dilluns, 28 de novembre del 2011

EL PITXER DE LA TIA LEONOR

D´entre els bens més preuats que tinc destaca un pitxer que va pertànyer a una tia-rebesàvia meua, de nom Leonor, i que era natural d’ Onil. A la seua mort va parar a mans de la meua àvia i després al de mon pare i ara a la meua propietat. És un objecte de vidre tallat a ma i de color verd. A banda del seu valor material –no excessiu- està el sentimental que fa que, com he dit al principi, el tinga en molta estima.
La tia Leonor, propietària del pitxer, i el seu marit, del que desconec el seu nom, eren republicans acèrrims, i segons em deia la meua àvia, cap al final de la Guerra Civil van vendre unes terres d’ oliveres. Els amics li ho van desaconsellar perquè la guerra estava decidida i no precisament pel costat dels republicans. Els meus parents els contestaven que “com anava a perdre la guerra la República, que això era impensable” . Què va passar? Ja ho sabeu: va perdre la República, i la tia Leonor i el seu home es van quedar sense terres, sense diners i sense República. Sempre vull decidir-me a escriure una mena de novel•la històrica sobre la tia Leonor i el seu pitxer però sóc capaç de muntar un argument però no de desenvolupar-lo. Tinc poca imaginació escrita, la meua “verborrea” és més a través de la paraula que de la lletra. Se me dona millor parlar en la ràdio que no escriure.
I ara que estic llençat, vaig a gosar narrar una altre succés que li va passar a un altre familiar meu el nom del qual vaig a ometre perquè encara viuen els seus hereus. Allò que vaig a dir - millor dit escriure- també ho sé gràcies a mon pare al que li agradava fer-me estes contarelles. Resulta que milicians alcoians – i dic milicians per entendre’s, ja que a principi del 1938 ja existia l’ Exèrcit Popular de la República i el meu parent ja era un soldat- van participar en la conquista de Teruel, única capital de província que els republicans van conquistar encara que per molt poc temps. Els nostres paisans van ocupar el Banc d’ Espanya i van tindre al seu abast una gran quantitat de bitlles del bàndol nacional. I sabeu que va fer el meu parent i la majoria d’ alcoians que amb ell hi eren? Doncs, cremar el bitlles per calfar-se ja que feia molt de fred i, alguns els van fer servir per torcar-se el cul; però d’ altres, més espavilats, se’ls van alçar i mesos després, amb la derrota de la República, els van fer servir. I mon pare, escenificat la narració, li va dir al meu parent i oncle seu: “Tio, i vosté per quina raó no els va guardar el bitllets? Home, pensaven –responia el meu parent- que no tindrien valor ja que la República no podia perdre la guerra, la derrota republicana anava contra la raó i el sentit comú”, i al final una parrafada sobre la classe obrera i tot allò.
Si m’ han seguit fins ací se n`hauran adonat la meua família no ha destacat molt per la seua perspicàcia però sí pel seu republicanisme; un republicanisme senzill, sense massa complicacions ideològiques i intel•lectuals –la tia Leonor era analfabeta i el parent de Teruel soles coneixia la lletra i l’ escriptura, en la vida va llegar un llibre i va morir relativament jove trencant-se el llom tots els dies per poder viure. També voran que la meua família estava condemnada a ser sempre pobra: l’ idealisme és un dolent conseller per fer fortuna. Això sí, honrats i conseqüents, dos virtuts que es troben a faltar tant hui en dia en la vida política.