dimarts, 23 de setembre del 2008

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Pense que tots i totes hem d’ alegrar-nos per la decisió de l’ empresa constructora de l’ hotel de la Font Roja de retirar-se del projecte. És una bona notícia i no tots els dies en rebem. Ha sigut més la societat civil qui ha aconseguit aquest triomf; els partits polítics han anat a remolc. Però no cal confiar-se: el PP està clamant venjança, està llepant-se les ferides i se sap tocat però la reacció pot ser dura. N’ hem d’estar preparats. De moment, però, es conformen en criminalitzar a Carles Mansanet i Tirs Llorenç, que han sigut els caps visibles de la protesta.

També hem d’ aprendre nosaltres d’ esta victòria. Tots units podem i devem. Ara ha estat l’ hotel de la Font Roja, però demà deu ser el castell de Barxell, o el tren Alcoi-Xàtiva –València, o la plaça Al Azraq, la recuperació de la llengua i cultura valenciana
o més serietat en les obres de la ciutat. La tasca és ingent.

I vull cridar l’ atenció sobre el fet demagògic que està emprant el PP acusant als enemics de l’ hotel d’ anar contra el progrés. Què sabran ells que és el progrés o la llibertat. Si mai han fet res per tots dos. El progrés és avançar és millor qualitat de vida, millor respecte al medi ambient, aconseguir més quotes de llibertat. Esta gent del PP fa el contrari. Confon progrés social amb progrés privat. Miren per augmentar els ingressos de determinades empreses i, o sectors econòmics. I tant que calen obres. Les dels instituts, les de les Biblioteques, Cases de Cultura, Hospitals, repoblació forestal, millora del tren i tant d’ altres amb un gran integrés social, no el particular. Què sabran ells que és progrés.

El panorama no és per a ser optimistes però esta victòria aconseguida amb la no construcció de l’ hotel m’ ha alegrat la setmana, i açò juntament amb els bons cursos que m’ han tocat enguany al’ Andreu Sempere. A vore si aprenen història divertint-se i, també, apleguen a amar l’ art.

dimarts, 16 de setembre del 2008

ALCOI I JAUME I

Bé, enguany es commemora a nivell de tot el País Valencià el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I. La conselleria de Cultura, al front de la qual està l’ alcoiana Trini Miró, ha previst una sèrie d’ actuacions dins del que s’ anomena ANY JAUME I.

La veritat siga dita és que, efectivament, la personalitat del rei mereix una atenció especial; no debades va ser el creador i fundador del Regne de València. Així i tot, els actes ja realitzats i previstos, tenen més aïna un caràcter massa institucional. Tanmateix, ni a Aragó ni a Catalunya li han donat la mateixa importància que al País Valencià. Tot açò ve determinat pel fet que Jaume I no va voler unir les terres arravatades als musulmans a cap dels dits dos estats. Aragó volia tenir eixida al mar i una noblesa amb fam de terra; Catalunya mercats per als seus burgesos i també terres per a la seua aristocràcia. Sols les Illes Balears, com el País Valencià, li han donat la importància que es mereix dit sobirà. També les Balears són creació del mateix Jaume. De tota manera els valencians no tenen una visió unitària d’ aquest rei. Per al PP la seua voluntat de no cedir terres ni a Aragó ni, sobretot, a Catalunya els ve de perles per a les seues teories de la singularitat de la llengua i cultura valenciana, una singularitat que no és acceptada per pràcticament cap investigador ni per cap universitat; tots dos els únics que poden opinar sobre el tema. Clar, que esta voluntat d’ atorgar a Jaume I la creació de tot allò que siga valencià xoca amb l’ actitud de certa opinió pública valenciana que vol vore les arrels valencianes ja des de la Prehistòria. Els partidaris d’ esta postura estan concentrats pràcticament a la ciutat de València, encara que tenen una presència mediàtica de certa importància. La figura de Jaume I ha estat esmunyida per tota classe d’ ideologia política. Tots el fan seu. El que menys importa, sembla, és l’opinió dels estudiosos i investigadors.

Dit tot açò, anem a tractar seguidament de la relació entre Alcoi i Jaume I, monarca que mai no va estar a la nostra ciutat. Dos van a ser els moments en que Alcoi i Jaume I apareixen units. Moments claus per a la nostra història local. El primer cal buscar-lo en l’ any 1256, quan el rei ja té 48 anys i és una persona ja gran; i el segon en 1276, setmanes abans de la seua mort als 68 anys, edat molt avançada per a la seua època.

En 1256 la revolta d’ Al Azraq està acabant-se, sols durarà dos anys més i circumscrita ja a les valls de Gallinera i Alcalà. Esta revolta ha afectat molt seriosament l’ obra colonitzadora de Jaume I. Aquest, però, prendrà bona nota, no és un gran rei debades. La massiva presència de musulmans al sud del Regne de València és un perill. Cal buscar solucions. Alguna població musulmana ha abandonat les seues terres –sobretot la superestructura política- arran la conquista i l’ altra ha estat exterminada en els enfrontaments militars. Però encara en resta al terreny molta. És aconsellable crear una sèrie de centres de poblacions cristianes em mig d’ una geografia majoritàriament musulmana. Això farà; i una de les noves viles fundades va ser Alcoi. Al mateix temps una nova xarxa viària les unirà: la que comunicarà València –Alzira-Xàtiva amb el Regne de Múrcia: el Benicadell va a perdre la seua importància en favor del Port d’ Albaida, i Alcoi va a destacar com a punt fort de la nova via. És un lloc estratègicament situat es crearà Alcoi: les seues dos terceres parts estan defensades per uns alts barrancs formats pels rierols Riquer i Molinar. I com ja s’ ha dit tantes i tantes voltes (caldrà fer-ho de nou?) un dels col·laboradors de Jaume I, Eiximén Pérez d’ Arenòs, serà qui donarà carta de naturalesa a Alcoi. El 17 de març de 1256 encarrega a un aragonès Joan Garcés i a tres catalans, Bernat Colom, Bernat Savall i Guillem d’ Ortoneda per a que entre ells i d’ altres que trien es repartisquen les terres del nou centre urbà: Alcoi; que seguint la costum del’ època serà alçat en poc temps. La supervivència estarà en joc.

Jaume I és el creador del Regne de València i d’ Alcoi. Els perjudicats, els musulmans que hi vivien. Servidor, que remunta el seu arbre genealògic documentat fins el segle XVII i on apareix que els meus avantpassats en un 100% són valencians i d’ aquests un 80% alcoians, és un producte d’ un fet injust. L’ arribada de gent colonitzadora del nord va suposar l’ expulsió de la població autòctona. La creació del Regne de València és el resultat d’ un acte de genocidi humà i cultural. Un més de les històries de la humanitat. La figura més representativa d’ aquest acte és, com no, Jaume I.

La segon volta que directament trobem lligats Jaume I i Alcoi és en 1276, ja, com hem dit, poc abans de la seua mort. De nou Al Azraq serà el nexe d’unió. La primera revolta, la de 1248-58, va ser un alçament més de les classes dirigents – el segon escaló – que de les baixes. En 1275 comença una revolta més “popular”, iniciada pel conjunt de societat musulmana. A l’ igual que la primera va a estar a punt de provocar el fracàs de política colonitzadora cristiana. Al Azraq també va a intervindre. Ha estat des del 1258 desterrat a Granada i ara torna amb un exèrcit de benimerins. La mort d’ Al Azraq a Alcoi a principis de maig del 1276 no va impedir la derrota que seguidament van patir els cristians al Barranc de la Batalla i, poc després, a Llutxent. Aquests dos fets – Barranc de la Batalla i Llutxent, repetisc - són les més grans derrotes patides per Jaume I; el seu record va accelerar la seua mort, que es va produir entre Alzira i València a l’ estiu d’eixe mateix any 1276. El seu fill Pere, el Pere I del Regne de València, a dures penes va aconseguir acabar amb la revolta musulmana i fiançar l’obra de Jaume I, que no era altra que substituir la societat musulmana per una altra cristiana feudal.

Què ens queda a Alcoi de l’ època de Jaume I? En primer lloc, la llengua que els seus acompanyants catalans van introduir a la major part del Regne de València; una llengua en dolent estat de conservació actualment, en gran part degut als mateixos alcoians i alcoianes. En segon lloc algunes restes materials com són les dos portades romàniques i alguna cosa més de la primera església cristiana d’ Alcoi, a la placeta de la Mare de Déu; la Torre de Na Valora; les parts excavades del Portal del Castell, a la part alta d’ Alcassares; el castell de Barxell, tan maltractat pel seu propietari amb el menfotisme de les nostres digníssimes autoritats autonòmiques i municipals, encara que la major part de la seua planta actual siga del segle XIV i amb reformes posteriors; el document en paper més antic del País Valencià i que es troba al nostre riquíssim Arxiu Municipal i que data de 1263; una sèrie de troballes arqueològiques al Castellar i que corresponen a la seua destrucció per part de les tropes de Jaume I. El temps ens dirà si esta llista s’ allarga més. Confie en que sí.

Per finalitzar, recordar que a Alcoi Jaume I té dedicada una plaça al barri de Santa Rosa i el seu record apareix tots els anys en les nostres Festes de Moros i Cristians, ja que la tradició el lliga amb els orígens de la Festa, a pesar que la història diu tot el contrari. Malauradament, encara hi ha alcoians i alcoianes que no saben qui va ser Jaume I. I el que és pitjor, la major part de la població alcoiana no té cap interés de tipus cultural.
















ALCOI I JAUME I

Bé, enguany es commemora a nivell de tot el País Valencià el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I. La conselleria de Cultura, al front de la qual està l’ alcoiana Trini Miró, ha previst una sèrie d’ actuacions dins del que s’ anomena ANY JAUME I.

La veritat siga dita és que, efectivament, la personalitat del rei mereix una atenció especial; no debades va ser el creador i fundador del Regne de València. Així i tot, els actes ja realitzats i previstos, tenen més aïna un caràcter massa institucional. Tanmateix, ni a Aragó ni a Catalunya li han donat la mateixa importància que al País Valencià. Tot açò ve determinat pel fet que Jaume I no va voler unir les terres arravatades als musulmans a cap dels dits dos estats. Aragó volia tenir eixida al mar i una noblesa amb fam de terra; Catalunya mercats per als seus burgesos i també terres per a la seua aristocràcia. Sols les Illes Balears, com el País Valencià, li han donat la importància que es mereix dit sobirà. També les Balears són creació del mateix Jaume. De tota manera els valencians no tenen una visió unitària d’ aquest rei. Per al PP la seua voluntat de no cedir terres ni a Aragó ni, sobretot, a Catalunya els ve de perles per a les seues teories de la singularitat de la llengua i cultura valenciana, una singularitat que no és acceptada per pràcticament cap investigador ni per cap universitat; tots dos els únics que poden opinar sobre el tema. Clar, que esta voluntat d’ atorgar a Jaume I la creació de tot allò que siga valencià xoca amb l’ actitud de certa opinió pública valenciana que vol vore les arrels valencianes ja des de la Prehistòria. Els partidaris d’ esta postura estan concentrats pràcticament a la ciutat de València, encara que tenen una presència mediàtica de certa importància. La figura de Jaume I ha estat esmunyida per tota classe d’ ideologia política. Tots el fan seu. El que menys importa, sembla, és l’opinió dels estudiosos i investigadors.

Dit tot açò, anem a tractar seguidament de la relació entre Alcoi i Jaume I, monarca que mai no va estar a la nostra ciutat. Dos van a ser els moments en que Alcoi i Jaume I apareixen units. Moments claus per a la nostra història local. El primer cal buscar-lo en l’ any 1256, quan el rei ja té 48 anys i és una persona ja gran; i el segon en 1276, setmanes abans de la seua mort als 68 anys, edat molt avançada per a la seua època.

En 1256 la revolta d’ Al Azraq està acabant-se, sols durarà dos anys més i circumscrita ja a les valls de Gallinera i Alcalà. Esta revolta ha afectat molt seriosament l’ obra colonitzadora de Jaume I. Aquest, però, prendrà bona nota, no és un gran rei debades. La massiva presència de musulmans al sud del Regne de València és un perill. Cal buscar solucions. Alguna població musulmana ha abandonat les seues terres –sobretot la superestructura política- arran la conquista i l’ altra ha estat exterminada en els enfrontaments militars. Però encara en resta al terreny molta. És aconsellable crear una sèrie de centres de poblacions cristianes em mig d’ una geografia majoritàriament musulmana. Això farà; i una de les noves viles fundades va ser Alcoi. Al mateix temps una nova xarxa viària les unirà: la que comunicarà València –Alzira-Xàtiva amb el Regne de Múrcia: el Benicadell va a perdre la seua importància en favor del Port d’ Albaida, i Alcoi va a destacar com a punt fort de la nova via. És un lloc estratègicament situat es crearà Alcoi: les seues dos terceres parts estan defensades per uns alts barrancs formats pels rierols Riquer i Molinar. I com ja s’ ha dit tantes i tantes voltes (caldrà fer-ho de nou?) un dels col·laboradors de Jaume I, Eiximén Pérez d’ Arenòs, serà qui donarà carta de naturalesa a Alcoi. El 17 de març de 1256 encarrega a un aragonès Joan Garcés i a tres catalans, Bernat Colom, Bernat Savall i Guillem d’ Ortoneda per a que entre ells i d’ altres que trien es repartisquen les terres del nou centre urbà: Alcoi; que seguint la costum del’ època serà alçat en poc temps. La supervivència estarà en joc.

Jaume I és el creador del Regne de València i d’ Alcoi. Els perjudicats, els musulmans que hi vivien. Servidor, que remunta el seu arbre genealògic documentat fins el segle XVII i on apareix que els meus avantpassats en un 100% són valencians i d’ aquests un 80% alcoians, és un producte d’ un fet injust. L’ arribada de gent colonitzadora del nord va suposar l’ expulsió de la població autòctona. La creació del Regne de València és el resultat d’ un acte de genocidi humà i cultural. Un més de les històries de la humanitat. La figura més representativa d’ aquest acte és, com no, Jaume I.

La segon volta que directament trobem lligats Jaume I i Alcoi és en 1276, ja, com hem dit, poc abans de la seua mort. De nou Al Azraq serà el nexe d’unió. La primera revolta, la de 1248-58, va ser un alçament més de les classes dirigents – el segon escaló – que de les baixes. En 1275 comença una revolta més “popular”, iniciada pel conjunt de societat musulmana. A l’ igual que la primera va a estar a punt de provocar el fracàs de política colonitzadora cristiana. Al Azraq també va a intervindre. Ha estat des del 1258 desterrat a Granada i ara torna amb un exèrcit de benimerins. La mort d’ Al Azraq a Alcoi a principis de maig del 1276 no va impedir la derrota que seguidament van patir els cristians al Barranc de la Batalla i, poc després, a Llutxent. Aquests dos fets – Barranc de la Batalla i Llutxent, repetisc - són les més grans derrotes patides per Jaume I; el seu record va accelerar la seua mort, que es va produir entre Alzira i València a l’ estiu d’eixe mateix any 1276. El seu fill Pere, el Pere I del Regne de València, a dures penes va aconseguir acabar amb la revolta musulmana i fiançar l’obra de Jaume I, que no era altra que substituir la societat musulmana per una altra cristiana feudal.

Què ens queda a Alcoi de l’ època de Jaume I? En primer lloc, la llengua que els seus acompanyants catalans van introduir a la major part del Regne de València; una llengua en dolent estat de conservació actualment, en gran part degut als mateixos alcoians i alcoianes. En segon lloc algunes restes materials com són les dos portades romàniques i alguna cosa més de la primera església cristiana d’ Alcoi, a la placeta de la Mare de Déu; la Torre de Na Valora; les parts excavades del Portal del Castell, a la part alta d’ Alcassares; el castell de Barxell, tan maltractat pel seu propietari amb el menfotisme de les nostres digníssimes autoritats autonòmiques i municipals, encara que la major part de la seua planta actual siga del segle XIV i amb reformes posteriors; el document en paper més antic del País Valencià i que es troba al nostre riquíssim Arxiu Municipal i que data de 1263; una sèrie de troballes arqueològiques al Castellar i que corresponen a la seua destrucció per part de les tropes de Jaume I. El temps ens dirà si esta llista s’ allarga més. Confie en que sí.

Per finalitzar, recordar que a Alcoi Jaume I té dedicada una plaça al barri de Santa Rosa i el seu record apareix tots els anys en les nostres Festes de Moros i Cristians, ja que la tradició el lliga amb els orígens de la Festa, a pesar que la història diu tot el contrari. Malauradament, encara hi ha alcoians i alcoianes que no saben qui va ser Jaume I. I el que és pitjor, la major part de la població alcoiana no té cap interés de tipus cultural.

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Ja sóc aquí. Vaig tornat ahir per la vesprada. No he pogut enviar cap crònica pel fet que el teclat dels ordinadors del barco tenien el teclat anglès, sense accents ni “Ç”, però ha estat un viatge de puta mare, això sí m`he gastat molt de diners i el diumenge va haver un temporal de collons entre Tunes i Menorca. Va bossar fins el capità del barco. Impressionant les ones i com e moïa el barco. La meitat dels passatgres molt marejats. La meua filla va passar el dia al camarot, bossant i volent morir-se. Jo no em vaig marejar, encara per la nit tenia una “coseta” a la panxa.
Bé, ja ha començat el curs. Tinc en primer de batxillerat un curs de 36 alumnes, quasi res; la major part són de primer del curs passat del que vaig ser tutor. Ara, enguany no sóc tutor. I vaig a posar-me dur. Qui aprova ha de complir una sèrie de mínims.
I per altra banda, a donar canya per la ràdio i la premsa. Alcoi se’n va a fer punyetes. La cultura valenciana també i jo no puc ser un testimoni mut.

dimarts, 2 de setembre del 2008

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Bé, ja sóc a Alcoi; però per poc temps. El dilluns 8 me’n vaig a Italia, Malta i Tunisia. Al periòdic CIUDAD trauré una crònica diària sobre el viatge; també al blog. Això sí, sempre que l’Internet al barco ni siga molt car. Tothom sap que el barco atraca al port però on t’atraquen de veritat és dins.
Torne amb les piles carregades. M’ han vingut bé els dies que he passat a la platja i tinc una sèrie d’ articles per apublicar-se. Cal dir que els polítics m’ ho posen a “ous”. I també ja se els cursos que donaré el pròxim curs: un quart d’ ESO, un Primer de Batxillert, dos Segons de Batxillerat d’ Art i un altre d’Història Contemporània. Ja vorem com seran els alumnes. Ells tenen la mateixa edat però jo un any més.
En tornar de Miramar m’ he trobat amb un Alcoi on la presència de l’ alcalde és total. Sempre hi ha dos o tres fotos d’ ell a les seues pàgines. Clar, que l’oposició també se les du. Però bé, no vull pensar més d’ açò fins que no torne del periple mediterrani.