ADÉU, SEDANO, ADÉU

Sí Sedano, pense que és hora que plegues i abandones el teu càrrec d’ alcalde. La causa? Sobretot la teua total incompetència, mediocritat, falta de respecte per la cultura i la llengua valenciana, pel menyspreu al medi ambient, per la destrucció del patrimoni cultural, pel desgovern i per la falta total de rigor en l’ administració dels nostres diners. Sí, ja se que és alcalde gràcies al populisme i demagògia que gastes, i també a un pessic d’ incompetència per part dels partits de l’ oposició. Sí, ja sé que té una immillorable opinió de vosté mateix i que com tota persona amb poder, una colla de pilotes i aduladors es mou al seu voltant i, com comprovarà en anar-se’n de l’ alcaldia, desapareixeran i es transformaran en fum. Sí, ja se que com tota persona engolada en el seu poder no accepta les crítiques. I per això vull, ara i ací,recordar-li, senyor alcalde, algunes de les seues actuacions que m’ obliguen a pensar en tot el dit fins ara.

Primerament, als pocs dies de guanyar democràticament les eleccions es va pujar un 10% el jornal, el triple de qualsevol espanyol, mesura que jo considere un insult de cara als alcoians i alcoianes que paguen impostos no per a que cobre molt més que un catedràtic d’ universitat sinó per a que ens garanteisca una sèrie de serveis.

En segon lloc ja sabem que a Alcoi les obres públiques mai no acaben en el termini senyalat. És un càstig diví que arrosseguem els alcoians des de 1256. Moltes voltes he dit, ho torne a fer, que les úniques obres públiques que es van acabar en el termini fixat van ser les dels refugis antiaeris per fer front els atacs de l’ aviació feixista italiana, aliada dels no menys feixistes franquistes i amb la benedicció de l’ església catòlica. Però, senyor alcalde, des de que vostè ocupa dit càrrec, és un una presa de pèl la fixació de dates de finalització de les dites obres. No se n’ acompleix cap. Pensem, senyor alcalde, en l’ aparcament de la Uixola, el bulevard, la construcció dels col•legis i instituts i tants i tants exemples que podíem esmentar. I les que comencen i després s’ abandonen i es reprenen després de mesos i mesos?

I sí parlem, senyor alcalde, del sainet de La Rosaleda. Si tinguera vergonya política vostè i el senyor Peralta fa temps que deurien d’ haver dimitit, demanar perdó als alcoians, passar per caixa i pagar tots els desgavells comesos i que estem pagant tots els alcoians, sent aquesta una de les causes de la ruïna de l’ hisenda local: l’ Ajuntament d’ Alcoi està molt endeutat, tant que estarem molts, molts anys pagant les seues incompetències. I encara acusa el seu partit a Zapatero de l’ endeutament. Endeutament el de la Generalitat valenciana i el d’ Alcoi. I de l’ Estambrera, senyor alcalde? Encara pot vostè anar per Alcoi amb la cara ben alta?

Vostè, senyor alcalde no pot ocupar el càrrec un minut més davant l’ entreguisme cap a les empreses urbanístiques d’ Alcoi. Aquestes fan el que els dona la gana senyor alcalde. I què passa amb el projecte de construcció d’ un centre de la tercera edat en l’ antic col•legi de les Paules al carrer sant Mateu? L’ empresa no ha menejat ni un rajol i fa temps que s’ ha acabat, per tant, la concessió. Què passa amb el Palau de Justícia de la plaça de Mare de Déu dels Desemparats? Amb els diners que ha costat. I les facilitats donades a Mac Donalds? Amb aquest historial de fracassos i incompetències deu anar-se’n senyor alcalde. Hui millor que ahir.

Sap senyor alcalde que hi ha una llei que encara és complix menys que la del Tabac? Sí, home, la Llei d’ Ús del Valencià. Vostè, el seu Ajuntament i el seu partit se’n refoten de la llengua i cultura valenciana. Això faltava, senyor alcalde, damunt finançar el dialecte, oi? Clar, per això els Borja Mauro i Lirios Vanesa d’ Alcoi voten al PP. Té vostè un graner de vots entre la fauna del puntet de la nostra ciutat. Al carrer ja, home, al carrer. És que ja són moltes coses que fallen, senyor alcalde. Moltes i massa.

I si parlem de la cultura? Mare tapem! Quina barra, senyor alcalde. La Casa de Cultura silenciosa, abandonada, obscura i inactiva. Les obres del Teatre Calderon, doncs això, un misteri! Algun dia les coneixerem. El seu govern, senyor alcalde va tombar la casa més antiga de la ciutat (encara que seria millor dit sent Peralta alcalde) que estava al carrer sant Miquel; les obres de restauració del castell de Barxell són una burla cap a la història local i la intel•ligència: el faig directament culpable dels desperfectes que ha patit el castell, que patix i que patirà. Com ha consentit que l’ empresa d’ olives El Serpis s’ haja carregat un jaciment musulmà al Castellar? Com gosa traure pit presentant una possible ruta de jaciments prehistòrics de la nostra ciutat si consentix el del castell de Barxell i el jaciment del Castellar? Quina barra té senyor alcalde! Quina barra! Què vol aparèixer davant l’ opinió pública com a defensor del patrimoni cultural alcoià? Ni de conya ho és vostè. No enganya a ningú. Faça un favor a la cultura alcoiana i plegue, home, plegue.

I damunt donant-se-les de demòcrata. Vostè milita en un partit que no ha trencat amb el franquisme; un dels seus presidents va ser ministre de Franco –ens va tanca el Club d’ Amics de la UNESCO- i, per suposat, estic referint-me a Fraga, i els altres dos presidents del seu partit, Aznar i Rajoy ni estaven ni se’ls esperava en la lluita per la democràcia en aquest país; que manipula Canal 9, que no deixa vore TV3 –quin exemple de respecte de la llibertat d’ opinió-; que va censurar un acte d’ una entitat legal com Acció Cultural del País Valencià a la Casa de Cultura d’ Alcoi; un partit que vol implantar de nou el nacional-catolicismo; un partit que vol imposar la seua moral sexual condemnant els homosexuals; un partit ple d’ hipòcrites que voten en contra del divorci i marxen corrents a divorciar-se. Quin historial democràtic tenen els seus membres? Ho he dit moltes voltes: en llegir les necrologies de polítics de dreta morts en alguns països europeus –França, sobretot- hi consta la seua participació en la lluita contra els ocupants nazis i contra Petain. Açò no passa en la dreta espanyola. No van lluitar contra el feixisme i gosen ara donar lliçons de democràcia.

Vostè senyor alcalde és un mediocre, i no és que això siga malament: servidor també és un mediocre. El problema senyor alcalde, a diferència de mi, és que vostè no sap que ho és. Home, és patètic intentant traure profit polític de les Festes de Moros i Cristians. Sí, ja sé que tots els alcaldes anteriors a vostè ho han fet, i els que vindran també ho faran, però és que se li nota molt senyor alcalde. Collons, és que no pixa un pardalet a Alcoi i ja està vostè fent-se un foto. Veu com deu anar-se’n senyor Sedano.

I si parle, senyor alcalde, de la política ecològica del seu Ajuntament? Doncs no podem parlar-ne perquè aquesta no existix. El tinglao eixe que presidix el senyor Signes és la cosa més inútil i ineficaç que puga parir mare. Fum de canyot! El desgavell de l’ hotel a la Font Roja ja expressa molt bé la seua opinió sobre l’ ecologia. La història no va a ser favorable amb vostè. I deixem parlar en aquest apartat de la legionel•la. Darrerament he pagat una multa per mal aparcament. Una multa justa i ben posada: he incomplint la llei i mereisc un càstig. Aleshores, vull el mateix tracte amb l’ empresa d’ asfaltats que ha incomplit el protocol de la legionel•la. Pense que tots som iguals, senyor alcalde. Favoritismes cap.

Tots sabem, senyor alcalde, l’ estat del nostre ferrocarril Alcoi-Xàtiva. El seu partit, el PP, és un 50% culpable de la situació. No l’ he sentit mai reivindicar-lo davant dels factòtums del seu partit. Mai. Així es defensen els interessos del poble. I de l’ estació d’ autobusos? Encara és il•legal. És vostè alcalde d’ una ciutat que ni té estació de tren mitjanament decent, ni estació d’ autobusos que se li puga dir així.

I si parlem dels seus fabulosos projectes de reactivació econòmica d’ Alcoi. Clar, el primer deuria ser acabar amb les despeses inútils del seu Ajuntament, començant pel seu propi jornal. I vostè que en vuit anys no ha creat ni un pam de terreny industrial ara li ve la neura del polígon de La Canal, en contra de tots els informes haguts i per haver, i del més mínim sentit comú. I del camp de golf a Xirillent? Un altre desgavell. Ara, espere que amb diners públics no es pague la pujada d’ aigua a dit camp des del riu Serpis. Seria ja el més intolerable. A què sí, senyor alcalde? A que vostè no és partidari de que tots els alcoians i alcoians paguem les jogueres d’ uns quants, o si? I és que se m’ amuntonen els exemples de les seues genialitats. I de la urbanització de Serelles? Un pla que anava a revoluciona la ciutat i que seria exemple de propis i estranys. I de veritat que ho ha sigut, senyor alcalde, però no del que vostè esperava. Un exemple més de la seua incompetència i de l’ habilitat, heretada del senyor Peralta, per espolsar-se responsabilitats.

Són massa fronts oberts, senyor alcalde, i no pot continuar un dia més al front de l’ alcaldia. Deu anar-se i, per una volta, done una lliçó de democràcia i alcoiania. Ah, i no es fie dels que després de publicat i llegit açò vagen a retre-li homenatge i fidelitat i en posen a parir. No, no es fie. Molts d’ ells estan menejant-li la cadira. I quan deixe de ser alcalde –espere que ben prompte- l’ abandonaran i aniran a buscar-se un lloc al sol amb algun altre. El PP local és la bufa la gamba i les punyalades traperes van que volen. I Alcoi sense eixir de la mediocritat i decadència a la que vostè l’ ha condemnat.

ALCOI TÉ CASA DE CULTURA, QUE SÍ!

A vore, el mateix dia que feia 70 anys del començament de la Segona Guerra Mundial, i estant un servidor a Gandia, prop del Carrefour, establiment que no es caracteritza precisament pel respecte a la llengua i cultura valenciana, l’ amic Ximo Llorens em telefona sol·licitant-me unes ratlles sobre els vora trenta anys de la fundació de l’ actual Casa de Cultura, edifici que molts alcoians – i molts polítics- no saben que existix.

Per alguns és sabut que la Casa de Cultura d’ Alcoi ocupa l’ antic edifici del Banc d’ Espanya dels anys vint del segle passat, i que abans era l’ Hostal Nou, assolat en 1921 sense que hi haguera víctimes, exceptuant un ruc que va morir a l’ estable. Quan als anys setanta del segle XX el Banc d’ Espanya va centralitzar tots els seus serveis suprimint les sucursals que no foren capitals de províncies, va oferir l’ edifici a l’ Ajuntament i aquest, sent alcalde Alberto Emilio Garcia, va decidir dedicar-lo a Biblioteca i Arxiu la seua part baixa i a Casa de Cultura les zones altes. Era l’ època de la Transició i l’ alcalde volent fer un acte democràtic, va convocar a totes les associacions culturals alcoianes per tal de consensuar un projecte cultural. Jo anava en representació del Club d’ Amics de la UNESCO, obert mesos abans després de sofrir la darrera tancada per obra i gràcia del ministre de la Governació –hui Interior- i que era Manuel Fraga, abans de ser el demòcrata de tota la vida que és ara; per cert, teníem el telèfon intervingut per la policia. El PP deuria de preguntar-li al seu president fundador, el propi Manuel Fraga, com es feien les escoltes telefòniques en el seu temps, ara que està açò tan de moda. I de pas dels assassinats d’ Enrique Ruano i de Julián Grimau, casualment els dos van “caure” per les finestres de la comissaria.

Les reunions eren kafkianes, d’ entre altres qüestions que discutíem si devíem de ficar Alcoi o Alcoy. Allò era tot inútil, i així ho va comprendre el primer alcalde democràtic des de 1936, Pep Sanus, i ens va enviar a tots a pastar fang. La remodelació de l’ edifici va estar a càrrec de Manolo Vidal. Sanus va nomenar director a Paco Bernàcer i un Consell Assessor integrat per gent dels partits polítics representats a l’ Ajuntament. Un servidor ho era, juntament amb altres, per nomenament del PSOE i vaig ser elegit secretari d’ eixe comitè. Federico Rubio va quedar encarregar de l’ Arxiu i Biblioteca Municipal. Paco, amb el seu nervi, va començar a donar-li caràcter i personalitat pròpia a la Casa de Cultura. L’activitat va assolir una gran altura a l’ igual que les picabaralles al Consell Assessor entre Paco Bernàcer i Paco Bernabeu, del PP.

Quan Bernàcer va dimitir va ser nomenat director Jordi Botella que encara va potenciar més l’ activitat de la Casa de Cultura, aquesta no parava d’ oferir això, cultura. Jordi va suprimir el Consell Assessor i va decidir que algunes activitats socials no podien estar dins la Casa de Cultura. Molta de l’ activitat artística que es va desenvolupar va tindre l’ inestimable ajuda del pintor Antoni Miró i el recolzament del millor regidor de Cultura que mai no ha tingut Alcoi: Pepito Sou Mentrestant Federico Rubio va dimitir de director de la Biblioteca i Arxiu i un servidor va ser nomenat com a successor seu al càrrec de la direcció. Dec dir amb tota justícia que sóc el pitjor director que mai no ha tingut la Biblioteca i Arxiu municipal, i vaig ser substituït per l’ actual Josep Lluís Santonja, tot un encert la decisió, ja que està fent-ho de puta mare.

Jordi Botella va ser substituït en guanyar el PP les eleccions per Miquel Santamaria, el qual ha degut fer front al menyspreu del PP per la cultura, a la falta de fons – que a hores d’ ara és asfixiant- i a la putada de posar-li un comissari polític “con mando en plaza” com és Carmina Nacher (quan se la troba a faltar a les processons de la comarca). I així està la Casa de Cultura: tot un edifici fantasmal. Una Casa de Cultura que degut al PP no és tot el democràtic que deuria ser, i ho era en temps de Sanus i del PSOE. Vull ara i ací recordar que per ordre de la regidora de Cultura Trini Miró es va negar a Acció Cultural del País Valencià a celebrar un acte de presentació. Es va censurar a una societat totalment legal, eixe és el talant de la dreta alcoiana, una dreta rància, conservadora, blavera, inculta i pagada d’ ella mateix.

El cas de la infrautilització de la Casa de Cultura és un dels motius pels quals Sedano i tota la seua troupe deu abandonar el poder local a Alcoi i esperar que l’ esquerra es comporte com això, com a esquerre i valore la cultura en tot allò que val, i açò passa, entre d’ altres, en revitalitzar la Casa de Cultura. Així ho espere.

INCENDIS ESTIUENCS

Perdoneu la frivolitat: passaven els dies de juliol i jo preguntant-me com és que encara enguany no s' havia donat un incendi a la Vall de Gallinera-Alcalà. I vets ací que ja s' ha produit: és tot un clàssic de l' estiu un incendi forestal en esta zona. Cap any en falta. Ahir vaig passar per la Vall de Gallinera cap a Dénia i, efectivament, era ben visible a la part dreta de la carretera, en la zona alta, els estralls del incendi forstal de l' altre dia, i a la banda esquerra, la Serra de l' Almirall, veritable paisatge lunar producte dels incendis d' altres anys. Què passa a la Vall de Gallinera i Alcalà que tots els estius es crema? Es castiguen als seus causants? Si és així, amb quina pena?

També m' he assabentat que a L' Orxa, amb motiu de les seues festes, i en els dies de mes calor del passat juliol, en plena alerta roja, van fer esclatar una traca. Ja fa anys hi va haver un incendi forestal a L' Orxa on moriren dos brigadistes i resultant culpable per negligència el mateix alcalde de L' Orxa. Amb aquets antecedents, com no es prenen les mesures escaients i tiren una traca?

Per no parlar els incendis al voltant de les obres de l' autovia per Alcoi. Què collons està passant? Volem que la NASA utilitze la nostra comarca per tal d' adiestrar els seus astronautes que van a la Lluna i,o a Mart? Ja que no prendre's seriosament aquest assumpte, d' ací uns quants anys el nostre paisatge res haurà d' envejar al llunar o al marcià?

UN VIATGE TURÍSTIC I CULTURAL

A vore, van a deixar-me que els propose el que jo crec un fascinant, divertit, original i útil viatge per part de França, de Catalunya i del País Valencià. Aquest itinerari es pot realitzar particularment o en grup. En aquest darrer cas, el més aconsellable és el bus, però cal fugir del bus convencional i dur-lo a terme en un especial; no oblidem que volem tots un viatge còmode. Aleshores, caldrà viatjar en un bus de poques places - d' eixos de trenta seients i taules- amb tots els serveis disponibles. Un bus modern i amb totes les prestacions modernes de seguretat. Insistisc en realitzar un viatge agradable. També anem a fugir de realitzar excursions a toc de pito, feixugues i avorrides. No, el viatger deu estar a gust per tal de traure-li - al viatge- la màxima utilitat possible. Per tant, serà un desplaçament car però que no estiga fora de la majoria, no oblidem que pernoctarem en bons hotels i menjarem en bons restaurants. I una altre qüestió indispensable és que el viatger deu tenir un nivell cultural superior al normal. Així no perdrem temps en explicar una sèrie de circumstàncies -la major part històriques- i traurem més profit. I encara que es pot realitzar en qualsevol època de l' any, jo aconsellaria setembre o abril.

Bé, feta esta petita introducció anem a començar el viatge que ens traslladarà directament - amb les parades reglamentàries- d' Alcoi a la darrera ciutat dels Països Catalans: Salses, hui en dia formant part de l' estat francés. Arribats i ja còmodament allotjats, cal fer un tomb per la ciutat i prendre un bon sopar. A l' endemà visitarem la seua fortalesa, alçada a finals del segle XV pel rei Ferran el Catòlic. No cal oblidar que la frontera entre França i Espanya estava precisament ací. A mitjans del segle XVII, i dins la Guerra dels Trenta Anys, el francesos van ocupar la fortalesa i la resta del Roselló, i amb el Tractat dels Pirineus, estes terres tan històricament catalanes, van passar a mans de França.

Tornem a dormir a Salses i a l' endemà marxem cap a Avinyó, on aplegarem a migdia. La resta de la jornada la dedicarem a passejar pels carres de la ciutat i amarar-nos de la seua vitalitat. El dia següent visitarem el Palau dels Papes, on durant molts anys residiren els caps de l' església catòlica en ser expulsats de Roma, a l' època del Cisma d' Occident. No oblidem tampoc fer una ullada a la seua catedral i travessar el riu Roïne pel pont de sant Benesset, conegut mundialment per la cançó "Sur le pont d' Avignon". Eixe mateix dia encara dormirem a esta ciutat i demà marxarem cap a un altre punt turístic i cultural.

Efectivament, ens acomiadem d' Avignon i prenem la ruta cap la població de Cluny. I com és norma, la resta del dia el dedicarem a tafanejar per la petita vila; això sí, després d' haver-nos allotjat en un bon hotel i haver triat ja un(s) bon(s) restaurant(s). A l' endemà es dedicarem a visitar la seua abadia tan important per a la història religiosa de l' Edat Mitjana com creadora de l' art romànic. De tota manera, durant la Revolució Francesa gran part del seu edifici va ser assolat, restant dempeus sols una petita part del que estem contemplant. L' orde cluniacenca va ser la principal dinamitzadora del Camí de sant Jaume, encara que poc a poc va anar entrant en decadència degut a la relaxació de costums que s' hi va operar. Esta orde va desaparèixer definitivament en el segle XVIII. Els esplèndids paisatges que ens envolten eren ideals per a aïllar-se del món i per a poder subsistir d' una manera autàrquica seguint les normes de sant Benet. Una volta havent-nos extasiat de tanta petja històrica tornarem a la ciutat on farem nit una volta més.

Demà matí ens encaminarem cap a Paris on romandrem uns tres dies. El primer d' ells el dedicarem exclusivament a visitar el Louvre. El segon imprescindible visitar Notre Dame i la Sainte Chapelle, que està just enfront i el tercer a visitar d' altres monuments de la Ville Lumiere a voluntat. De la capital de França no cal extendre's molt en la seua descripció ja que és un lloc turístic de primer ordre.

Una volta esgotats els tres dies parisencs ens traslladarem cap a Caen, la capital de Normanida, on aplegarem a migdia i, com sempre, dedicarem la resta de la jornada a rodar per ella sense cap itinerari previst. Una volta passada la nit, a l' endemà visitarem la seua catedral i el Museu dedicat a la Segona Guerra Mundial. La capital normanda va ser derruïda pels bombardejos aliats arran el desembarcament a la seua costa a principis de juny del 1944, per tant el seu desenvolupament urbà és posterior a esta data. Dels monuments medievals que encara restes dempeus hi trobem la petja de Guillem el Conqueridor, senyor de Normandia i futur rei d' Anglaterra a mitjans del segle XI. Tornarem a passar la nit en esta ciutat i a l' endemà cobrirem una altra etapa de nostre viatge.

Marxem cap a Bayeux, molt prop de Caen, ciutat que miraculosament no va sofrir cap tipus de destrucció després del desembarcament de Normandia a juny del 1944. En esta vila trobem el famós Tapís que porta el seu nom, i que és una peça de tela d' uns 70 metres de llargària per un d' ample, i on es narra amb imatges el desembarcament al sud d' Anglaterra de Guillem de Normandia, de la batalla d' Hasting i de la mort del darrer rei saxó Harald a mans del mateix Guillem. Podem visitar-lo al Centre Guillaume le Conquérant. La resta del dia podem dedicar-lo a passejar per la vila o acostar-nos a una de les platges on es va realitzar el desembarcament de 1944. La nit, això sí, a Bayeux. I no podem anar-nos a dormir sense haver tastat un Calvados, beguda típica de la zona.

A l' endemà ens dirigim al Mont saint Michel, una illa rocosa ja quasi a la frontera amb Bretanya. Al seu cim es troba una antiga abadia dedicada al sant que li ha donat nom: sant Miquel. Les espectaculars marees que l' afecten possibiliten que de vegades ens envolte un mar de sorra i no d' aigua. El primer que hem de fer és instal·lar-nos en alguns dels hotels que hi ha dins de la població, tots ells de petites dimensions i poques habitacions, per la qual cosa haurem tingut la prevenció de llogar-lo per avanç. Si és possible, ens allotjarem en el que porta el nom de La Mère Poulard. El millor moment per desplaçar-nos pel Mont saint Michel és a poqueta nit, quan les riuades de turistes ja han abandonat el lloc, que és el que farem el primer dia. Deixarem la visita a l' abadia a l' endemà pel matí, quan també passarem la nit al mateix indret.

A l' endemà marxarem cap a Blois, al centre de França, on s' instal·larem per tal de visitar una sèrie de chateaux al llarg del riu Loira i els seus afluents. Cal adverir que més que castells propiament dits es tracta de palaus-fortaleses, quasi tots ells d' estil renaixentista. és imprescindible visitar al menys els de Chambord, Chenonceau i Saumur. A esta etapa li dedicarem uns tres dies, en la que a més d' admirar l' estil de vida de la noblesa francesa dels segles XVI i XVII, podem admirar una sèrie d' encisadors paisatges, propis de la campinya francesa.

Una volta visitada la zona marxarem cap a Carcassonne, al sud del pais. Com que aplegarem ja passat el migdia, si tenim temps després del nostre allotjament tafanejarem per la ciutat, com haurem fet ja algunes voltes al llarg del viatge. A l' endemà visitarem allò que ha fet famós a esta ciutat occitana:la part fortificada o Cité, que és troba en un excel·lent estat de conservació. La vila va ser centre de l' heretgia catara que va arrelar a l' Occitania als segles XII i XIII. Farem nit a la ciutat i a l´endemà continuarem el nostre pelegrinatge cultural.

La següent ciutat que visitarem serà Girona, ja a Catalunya, on passarem tot un dia, pernoctació inclosa. No podem deixar de vore-hi la seua catedral i el seu barri jueu o call, un dels millors conservats, sense oblidar-nos de la perspectiva que des de la ciutat podem albirar des del riu Onyar.

A l' endemà marxarem cap a Peniscola, on aplegarem al migdia i on passarem la nit. Peníscola és una petita franja de terra unida a la costa per un tòmbol artificial i modern la qual cosa la convertix en una península en detriment de l' illa d' antuvi. Va ser una fortalesa dels templaris i on el Papa Luna (Benedicte XIII) va passar els darrers anys de la seua vida i on mantenia una petita cort pontifícia, darrers estertors del Cisma d' Occident. Esta fortalesa la visitarem a l' endemà i, com és habitual, la vesprada de la nostra arribada la dedicarem a passajar-nos per l' indret, un dels punts trístics més imporants de la zona.

Havent dinat a Peníscola ens encaminem cap a Morella, on aplegarem en una hora. Ens allotjarem i a tafaenjar per la població, que visitarem més detingudament a l' endemà: la seua església -un dels exemples més importants del gòtic valencià-, el seu castell i les seues muralles restaurades. Morella al segle XIX va ser un centre carlí que va obligar a enfrontaments sagnants amb les tropes liberals del general Espartero: es va convertir en un nucli ocupat pelsliberals enmig d' un hinterland totalment carlí. Al segle XX va desenvolupar una important i afamada indústria tèxtil basada en la confecció de mantes, no debades estem a més de mil metres d' altura i el fred està molt present. Una volta passat tot el dia a la ciutat i passar una altra nit en ella, realitzarem la nostra última etapa del nostre periple.

A l' endemà, marxarem cap a Alcoi per la carretera de l' interior, parant-nos al monestir de la Vallibana, patrona de Morella, en honor de la qual es realitzen una sèrie de festes cada sis anys: el Sexenni de Morella. Una altra parada la realitzarem a Sant Mateu, on visitarem la seua església parroquial d' estil gòtic i amb una interessant portada romànica. Dinarem en Sant Mateu i ja sols ens aturarrem breument a Cabanes, on visitarem el seu Arc romà. Fet açò, ja cap a Alcoi, després de tres setmanes -espere no esgotadores- de viatge en el que hem conegut i visitat indrets molts d' ells lluny de les rutes turístiques convencionals.

Ja per acabar, sols em resta recomanar la lectura de quatre novel·les històriques relacionades amb esta ruta. Per a comprendre i conèixer el món de Peníscola, Avinyó i Morella és recomanable llegir El Papa maleït, de Manel Garcia Grau, a l' Editorial Planeta; La Promesa del Ángel, dels autors Frédéric Lenoir i Violette Cabesos ens introduirà al fantàstic món del Mont saint Michel, del Grup Editorial Random House Mondadori, S.L.; Kylie Fitzpatrick és autora de El hilo secreto, que ens serà útil per al coneixement del Tapís de Bayeux, a l' Editorial Salamandra; finalment, Avril a Paris, de Michael Walner, sobre el Paris de l' ocupació alemanya, a l' Editorial Destino.

LA FONT ROJA I BARXELL

D’ entre els molts desgavells que el nostre alcalde, Jorge Sedano, està dient aquets darrers temps, cal destacar aquell que justifica la no construcció d’ escoletes pel fet que seria fer-li la competència a les escoletes privades i deixaria gent sense treball. Collons! els interessos privats per damunt dels públics, a més a més que la construcció d’ escoletes públiques també creen llocs de treball. Clar, que aquest mateix raonament no l’ aplica el senyor alcalde a la construcció de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local). Si ja hi ha una sèrie d’ albergs u hotels privats per què edificar un hotel a la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local)? Anem a fer-li la competència a la privada i restar llocs de treball. Coherència pura del senyor alcalde.

L’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local) no deu materialitzar-se per les senzille raons que cal restar pressió demogràfica als parcs naturals: mai s’ ha edificat un hotel a un parc naturals; des del 1332 els alcoians ens hen dedicat a respectar eixa zona verda i no es pot consentir que esta tropa pepera acabe amb esta constant del nostre poble; ja n´hi ha molta oferta hotelera –com ja he dit- al Carrascar de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local) i l’ elevat cost de l’ hotel millor seria que es dedicara a l’ educació, seguretat, sanitat i cultura que bona falta fa. El senyor alcalde d’ ací alguns anys sols mereixerà unes línies en la història d’ Alcoi, tal és la seua falta de projectes i mesures ciutadanes, i un capítol especial en el de les cagades, com la de la Rosaleda, la cabuderia de l’ hotel de la Font Roja (Fuente Roja per al senyor Antonio Francés cap (?) del PSOE local), la punyeteria del camp de golf de Xirillent ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) i demés.

I una d’ eixes cagades del senyor alcalde és el tema de la reparació del castell de Barxell ( avore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). El seu propietari, persona que no destaca precisament pel seu nivell cultural, ja fa anys que està rient-se del poble d’ Alcoi, i el seu alcalde –el d’ Alcoi- tolerant-ho. Mai no comprendré com l’ honrat gremi dels pallassos no denuncia a l’ Ajuntament d’ Alcoi per competència deslleial.

I van a deixar-me que done una idea o suggerència per al tema del castell de Barxell ( a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix). Que hi facen una casa de putes. Sí, una casa de putes. No es pot consentir que a la nostra ciutat – Alcoi- hi haja centenars de bars i sols dos llibreries, sols dos biblioteques públiques i sols tres cases de putes. Com que esta tropa de cultura gens, aleshores (ja sóc un gilipolla per al senyor Rus per fer ús d’ esta paraula) l’ única opció viable que veig per al tema del castell de Barxell (a vore el senyor Antonio Francés, cap (?) del PSOE local com ho traduix) és això: una casa de putes. Ah, i que vinga Berlusconi a inaugurar-la.

LA MEUA GOSSA PUNXA (2)

I seguint amb el relat amb que amb el títol de LA MEUA GOSSA PUNXA vaig encetar fa uns dies ( i que es pot llegir al bloc), on feia referència a la poca cura que tenen alguns quan es tracta de noms , cognoms o topònims valencians, d’ entre la gran paperassa que m’ han demanat per a matricular al meu fill Ricard (un tema- el de la burocràcia- que tractaré en una altre article) està el NUSS, o siga el nombre de la Seguretat Social. Doncs bé, li han ficat RICHARD en lloc de Ricard, que és el seu veritable nom. Clar, al funcionari això del valencià no li diu res, és la mentalitat de la major part de la gent, però sí el nom anglés o francés de Richard, i va el tio/a i fica aquest nom. Una prova més del respecte que tenen alguns –molt- cap a la nostra cultura. I això que al full per a demanar el punyetero NUSS posava ben clar que era RICARD el seu nom, es veu que algú/na no sap llegir He hagut d’ anar a l’ oficina corresponent i molt amablement, això sí, m’ han dit que no hi ha cap problema en corregir-ho. No més haguera falta això que em posaren problemes, però dec omplir un full de petició de correcció i dur el NIF del meu fill. Fins l’ altra.

73 ANYS DEL PRINCIPI DE LA GUERRA CIVIL

Hui, també un dia molt calurós, fa exactament 73 anys del colp d' estat feixista del 1936. Un colp d' estat que va fracassar i va inaugurar una guerra de vora tres anys, i va fracassar per la pròpia incompetència dels revoltats, perquè part de l' exèrcit no va recolzar el colp, la Guàrdia d' Assalt va ser majoritàriament leial al govern legal, perquè la Guàrdia Civil no va ser, ni molt menys, unànim en recolzar els feixistes -cap general de la Guàrdia Civil es va revoltar- i per l' acció del poble treballador, ja que les autoritats republicanes no van estar a l' altura de les circumstàncies. Un colp motivat a que per primera volta en la història d' Espanya, les classes dominants van vore en perill els seus privilegis. Tres anys on en les diverses reraguardes es van cometre tota classe de barbarittas, abusos i crims. Una guerra on la població que va restar fidel a la República va patir tota una sèrie d' atacs indsicriminats com bombardejos i vexacions per part dels legionaris i tropes marroquis de l' exèrcit de Franco. Afortunadament, cada volta més la Guerra Civil ja és objecte d' estudi per part dels historiadors i no pels polítics.

A Alcoi, ciutat industrial i amb un potent proletariat majoritàriament anarquista, el Front Popular va arrassar en les elecions de febrer del 1936 i els alcoians massivament es van posar a defendre la República i envoltar la caserna revoltada, fins que el tres d'agost aquesta va ser assaltada pel poble, la veritat és que pobrement armat. Què haguera passat si el Regiment surt al carrer i s' enfronta al poble? No deu mai l' historiador fer història ficció, però un proletariat molt pobrement armat poc haguera pogut fer contra els revoltats. La Guàrdia Civil s' haguera posat al costat dels militars però la Guàrdia d' Asalto -pocs, però- al costat del poble. Afortunadament la incompetència dels oficials i la divissió que entre ells hi havia igual haguera impedit al Regiment fer una massacre a la nostra ciutat. Mai no ho sabrem.

Mais més un 18 de juliol. Cal enfortir la democràcia i fer fóra a tots els xulos, vividors, golfos,lladres i pocavergonyes que hi ha al món polític actual.

VISCA LA REPÚBLICA!!!