dilluns, 28 de novembre del 2011

CANDIDATS CUNEROS

Un dels hàbits antidemocràtics més utilitzat durant l’ etapa històrica coneguda per La Restauració (1876-1931) és el cunerisme. Entenem com a tal l’ elecció per una circumscripció d’ un diputat que no té cap relació amb aquest districte. Es tractava de col•locar a amics i coneguts i pagar favors polítics. Amb l’ actual situació política nascuda arran la mort del dictador Franco l’ elecció de cuneros va ser utilitzada per tot l’ àmbit polític, des de l’ esquerra –tant el PSOE com Esquerra Unida- a la dreta –majoritàriament el PP. Hi ha cert hàbits polítics, dolents hàbits polítics, que sembla no desapareixeran mai. Les eleccions de novembre no són cap excepció i els dos principals partits encapçalen les respectives llistes electorals amb il•lustres cuneros.
El Partit Popular presenta com a cap de llista a un murcià – concretament de Cartagena -que en el seu temps no tenia cabuda en la llista de Múrcia i el van endossar a la d’ Alacant. Federico Trillo no té cap relació amb la província i les seues visites i atenció als seus problemes són mera anècdota. Això sí, és fill adoptiu de a ciutat d’ Alcoi, i fa uns anys els partits que ara estan a l’ oposició van presentar una moció municipal per a que fóra exclòs de dita consideració. El PP, lògicament, s’ hi va oposar i ara que tenim un Ajuntament d’ esquerres i progressista i tenen el poder polític Aquells que van presentar aquella moció, servidor espera que al senyor Trillo se ,i lleve el títol de fill adoptiu d’ Alcoi. I, de pas, que miren com està l’ assumpte de fill adoptiu, o cosa així, del dictador Franco.
El PSOE, cada volta menys S i O, presenta a una tal Leire Pajín que, a més, és ministra de Sanitat. Esta senyoreta fa uns anys es va aveïnar a la ciutat de Benidorm des de la seua Castella d’ origen, passant per Euskadi, i mai, mai ha tingut el més mínim interés per qualsevol assumpte relacionat pel districte –la província d’ Alacant- per la qual es presenta. Els seus interessos, ulls i mirada han estat sempre dirigits a Madrid, on se la considera un valor polític en alça, sense que mai no haja pogut saber les raons de dita consideració.
Sembla que no hi ha cap indígena de la província d’ Alacant i relacionat amb ella que puga encapçalar la llista de les seues respectives formacions polítiques, i és que les decisions que afecten al País Valencià es prenen des de Madrid. Els exemples serien innumerables.
Però, en ser greu, no és aquesta l’ única circumstància negativa que els afecta als dos partits. No, que va. Si els dos candidats, Trillo i Pajín, tenen alguna cosa en comú – que en són moltes- la més destacable i negativa és que cap dels dos sap parlar valencià i poc que els importa. Vostés s’ imaginen a un candidat per Màlaga, la primera província que m’ ha vingut al cap, que no sàpiga castellà; lògicament seria impensable i els malaguenys – amb tota la raó- no ho acceptarien. Doncs, ací al País Valencià sí, els accepten i a més, els votem.

EL PITXER DE LA TIA LEONOR

D´entre els bens més preuats que tinc destaca un pitxer que va pertànyer a una tia-rebesàvia meua, de nom Leonor, i que era natural d’ Onil. A la seua mort va parar a mans de la meua àvia i després al de mon pare i ara a la meua propietat. És un objecte de vidre tallat a ma i de color verd. A banda del seu valor material –no excessiu- està el sentimental que fa que, com he dit al principi, el tinga en molta estima.
La tia Leonor, propietària del pitxer, i el seu marit, del que desconec el seu nom, eren republicans acèrrims, i segons em deia la meua àvia, cap al final de la Guerra Civil van vendre unes terres d’ oliveres. Els amics li ho van desaconsellar perquè la guerra estava decidida i no precisament pel costat dels republicans. Els meus parents els contestaven que “com anava a perdre la guerra la República, que això era impensable” . Què va passar? Ja ho sabeu: va perdre la República, i la tia Leonor i el seu home es van quedar sense terres, sense diners i sense República. Sempre vull decidir-me a escriure una mena de novel•la històrica sobre la tia Leonor i el seu pitxer però sóc capaç de muntar un argument però no de desenvolupar-lo. Tinc poca imaginació escrita, la meua “verborrea” és més a través de la paraula que de la lletra. Se me dona millor parlar en la ràdio que no escriure.
I ara que estic llençat, vaig a gosar narrar una altre succés que li va passar a un altre familiar meu el nom del qual vaig a ometre perquè encara viuen els seus hereus. Allò que vaig a dir - millor dit escriure- també ho sé gràcies a mon pare al que li agradava fer-me estes contarelles. Resulta que milicians alcoians – i dic milicians per entendre’s, ja que a principi del 1938 ja existia l’ Exèrcit Popular de la República i el meu parent ja era un soldat- van participar en la conquista de Teruel, única capital de província que els republicans van conquistar encara que per molt poc temps. Els nostres paisans van ocupar el Banc d’ Espanya i van tindre al seu abast una gran quantitat de bitlles del bàndol nacional. I sabeu que va fer el meu parent i la majoria d’ alcoians que amb ell hi eren? Doncs, cremar el bitlles per calfar-se ja que feia molt de fred i, alguns els van fer servir per torcar-se el cul; però d’ altres, més espavilats, se’ls van alçar i mesos després, amb la derrota de la República, els van fer servir. I mon pare, escenificat la narració, li va dir al meu parent i oncle seu: “Tio, i vosté per quina raó no els va guardar el bitllets? Home, pensaven –responia el meu parent- que no tindrien valor ja que la República no podia perdre la guerra, la derrota republicana anava contra la raó i el sentit comú”, i al final una parrafada sobre la classe obrera i tot allò.
Si m’ han seguit fins ací se n`hauran adonat la meua família no ha destacat molt per la seua perspicàcia però sí pel seu republicanisme; un republicanisme senzill, sense massa complicacions ideològiques i intel•lectuals –la tia Leonor era analfabeta i el parent de Teruel soles coneixia la lletra i l’ escriptura, en la vida va llegar un llibre i va morir relativament jove trencant-se el llom tots els dies per poder viure. També voran que la meua família estava condemnada a ser sempre pobra: l’ idealisme és un dolent conseller per fer fortuna. Això sí, honrats i conseqüents, dos virtuts que es troben a faltar tant hui en dia en la vida política.

LA QUE ENS ESPERA

El pròxim dilluns dia 20 pujarà al poder el Partit Popular defensor de les més ràncies essències conservadores i clericals d’ Espanya. Un partit que no ha condemnant el franquisme –que tot el món sap va ser un règim feixista, il•legal, torturador i terrorista-, que un dels seus presidents –en té tres- va ser ministre d’ eixe règim franquista. Un partit amarat del nacionalcatolicisme i amb infiltracions tolerades i buscades de l’ OPU i Kikos. Un partit que a les autonomies on governa practica la manipulació informativa dels seus mitjans de comunicació. Un partit que rebutja l’ avortament però no l’ elimina totalment. Un partit que rebutja el divorci sense contemplacions però que té a les seues files una gran quantitat de divorciats. Un partit que vol imposar la seua moral sexual rebutjant el matrimoni homosexual. Un partit que vol retornar els crucifixos a les aules. Un partit que vol carregar-se l’ escola pública. Un partit que fa setze anys que mana al País Valencià i aquest té una taxa d’ atur de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i té unes taxes de corrupció de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i que té les xifres de “despilfarro” de les més elevades d’ Espanya. Un partit que mana fa setze anys al País Valencià i ha atemptat contra la llibertat d’ expressió en no permetre vore TV3. Un partit que fa setze anys que mana al País Valencià i que encara menysprea la llengua i cultura valenciana. Però un partit que ha tret i traurà majoria absoluta. És evident que els valencians s’ ho hauríem de mirar.
Abandona el poder al govern de Madrid un partit –el PSOE- que en llenguatge col•loquial se’l pot considerar d’ esquerre davant la dreta extrema del PP però en llenguatge estricte no se´l pot considerar d’ esquerres. Un partit, el PSOE, que respecta els interessos de l’ església catòlica. Un partit, el PSOE, que ha estat incapaç de canviar l’ estructura econòmica d’ Espanya de tal manera que la crisi mundial ens ha afectat com cap altre, amb taxa d’ atur insuportable. Un partit, el PSOE, que és incapaç de fer d’ Espanya un país totalment laic. Un partit, el PSOE, que no acaba de protegir i defensar l’ ensenyament públic. Un partit, el PSOE, que no suprimix l’ ensenyament de la religió als centres escolars públics, castigant als alumnes i professors amb invents genials com Atencions Educatives, Alternatives i Ciutadanies. Un partit polític, el PSOE, que accepta la monarquia. Un partit polític, el PSOE, que ens ha dut a dos guerres. Un partit polític, el PSOE, que practica una política liberal i presumix de socialdemòcrata. Un partit polític, el PSOE, que no es creu l’ ecologia. Un partit polític, el PSOE, farcit de vividors de la política, de gent que fa molts anys que no baixen d’ un cotxe oficial. Un partit polític, el PSOE, dòcil amb la banca. Un partit polític, el PSOE, que introduix cuneros a les seues llistes electorals. Un partit polític, el PSOE,, el PSOE, que al País Valencià Introduix a les seues llistes electorals personatges que nos saben parlar valencià i poc que els importa. Un partit polític, el PSOE, que al País Valencià perd elecció rere elecció cada volta amb més diferència del PP. En definitiva, un partit polític , el PSOE, que va a conèixer una gran “debacle” electoral el diumenge dia 20. De record Guinnes.
Com hem d’ encarar el futur? Amb depressió.

NOTÍCIES DE FA ALGUNS ANYS PERÒ ACTUALS

Dec dir que repassar l’ hemeroteca és un exercici de salut democràtica, i havent-ho fet en una revista de finals del 2008 – quan li van llançar al Bush una sabata, millor dit dos, a la cara però que malauradament cap d’ elles va encertar els eu objectiu- he trobat una sèrie de titulars que hui en dia són, coma mínim, esperpèntics. Sí, i vull començar amb la notícia que arreplega l’ esmentada revista afirmant que l’ inefable Carlos Fabra ja deia per aquells anys cosetes com aquestes: “Si me toca la Lotería, me sacaré la pirula y me mearé en la sede de IU”. Efectivament, li va tocar la Loteria però no va complir la seua promesa.
Crida també l’ atenció titulars com “Santander, BBVA, 3 aseguradoras y 9 fondos de pensiones, víctimas de la estafa de Madoff”, cal dir que encara que aquets bancs no han indemnitzats els clients que, assessorats per ells, van invertir en eixa estafa. Una altra sabata li llançarien els estalviadors del Banc de Santander amb eixos fons Madoff al senyor Botín. I ja que parlem d’ economia ja en el 2008 es deia que els comptes de la casa reial no serien auditades. I continuant parlant del mateix assumpte cal dir que eixe any era ministre d’ Economia una tal Pedro Solbes, algú se´n recorda d’ ell? Sí, juntament amb Zapatero dos bons culpables de que la crisi econòmica afecte més a Espanya que a d’ altres països, col•locant-los a l’ altura de Grècia, Portugal i Irlanda. Però és que hi ha més, el mateix Solbes afirmava per eixes mateixes dates que “la situación económica podría no mejorar hasta el año 2010”. Collons, ni en el 2010, ni el 2011, ni en el 2012 ni dau de la darrera. Amb aquets il•luminats é lògic i comprensible el muntant de la bestial crisi econòmica d’ Espanya. I insistint en el tema econòmic mireu que deia Zapatero sobre la tan recurrent crisi econòmica: “Nadie quedarà a su suerte ante el drama del desempleo. Que no haya una sola familia que esté en una situación de angustia o preocupación grave por la pérdida del empleo”. De jutjat de guàrdia; aquest individu passarà a la història per ser el pitjor president de la restaurada democràcia fins el seu temps.
De la monarquia també podríem estar parlant llarga estona ja que en 2008 ens assabentem que van ser absolts “los autores de la viñeta del rey cazando a un oso borracho”, i també lligat a la Casa Reial ens assabentem per eixes dates de finals del 2008 que “la Audiencia Nacional absuelve a los dos humoristas gráficos y al filósofo acusados de injurias graves al rey.
I per a que no decaiga (perdó per la incorrecció lingüística) la revista EL JUEVES denuncia que està censurada – per Internet- als Emirats Àrabs Units. I continua en 2011.

He deixat per al final una de Fraga. En l’ any 2008 afirmava que “Habría que ponderar el peso de los nacionalistas colgándolos de algún sitio”. Servidor, que és nacionalista, està esperant que el senyor Fraga calcule el meu pes penjant-me d’ on vulga. Un nacionalista penja a un nacionalista. O és que el senyor Fraga no ho és? clar, ell és una nacionalista espanyolista que és l´únic que està permés ,i ben vist i tolerat.

diumenge, 12 de juny del 2011

LLISTA D' ALCALDES POSTFORALS

AUTORITATS ALCOIANES POST-FORALS.

CORREGIDORS


1.- SEMPERE, Ignacio: 1708-II-6 a 1709.
2.- MERITA CAPDEVILA, Juán: 1709-XI-18 al 1715-VIII-5.
3.- COSTA Y QUIROGA, Luís: 1715-VIII-5 al 1743-IV-13.
4.- DOBLAS LEON Y CISNEROS,Gerónimo DE LAS: 1747-X-12 al 1754.
5.- VERDUN DE ESPINOSA DE LOS MONTEROS, Francisco: 1754-61.
6.- ANAYA y ARAGONES, Joaquín: 1761-IV-23.
7.- LOZANO AVELLAN, Agustín. 1768.
8.- ALGEL DURAN, Andrés: 1769-71.
9.- BERDUN ESPINOSA DE LOS MONTEROS, Francisco: 1772-75
10.- ARANDA, Gaspar: 1775-78.
11.- ANQUIOZAR Y VELASCO, Antonio: 1778-85.
12.- XIMENEZ, Juan Romualdo: 1785-1795.
13.- ROCA HUERTAS, Antonio: 1795-1801.
14.- CEBASCO Y ROSETE, Bernardo: al 1808.
15.- BERMEJO, Juán: 1808-12.
16.- GISBERT DOMENECH, José: 1812.
17.- BERMEJO, Juán: 1812.
18.- GISBERT GISBERT, Joaquín: 1812-VIII-21 al 1812-IX-23.
19.- GISBERT DOMENECH, José: 1812-IX-23 al 1812-X-2O.
20.- ALTES MIRALLES, José: 1812-X-21 al 1812-X-30.

ALCALDES

21.- PUIGMOLTO ORTIZ DE ALMODOVAR,Pasqual:1812-XI-1 al 1813- XII-15.
22.- PASQUAL, Luís: 1813-XII-15 al 1814-V-21.
23.- SAMPER PUIGMOLTO, Francisco: 1814-V-21 al 1814-VI-28.

CORREGIDORS

24.- CAÑAVERO, José: 1814-VI-28 al 1819-XI-19.

ALCALDES

25.- PASQUAL, Luis: 1820-III-13 al 1820-XII-31.
26.- IRLES, Pedro: 1821-I-1 al 1821-III-24.
27.- MERITA, Pasqual: 1821-IV-12 al 1821-XII-31.
28.- PEREZ, Vicente Juán: 1822-I-1 al 1823-IV.
29.- SAMPER PUIGMOLTO, Francisco: 1823-Iv al 1823-X-7.

CORREGIDORS

30.- CORDON, Antonio ToriBio: 1823-X-7 al 1824-VIII-12.
31.- FERRANDIZ DURAN, Manuel: 1824-VIII-12 al 1827-VI-25.
32.- BARRAYCOA, Gregorio: 1827-VI-25 al 1834-XII-1.
33.- SOUCASES, Jaime: 1834-XII-1 al 1835-XII-18.
ALCALDES

34.- ABAD BARCELO, Francisco: 1835-XII-18 al 1836-XI-23.
35.- PUIGMOLTO, Ignacio: 1836-X-23 al 1838-II-5.
36.- BARCELO, Vicente: 1838-II-5 al 1838-III-20.
37.- ABAD BARCELO, Francisco: 1838-III-20 al 1838-XII-31.
38.- PEREZ TORREGROSSA, Antonio: 1839-I-1 al 1839-XII-31.
39.- RIDAURA, Antonio: 1840-I-1 al 1840-XII-31.
40.- ENGUIDANOS, Salvador: 1841-I-1 al 1841-XII-31.
41.- SANTONJA, Nicolás: 1842-I-1 al 1842-XII-31.
42.- VICENS, Antonio: 1843-I-1 al 1843-VII-18.
43.- ESPINOS CANDELA, José: 1843-VII-18 al 1843-VII-24.
44.- MOLTO GOSALBEZ, Lorenzo: 1844-VII-24 al 1845-XII-31.
45.- CORBI, Carlos: 1846-I-1 al 1847-31-XII.
46.- RICO Y AMAT, Juan: 1848-I-1 al 1851-VI-27.
47.- GOSALBES ESTAÑA, Manuel: 1851-VI-28 al 1853-V-6.
48.- GISBERT NUÑEZ, Joaquín: 1853-V-28 al 1854-VII-16.
49.- MIRAS PERALTA, Juán: 1854-VII-17 al 1854-XII-31.
50.- JORDA FRANCES, José: 1855-I-1 al 1856-I-25.
51.- VICENS VARELA, Antonio:1856-i-26 al 1856-VIII-3.
52.- CORT CLAUS, Pedro: 1856-VIII-3 AL 1856-XI-26.
53.- VITORIA MOLTO, Juan: 1856-XI-26 al 1857-III-11.
54.- VALOR DOMENECH, Ignacio: 1857-III-12 al 1857-IX-15.
55.- CARDO, Joaquín Manuel: 1857-IX-16 al 1858-V-17.
56.- YEHAZO, Luis: 1858-IV-18 al 1858-V-8.
57.- CARDO, Joaquín Manuel: 8-V-1858 al 1858-XII-25.
58.- GISBERT GOSALBES, Vicente: 1858-26-XII al 1864-XII-31.
59.- PASCUAL MATAIX, José: 1865-I-1 al 1866-XII-31.
60.- PEREZ GINER, Luis: 1867-I-1 al 1868-X-20.
61.- ALBORS BLANES, Agustín: 1868-X-2O al 1869-III-1.
62.- PASCUAL PASCUAL, Antonio: 1869-III-1 al 1869-X-17.
63.- PEREZ LLACER, Antonio: 1869-X-17 al 1872-II-1.
64.- RIDAURA ABAD, 1872-II-1 al 1872-XII-7.
65.- VALOR PASCUAL, Juan: 1872-XII-7 al 1873-II-9.
66.- ALBORS BLANES,Agustín:1873-II-12 al 1873-VII-10.
67.- ALBARRACIN BROSETA, Severino: 1873-VII-10 al 1873-VII-13.
68.- MAESTRE FERRIZ, Tomás: 1873-VII-13 al 1874-X-23.
69.- ALBORS MONLLOR, Rigoberto: 1974-X-24 al 1874-X-31.
70.- MOLTO VALOR, Francisco: 1874-31-X al 1877-II-28.
71.- VILLALONGA FRANCO, José: 1877-III-1 al 1979-16-II.
72.- SOLER QUILIS: 1879-II-17 al 1879-VI-30.
73.- BARCELO MONLLOR, Saturnino: 1879-VII1 al 1883-VI-21.
74.- ALBORS MONLLOR, Emeterio: 1883-VI-22 al 1885-VI-26
75.- MOLTO VALOR, Francisco: 1885-VII-1 al 1887-VI-25.
76.- PEREZ JORDA, Rafael Julio: 1887-VI-25 al 1889-XII-31.
77.- ATIENZA EGIDO, José. 1890-I-1 al 1891-22-VI.
78.- PASCUAL BORONAT, Fabián: 189VI-23 al 1893-XII-31.
79.- PASCUAL SARAÑANA, Severo: 1894-I-1 al 1895-VI-24.
80.- MOLTO VALOR, Francisco: 1895-VI-25 al 1895-VIII-1.
81.- TEROL GOMEZ, Antonio: 1895-XII-12 al 1897-VI-28.
82.- BORONAT MOLTO, Miguel: 1897-VI-29 al 1897-X-17.
83.- PASCUAL SARAÑANA, Severo: 1897-X-18 al 1901-XII-31.
84.- REIG AGUILAR-TABLADA, Santiago: 1902-I-1 al 1909-VI-22.
85.- PASCUAL PASTOR, Vicente: 1909-VI-22 al 1913-XI-10.
86.- GISBERT BORONAT, Camilo: 1913-XI-11 al 1913-XII-31.
87.- MOLTO PASCUAL, Francisco: 1914-I-1 al 1915-XII-31.
88.- PAYA PEREZ, Miguel: 1916-I-1 al 1917-VI-26.
89.- MOLTO PASCUAL, Francisco: 1917-VI-26 al 1917-XII-4.
90.- TEROL PASTOR, Camilo: 1917-XII-19 al 1918-XII-31.
91.- PEREZ BARCELO, Enrique: 1918-I-1 al 1919-V-2.
92.- MARTI PEREZ, Benito: 1919-V-2 al 1919-XII-24.
93.- PAYA MIRALLES, Francisco: 1920-I-16 al 1920-V-1.
94.- CATALA FLUIXA, Andrés: 1920-V-1 al 1920-V-11.
95.- ESPINOS VILAPLANA, Domingo: 1920-V-27 al 1920_VIII-26.
96.- MOLTO ABAD, Enrique: 1920-IX-8 al 1921-VII-29.
97.- PLA BOTI, Fernando: 1921-VII-29 al 1922-IV-1.
98.- PEREZ MARTINEZ, Rafael: 1922-IV-1 al 1923-X-1.
99.- ALBORS RADUAN, Enrique: 1923-X-1.
100.- PAYA PEREZ, Miguel: 1925-VII-22 al 1927-III-30.
101.- JUAN SOLER,Enrique: 1927-III-30 al 16-XI-1927.
102.- SOLBES GARCIA, Cayetano: 1927-XI-18 al 1929-VII-21.
103.- PASCUAL MOLTO, Francisco: 1929-VII-21 al 1930.
104.- ABAD CARBONELL, Miguel: 1930-II-26. Un dia.
105.- IVORRA CARBONELL, Pascual: 1930-II-27 al 1930-III-12.
106.- PEREZ BATLLE, Ramón: 1930-III-12 al 1931-IV-14.
107.- FRANCES SANCHIS, Antonio: 1931-IV-17 al 1931-VII-1.
108.- GARCIA MATAIX, Enrique: 1931-VII-3 al 1932-XI-30.
109.- FRANCES SANCHIS, Antonio: 1932-XI-30 al 1933-III-2.
110.- BOTELLA ASENSI, Evaristo: 1933-VI-9 al 1934-X-10.
111.- FERRANDIZ BORONAT, Rafael: 1934-X-12 al 1935-III-27.
112.- SANZ HERRERO, José: 1935-III-25 al 1936-II-5.
113.- BOTELLA ASENSI, Evaristo: 1936-II-5 al 1936-II-14.
114.- SANZ HERRERO, José: 1936-II-14 al 1936-II-20.
115.- BOTELLA ASENSI, Evaristo: 1936-II-20 al 1936-X-12.
116.- MIRO PEREZ, Jorge: 1936-X-12
117.- MORALES COTS, Cándido: 1937-III-22 al 1938-VI-1.
118.- FERRER JORDA, Angel: 1938-VI-6 al 1939-II-1.
119.- QUILES AZNAR, Jorge: 1939-II-13 al 1939-II-29.
120.- CARBONELL MUNTO, Javier: 1939-II-29 al 1942.
121.- ARACIL CASASEMPERE, Romualdo: 1942-43.
122.- VALLS CANTO, RAFAEL: 1943-VII-19 al 1944.
123.- MATARREDONA TEROL, Miguel: 1944-VII-19 al 1947.
124.- BORONAT PICO, Francisco: 1947-X-8 al 1952.
125.- ALBORS VICENS, Enrique: 1952 al 1953-VII-15.
126.- OLTRA MOLTO, Enrique: 1954-II-9 al 1962-XII-29.
127.- VITORIA LAPORTA, Francisco: 1963-1972.
128.- SILVESTRE ANDRES, Jorge: 1972-1975.
129.- TEROL AZNAR, Rafael: 1975-77.
130.- GARCIA RODRIGUEZ, Alberto Emilio: 1977-79.
131.- SANUS TORMO, José: 1979- 2000.
132.- PERALTA VIÑES, Miguel: 2000 - 2003.
133.- SEDANO DELGADO, Jorge: 2003 - 2011.
134.- FRANCÉS, ANTONIO: 2011-

VICTÒRIA DE L' ESQUERRA A ALCOI

Pense que he estat massa agosarat en les crítiques que he fet al tripartit -sobretot al PSOE- ahir. Demane disculpes, i crec que dec deixar com a mínim un termini de 100 dies per tal de començar a opinar sobre ells. Vaig a donar-me aquest temps i no opinaré sobre ells fins el 11 de setembre, excepte motiu molt gros. De tota manera, pense que el nom que han donar a les noves regiduries són un poc "inefables", com a mínim. Vaig a dedicar-me a la investigació històrica, que és el meu camp i que la tinc un poc abandonada. De tota manera, vull dir-vos una petita anècdota - vivència, millor dit- de l' any 1979, quan les primeres eleccions democràtiques: vaig votar al Partit Comuni fóra de lloc ista, no perquè ho fóra sinò per reconeixement a la seua tasca antifranquista; estudiava a València i eixe mateix dia vaig haver de marxar-hi, a l' endemà tenia un exàmen. Em vaig assabentar per la ràdio dels resultats d' Alcoi, i en conèixer la victòria del PSOE i de l'e squerra a Alcoi, no vaig poder reprimir unes llàgrimes,en definitiva, que em vaig posar a plorar. Alcoi tornava a ser una ciutat d' esquerres. Sanus, alcalde democràtic d' Alcoi des de l' any 1936; després vaig col·laborar en certa manera i molt modestament amb ell i continue pensant que ha estat el millor alcalde d' Alcoi, malgrat algunes actuacions seues totalment equivocades. Doncs ara ha passat el mateix, no he plorat però estic molt, molt content de la victòria del tripartit i no és hora que comence a fer el "burro". Tingau present que la nit de les eleccions va ser una nit per plorar, però per diferents motius que en 1978, sols la derrota de Sedano em va donar a la meua dona, la meua filla i a mi un cert consol. Torne a demanar disculpes, sobretot a Majo Pallarés per les meues inoportunes declaracions.

dimarts, 7 de juny del 2011

POLÍTICS VALENCIANS DEL PP

És mol fàcil dir que davant l’ altura moral i ètica dels polítics del PP al País Valencià, el fet que aquests hagen guanyat de carrer les eleccions deu fer reflexionar seriosament al PSOE; però no sols els socialistes s’ ho han de mirar sinó la resta de la societat valenciana també. Pense, al mateix temps, que som l’ únic poble del món on no es posem d’ acord en la denominació del nostre territori, que si Regne de València, que si Regió Valenciana, que si Comunitat Valenciana, que si País Valencià. Tan facil que seria anomenar-lo SICÍLIA.

divendres, 20 de maig del 2011

TENIM UNA DEMOCRÀCIA MOLT JUSTETETA

Sí, tenim una democràcia molt justeteta, i així vaig titular un article fa uns mesos; dec dir, però, que esta frase li la vaig escoltar al periodista Antoni Bassas quan el Partit Socialista de Catalunya el va fer fora de TV3. Quina petja més funesta la del Tripartit a Catalunya! I la frase del Bassas, adoptada per mi, explicaria el moviment espontani que està omplint els carrers d' Espanya protagonitzat majoritàriament pels joves. I pense que la protesta afecta més als partits d' esquerres que no els de dreta. Aquesta, l' esquerra, està renunciant a molts dels seus postulats i està desmuntant l' estat del benestar que ella mateixa va crear a partir, sobretot, de la Segona Guerra Mundial. La corrupció, el professionalisme dels polítics, el servilisme davant l' església catòlica, les intervencions militars arreu del món, la permissivitat de la banca, el despilfarro en els pressupostos, el retall en educació i cultura, són els punts més visibles de la democràcia justeteta que tenim.

Una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar les manipulacions que des de les televisions autonòmiques es realitzen – i el cas més clar és Canal 9 -; una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar que un govern no deixe vore una determinada cadena televisiva, i estic referint-me a TV3; una societat que es diu i es considera democràtica no pot permetre, ni consentir, ni tolerar els atacs a la llibertat d' expressió per part del poder, i estic referint-me als governs de Camps i Sedano.

Pense que hem de reflexionar, sobretot des de l'esquerra, sobre el fet que els partits que així es consideren – d' esquerres- rebaixen cada volta més els seus postulats progressistes la qual cosa és, com a mínim, intolerable; mentre la dreta es manté ferm en la seua ideologia l' esquerra va de rebaixes. L' idealisme i l' utopia han estat canviats per un pragmatisme conformista que ens evita evolucionar cap a metes més ambicioses, com deu fer l' esquerra. Esta esquerra ha estat la que ha permés, per exemple, lleis que estan proletaritzant l' educació pública. No hi ha recanvi entre els partits governants: van a fer el mateix mane qui mane. Jo no veig esperança si no mana el PP, aleshores em dona igual mane qui mane i, més, el nostre sistema electoral no permet acabar amb eixe bipartidisme que castra les nostres il·lusions. Els poders fàctics no van a veure reduït ni un centímetre el seu poder, no hi hauran canvis estructurals. Aleshores, per què hem de votar?

Al mateix temps el professionalisme de la classe política és un element més de desprestigi. Amando Vilaplana fa 29 anys que viu de la política, Camps igual, Rubalcaba encara més, Cháves porta una pila d' anys viatjant en cotxe oficial i així una llarga llista, tant de polítics anomenats de dreta com d' esquerres.

Per no parlar del fet del transfuguisme, els partits polítics són molt crítics amb aquest quan els perjudica però molt comprensibles quan els afavorix; alguns d' ells -el cas de Benidorm en el PSOE, per exemple- tornen a repetir com a candidats en la mateixa llista que abans del seu abandó.

La democràcia no és gens dolenta, això mai; són alguns demòcrates que la fan així i cal una regeneracionisme polític, i això és el que volen les persones que s' agrupen aquests dies sota el nom de M-15. Són una bufada d' aire fresc en un món polític pestilent.

dilluns, 18 d’abril del 2011

SEDANO SE HACE LA FOTO

Sí, Sedano está últimamente más retratado que una estrella de la Tele Basura. Se acercan elecciones y es tiempo de estar presentable a todas horas y presente en todo lugar, y para ello nada mejor que las inauguraciones aunque sea la de una mesa de billar o de edificios que todavía no están acabados, o que hace años que ya funcionan, cualquier escusa es válida, y se nota que Sedano está en su ambiente, en su salsa; vamos, que es lo suyo. Abraza a todos y todas, besa a todos y todas, y nos presta la mejor de sus sonrisas. Pero, claro, esto también tiene sus inconvenientes; por ejemplo, si la foto se realiza al lado de una antena de telefonía que es ilegal, y esto sucedió hace semanas cuando visitó, y se fotografió, las obras de colocación de la base de dicha antena a la partida de Barxell. Resulta que no se había pedido permiso para su instalación. Menuda metedura de pata del señor Sedano y, también, del señor Signes factotum de la política ambiental del Ayuntamiento, que le ponen una antena ilegal y el tío no se entera. Menuda eficiencia. Y, claro, Sedano con un ridículo espantoso. Sí, ese es el alcalde de Alcoy cuya obra más importante es la inauguración del Mc Donalds. Ese es todo su bagaje como alcalde.

Sí, este señor es alcalde de una ciudad que no puede tener en funcionamiento sus surtidores. Y n pasa nada. Estoy hablando del señor Sedano que juntamente con el señor Peralta- el excalde, no el otro- son responsables del río de euros que se han malgastado y se malgastan en el asunto de la Rosaleda.

Sí, me estoy refiriendo a ese mismo señor Sedano – alcalde elegido democráticamente- que demostró su habilidad negociadora en el asunto de La Estambrera.. Y si todavía no saben de quien estoy hablando, me dirijo al alcalde de Alcoy que no sabe defender el patrimonio cultural de su ciudad (Castellar, castillo de Barxell, Molinar…) y ha sacado pecho en la foto de la Llum de les Imatges y, o la Ruta del Modernismo.

Y si todavía no saben de quien estoy hablando les voy a refrescar la memoria diciéndoles que es el alcalde en cuyo mandato se prohibió a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acto en la Casa de Cultura, el que prohíbe exposiciones de pintura en este mismo lugar y el que acepta el cierre de la TV3. Todo un modelo de defensor de la libertad de expresión.

Y termino preguntándome en qué fotos más nos regalará el señor alcalde? Yo apuntaría unas cuantas sugerencias. Ahí van. Por ejemplo, inaugurando en la rotonda de Batoy las fotos de la duquesa de Alba y demás latifundistas propietarios de la campiña cordobesa. Otra posible sería inaugurando el Barranc del Sint, o el castillo de Fiestas, o inaugurando Alcoy, o inaugurando también el despacho de Carmina Nácher. Lo que sea, pero hágase la foto señor Sedano; no sea tímido. Inaugure algo. Total, los gastos de las inauguraciones no las paga usted.

dimarts, 8 de març del 2011

SIGAM REALISTES

El PP va ha aprovar una sèrie de mesures que encara van a restringir més l’ ús del valencià. I què voleu que vos diga? Doncs, que em semblen correctes, adequades, convenients i escaients. Per què allarga més l’ agonia, quan més prompte acabem amb el valencià millor, si ja està condemnat i sentenciat. Fins i tot Alarte no fa ús mai del valencià en les seues intervencions. Prou de bovades i ximpleries i voler negar l’ evidència: el valencià no té futur i ja és passat. Sí, ens fot d’ admetre però siguem realistes. Enhorabona per esta volta al PP i soterrem ja a un mort. Tinguem valentia. El valencià està més que mort.

dimarts, 22 de febrer del 2011

VIVÈNCIES PERSONALS DEL 23 F.

Conscient del moment històric que representava el colp d' Estat de Tejero, Milans del Bosch i d' altres, tres dies després del fet esdevingut el 23 de febrer del 1981, o siga el 26 de febrer, vaig escriure tot allò que m' havia passat eixe dia, sent conscient de que algun dia ho publicaria. Doncs bé, eixe dia ha aplegat hui, trenta anys després, i açò és el que vaig escriure el vint-i-sis de febrer del 1981.

“Eixa vesprada (23 de febrer) el meu amic Adolf Gisbert i jo vam estar a la partida de Polop, al mas de Pardines, on els meus avis Francisco Sempere Miró i Maria Santonja Nadal hi havien estat “maseros” a finals del segle XIX i principis del XX. Un lloc encisador, encara que la masia siga lletja i en dolent estat. En tornar a Alcoi i passar pel Molí Payà no vam notar cap cosa rara. Es fem un café al “Levante” on trobem a Diana Cramer, l' americana jueva dona de Miquel Abad, que ens bonega perquè el diumenge passat no vam baixar a la Vall d' Alcalà. Li prometem que el proper diumenge hi baixarem i els farem la visita. Després torne a casa i puge dalt al despatx i em pose a revisar documents mentre escolte en la ràdio el procés d' investidura de Leopoldo Calvo Sotelo.

De sobte, cap a les 18,20 hores se sent un soroll estrany, pense que algun diputat haurà fet un comentari o quelcom així però quan escolte dir al locutor que havia entrat la Guàrdia Civil me n' adone que això era un colp d' estat. Em vaig espantar molt. Me'n baixe al taller del meu pare, on tots estaven escoltant la ràdio, i dic “açò és un colp d' estat” i mon pare em dona la raó i encara m' espante més. La ràdio posa música militar i la tensió augmenta. Truque per telèfon a Pep Torró, no està a sa casa i la seua filla em diu que està al cine. L' assabente de la situació i la ràdio torna a repetir que el Congrés ha estat assaltat per la Guàrdia Civil:la tensió continua augmentant. Truque a Adolf Gisbert però no està en casa, està en Salesians en classe. Em pose en comunicació de seguida amb la UNESCO, d' on era jo president, i ordene que l' abandonen. Torne a trucar a Pep Torró, i està volta sí està i em diu que l' apossentador del cine Circ l' havia assabentat i decidix anar-se'n a casa però abans passa per la UNESCO on agafa la documentació i arxius per si ho fa la policia. Ràdio Alcoi diu que Milans del Bosch dirigirà en breus moments un comunicat. Mon pare m' informa que els concejals estan reunits a l' Ajuntament i per a comprovar-ho truque a Lluis Torró i em diu, efectivament, que son pare està a l' Ajuntament. Civil que ells van viure. El meu nerviosisme ja és irreprimible, però ma mare ens fa til·la per a tots. Me'n torne a baixar a la fusteria de mon pare i un dels seus treballadors, Toni Pedraza, diu que en Comissions Obreres estan acollonats i que estan arreplegant-ho tot, han trucat a Madrid i els han dit que es tracta d' un colp d' estat.

Ràdio Alcoi llig el bàndol de Milans del Bosch decretant l' estat d' excepció i el toc de queda a partir de les 21 hores. El meu germà encara no ha aparegut per casa. La cadena SER informa en les notícies de les 20 hores que RTVE està ocupada per les tropes i que el tinent coronel Tejero de la Guàrdia Civil era el mateix Tejero de l' operació Galàxia. Em truca el meu amic Servando des de la UNESCO, no s' havia assabentat que havia ordenat el tancament i li torne a repetir l' ordre. A les 21,45 me' n puge al despatx i a les 21 hores ve el meu germà. El Bonegue i em diu que a Alcoi hi ha un trànsit molt gran de gent tornant a casa. M' assome al balcó i veig poca gent pel carrer però molts cotxes. Ràdio Alcoi torna a llegir de nou el comunicat de Milans del Bosch i després toca l' Himne de Festes. Ma mare en torna a fer una altra tassa de til·la, esta volta amb tranquil·litzant i tot. La tele no diu res però a les 21,30 informa que el rei es dirigirà a la nació per ella, em sembla bona notícia però mentre passen una pel·lícula de Bob Hope. Per fi parla el rei i em tranquil·litza, me' n vaig a dormir, cosa que aconseguisc gràcies a les til·les i al tranquil·litzant. A l' endemà les coses ja estaven més clares. El colp havia fracassat, o no?”

ÉS PECAT VORE TV3?

ÉS PECAT VORE TV3?

Sí, això. És pecat vore TV3? Servidor que ja té una certa edat va pensant en allò que pot passar després de la mort. Qualsevol dia m’ agafa una cosa – o dos, amb Zapatero no se sap mai- i ja l’ hem fotuda. Veig TV3 – ni Camps ni els dictadors de república bananera podran impedir Internet - i després em confesse, però em cal saber si és pecat o no vore-la. I, en cas afirmatiu, si és pecat venial o mortal. I qui millor per a dir-m’ho que dos representants qualificats de Déu en la terra, destacats membres del nacionalcatolicisme i afiliats a una organització tan democràtica, tolerant i progressista com és l’ Opus Dei. Qui són aquests personatges? És clar, el senyor Camps –per cert, afectat d’ una més que evident al•lopècia – i el senyor Trillo, cunero de pro i levantino insigne. Sí, a ells em dirigisc: és pecat vore TV3? No voldria que la meua ànima es condemnara per fer-ho. Ara, sí és pecat vore TV3 si que em semblaria correcte el prohibir la seua emissió al País Valencià, perdó, Comunitat Valenciana. És missió de l’ Opus Dei salvar la més gran quantitat d’ ànimes de l’ infern i dur-les al cel. Per això la meua angoixa i el meu sense viure. I m’ agradaria en contestaren, però si estan tan ocupats, el senyor Camps en els judicis que li venen i el senyor Trillo en apartar d’ ell tot record del Yak43, també agrairia a qualsevol altra persona especialista i professional en salvacions d’ ànimes, que em traguera de dubtes, encara que eixa persona no fora de l’ Opus i sí dels Kikos i, o Legionarios de Cristo o de Millán Astray. Estic en un sense viure, ja dic. I torne, insistisc, és pecat vore TV3? Jo mentre no se me conteste esta pregunta per gent especialista en el tema de la salvació, continuaré confessant-me després de vore-la, no siga cosa.

Per altra banda, i sense deixar l’ assumpte que tant em preocupa, he vist amb preocupació com el govern valencià arremet contra Acció Cultural del País Valencià per permetre vore la TV3 al territori nostre i de la banca. La pobra Acció Cultural no fa més que rebre atacs des de la seua fundació. Ja el franquisme els fregia a multes. El governador civil de València, l’ alcoià Enrique Oltra Moltó, els fotia a multa setmanal, fins al punt que basant-se en els cognoms de tan il•lustre paisà nostre l’ al•ludíem amb l’ apel•latiu d’ Enrique Altra Multa. De quan en quan els fatxes – o siga la policia- els colpejava amb bombes i destrosses al local de la llibreria Tres i Quatre, d’ Acció Cultural del País Valencià. Amb la democràcia els atacs físics a dita llibreria no han cessat i l’ Enrique Oltra Moltó ara és el governs de Camps. Les multes a Acció Cultural i TV3 es multipliquen en períodes electorals, com ara, ja que el Partit Popular vol fidelitzar el seu vot electoral entre els blaveros i demés personatges de llarga tradició democràtica i tolerant. I tot açò ve des d’ un partit que moltes lliçons d’ ètica no pot donar. I és lamentable el silenci del PSOE sobre el tancament de TV3.

I, per acabar, vaig a donar-li la raó a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, quan, en referir-se a la prohibició del Palament de Catalunya de prohibir les corregudes de bous, va dir allò de “que manía de prohibir”. Totalment d’ acord, cal vore quina mania de prohibir que tenen les nostres autoritats: prohibixen els matrimonis homosexuals, prohibixen l’ avortament, prohibixen l’ adopció entre homosexuals, prohibixen fins i tot esmentar els Països Catalans i ara prohibixen vore TV3. Quina raó té l’ Espe, tú. Y qué manía de prohibir, oiga.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Feixisme a La Fàbrica

Aquets dies ha estat notícia, malaurada notícia, el fet que a una persona no se l' ha atés al 112 i la Fàbrica per parlar en valencià. Que aquestes coses passen encara indica a les clares que tenim una democràcia molt, molt justeteta.I , damunt, hi ha partits com UDyP (Unión, Democracia y Progreso) de la Rosa Díez que munta uns embolics de l' hòstia perquè a una xiquet no se'l pot matricular en línia castellana. És el nacionalisme espanyolista més dur, i el representant a Alcoi, Rafael Adrián, ha militat al partit comunista Unificació Comunista i a hore sd' ara el seu partit actual UDyP competix amb el Partit Popular per un mateix electorat. Aquest partit és brossa política, sí brossa política. Encara ens voldran fer vore que el castellà està perseguit i discriminat. És olt lamentable i trist que no ens pugam expressar amb la nostra llengua. El feixisme campa pels seus respectes a Alcoi, concretament a l' ambulatori de La Fàbrica. Què fan les nostres autoritats? Res de res. Què fa l' oposició política municipal? Res de res. Dolents dies per als valencians parlants, que ens haurem d edir valencianscallants.

dimarts, 11 de gener del 2011

GIBRALTAR ESPAÑOL

Con lo que pasó el lunes día 10 de enero del 2011 con el Balón de Oro es la segunda vez que nace en mí un sentimiento españolista que me tiene verdaderamente preocupado. La primera vez sucedió cuando España ganó el mundial este verano pasado; la fiebre españolista me afectó tanto que me arropé con una bandera y una bufanda con los colores de España – los de la República, claro- y llegué a tararear el himno de España – el de la República, claro-, y en el instante en que España ganó el mundial, la fiebre nacionalista se me subió tanto hasta las meninges que, como un poseso, me puse a gritar a grito pelado: “Gibraltar español". Lo que provoca el futbol!

Pero, no, sucede que el lunes susodicho tuve otro ataque de españolitis, y cuando observé que a ningún jugador y entrenador español le dieron nada volví a asomarme al balcón y, de nuevo, como un orate empecé a gritar aquello de “Gibraltar español”, que es lema que más nos une a los habitantes de este país llamado España y que es propiedad de los bancos. Pero no se detuvo aquí mi afán españolista, no; estuve tentado de hacer una llamada para que invadiéramos militarmente a esa Europa que tanto nos odia y al mismo tiempo nos envidia, y les diéramos una lección de hombría, y para ello hubiera sugerido enviar a la Legión, con la cabra delante, eso sí.