern franquista (règim feixista. il·legal, terrorista i torturador)- no paren de donar lliçons de llibertat. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan no existix eixa democràcia dins dels partits polítics. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan l’ església catòlica gaudix d’ una sèrie de privilegis –sobretot en l’ àmbit educatiu- i vol, amés, imposar la seua moral i forma de viure. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta contra s’ atenta impunement tantes voltes contra el medi ambient. Inadmissible en un estat democràtic.

Tenim una democràcia molt justeteta quan es considera positiu que una dona siga ministre de Defensa quan és així que ni cap home, ni cap dona deuen ocupar eixe càrrec ja que – segons la meua opinió- no deu existir ni Ministeri de Defensa, ni exèrcit. Per a que servixen els artefactes que lluixen els militars en les seues desfilades –que costen un “pastón”. Exacte per a matar, o és que un tanc té una altra missió? Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan alguns personatges tenen una sèrie de privilegis pel càrrec que ocupa, oblidant allò que tots som iguals sense distinció de raça, religió o sexe. Inadmissible en una democràcia plena.

Tenim una democràcia molt justeteta quan és fa ús de diners públics en campanyes d’ exaltació personal o partidista. Inadmissible en una democràcia plena.

I acabe com al principi. Justeteta, a voltes molt justeteta, però democràcia. Som nosaltres qui triem quin governs volem en unes eleccions generals i no els generals qui ho fan. Sabent com ha sigut la història d’ Espanya, tot un avanç.

divendres, 30 de gener de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

CABALCADA REIS



Sí, estic d' acord amb la presència a Madrid -FITUR- de nostra Cabalcada de Reis. És una manera de mirar-se el melic i, de pas, donar a conèixer Alcoi. També estic d' acord amb el viatge a New York però no al Japó. Aquest darrer va ser vestir-se de negre els mateixos i anar bambant per ahí. Ara, no estic d' acord en reduir la nostra ciutat al Club Esportiu Alcoià (més moral que l' Alcoyano), les Festes de Moros i Cristians (sobretot les Festes de Moros i Cristians) i la Cabalcada de Reis. Alcoi, afortunadament, és molt més. És també industrialització, moviment obrer i Revolució del Petrolio. Fa uns dies van visitar Alcoi uns membres del Partit Laborista anglés i van passar pràcticament desapercebuts. Els va rebre a l' Ajuntament un membre del PP, ja em diran que els diria. Pense que va ser una oportunitat perduda per a donar a conèixer a Anglaterra una ciutat que no sols és atrezzo i festa.


Per suposat d' acord amb la celebració a Alcoi de la Llum de les Imatges i la restauració de les mateixes imatges religioses, del Musue dels Bombers i d' altres obres però no soporte que les restes de la nostra indústria - el Molinar- estiguen totalment abandonades. Alcoi no és compren sense la industrialització i la seua classe obrera.

diumenge, 25 de gener de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

VENT

Per favor, a qui siga,que no ploga, que no neve, que no faça vent ,sinó ens deixen amb el cul a l' aire, o siga, que les infraestructures que tenim són molt, molt millorables. El dissabte a les 15 hores se´n va a anar la llum al Baradello Gelat, i jo cansat d' esperar que torne, me'n baixe a Alcoi cap a les 19 hores, fart d' aguantar fred. Sí, ha fet vent però tampoc res de l' altre món a Alcoi. Les nostres infraestructures deuen d' estar preparades per a aguantar açò i molt més, que paguem una pasta i els encarregats d' ells cobren encara més pasta. I estic acusant directament a Iberdrola. Des de ma casa de Santa Rosa a tota hora he sentit la sirena dels bombers que anaven a solucionar alguna continència. A Déu gràcies, millor dit a sant Jordi gràcies, Messi i el Barça no han fallat.

dijous, 22 de gener de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

PALESTINA:

Hui, juntament amb alguns alumnes i professors, he aparegut per l' institut amb el mocador palestí. N' he comprat tres, dos per als meus fills i un per a mi.´N´es una manera de fer patent la nostra oposició al genocidi que Israel està fent contra Palestina. L' actitud sionista ha aconseguit que els fonamentalistes musulmans obtinguen el poder no sols a Palestina sinó a d' altres indrets del món. I ho tinc clar, Palestina deu ser un territori lliure, democràtic i laic Les dones palestines no seran lliures mentre no tinguen la mateixa igualtat que els homes i aquesta no s' aconseguix amb la presa del poder per part d' intransigents musulmans. I que conste queaçò no és antisemitisme; és antisionisme: política imperialista de l' estat jueu cap a la població palestina.
I ja se que darrerament estic penjant molts comentaris al blog, per una banda és bona senyal però per altra és que passa molt de temps acasa assegut: la cama em fot molt. La ciàtica està martiritzant-me. Finalment he decidit anar al metge però estic assustat. Sóc un aprensiu.

dimecres, 21 de gener de 2009

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

OBAMA

Sí, se que no sóc gens original parlant d' Obama, però no me'n puc sustraure. Ahir vaig estar mirant tota la cerimònia de l' acte de jurament. Sí, clar, és un fet revolucionari que un negre -millor dit, un mulat- siga president d' USA., encara que sóc de l' opinió que la vertadera revolució estaria en que fóra president un indígena, o siga, un xeroqui, apatx, sioux....I Obama va a demostrar que els negres són tan incompetents com els blancs. Hi ha persones competents independentment de la seua raça, religió o sexe. Miguel Peralta i Jordi Sedano són blancs i són d' una mediocritat insultant i aclaparadora. José Bono i Javier Solana són blancs i són uns professionals de la política.
I, tornant a Obama, farà la política que li deixen els grups de pressió que a USA són nombrosos i forts i si aquests necessiten petroli per a desenvolupar-se el trauran d' Alaska diga Obama el que diga.
Collons, estic llegint que Camps ha dit que Aznar és el nostre Obama. Ai, senyor! que tinga que escoltar -llegir- estes coses a la meua edat.

dimarts, 20 de gener de 2009

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

ALCOI EN CRISI

Com serà la crisi de personalitat que està travessant la nostra ciutat que ni a Sedano ni al president de l' Associació de sant Jordi els han convidat a la cerimònia de presa de poder d' Obama. Així i tot, Sedano ja està en plena campanya per a convertir-se en exalcalde. I quin exquisitament mediocre alcalde han votat els alcoians. De tota manera, aním; sols queden dos anys per a les pròximes eleccions. Fem força per a que Sedano i tot allò que ell representa marxen de la ciutat per no tornar mai més. Sí, ja se que l' esquerra tampoc és molt il·lusionant a Alcoi. Que hi farem!