dilluns, 13 de desembre del 2010

SÓC UN PRIVILEGIAT

Sí, sóc un privilegiat, almenys, així ho pense. I per què ho sóc? No és, precisament, per tindre una alçada d’ uns 1,85; no per ser atractiu; no per ser culé; no per ser el que es diu un roig; en definitiva, no per ser un metrosexual, que també, sinó per la senzilla raó que he sentit a Alarte parlar en valencià. Ho ha fet una volta, i jo he sigut testimoni d’ aquest fet històric. Aleshores, sóc o no sóc un privilegiat? Doncs, clar que sí. Açò no passa tots els dies, no.

Jorge, no confondre amb Jordi, Alarte és un polític autoanomenat socialista que aspira a derrotar a Camps i els seus trages a les pròximes eleccions autonòmiques. No ho va a aconseguir. Cap votant del PP canviarà l’ orientació del seu vot. I per l’ esquerra tampoc va a guanyar-ne, i un dels motius és el seu desprisi per la llengua i cultura valenciana. Mai, com ja he dit, en fa ús. Facen la prova i escoltent-lo als mitjans de comunicació: mai, repetisc, no utilitza el valencià, a l’ igual que la resta de polítics del PSOE, i no digam del Partit Popular. Això sí, ja he dit que ho va fer una sola volta i vaig tindre la sort i el privilegi d’ escoltar-lo. Vaig assistir a un esdeveniment històric que no es tornarà a repetir. Això faltava, home, parlar en dialecte.

La veritat siga dita és que, per altra banda, tampoc obtindrà molts vots per part dels ecologistes. El senyor Alarte, a l’ igual que fan al món del “famoseo petardo”, va buscar la foto fàcil assistint a una correguda de bous en plena discussió sobre la conveniència o no d’ eixes mateixes corregudes – les de bous- motivada per la supressió d’ aquestes per part del Parlament català. El senyor Alarte és partidari, per tant, de la tortura i del maltractament dels bous, cap vot, per tant, de persona ecologista obtindrà, i els partidaris de les corregudes –les de bous- ja voten al PP, home. I, a més a més, pense que deixa al PSOE d’ Alcoi en una posició incomoda ; aquest partit, com tothom sap, a Alcoi està en conra de l’ hotel de la Font Roja i del parc tecnològic de La Canal i del complex urbanístic que es vol construir al voltant d’ un camp de golf a Xirillent (no pense dir que significa aquest topònim no passe igual com al de la Font Roja –transformat en Fuente Roja, o Horta Major, a la seua volta transformat en Huerta Mayor), i una de les raons esgrimides és de caire ecològic, en defensa de la fauna i de la vegetació i, clar, el missatge del PSOE local cau pel seu propi pes. No es pot ser partidari de les corregudes –les de bous- i, per tant, del maltractament als animals, i, al mateix temps, argüir en defensa de la fauna en la lluita contra el projecte hotelístic de la Font Roja, polígon industrial de La Canal i camp de golf de Xirillent.

De tota manera ja està tot el peix venut. El País Valencià va a tindre quatre anys més a Camps, Ripoll, Fabra i la seua estàtua, Blasco, i companyia. Quatre anys més de nacionalcatolicisme, de falleres i fallers, de Canal 9, de tòpics i, sobretot, d’ agonia per a la llengua i cultura valenciana, per a l’ escola pública, per al medi ambient i per a la meua santa llibertat de vore o no TV3. I l’ esquerra? Això, i l’ esquerra?

diumenge, 21 de novembre del 2010

NO A LA GUERRA

El Partit Popular tenia tota la raó del món quan acusava a la plataforma que és va mobilitzar contra la guerra de l’ Iraq de parcial. De tota manera, exquisita va ser l’ actuació de dita plataforma quan Aznar ens va ficar en la guerra. Jo mateix vaig participar en algun dels seus actes. Però, és que la guerra no s’ ha acabat i eixa plataforma no dona senyals de vida. Serà per què al poder està un partit suposadament d’ esquerres?

Espanya està en guerra. Soldats espanyols estan destinats a l’ Afganistan i han patit baixes. Què collons fem en aquest país? Està clar, defensant els interessos dels americans. Ningú es creu que hem anat a lluitar per la democràcia i la llibertat. Cada dia llegim a la premsa les atrocitats que les tropes occidentals hi cometen. On està, insistisc, la presència de tots aquells que es van oposar a la guerra de l’ Iraq? Probablement instal•lats còmodament en les esferes del poder, en allò que es diu “el pessebre”.

Saben vostés què ens costa cada dia la presència espanyola a l’ Afganistan? Milions d’ euros que es podien invertir en àrees més profitoses com l’ educació, la cultura i la sanitat. Si no estiguerem en Afganistan no hi hauria cap problema en pagar les pensions, no haurien rebaixat el sou als funcionaris i no hagueren disminuït les inversions públiques: el dèficit del pressupost espanyol no seria tan escandalós. I tot açò vist des del punt de vista material però des del punt de vista ètic sembla del tot incorrecte i incoherent que un parit que es diu d’ esquerres, que es diu hereu de Pablo Iglesias, que històricament ha presumit de pacifista i que ha estat sempre en contra de l’ existència de l’ exèrcit puga sostindre una guerra. I, a més a més, celebra amb goig tota mena de desfilada militar, on un grup de gent mostren públicament una sèrie d’ instruments- les armes- que no tenen altra utilitat que provocar la mort i el sofriment de la gent. Per a què servis un tanc? Per a què servix una metralladora? Per a què servix una bomba? Doncs, per això! per provocar el sofriment aliè. Quan costa el manteniment i l’ adquisició de l’armament? Molt més que les universitats. I el PSOE en aquest país, fins que s’ esdevinguera en una colla de liberals jugant a socialdemòcrates, fins que el propi PSOE traira els principis del socialisme i del mateix fundador seu, l’ esmentat Pablo Iglesias, sempre, sempre, ha estat pacifista i molt crítica amb l’ existència d’ un exèrcit.

La guerra de l’ Afganistan és un vesper on s’ han ficat els americans i tots els països satèl•lits seus. Ni va a guanyar-se la guerra, ni va a instal•lar-se la democràcia, ni el poble afgà ens vol, ni res de res. Tan Estat Major, tan general, tanta estrella, tanta creu de mèrits i sofriments no van a servir per res, sols sang, més sang i un riu de diners que únicament van a ser útils per a fer més riques a les companyies multinacionals de l’ armament. I si açò és tan clar, on està el moviment ciutadà contra la guerra que tan bé va funcionar contra Aznar, el PP i Bush . Quina diferència hi ha amb Obama i Zapatero? Què l’ ONU ha aprovat esta acció militar i la d’ Iraq no? Collons, quin consol per a les persones que hi està perdent la vida. La gent, doncs, continua morint, i de quina manera! Espanya està en guerra, i un partit autoanomenat d’ esquerres i que es titulat Socialista i Obrer la fomenta. Vergonyós, patètic i intolerable.

Finalment sols en resta dir que Obama està cometent el mateix error que Hitler quan va voler envair la Gran Bretanya. El capsot i malparit de l’ alemanyá va utilitzar la Wehrmacht i la Luftwaffe, fracassant, afortunadament, estrepitosament. Si haguera enviat a la Gran Bretanya als responsable d’ Auxilio Social, Plato Único, bisbots feixistes i caps falangistes “por el Imperio hacia Dios”, els britànics no hagueren durat ni mig any. De xavo eren aquets muntat la corrupció i el desgovern. Doncs, la mateixa errada està cometent Obama i en lloc d’ enviar als Marines, els Bersaglieris, la Legión i la infanteria anglesa que res estan aconseguint, deuria portar a l’ Afganistan al Roldán, al Bigotes, a tota la tropa del Gurtel, al Fabra, al Camps, a l’ Ortiz, i al Riki Costa. Victòria aconseguida, escolte, victòria total. Bonicos són tots aquets.

dimarts, 9 de novembre del 2010

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

NI QUICOS NI PAPES. VOLEM TRAMUSSOS.

Bé, ja ha passat la vinguda del Papa. I la rebuda ha estat del tot excepte multitudinària. Espanya ja no és, afortunadament, el país de missa i olla: se'ls està acabant el xollo. Tanmateix, estem lluny de ser un país laic i l' església catòlica encara té molts privilegis, sobretot financers i educatius. I per si faltava alguna cosa Joseph Ratzinger ha comparat Espanya amb la de la República. Efectivament, durant la República es van cremar esglésies i convents, però la gent no crema esglésies i convents sense cap motiu, pel gust de fer-ho. Mai no han cremat una taverna, un hospital ni una plaça de bous. Si a la República el poble va elegir cremar esglésies per alguna cosa seria. I és les condicions de la classe obrera a Espanya eren espantoses i l' església catòlica mai no les va denunciar i, a més a més, es va aliar amb els responsables de tanta explotació i misèria. I açò sense oblidar, és l' obligació dels historiadors, que el cristianisme va destruir les restes de civilitzacions anteriors i, o contemporànies com el paganisme, judaisme o islamisme. Quantes obres d' art van ser destruïdes pel clericalisme catòlic.

I a Alcoi? De puta pena. Sedano inaugurant i, o assistint a tots els actes on creu que pot traure profit fent-se la foto corresponent. L' esquerra dividida: PSOE, EU, BLOC i Esquerra Republicana del País Valencià. El PP seguix amb els projectes de Xirillent, Serelles i Hotel de la Font Roja. Ni una biblioteca més. L? “Alcoyano” cada volta més és menys que un club, no ha plogut el suficient per a collir esclatasangs i continuen sense voler dedicar-me un carrer, plaça, avinguda o pont. Així va Alcoi.

De tota manera algun aspecte positiu hi trobem, l' altre dia uns 50 alumnes del Cotes Baixes van fer una concentració a la Bandeja contra la visita de Ratzinger, millor dit, contra les despeses ocasionades per la seua vinguda. Ell és cap visible d' una monarquia absolutista d' origen diví, misògina i homofaba. Ah, ja estan ficant als carrers la lluminària de Nadal.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

TRIBULACIONS D' UN ALCOIÀ A ALCOI

PROPÒSIT

Ja, per fi. Pense que tinc solucionat l' assumpte de l' Internet. M' ha dut de cap moltes setmanes però, com ja he dit, sembla apanyat. I, que vull dir amb açò? Que quasi diàriament publicaré les meues impressions sobre la realitat local alcoiana ,podria ser-ne una altra? I. Clar, un ha complit el ritual de baixar a la Fira de Tots Sants; gojar amb el Barça del 5-0 al Madrid; cabrejar-me per la victòria del Madrid davant l' Hèrcules; escoltar, una volta més, al president de l' Associació de sant Jordi destrossar la llengua i la retòrica; sentir al Rajoy despotricant contra els homosexuals i quan sabran que l' homosexualitat no és cap malaltia però que el feixisme sí; continue vivint a una ciutat on no podem tindre els sortidors en funcionament; estic fart e viure a un País Valencià on els nombre de corruptes puja sense parar alhora que baixa la quantitat d' arbres, no debades li van fer fa uns dies un homenatge al Fabra, de Sicília va vindre un barco carregat de gent per a acudir a dit homenatge, d' entre les personalitats que hi viatjaven cal esmentar a don Vito Corleone, don Genaro Trementina i don Pasquale Genovese, Berlusconi va fer tard, pobret. Bé, això és el que ens ha tocar viure: el problema és que l' esquerra al País Valencià encara continue sense trobar-la, això sí a les processons, misses i demés saraos catòlics no falten mai. Mare tapem!

dijous, 30 de setembre del 2010

ON ESTÀ L' ESQUERRA?

Sí, on està l’ esquerra a Alcoi? Jo, personalment, no la trobe, no la veig, no la sent. Sols puc vore els seus membres a les processons, tots ells seriosos, dignes, tesos, professionals, amb el ciri i,o la vara ben agafada. Als actes digam reivindicatius o celebracions progressistes, cada volta menys, van en nom personal però a les processos, misses i demés esdeveniments religiosos acudixen d’ una manera oficial. Ja va dir Victor Hugo que a Espanya quan un ix al carrer es troba o amb un processó o amb els aldarulls provocats per un colp d’ estat. I és que cal reconèixer que a Espanya tants les processos com els colps d’ estats ens ixen molt bé. Miren vostés i comproven com gran part del santoral són sants espanyols però a la llista de Nobels científics sols tenim un espanyol, Santiago Ramon y Cajal; per cert, maçó (Severo Ochoa tenia la nacionalitat americana quan li van atorgar el Nobel). I no veig signes de canvi.

I , continuant amb les processons, també cal destacar o denunciar l’ assistència a ella d’ allò que s’ anomenen “autoritats” que, pel que sembla, és el comandant de la Guàrdia Civil, el bisbe i, o el cap militar de màxima graduació. Clar, amb tant poder militar i religiós al llarg de la nostra història és obi que, fins i tot l’ esquerra, considere que clergat, militarisme i autoritat és el mateix. Pense que també és autoritat un director d’ institut, col•legi, Biblioteca, Casa de Cultura i demés ens. On està allò que es deia de poder civil per damunt del militar? I de l’ estat laic?

Clar, i és que tenim a Alcoi, i a la resta del País Valencià i Estat Espanyol, una esquerra miop, amb complex d’ inferioritat, conservadora, covarda, mediocre, sense ideals i són incapaços de fer front al tripartit que mana a Alcoi: CAM, Salesians i Associació de sant Jordi. L’ alternança política a la nostra ciutat és Salesians o La Salle, i no eixim de pa i minxo. Ni eixirem amb esta tropa.

Cal dir que, a més, tenim una esquerra dividida: PSOE, Compromís, BLOC i ERPV (aquest darrer ja quasi un “partido tocapelotas”). Servidor no compren com aquets tres darrers partits no estan units, crec que és poc els separa a no ser que siga pels personalismes. I que conste que done l’ apel•latiu d’ esquerra al PSOE no per mèrits propis sinó per demèrits aliens. La política ultradretana del PP fa que considerem al PSOE d’ esquerres quan no ho és; són un grup de liberals jugant a ser socialdemòcrates, mentre que els del PP són una colla de reaccionaris jugant a ser liberals.

Però a pesar de tot açò confie i desitge que el PP no torne a guanyar les pròximes eleccions municipals, i encara espere que l’ esquerra tinga un xic de trellat i, si no una política veritablement d’ esquerres, al menys que la deriva d’ Alcoi no s’ accentue més. Per tot açò vaig a gosar donar una sèrie de directrius que des del meu modest punt de vista van a ser imprescindibles per a tractar de salvar el més possible del naufragi del que som testimonis.

Primerament que no prometen res al poble. L’ estat de les finances locals no permet cap alegria i deuen ser molt rigorosos en la despesa pública. El primer que cal fer és donar a conèixer al poble d’ Alcoi en que han invertit els del PP i regirar les prioritats. Explicar i donar a conèixer sempre qualsevol despesa i que s’ acabe l’ obscurantisme que els del PP envolten moltes de les seues accions. Açò l’ esquerra no ho ha de fer mai. Transparència total. Actuacions com la mascarada del Japó deuen de deixar ser pagades per l’ Ajuntament i les alegries en invitacions per a les Festes de Moros i Cristians també.

Respecte als sous dels nostres regidors és on s’ ha de demostrar més clarament la transparència. Ser regidor no deu suposar guanyar més diners que abans de ser-ho, ni menys. Cada regidor, fins i tot l’ alcalde, deu cobrar el mateix sou que tenia abans d’ ocupar el càrrec. I que cada partit pague als seus secretaris de grup i que acaben els assessors i que l’ alcalde no tinga, en proporció, un staff més ample que el d’ Obama. S’ ha d’ acabar el pagar favors polítics a càrrec del pressupost municipal. Al mateix temps considere que dos legislatives – vuit anys- són suficients per exercir la política. L’ esquerra sempre ha criticat el polític professional. Casos com el d’ Amando Vilaplana i Carles Esteve a nivell local no deuen repetir-se. Hi ha gent a nivell nacional i, o autonòmic que fa massa temps que va en cotxe oficial.

És imprescindible aplicar la Llei d’ Ús del Valencià i aplicar la discriminació positiva respecte a la nostra llengua i cultura. Protegir el nostre Patrimoni Cultural i Artístic, molt malmès pel PP en els darrers anys, casos com el castell de Barxell i la destrucció del jaciment del Castellar per part de la fàbrica d’ olives El Serpis no s’ han de repetir, i si açò passa anar als jutjats. Cada barri deu tenir la seua Biblioteca, un Arxiu Municipal independent i propi i el Museu d’ Art. Protecció i ajuda a les associacions culturals locals. La cultura i educació deuen ser els eixos principals de l’ actuació municipal, ells mai no deuen patir cap retall pressupostari. Recordem que Espanya és el país europeu que millor paga els jugadors de futbol i pitjor paga els seus científics.

Per altra banda, devem aplicar una política que ens duga a una societat totalment laica i que comporte la total separació de l’ Estat i l’ Església, siga aquesta la que siga. Les úniques ajudes religioses deuen ser aquelles que vagen a la protecció del patrimoni cultural o tinguen un caire social. Casos com pagar amb diners públics estàtues religioses no deuen de repetir-se. L’ ajuda a l’ educació deu ser sols a l’ ensenyament públic. Açò comportaria, però, total llibertat d’ acció a les distintes religions que hi ha a Alcoi però que paguen els seus fidels les seues actuacions.

Fins ara, la política ecològica de l’ esquerra ha estat desastrosa. Els anys de governs progressistes no s’ han caracteritzat precisament per prendre’s seriosament l’ ecologia. Cal rescatar i revitalitzar el gabinet de Medi Ambient i per a açò és imprescindible que l’ actual encarregat del departament perga tot poder executiu. Esta persona és totalment nefasta per al medi ambient. Per suposat no a l’ hotel de la Font Roja i Camps de Golf. Necessària una política seriosa de repoblament forestal i actuar com acusació particular davant qualsevol desgavell ecològic deu ser norma de l’ Ajuntament.

Les comissions de govern municipal deuen estar presidides per l’ oposició per una millor vigilància administrativa i la sobirania política mai no deu ser abandonada a empreses com La Generala, La Rajola o la que siga. A més, tolerància zero amb la corrupció.

Tenim un País Valencià afectat tot ell pels tòpics, corrupció i autoodi cultural. Ens estem quedant sense arbres i sense llengua valenciana. I respecte a la denominació de les terres valencianes ja s’ acabaran els conflictes, ni País Valencià, ni Regne de València, ni Comunitat Valenciana; senzillament, anomenem-la Sicília. I no veig a una esquerra que ho puga impedir. Entre altres raons perquè no sé on està eixa esquerra.

dissabte, 29 de maig del 2010

Sí, a partir de ahora ya podremos exclamar el YA BAJAN el 22 de abril haciendo referencia que la Entrada está cerca de donde nos encontramos. Es la exclamación que rompe con nuestra ansia por asistir un año más a esa magia de colores que son nuestras Fiestas de Moros y Cristianos.

Unas fiestas que empezaron en acabar la Semana Santa, después de la Procesión de los Silbiditos. La Gloria destapa el tarro de las esencias que son ese milagro que llamamos Fiestas de Moros y Cristianos. Ya antes hemos pagado la Cruzada y realizado innumerables fines de semana con los amigos jugando a las cartas y tomándonos un golpecito. Las noches de entraditas servirán para nuestro entrenamiento festero. Que ganas tenemos que llegue el fabuloso 22 de abril.

Sin embargo, ya el día anterior, el dedicado a los músicos y a la suculenta cena de la olla con nuestros camaradas de la hilada, ya es un día de fiesta aunque todavía no lucimos nuestras vestimentas festivas, ya sea de moro o de cristiano. Antes habremos cantado nuestro Himno de Fiesta, y que gozo, emoción y simbolismo el entonar los versos de este mismo Himno: “Nuestra Fiesta ya, llamándonos está” y terminar con el “Loor, Loor, para darte esplendor ríe en la Esfera la Primavera” “ que a todos nos pone la carne de gallina. Después cenamos, oímos las últimas recomendaciones de nuestro Primer Trueno y nos vamos unos a formar y otros a dormir ya que mañana han de madrugar. Las calles en ebullición de gente, la Plaza de Dentro con mogollón de gente y todos con ansía de que llegue pronto el día 22 de abril.

Por fin llega el ansiado día. A las 6 de la mañana y después de la lectura del Ave María, la Diana que, al igual que en la Entrada lucirá su máximo esplendor por san Nicolasito para acabar en la Esquina del Piñón. Y, ya después, la Entrada, la de Cristianos, junto con la Mora el plato fuerte de la Fiesta. Partidor hacia abajo, y después de recorrer casi un kilómetro y medio, para acabar en la avenida del Glorioso Reino de Valencia y del PP. Por la tarde lo mismo, siempre que la lluvia no lo fastidie. Y que buena organización la de nuestras Entradas, cuando se llega a la Esquina del Piñón nunca se encuentran dos musicas de dos hiladas diferentes. Los miembros del Casalicio de san Jorge son muy competentes. Y siempre cumpliendo el horario y antes de anochecer ya se ha terminado la entrada de moros. Luego cada hilada monta su propia fiesta privada en sus locales o el Ayuntamiento, en la Plaza de Dentro, organiza una fiesta para todos.

Y el 23 de abril, día de san Jorge, con su Diana, procesión del Pequeñito, Misa Mayor, por la tarde otra procesión también en honor de nuestro santo patrón, y por la noche la Retreta, donde reina la más estricta organización y el respeto de los festeros hacia el público es envidiable. Y eso sin hablar de un acto nuevo, el Desfile de los Caballitos a cargo de las hiladas de Bequeteros y Realistas.

Y, finalmente llegamos a la última etapa de la Trilogía Festera: el Día de los Truenos. Después de varias escaramuzas o guerrillas por la ciudad, llegamos a las Embajadas, por la mañana la del Cristiano y por la tarde la del Moro, seguidamente una batalla de arcabucería llena las calles céntricas de Alcoy, desde san Nicolasito hasta la misma fachada de la iglesia de san Jorge.

Ya por la noche, tiene lugar la Aparición de san Jorge sobre las almenas del castillo de madera que representa al Alcoy medieval. El santo, representado por un niño, lanaza innumerables flechas de plástico sobre la supuesta población mora que está a sus pies. Los acordes, otra vez, de nuestro Himno de Fiesta atruenan en la Plaza de España: “Nuestra Fiesta ya llamándonos está….”. Seguidamente tiene lugar el último acto festero: Las Cenitas, que se prolongan hasta bien entrada la madrugada del día 25 de abril, Día del Descanso, que por la tarde algunas hiladas lo dedican a cruzar para el año que viene.

Dins d’ alguns anys, aquest text que ara ens fa somriure serà el que es publicarà. L’ estat de la nostra llengua i cultura valenciana a Alcoi és preagònic. El puntet ha guanyat.

dimarts, 16 de març del 2010

EL PARTIDO POPULAR Y CUBA

Tenemos actualmente al Partido Popular y a sus corifeos alborotados con motivo de la muerte de un miembro de la oposición al régimen cubano después de una huelga de hambre y de purgar muchos años en la cárcel.

Pero, ¿qué pasa en Cuba? Lo desconozco, está muy lejos de España; sin embargo sí que sé que no hace mucho en este país –España- había una dictadura, y toda esta tropa del Partido Popular durante ese tiempo estuvo muy calladita. Bueno, muy calladita parte de ella, porque la otra colaboraba con el régimen franquista; ese régimen fascista que torturaba a los miembros de la oposición; ese régimen fascista que lanzaba de vez en cuando a los miembros de la oposición por las ventanas de las comisarías, como los casos de Enrique Ruano y de Julián Grimau; ese régimen fascista que perseguía la libertad de expresión; ese régimen fascista que nos impedía a los valencianos aprender nuestra propia lengua y cultura; ese régimen fascista que negaba la libertad sindical; ese régimen fascista que controlaba los teléfonos y el correo; sí, ese régimen fascista que tanto, tanto atentaba contra la libertad de la personas. Que oportunidad perdieron los que ahora critican Cuba de denunciar esa misma falta de libertad. Fraga, ya se sabe: un demócrata de toda la vida, ministro de Franco –nunca me cansaré de repetir que el franquismo fue un estado fascista, ilegal, torturador y terrorista-; Aznar, cara al sol y marchando sobre los luceros hacia Dios y el Imperio; y Rajoy, sí ¿y Rajoy?, ni estaba, ni se le esperaba. Y ahora queriendo darnos lecciones de libertad. Como decimos los valencianos: “quina barra, mare meua, quina barra”. Si tan defensores y partidarios son la libertad ¿por qué no lucharon por ella cuando no había?

Y lo mismo pasaba con esa prensa que ahora lanza furibundos ataques contra el régimen cubano por no respetar los Derechos Humanos (así, en mayúscula), y en su tiempo no solo callaba con la violación que de esos mismos Derechos Humanos (así, en mayúscula) se hacía en España, sino que colaboraba con ese régimen fascista, ilegal, torturador y terrorista.

Pero, de verdad, ¿qué pasa en Cuba? Sencillamente que el pueblo cubano está saciado de educación y de sanidad (ojala pudiéramos decir aquí lo mismo), pero tiene hambre de libertad y de poder comprar bienes materiales que les permitan mejorar su nivel de vida. En esto último tiene mucha culpa el bloqueo que Estados Unidos y sus países satélites hace años impusieron al régimen cubano. Pero de lo primero – la carencia de libertad- lo tiene el estalinismo en que cae el comunismo. En Cuba no se respetan los Derechos Humanos (así, en mayúscula), y hay que hacérselo saber a los Castro: su política está desprestigiando el socialismo y, al mismo tiempo, imponiéndole una dictadura política a su propio pueblo. Y caen –los Castro- en el error en el que tropiezan muchos dictadores: se creen eternos. Sin embargo, un día morirán y los regimenes basados en el culto a la personalidad y en la anulación de la libertad, no sobreviven mucho a sus fundadores. La Historia así nos lo enseña. Y deseo para Cuba que disfruten de la democracia dentro de nada. Es Cuba un país que nunca ha conocido esta Democracia, primero sojuzgados por los españoles, los cuales exterminaron totalmente a la primitiva población indígena, de tal manera que los cubanos actuales o bien son descendientes de europeos o de africanos; después por los estadounidenses, que convirtieron el país en un burdel y en un casino en manos de la Mafia y obligaron a los cubanos a entregarles Guantánamo, y de esto último no dicen nada los del Partido Popular, tan dados a la murga con el tema de Gibraltar pero olvidando que Ceuta y Melilla también son colonias. Sepan que también Guantánamo es una colonia impuesta por sus admirados Yankees; y cuando parecía que Fidel Castro liberaría Cuba va e implanta una dictadura comunista.

Los miembros –perdón por la expresión- del Partido Popular y sus medios de comunicación afines no tienen autoridad moral para dar lecciones de democracia basándose en la situación política de Cuba. Que calladitas –repito- tenían esas lecciones de Democracia en tiempos de Franco.

Y una prueba de lo que estoy diciendo –el que el PP no tiene autoridad moral pára dar lecciones de Democracia- las tenemos en la negativa a que Acció Cultural del País pudiera realizar un acto en la Casa de Cultura de Alcoy, en la manipulación constante de Canal 9, el no poder ver TV3 y en la censura a unas fotografías realizada por la Diputación de València. Esta es la Democracia del Partido Popular.

dijous, 11 de març del 2010

LA DEMOCRÀCIA DEL PP

Sí, dec pensar que el Partit Popular és un partit demòcrata; i probablement siga així. Però em consta molt donar-li aquest qualificatiu – el de demòcrata- a un partit que no em deixa sintonitzar la TV3; servidor no admet que ningú, absolutament ningú, em diga que dec vore o que no dec vore. Si encara estem en els temps d’ arreplegar signatures per a poder exercir un dret, vol dir que tenim una democràcia molt, molt curteta i, a més, gestionada per una tropa que res va fer per que esta democràcia aplegara algun dia.

Em costa considerar demòcrata a un partit que té com a president – en té tres- que va ser ministre del règim de Franco, que tothom sap va ser feixista, il·legal, torturador i terrorista. Un president que ens va tancar el Club d’ Amics de la UNESCO. Això sí, ara és demòcrata de tota la vida, i estic parlant del senyor Fraga.

Em costa considerar demòcrata a un partit que manipula de la manera més descarada els mitjans de comunicació de les autonomies que domina, com és el cas sagnant de Canal 9 que, a més, ens costa un vertader riu de diners als valencians: és escandalós l’ estat financer de Canal 9 i de Ràdio 9. No calia haver suprimit el NODO

Em costa considerar demòcrata a un partit que no complix les sentències judicials, se’n refot del medi ambient i del patrimoni cultural; més interessat en muntar camps de golf que no biblioteques o centres geriàtrics, hotels en parcs naturals que els alcoians protegim des de 1332; en carregar-se la costa; en no evitar el deteriorament del castell de Barxell; en donar-li igual que la fàbrica d’ olives El Serpis haja arrasat un jaciment musulmà al Castellar; que desaparega l’ edifici del cine Goya i haver assolat l’ edifici més antic d’ Alcoi al carrer sant Miquel. I açò per donar alguns exemples.

Em costa considerar demòcrata a un partit que amaga documentació a l’ oposició política, com en el cas, per din-ne algun, d’ Alcoi. Quantes voltes ha demanat esta mateixa oposició una sèrie d’ informació sobre projectes pagats pels impostos de tots i que se li ha negat o amagat. L´ últim cas el projecte de construcció d’ un hotel a la Font Roja. Repetisc que estem vivint en una democràcia molt justeteta.

Em costa considerar demòcrata a un partit que vol reimplantar el nacionalcatolicisme, però sols en allò que l’ interessa. Vol tornar a imposar l’ assignatura de religió obligatòria, vol que tornen a les aules els símbols catòlics, vol il·legalitzar els matrimonis homosexuals i vol suprimir –però menys- l’ avortament. Això sí, vol que continue la llei del divorci perquè ells, tan catòlics i tan de missa i olla, han fet molt ús d’ aquest dret. Miren, miren vostés la gran quantitat de dirigents del PP que s’ han divorciat. Clar, no és mà, si apleguen al poder, de tornar amb l’ antiga parella. Per ací podríem passar, home! I això per no parlar de la hipocresia de l’ església catòlica, nega el divorci però té muntada una paraeta anomenada La Rota que, a canvi de certa quantitat de diners –mai pocs- et divorcia. Però, no havíem quedat que el matrimoni era indissoluble? Miren, miren vostés la gran quantitat de famosos, famosets, petardos i petardes que han aconseguit trencar el seu matrimoni religiós. Quina serietat és aquesta? Quina mena de coherència és açò?

Eixe és el mal de la dreta espanyola, que no trenca amb el passat, que no el condemna, que no acaba de separar-se de les faldes de l’ església catòlica i que defensa un ranci espanyolisme de folklore, corregudes de bous, don Pelayo i el Cid Campeador.

ZAPATERO ME HA DEFRAUDADO

Sí, debo reconocer que el actual Jefe del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, me ha defraudado, y mucho. Soy todavía lo bastante ingenuo para confiar en algún que otro político. Y me ha defraudado a pesar de haber tomado cuatro decisiones que yo pienso muy positivas. La primera de ella es negociar con ETA (como lo habían hecho anteriormente Felipe González y José María Aznar); se fracasó, sí, pero la culpa hay que achacarla a la banda terrorista, no al Gobierno. La segunda es haber legalizado los matrimonios homosexuales; con el avance social imparable el matrimonio ya no se define por unión de hombre y mujer, sino de dos personas. La tercera es retirar las tropas españolas de Irak, empañado este logro por el empecinamiento de mantenerlas en Afganistán. Y la cuarta decisión es haber publicado la Ley de Memoria Histórica, un pelín descafeinada pero positiva en general. Hasta ahora había habido “caballeros mutilados” los del bando franquista y “jodidos cojos” los del bando republicano. Las barbaridades y bestialidades fueron comunes en los dos bandos, pero hasta ahora solo se habían tenido en cuenta las del perdedor.

Y, ¿cómo agradeciendo y defendiendo estas decisiones me ha defraudado el señor Zapatero? Lo primero es su querencia de querer quedar bien con todos, y lo único que consigues es quedar mal con todos. Es un presidente indeciso, acomplejado, débil y parsimonioso. A veces lo comparo con otro Jefe de Gobierno del reinado de Isabel II, Martínez de la Rosa, quien en su deseo de no defraudar a nadie establecía unas leyes para contentar a todos y conseguía contrario; es lo que en política llamamos “pastel”, una obra con muchos elementos para que agrade a la totalidad de la gente, por ello el tal Martínez de la Rosa se le conocía popularmente como “Rosita la Pastelera”.

Zapatero es presidente del país de Europa donde mejor se paga a sus jugadores de fútbol y es presidente del país de Europa donde peor se paga a sus investigadores y científicos. De lo primero Zapatero tiene poca culpa, de lo segundo la tiene toda. No pierde ocasión en hacerse fotos con deportistas que cobran cantidades astronómicas y algunos de ellos, muy españoles, tienen su domicilio fiscal fuera de España. Nunca recibe a los investigadores mileuristas y que deberían ser el espejo de la sociedad, no los deportistas. La cantidad dedicada a investigación es de risa, el recorte presupuestario ha llegado a los organismos científicos, cuando deberían tener ese presupuesto mucho más elevado, muchísimo más elevado. Con los dineros que nos gastamos semanalmente en Afganistán, cuantas escuelas, institutos, mejoras universitarias, centros de investigación, hospitales y bibliotecas construiríamos. Me parece muy trágico que a una persona que se dice de izquierda se le haya de recordar que la educación, cultura y sanidad son elementos claves de una sociedad. Nada queda de aquello que tanto defendió el PSOE y su fundador Pablo Iglesias de escuela única, laica y científica. Pero claro, también el PSOE defendía la República y el laicismo. ¿Será que Pablo Iglesias y el PSOE anterior a Felipe González estaban equivocados? Por no hablar del pacifismo que tanto ha caracterizado a la izquierda española a lo largo de su historia, sabedora como se las gasta el ejército español.

Zapatero no va a tomar ninguna medida estructural para evitar otra crisis económica de la magnitud de la actual. Como tampoco va a meterle mano – yo quisiera que fuera de la manera más impúdica posible- a la banca, ni acabar con la cantidad de asesores, pelotas, técnicos y demás gente que vive del rollo de la política. Los Bono –ya no se cuantas veces se ha retirado-, los Chávez, los García Miralles y otros ya no se cuantos años hace que no se bajan de un coche oficial.

Al PSOE podemos considerarlo, a sí y todo, como un partido de izquierda, pero ello por la sencilla razón del extremismo derechista del PP, que lejos de ser un partido conservador europeo y moderno, todavía no ha roto sus lazos con el franquismo, ni con la iglesia más reaccionaria, ni con el españolismo más rancio. Si ello ocurre, y espero que Gallardón algún día lo consiga, nadie podrá decir que el PSOE es un partido de izquierda. Nadie. Y esto hace que haya un voto cautivo que vota al PSOE no por él, sino por miedo al extremismo derechista del PP.

Pienso que Zapatero cuando alcanzó el secretariado general del PSOE debería de haber pedido perdón a la sociedad española por los desajustes (que moderado estoy, utilizando este término) del gobierno de Felipe González y que yo resumo en tres: corrupción, manipulación de los medios de comunicación y terrorismo de Estado con los GAL. El gobierno de Felipe González demostró que la izquierda podía hacer las mismas trapisondas que la derecha; así cayó el aura de honradez que significaba ser de izquierda. Debería Zapatero haberse comprometido a limpiar el partido de golfos, vividores, cantamañanas y profesionales de la política –vuelvo a insistir en esto último- y evitar que pudieran ingresar en él otros de igual calaña. Debería de tener en cuenta la canallada política cometida por el PP en el Ayuntamiento de Benidorm cuando Zaplana ocupó su alcaldía gracias al voto de una tránsfuga. Ahora han sido los socialistas quienes han hecho lo mismo: un triste espectáculo; sí, han sido expulsados los concejales del PSOE del partido pero no. Que Leire Pajín, una verdadera Maripili de la política, mangonee a su antojo en la política benidormí y valenciana dice muy poco de la seriedad y de la coherencia del PSOE. Y encima tenemos dinastías políticas con ella y su madre. El PSOE, además, contribuyendo el cunerismo, ¿qué más veremos? Que duro se es con la corrupción y transfuguismo del otro y que consentidores somos con el propio. Y deseo que algún día alguien del PSOE me diga la causa de la no extradición a Bélgica en tiempos de Felipe González del criminal de guerra Leon Degrelle, el cual murió en España de vejez y plácidamente. Y luego acusando a Francia de acoger etarras.

De esperpento eso de ir a USA a rezar para que mejore la economía, como lo fue en su momento el otorgarle la medalla de Andalucía a la duquesa de Alba. Tristeza me da oír como quieren subir la edad de jubilación a los 67 años, que las pensiones se paguen a parrita de 25 años de cotización Ya hace tiempo que el PSOE debería de haber abandonado la S y la O de las siglas de su partido.

Pienso que la talla política se demuestra cuando vienen duras. Con la crisi económica – de la que a decir verdad el PSOE no tiene, ni muchísimo menos, toda la culpa- su gestión ha demostrado claramente su mediocridad, primero negando la crisis, después quitándole importancia y actualmente con contradicciones, marchas atrás y desacuerdos entre los ministros. ¡Que espectáculo! Pienso que este gobierno con su presidente está totalmente agotado y debe convocar ya elecciones generales.

Estoy muy preocupado con su gestión gubernamental, muy frustrado y muy desilusionado, pero me aterroriza la idea de que Rajoy sea su alternativa; como me aterroriza que Alarte sea la de Camps y Antonio Francés la de Jordi Sedano.

Tanto Felipe González como Zapatero han convertido un partido rojo en otro gris.