dimarts, 25 de novembre de 2008

SEDANO, VULL UNA DISCULPA


Sí, senyor alcalde, li exigísc una disculpa. A molta gent li la deu. Senyor alcalde, jo sóc un dels que van signar el Manifest contra l’ hotel de la Font Roja i vosté ens va dir de mentiders en amunt. Va faltar al meu honor, senyor alcalde. I ara, senyor alcalde, s’ha demostrat qui és cadascú. El menys que pot fer és demanar-me disculpes, demanar-ne a tots els alcoians i alcoianes que vam signar el Manifest i anar-se’n a casa. Si, senyor alcalde, vosté ha faltat al respecte polític a mils d’ alcoians i alcoianes. No pot continuar sent el nostre alcalde. Vosté que presumeix tant de demòcrata deu ser conseqüent i demanar perdó a un servidor, a molts alcoians i alcoianes i dimitir. Al menys se n’ aniria amb certa dignitat.

Sí, senyor alcalde, ja se que no va a dimitir. Vosté és un polític, i ja se sap que vol dir açò. A vosté li dona igual. Ja va donar la talla quan va qualificar de “conilleres” les aules del Miguel Hernández. Ha continuat donant-la en temes com l’ urbanització de Serelles i de la plaça de la Constitució; en aquest darrer assumpte ex aequo amb Miguel Peralta, tot un professional de la política. Això sí, seria d’ agrair que abans d’ anar-se’n passara per caixa i abonara tot allò que ha hagut de pagar l’ Ajuntament –o siga, tots- per embolics judicials i que ha perdut tots. Pense que seria una bona mesura democràtica. No vull pagar els seus desgavells polítics.

Senyor alcalde, li tenia un gran respecte personal. Amb vosté me n’ haguera anat fins el fi del món, i si li haguera fet falta un ronyó ací té el meu. Com a polític,però, no haguera anat a enlloc amb vosté. Jo li estic agrait personalment, ja que una sugerència que li vaig fer arribar respecte al 750 aniversari de la fundació d’ Alcoi la va dur a terme. Se’n recorda? Va consistir en la plantació d’un arbre per tal de commemorar eixe 750 aniversari i que encara estaguera viu al mil aniversari. Vosté a la premsa que va vindre a l’ acte va parlar de les meues excel·lències com a historiador. Supose que ara estarà penedit d’ haver-ho manifestat. Per cert, no va acudir al dit acte cap polític de l’ esquerra. I és que, senyor alcalde, l’ esquerra quan vol també sap ser molt sectària. Però m’ ha defraudat vosté. L’actuació d’ un polític deu ser també la que faria com a particular. I tinga present, ho tinguen tots els polítics del pelatge que siguen, que és convenient que als pressupostos generals constara el pagament a una persona que cada deu minuts recordara als polítics que són persones normals i no deus. Li faria a vosté molta falta, i ho dic perquè em preocupa. Està vosté tancant-se en sí mateix i ja no sols desqualifica a tota hora a l’oposició, ja ho fa a part del seu partit. S’ està convertint vosté en un intolerant polític. El seu discurs és cada volta més curt: La Canal i el camp de golf; a més de no donar la cara quan les circumstàncies venen crues políticament parlant. Vosté i el seu partit són culpables de l’ estat del tren Alcoi-València –això sí, juntament amb el PSOE-, de l’estat de la plaça d’ Al Azraq, dels retards en obres com el Bulevard, l’aparcament de la Uixola, el Palau de Justícia, el Museu de Bombers, la reparació del pont de sant Jordi, de la construcció de l’ institut de Batoi i de les escoles d’ Art i Miguel Hernández –que ja deurien d’ estar acabades-, de consentir la destrucció del jaciment musulmà del Castellar, de la burla en la restauració del castell de Barxell, de refotre’s del medi ambient, de l’estat financer patètic de l’ Ajuntament, d’actuacions esperpèntiques com la del rei negre de la Cavalcada i tant i tant d’ altres assumptes que –li ho assegure- el possaran al lloc de la història que vosté és mereix. Amb vosté com a alcalde no ha guanyat una part del poble alcoià, ho han fet les empreses de construcció.

No s’ ha parat mai, senyor alcalde, a pensar el per què perd l’ Ajuntament tots els judicis en que està implicat.

Senyor alcalde, ja se que puc esperar assentat les seues disculpes i la seua dimissió. No sóc tant ximple; però fent ús de la democràcia – per la que jo sí vaig lluitar- li comunique el meu malestar per la seua actuació política. I sí, estic ofès, s’ha demostrat que els firmants del Manifest contra l’ hotel d ela Font Roja teníem tota la raó en les nostres acusacions. I sempre dins del camp de l’ actuació democràtica lluitaré per a que ni vosté ni el seu partit tornen a manar mai més a Alcoi.


Ricard Bañó i Armiñana.
ricardbanyo.blogspot.com

divendres, 21 de novembre de 2008

UNA DE REI NEGRE

L’ esperpent i el ridícul del PP local no té límit, i si faltava alguna cosa ara va i el regidor de Festes –home de poques llums culturals- i ens ix amb que cal canviar el nom que a Alcoi li donem al rei negre –Gaspar- ja que a tot arreu és de Baltasar. S’arma la de Dios es Cristo i a l’endemà rectifica. Això és una persona amb personalitat i criteri. I, el pitjor, basa el seu propòsit en la Bíblia; esta tropa de beatos no coneixen ni els seus clàssics: la Bíblia per a res diu sobre el nombre i nom dels anomenats reis mags. Va ser al fris de mosaic de l’església de san Apolinar Nova de Ràvena, on queda fixat per sempre el seu nombre –tres- i els seus noms; per cert, l’ ordre és Gaspar, Melcior i Baltasar. Els tres són blans i representen les edats de la vida: joventut, maduresa i vellesa. A partir del segle XIV va comença a representar-los com a habitants dels tres continents coneguts: Europa. Àsia i Àfrica; sols a partir del XVI s’institucionalitza esta tradició. A més, tot es basa en llegendes, no hi res cert i científic i dona igual el nombre, rasa i nom. No comprenc, per tant, l’actitud del PP i, amés, tractant-se de la ciutat on va nàixer la Cavalcada de Reis. No té res afer el senyor regidor de Festes? La veritat és que el PP ja és patètic. Quins tres anys ens esperen! Ens hem de mobilitzar contra el PP.

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

FRANCO: JA FA TRENTA-TRES ANYS

Sí, ja fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Sembla com si fóra ahir, com diu el tòpic –jo, tenia vint anys- però veritablement ha passat el temps molt de pressa. Probablement jo ja no viuré trenta-tres anys més. O sí? El 19 de novembre del 1975, a les 21 hora jo estava preparant-me el sopar al meu pis de València on estudiava segon d’Història. I com que no podies fiar-te de les notícies de la ràdio televisió espanyoles recorria moltes voltes a escoltar emissores de l’ estranger. I eixa nit escoltava Ràdio Montecarlo i al seu noticiari van dir ben clar: “Le general Franco est dejà decedeé”. Però ho vaig escoltar amb un cert pessimisme. Em vaig gitar i a les 8 del matí ens desperta l’amic Toni Vicedo per dir-nos que Franco ja havia mort. Ràpidament anem ala nevera on tenia jo una botella de sidra des de feia un mes esperant la mort de Franco. Ens la bevem i brindem, eixim al carrer, ales facultats. Totes tancades excepte la nostra, anem al bar i allí la gent amb molt dissimuli celebrant-ho. La facultat més follonera l’ única oberta. Pels carres del voltant hi havia policia –els grisos- amb un braçalet negre al braç; cal dir que els dies abans de la mort havien sigut de moguda universitària i des de feia alguns dies teníem l’agradable visita dels grisos. Bé, Franco ha mort, de segur que tenim vacances. En efecte, ens assabentem per la premsa que en tenim una setmana. Tots als seus pobles; un servidor a Alcoi. A les 12 agafem el ferrobús, com s’anomenava el tren en aquell temps, i cap a casa. L’ estació plena, a l’ igual que el tren. Tu, va i eixint de l’estació d’Ontinyent el conductor que para el tren i comença a cridar-li al cap d’ estació. Havíem estat a punt de descarrilar ja que hi ha via un canvi d’ agulles mal realitzat. Collons, el dia de la mort de Franco haguera pogut ser la nostra; això sí anàvem a una velocitat que no haguera passat res però mai no se sap.

Aplegats a casa, veig a la meua iaia que estava ja molt fotuda; havia tingut un atac de tensió que li havia ocasionat una apoplexia i estava ja sense cap sentit de la realitat. Li dic que s’ havia mort Franco, em va mirar i com si volguera dir-me: qui és Franco? La pobra va morir unes setmanes després, el 9 de desembre. No sabia que havia mort Franco. Al contrari que l’ avi d’ un bon amic meu que també estava per eixe temps prou fotut, li van donar la notícia i va dir, ja s’ha mort el cabró eixe! També va morir poc dies després, això sí amb la satisfacció de saber que havia mort el cabró eixe. Començava una nova etapa per al país i per a mi. Collons, i ja han passat trenta-tres anys.

dimarts, 11 de novembre de 2008

TRIBULACIONS D'UN ALCOIÀ A ALCOI

Ha passat quasi un mes des del Mig Any i l’actualitat ha estat farcida d’esdeveniments. En primer lloc un negre – i perdó per l’ expressió - ha estat elegit president dels USA front a un heroi de guerra. Sempre m’ ha fet gràcia esta denominació. El senyor McCain era pilot d’avió a la guerra del Vietnam. M’agradaria saber la quantitat de víctimes que van provocar els seus bombardejos. En ser abatut va patir una sèrie de maltractaments i tortures per part de l’ exèrcit nord vietnamita, les mateixes que l’exèrcit americà infligia als presoners del Vietcong i de l’exèrcit de Vietnam del Nord. Una dictadura comunista i una democràcia capitalista unides per l’horror.
Sobre el fet que un negre –i torne a demanar disculpes per l’ expressió- siga president caldria remarcar que, per exemple, durant el nazisme el tractament que rebien els jueus a Alemanya i els negres a alguns estats del sud dels USA no n’era molt diferent. El que passa és que USA era una democràcia i va saber evolucionar fins el punt que hui un negre –més disculpes- serà president americà, a Alemanya açò mai no haguera passat. Era una dictadura.
I ja en temes locals caldrà parlar de l’embolic de l’assignatura d’ Educació per a la Ciutadania. Tot un desgavell del PP que, tanmateix, està aconseguint que no es done l’assignatura que és en definitiva el que volen. Però la culpa major la té el PSOE que no té pebrots per suprimir d’una volta l’ assignatura de Religió i està marejant la perdiu. Deurien de saber que a les classes d’Història i Filosofia ja donem conceptes ètics als nostres alumnes. No calia crear una nova assignatura. Jo mateix insistisc en els conceptes democràtics als meus alumnes. Tinc l’orgull d’haver lluitat per ella en temps del franquisme. I perdoneu la vanitat. Jo no sóc un historiador imparcial però sí tracte de ser objectiu. Tinc clar, per exemple, que la Segona República era un règim legítim i positiu però amb molts defectes i que va cometre molts errors. Però ja no és sols eixa assignatura, està en perill el sistema públic d’ensenyament que ja el PSOE va posar en perill durant el seu govern. En matèria educativa aquest partit, el PSOE, no pot donar lliçons. Nefasta va ser la seua gestió educativa.
I què passa a Alcoi? Doncs que Jordi Sedano ha perdut els papers i ja troba oposició al sí del seu partit. Ara s’ ha sabut el que sospitàvem: el PP local ens va enganyar amb tot l’embolic de la construcció de l’ hotel de la Font Roja, i, damunt, ens insulta i ens diu mentiders; ara s’ ha sabut qui era el mentider. I si tinguera un mínim, sols un mínim, de decència política se n’ haguera anat a sa casa després d’ haver-nos demanat disculpes. Se que no ho farà, però ell ja ha quedat retratat. I espere que el poble d’ Alcoi haja pres bona nota. D’aquest fet i d’altres com les obres del boulevar, de l’aparcament de La Uixola, el castell de Barxell, el tren Alcoi-Xàtiva-València, la urbanització de la plaça Al Azraq, del palau de justícia, del museu de bombers, de les obres de les escoles d’ Art i Miguel Hernández i de l’ institut de Batoi, de la destrucció arqueològica feta per la ‘ empresa El Serpis, pel polígon de La Canal, pel camp de golf de Xirillent i per tants i tants d’altres temes.
Alcoi no viu un dels seues moments històrics més gloriosos. Sedano no té tota la culpa, però aquest senyor i el seu partit no deuen tornar a guanyar les pròximes eleccions i és treball de tots els progressistes, nacionalistes, gent d’esquerra i amants de la nostra cultura valenciana i medi ambient el que no torne a ser alcalde d’ Alcoi. Des d’ ací inste a la mobilització ja contra el PP.