LA DEMOCRÀCIA DEL PP

Sí, dec pensar que el Partit Popular és un partit demòcrata; i probablement siga així. Però em consta molt donar-li aquest qualificatiu – el de demòcrata- a un partit que no em deixa sintonitzar la TV3; servidor no admet que ningú, absolutament ningú, em diga que dec vore o que no dec vore. Si encara estem en els temps d’ arreplegar signatures per a poder exercir un dret, vol dir que tenim una democràcia molt, molt curteta i, a més, gestionada per una tropa que res va fer per que esta democràcia aplegara algun dia.

Em costa considerar demòcrata a un partit que té com a president – en té tres- que va ser ministre del règim de Franco, que tothom sap va ser feixista, il·legal, torturador i terrorista. Un president que ens va tancar el Club d’ Amics de la UNESCO. Això sí, ara és demòcrata de tota la vida, i estic parlant del senyor Fraga.

Em costa considerar demòcrata a un partit que manipula de la manera més descarada els mitjans de comunicació de les autonomies que domina, com és el cas sagnant de Canal 9 que, a més, ens costa un vertader riu de diners als valencians: és escandalós l’ estat financer de Canal 9 i de Ràdio 9. No calia haver suprimit el NODO

Em costa considerar demòcrata a un partit que no complix les sentències judicials, se’n refot del medi ambient i del patrimoni cultural; més interessat en muntar camps de golf que no biblioteques o centres geriàtrics, hotels en parcs naturals que els alcoians protegim des de 1332; en carregar-se la costa; en no evitar el deteriorament del castell de Barxell; en donar-li igual que la fàbrica d’ olives El Serpis haja arrasat un jaciment musulmà al Castellar; que desaparega l’ edifici del cine Goya i haver assolat l’ edifici més antic d’ Alcoi al carrer sant Miquel. I açò per donar alguns exemples.

Em costa considerar demòcrata a un partit que amaga documentació a l’ oposició política, com en el cas, per din-ne algun, d’ Alcoi. Quantes voltes ha demanat esta mateixa oposició una sèrie d’ informació sobre projectes pagats pels impostos de tots i que se li ha negat o amagat. L´ últim cas el projecte de construcció d’ un hotel a la Font Roja. Repetisc que estem vivint en una democràcia molt justeteta.

Em costa considerar demòcrata a un partit que vol reimplantar el nacionalcatolicisme, però sols en allò que l’ interessa. Vol tornar a imposar l’ assignatura de religió obligatòria, vol que tornen a les aules els símbols catòlics, vol il·legalitzar els matrimonis homosexuals i vol suprimir –però menys- l’ avortament. Això sí, vol que continue la llei del divorci perquè ells, tan catòlics i tan de missa i olla, han fet molt ús d’ aquest dret. Miren, miren vostés la gran quantitat de dirigents del PP que s’ han divorciat. Clar, no és mà, si apleguen al poder, de tornar amb l’ antiga parella. Per ací podríem passar, home! I això per no parlar de la hipocresia de l’ església catòlica, nega el divorci però té muntada una paraeta anomenada La Rota que, a canvi de certa quantitat de diners –mai pocs- et divorcia. Però, no havíem quedat que el matrimoni era indissoluble? Miren, miren vostés la gran quantitat de famosos, famosets, petardos i petardes que han aconseguit trencar el seu matrimoni religiós. Quina serietat és aquesta? Quina mena de coherència és açò?

Eixe és el mal de la dreta espanyola, que no trenca amb el passat, que no el condemna, que no acaba de separar-se de les faldes de l’ església catòlica i que defensa un ranci espanyolisme de folklore, corregudes de bous, don Pelayo i el Cid Campeador.